Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 11 d’abril del 2013

Un migdia al Portal de Sant Antoni

Portal de Sant Antoni i carrer de Sant Antoni Abat (1869)
Font: Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya

En aquella hora al Portal [de Sant Antoni] hi havia molt moviment. Les dones que venien davant de les portes del mercat corrien d’ací i d’allà empaitades pels municipals. Davant de l’orinador hi havia tot de carretons plens de fruita, i els crits dels venedors feien gran confusió. Allí unes gitanes venien puntes, mitges i altres peces de punt; ara passava un tramvia, suara un carro carregat de bigues de ferro que a cada sotrac feia un terratrèmol estrident; els dels gelats cridaven: “Qui refresca!”; tot d’una se sentí la trompeta del nunci; més enllà s’arma un gros esvalot perquè els del llaç escorredor volien agafar un gos i no podien: els uns se’n reien i les dones els maleïen.

Vista interior del Portal de Sant Antoni des del carrer de Sant Antoni Abat, el 1827
Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (MNAC)


Un home tocà una campaneta a dalt d’una taula plena d’eines de dentista, cridant l’atenció amb un crani que tenia a les mans; el que menjava estopa encesa d’alt d’un tablado, cridant així l’atenció per vendre una pasta que curava els ulls de poll i un líquid que les monedes falses les feia tornar bones, s’enfadava perquè li fugia la gent, i cridava, bracejava, gesticulava, i ningú l’entenia, i vinga fer ganyotes com si desafiés el seu contrincant.

Arrencaqueixals ambulant, d'Isidre Nonell (1909)
MNAC

Prop dels Escolapis un home amb ulleres negres venia la història d’una fera malvada que es menjava homes, dones i criatures.

Recitador d'auques i romanços. Aquests personatges eren cecs
o ho feien veure, com el d'ulleres fosques de Vallmitjana
Font: Nuevo Mundo, 1910)

Eren les dotze del migdia, i la quitxalla sortia d’estudi, corrent i cridant, ajudant a engruixir els grupos, els uns i els altres empaitant-se per entre carros i tramvies, atolondrant als vianants. Per moments el tràfec creixia, les tavernes s’omplien de gent, i, aprofitant l’ombra dels arbres, els obrers menjaven. El sol batia de ple, fent rebrillar les taules del gran mercat. Com si la força fes bullir la terra, eixia una polsina xardorosa que harmonisava la diversitat de colors que d’arreu brollaven. Com era un dia d’encants, hi havia major bullici; però en aquell moment, per motiu de l’hora, restava tot una mica calmós.

El carrer de Sant Antoni Abat, el 1890
Fernando Rus (AFB)


Portal endins pel carrer de Sant Antoni Abat (que havia estat part de la Via Augusta que duia a Tarraco), mentre les dones i els comerciants jueus traginen pel mercat, els gitanos es reuneixen en nombrosos grups. Xerren, guarneixen negocis per guanyar alguna andola amb un paio despistat, esquilen gossos... A tocar, el convent de Sant Antoni compta les hores abans no il·lumini les ànimes i el carrer com mai ho ha fet, quan cremi l'any que ve durant la Setmana Tràgica.


Litografia vuitcentista dels Tres Tombs
Ramon Puiggarí. Fons Joan Amades


L'advocació a Sant Antoni Abat (17 de gener), patró dels gremis dels carreters i dels cotxers, dels traginers i llogaters de mules, que es venerava en aquest convent és l'origen de la festa dels Tres Tombs.

Una versió de l'origen d'aquesta tradició suposa que els tres tombs eren les voltes que feien fer els genets a la muntura sobre les potes del darrere com a prova de destresa, davant del capellà encarregat de beneir l’animal. D'altres creuen que les tres voltes es feien al voltant d’una creu propera al lloc de la benedicció, probablement davant del convent i del portal. Una altra versió substitueix la creu per l’illa de cases on estava el convent. Fins els anys 30 del segle XIX, segons Joan Amades, a Barcelona s’encarregaven de la desfilada les confraries dels mulaters, els traginers de ribera i dels bastaixos de capçana, que eren els gremis que monopolitzaven el transport de mercaderies de la ciutat.


El mercat de la plaça del Pedró, el 1869
Dibuix de Soler i Rovirosa


Abans d'arribar a la plaça del Pedró, on hi va haver el mercat abans que s'enderroquessin les muralles, el barri s'estreny i es fa fosc pels carrers que baixen fins al carrer de la Cera. A casa seva, en algun dels edificis atapeïts que tapen el cel, una remeiera gitana hi té una cambra on exerceix el seu ofici.

Enmig de l’esquifit, fosc i brut compartiment, hi tenia una taula de fusta relluenta dels cantells de tant refregar-hi els braços. Per les parets, amb trossos de paper retallats d’estampes o cromos, representava les ànimes del purgatori que, aturmentades per les flamarades del foc, s’encomanaven a la Verge del Carme que els deslliurés d’aquell sofriment. En un gran tros de paper hi tenia pintat un ninot que era un dimoni amb la cua recargolada, i en un altre un cap de mort. En un prestatge hi tenia ampolletes i paquets de drogues que eren les potingues de fer seguir estimant i fer estimar, com també hi tenia un llibre quals cobertes de pergamí eren greixoses i brutes.
Hi havia en aquest llibre receptes i oracions de curar, i el significat de les cartes; en fi, era una riquesa de màgia negra, però degenerada.
Lo que més estrany feia és que la gitana no sabia pas de llegir i tenia aquestes apuntacions amb lletra tan estranya que era molt difícil poder entendre. També hi tenia jocs de cartes, les quals de tan brutes feien fàstic de tocar.

I en algun lloc del Portal segur que s'hi amaga el llibre màgic de la remeiera gitana, que en Vallmitjana deia que era de màgia negra. A saber si algun dels incendiaris de la Setmana Tràgica que van cremar el convent de Sant Antoni enlairava els maleficis de la Rabo, que per aquest malnom diabòlic se la coneixia. O potser va ser responsable del foc purificador del 36, que va acabar definitivament amb el convent, les restes del qual van ser una matalasseria, durant molts anys, i després una discoteca.


*


Els textos citats en cursiva pertanyen a Sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana, escrit l'any 1908 (Tarragona: Arola Editors - Edicions de 1984, 2004, p. 90, 92 i 131-132).



El text d'aquest apunt, i molts d'altres sobre la història de la ciutat,
el podeu trobar en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis
Ajuntament de Barcelona, 2017)







32 comentaris :

  1. Transportats de pet a principis del s. XX, sense gaires dificultats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, i amb un paisatge, personatges i oficis que ja no existeixen.

      Elimina
  2. Les 'altres barcelones', encara tan poc conegudes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Júlia. Però en el fons estaven perfectament integrades malgrat l'alteritat; hi havia una relació constant malgrat l'automarginalitat.

      Elimina
  3. molt bo, jo que visc a Sant Antoni estic al·lucinat...com ha canviat tot

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, has vist que te l'he dedicat, no?

      Elimina
    2. ostres si moltes gracies

      Elimina
  4. Magnífic.

    La nigromàntica podria haver estès el seu malefici als planificadors urbanístics unes dècades posteriors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No en tinc cap dubte, Missatger. Potser hauríem de buscar qui el té.

      Elimina
    2. Si, i segueix. Diu que, ara, a ça zona franc (marina de sants) en construirant 30.000 habitatges. Aixo no s'atura. Fins que petem. O no !!!

      Elimina
  5. El Vallmitjana és una assignatura pendent que tinc; em queda moltíssim per llegir d'ell.

    Caram, com ha canviat el meu barri!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Val la pena que t'hi posis, Sícoris, tant pel que té de testimoni com des del punt de vista literari. A mi m'ha servit per retrobar un món, el dels pinxos i els valents, del qual me'n parlava el meu pare.

      Elimina
  6. No em canso de llegir aquest blog. Gaudeixo i aprenc molt. Gràcies, Enric!
    PD/ A propòsit, no sé si en català el correcte és "blog" o "bloc".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel!

      Pel que fa a "blog/bloc", l'IEC ha normativitzat "blog" per referir-se a aquesta eina electrònica exclusivament. Però si mirem "bloc" al diccionari, una de les accepcions diu: "m. 2 1 Reunió de coses considerades com a formant una massa única. Un bloc de paper". Per tant, també hi té cabuda el blog electrònic.

      Per cert, Miquel, ja està entregat el projecte de llibre. El mes que ve en sabré alguna. Creuem els dits!

      Elimina
  7. Justament aquest dies estic llegint La Xava de Juli Vallmitjana. Un gran descobriment. Les seves descripcions són excepcionals. Gràcies per parlar de Sota Montjuïc, a veure si trob aquest llibre a la biblioteca, serà el proper.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, el Juli Vallmitjana és d'aquests escriptors que ja va ser marginat pels col·legues de la seva època i que a nivell acadèmic tampoc ha estat ben tractat. Tot allò que és heterodox i que s'escapa dels cànons acaba marginat. Ha calgut que arribes la recuperació de la cultura popular per adonar-nos-en. Això sí, després s'escriuen tesis que no llegeix ningú perquè tampoc hi ha un canal per publicitar-les.

      Aquest text l'he reproduït perquè ens mostra un món, de gents i oficis, que sense aquesta literatura no seria reproduïble.

      "Sota Montjuïc" se centra més en el món dels gitanos i conté un petit diccionari de lèxic caló i de gitano català. T'agradarà molt. Ja m'ho diràs.

      Elimina
  8. Moltes gràcies Enric.

    BCDS, petons, gràcies.

    ResponElimina
  9. Gracias , Enric , un artículo muy bueno, y ya buscaré tu libro con curiosidad y sabiendo la dedicación y cuidado que pones en todas tus obras´, que son no sólo historias sin buena literatura. Y Juli Vallmitjana vale la pena leerlo pero con un diccionario del argot de la época muy a mano.Lástima que todas aquéllas palabras se hayan ido perdiendo en la memoria de los habitantes de Barcelona, como las casas y los lugares donde se oía aquella habla de pinxos y trinxeraires mezclada de caló, tan rica e imaginativa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elsa. Ja saps que això de la parla va amb els temps. Jo, de petit, encara havia sentit aquest argot i els nens el fèiem servir al carrer, però passats els anys 70 va desaparèixer del tot. Es va passar de tenir els pares i els avis (i els tebeos) com a referència a ser-ho la televisió. De tota manera, el català conserva moltes paraules d'origen caló.

      No sé si et refereixes al llibre 'Barcelona, ciutat de vestigis' o 'Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat'. Pel que fa a Sant Antoni, aquest últim té un capítol sencer dedicat a la seva història i hi parlo extensament dels gitanos i la relació amb la llengua.

      Elimina
  10. Un genial artícle que ens ajuda a descobrir una altra bocií de la història de la nostra ciutat.
    Moltes gràcies Enric per fer-ho possible

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, moltes gràcies a tu pel comentari i per fer-te'n còmplice!

      Elimina
  11. Hola, senyor March, bon dia. Em podría facilitar la seva adreça per poder-li fer arribar un correu electrònic? Me la pot enviar a perinno@gmail.com Moltes gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara li faig arribar, senyor Capellera.

      Elimina
  12. Em fà gracia aquest article, perque hi havia anat molt al mercat d San Antoni i passejant per el barri veia botigues molt antigues i un ambient diferent a d'altres ... gracies per endisar-nos en la seva historia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu. M'alegro que t'hagi agradat!

      Elimina
  13. Soc nascut al Barri de Sant Antoni, mirant cap a la Gran Via i estudiant al l'Escola Pia de Sant Antoni. He jugat entre les runes tapades amb sorra gruixuda del Convent dels Antoniants. La calçada del carrer de Sant Antoni era feta de llambordes.

    ResponElimina
  14. La gent del Barri de Sant Antoni defensava amb molta força els seus constituïda per petits botiguers, menenestralia, aprenents, mestres farmacèutics, consultes de metges... on el Mercat de de Sant Antoni marcava el tarannà dels veïns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris, Rodri.

      Elimina
  15. Magnífics articles amic Enric H. Crec que mereixen ser publicats a la Revista Paral·lel Oh!!!. En aquests moments estic preparant continguts per a fer una Passeig Històric pel Mercat de Sant Antoni. · són les finestres del passat a obrir. El Segle XIX, el XVII i I aC. Salut i seguim

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Toni! Si l'Enric Mestres el vol, ja sap que només m'ho ha de dir. Bona feina amb el passeig històric!

      Elimina