Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 2 de juliol del 2024

Els aquaris de Barcelona

Façana del Museu Darder durant
l’Exposició de Piscicultura (1910
Museu Darder. Banyoles


Un aquari efímer al Parc de la Ciutadella

A principis del segle XX i impulsada per Francesc Darder, la Junta de Ciències Naturals de Barcelona va promoure la repoblació de rius i llacs catalans amb espècies autòctones i exòtiques de peixos mitjançant activitats populars que van anomenar Festa del Peix.

La primera edició d'aquest esdeveniment es va fer a l’Estany de Banyoles l'any 1910 en el marc de la festa major de Sant Martirià i va anar acompanyada d’una Exposició de Piscicultura, pensada com a una mostra temporal i itinerant de peixos i altres espècies marines i fluvials, que es complementava amb estands relacionats amb les activitats pesqueres i la cria, el comerç de xarxes i estris de pesca o els proveïdors d’esponges naturals. Es van distribuir gratuïtament un total de 45.407 exemplars de peixos provinents del Laboratori Ictiològic que Francesc Darder havia inaugurat el 1909 al Parc Zoològic de Barcelona, del qual era director.

A Banyoles, l’exposició es va fer a l'edifici de les escoles, el mateix espai en el qual, posteriorment, es  va crear el Museu Darder, l'any 1916, quan Francesc Darder decideix traslladar-hi els objectes exposats al Museu Darder de Barcelona, situat aleshores a la Diagonal després d'haver ocupat diversos espais a Barcelona, com la Ronda de Sant Pau, el carrer de Mendizábal (actual Junta del Comerç) i el carrer de Jaume I. (4)

Després de la Festa del Peix de Banyoles, l'Exposició de Piscicultura va itinerar amb èxit per Terrassa (1911), Manresa (1911, al col·legi de Sant Ignasi), Roda de Ter (1913), Girona, Castellterçol, Torelló (1912, al Ter), Sant Sadurní d’Anoia, Ripoll, Capellades, Santa Perpètua, Cardona i Barcelona (1912-1913), on es va fer una exposició més gran, amb aquaris i estands instal·lats a l’edifici del Castell dels Tres Dragons, que posteriorment esdevindria el Museu de Zoologia (1920).

En acabar les exposicions itinerants, moltes de les peces exposades va acabar formant part del Museu Darder de Banyoles, on encara avui dia es poden veure, com per exemple un exemplar de manatí fet en guix i un coipú, formant part de l’exposició permanent, precisament en l’espai dedicat a la Festa del Peix.




A les notícies de premsa de 1912 i 1913, l’exposició de Barcelona, inaugurada el desembre de 1912, es presentava com la primera realitzada a Catalunya, fet que, com hem vist, no és cert. Aleshores la memòria ja era fràgil; passats més de 100 anys, l'oblit és total fins i tot en el cas de Barcelona.

Gràcies a l'estudi preliminar fet per Georgina Gratacós i Teixidor, directora del Museu Darder, s'ha pogut rescatar molta informació i una col·lecció de fotografies de l'exposició de Barcelona; sabem que la Festa del Peix va ser un esdeveniment popular important a Catalunya entre 1910 i 1920, perquè va proporcionar entreteniment a la població, però en l’àmbit naturalista no va ser gaire positiva perquè va afectar negativament els ecosistemes de les aigües dolces del país. (1)




L'exposició de Barcelona va incorporar, a més dels aquaris i els estands de les sales d'exposició un gran aquari, un magnífic pavelló situat a l'esplanada del Castell del Tres Dragons, davant del passeig de Pujades, pavelló que sense ser inèdit ara mostrem per primer cop públicament i fora dels estudis acadèmics, amb imatges del fotògraf Frederic Ballell, de l'arxiu del Museu Darder de Banyoles.





A banda del sorprenent l'aquari, una de les peces que va cridar més l'atenció del públic va ser la balena dissecada, que va ser instal·lada a l'exterior del Castell dels Tres Dragons, a l'entrada al Parc del passeig de la Indústria (actual passeig Picasso).




L'any 1912 una balena va quedar encallada a la sorra de les platges de Sant Feliu de Guíxols i moria. Un cop dissecada, va ser traslladada a Barcelona i a primers de desembre del mateix any va ser exhibida al descampat de l'antic Camp de les Xufles del Paral·lel, al costat del Pabellón Soriano, que feia poc havia canviat el nom pel de Gran Teatro Soriano (actual Teatre Victòria), en un solar on habitualment s'instal·laven barraques de fira.

La balena, que feia 13 metres de longitud, només va ser al Paral·lel unes setmanes fins que va ser traslladada al Parc de la Ciutadella, on va formar part de l'Exposició de Piscicultura. No era la primera vegada que s'exhibia una balena a Barcelona. Des de primers del segle XIX diversos cetacis van ser exposats en barraques de fira; ara, però, l'objectiu de l'exhibició era científic sense oblidar que durant tot el XIX i el primer terç del XX ciència i espectacle van anar moltes vegades agafades de la mà. L'any 1954, a Barcelona s'exhibiria un encara una altra balena amb l'excusa de la promoció de la pel·lícula Moby Dick (1954), dirigida per John Huston. De les exhibicions d'animals i persones en barraques de fira en parlem extensament al llibre Barcelona Freak Show (2021). (6)




Els aquaris de Barcelona

El títol d'aquest article que volia parlar de l'aquari de l'Exposició de Piscicultura (1913) l'hem titulat "Els aquaris del Parc de la Ciutadella", en plural. Continuarem parlant, doncs, d'aquaris a la Ciutadella i a la resta de la ciutat.


Gravat de l'interior de l’aquari d’aigua dolça de
l'Exposició Universal de París de 1867, publicat a
L’Exposition universelle de 1867 Illustrée


Els aquaris es van posar de moda a partir de les grans exposicions universals de la segona meitat del segle XIX. No eren només un suport per exposar els peixos, sinó la recreació monumental d'espais marins i fluvials on el públic tenia la impressió de submergir-se a les aigües i explorar els fons marins. L’Exposició Universal de París de 1867 és emblemàtica en aquest sentit per haver instal·lat dos aquaris, un d’aigua dolça i un de marí, que van ser «l’attraction la plus originale, la plus intraduisible de l’exposition», i que van brindar al públic l'oportunitat de descobrir un món desconegut, enmig de la recreació de grutes en el fons marí. Com dèiem més amunt, ciència i espectacle. (2)


Plànol de la gruta, cascada i dipòsit (1871)
Josep Fonserè. AHCB


Barcelona també va entrar en aquesta dinàmica. Per l’Exposició Universal de 1888, el mestre d'obres Josep Fonserè va dissenyar la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella, construïda entre 1875 i 1888 (inaugurada, però, el 12 de juny de 1881), i va comptar amb la col·laboració del jove Antoni Gaudí, aleshores estudiant d'arquitectura, que en va realitzar el projecte hidràulic, que incloïa el dipòsit d'aigua del carrer Wellington (avui seu de la biblioteca de la Pompeu Fabra), i va dissenyar una gruta artificial sota el conjunt. A la part posterior hi ha diverses dependències, que ara formen part dels serveis tècnics del Parc, i a sobre un antic dipòsit d'aigua, com es pot veure en el plànol del disseny original.


Grutes i aquari
de la Cascada


La part inferior i un primer pis, les grutes, eren una recreació escenogràfica que imitava una caverna ombrívola de parets rocoses, amb estalagmites i estalactites. Quan la Cascada es va inaugurar el 1881, no estava prevista la instal·lació d'un aquari, sinó que s'hi construí un restaurant anomenat, precisament, La Gruta (5).


Entrada a l'antic aquari de la Cascada





Posteriorment, el dipòsit va ser convertit en el primer aquari públic de la ciutat, aprofitant les dependències posteriors i les grutes, a les quals es van afegir compartiments per als peixos. En el plànol anterior es pot veure el perfil de la Cascada i a l'esquerra, dins d'un requadre, les instal·lacions destinades a l'aquari. El conjunt formava part de la idea de parc científic amb què va ser dissenyat el parc per a l'exposició del 1888 (vegeu "La Ciutadella: primer parc científic de la ciutat"). (3)


Entrada a les grutes de la Cascada del Parc, c. 1910
Fernando Rus


L'any 1916, davant la precarietat de les instal·lacions del Parc, la Mancomunitat aprova un pressupost per renovar les antigues dependències, com l'aquari. Amb retard per culpa de la Dictadura de Primo de Rivera, l'any 1924 es va posar en marxa resoldre la refrigeració de l'aigua als mesos d'estiu i es va assegurar el proveïment d'aigua de mar. El 1925 es va reobrir el recinte, però els peixos exhibits no interessaven al públic perquè no hi havia espècies exòtiques. El 1927 tancava el zoològic per reformar-lo i posar-hi taquilles, i construir un aquari i un terrari en uns terrenys contigus al zoo (encara no tenia l'extensió actual) amb voluntat pedagògica, la qual cosa va ser un èxit. (5)


Gruta de la Cascada cap a 1900


Deficiències constructives, però, van obligar a tancar l'aquari del zoològic per reformar-lo i el 1931 es va tornar a obrir l'aquari de la Cascada mentre es dissenyava l'Aquàrium de Catalunya, que s'havia de construir en els terrenys que havia ocupat a Montjuïc l'antic Restaurant Ambassadeurs durant l'Exposició Internacional de 1929, que era situat a l'altre extrem de l'esplanada de l'Estadi (prop d'on actualment s'aixeca l'edifici de l'INEFC), i havia de formar part d'un complex que inclouria un nou parc zoològic i un jardí botànic. El projecte no es va tirar endavant, primer per manca de finançament i després per la Guerra Civil. (5)

Així com la guerra va provocar la mort per inanició de molts animals del zoològic, l'aquari va restar intacte, però tancat al públic fins el 1942. Des de 1956 fins a la dècada de 1970, l'alcalde Porcioles va endegar un projecte d'ampliació del zoològic, que va passar de les 2,7 hectàrees inicials a 12 i es van construir l'Aquarama (un pavelló d'hivern, cobert, amb un oceanari per dofins i aquaris compartimentats)  i un d'estiu (descobert, per a grans espectacles de dofins i l'orca Ulisses), l'Aviari i el Terrari, i la resta d'infraestructures i instal·lacions d'oci que han arribar fins als nostres dies. Pel que fa als peixos, l'any 1955 el zoo exposava només 71 exemplars mentre que el 1964 arribava a 2.443. (5,7)


L'Aquarama d'hivern, el 1969


Mentrestant, les grutes de la Cascada i l'edifici de l'aquari de la zona superior van deixar de tenir cap utilitat. Durant dècades es van poder visitar com una part més de la Cascada monumental, fins que convertits en un cau de brutícia, van ser clausurats a finals de la dècada de 1980. Actualment (2024) es planteja la possibilitat de recuperar les grutes i s'han fet algunes visites guiades durant el 48H Open House.


Aquari de la Barceloneta, el 1966


Paral·lelament, l'any 1957 s'instal·la a Barcelona la seu de l'Instituto de Investigaciones Pesqueras, depenent del Consell Superior d'Investigacions Científiques, al final del passeig Nacional (Joan de Borbó) en un solar situat entre el moll de pescadors i els banys de Sant Sebastià, a l'actual plaça de Mar.


Una de les sales de l'Aquari de la Barceloneta


Inaugurat el 22 de juny de 1963, la planta semi soterrània de l'Aquari de la Barceloneta disposava de dipòsits de sedimentació de l'aigua de mar, a la primera planta hi havia els laboratoris i la biblioteca i a la planta baixa hi havia l'aquari, que disposava de 44 tancs d'aigua a més d'un gran dipòsit central amb tortugues centenàries i exhibia en total més de 200 espècies. Malgrat estar destinat a ser un dels grans aquaris d'Europa, es va convertir ben aviat en un lloc atractivament decadent, d'ambient obscur, fins a ser desmantellat a la tardor de 1987 amb les obres olímpiques en l'horitzó. Els peixos i la fauna marina supervivent van passar a dependre del Zoològic i a ser exhibits a l'Aquarama del zoo. La nova seu de l'Institut es va fer al passeig Marítim, però no es va contemplar la construcció d'un altre aquari.




Fins que no es va construir l'Aquàrium de Barcelona, el 1994, Barcelona no va tenir una instal·lació semblant oberta al públic. El lloc triat per construir-lo va ser el Maremàgnum, al Moll d'Espanya, al qual s'hi accedeix a través de la Rambla del Mar, una passarel·la ondulada de fusta. Es va obrir al públic el 1995 i conté més d'11.000 exemplars marins de més de quatre-centes espècies, tant de la Mediterrània com dels tròpics. D'aquesta instal·lació destaca un oceanari de 36 metres de diàmetre per 5 de profunditat, amb una capacitat de més de 4,5 milions de litres, que el públic pot visitar com si estigués immers en les seves aigües gràcies a un túnel transparent que el travessa. (5)





Bibliografia i notes

(1) Gratacós i Teixidor, Georgina, "La Festa del Peix a Banyoles el 1910, una recerca documental i fotogràfica". Museu Darder – Espai d’Interpretació de l’Estany (MDEIE).

(2) Valls Plana, Laura, "Tràfic global de peixos: piscicultura al Zoo de Barcelona a principis de segle XX", Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, nova època,, vol. 16. 2023, p. 71-93.

(3) March, Enric H., "La Ciutadella: primer parc científic de la ciutat", Barcelona, ciutat de vestigis. Ajuntament de Barcelona, 2017). 

(4) March, Enric H., "El Museu Darder", Barcelona, ciutat de vestigis. Ajuntament de Barcelona, 2017). 

(5) Requena Cerdà, Núria, Aquàriums: una evolució paral·lela. Treball de fi de carrera, gener de 2024. Universitat Oberta de Catalunya.


    —“Moby Dick a Barcelona”, El Món d’Ahir, 11, 2019.
    —"Moby Dick a Barcelona", Bereshit, 2015.

(7) Riera Clavillé, Antonio M. et al. Zoo. Revista del Parque Zoològico de Barcelona. Núm.8, 1969.

dimecres, 12 de juny del 2024

Cavallers i pirates jueus



Els tòpics donen una imatge tan estereotipada dels grups humans i simplifiquen de tal manera la realitat que redueixen la nostra visió fins el punt de fer-nos creure que les persones formen part d'un determinisme quasi biològic.

Fa un temps parlàvem de l'existència de novel·les de cavalleries sefardites aljamiades, escrites en caràcters hebreus, per i per a jueus, i comentàvem que fins i tot per a estudiosos de la matèria jueva es feia difícil imaginar-se la imatge tòpica del jueu de l'Edat Mitjana com a protagonista d'aquest gènere de novel·les, sinó fins i tot com a lector. Però ja en el segle XII, R. Judà de París (1166-1244), en el seu comentari al Talmud, prohibia als jueus llegir «aquests llibres de batalles en vernacle» els dissabtes i durant les festes religioses, però no es prohibia fer-ho altres dies. Per a més informació, llegiu "Un fragmento manuscrito de una novela de caballerías en judeoespañol", d'Alla Markova (Sefarad, vol. 69:1, gener-juny 2009, p. 159-172).

I ara trencarem un altre cop el tòpic parlant de pirates jueus. En parlen, per exemple, l'historiador i periodista Edward Kritzler va publicar el 2008 el llibre Jewish Pirates of the Caribbean (2008); de Moshé Vainroj l'article "Los piratas judíos de Jamaica" (2010, PDF); o José Chocrón Cohén, "Historias de piratas, corsarios y bucaneros" (2010).




"Al matí, tefilim, oració i reflexió. A la tarda, abordatge a les naus espanyoles. Valents i estoics jueus sefardites van convertir el dolor de l'expulsió en venjança", així recrea Alejandra Abulafia a Los bucaneros hebreos un dia en la vida dels corsaris jueus.

I paral·lelament, ens ve a la memòria una pel·lícula, Maleïts malparits (Inglourious Basterds, 2009), de Quentin Tarantino. Durant l'ocupació de França pels alemanys, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presencia l'execució de la seva família per ordre del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Després de fugir a París, adopta una nova identitat com a propietària d'un cinema. En un altre lloc d'Europa, el tinent Aldo Raine (Brad Pitt) ensinistra un grup de soldats jueus (The Basterds) per atacar objectius concrets. Els homes de Raine i una actriu alemanya (Diane Kruger), que treballa per als aliats, han de dur a terme una missió que farà caure els caps del Tercer Reich. El destí vol que tots es trobin sota la marquesina d'un cinema on Shosanna espera per venjar-se. Sovint se'ns mostra una actitud passiva dels jueus davant el nazisme i la xoà (holocaust), com si el destí del jueu fos ser exterminat periòdicament. La pel·lícula és només un exemple de la falsedat d'aquest tòpic.

La rebel·lió  contra l'expulsió dels moriscs (1609) també va provocar que una part d'aquests expulsats, que tampoc van ser ben rebuts a l'altre costat de la Mediterrània, prenguessin l'opció de dedicar-se a la pirateria. Primer dins de la mateixa Península, convertits en bandolers en lloc com Aragó i Las Alpujarras (els monfíes), com els germans Lope i Gonzalo Xeniz, i després dedicant-se a la pirateria marítima, perquè molts pirates moriscs van assetjar les costes mediterrànies de la Península, assaltant els ports mediterranis i atlàntics del seu antic regne (el pirata Amurates, per exemple), com explica el professor de la Universitat de Toulousse- Le Mirail, Bartolomé Bennassar, i que acabarien integrant-se en la pirateria berberisca. Tot plegat, un esquema dramàtic que ens porta a Mar i cel, el poema d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va dur als escenaris, i que descriu el paral·lelisme existent entre la vida i la situació política i professional de Guimerà, i el rebuig que els moriscs van patir abans i després de dedicar-se a la pirateria.

Escriu Alejandra Abulafia: "El vaixell pirata exhibeix una estrella de sis puntes en un racó de la bandera. Solca el gran onatge marí. El seu capità és David Abrabanel (descendent del llinatge del savi Ishaq Abrabanel, pare del filòsof Lleó Hebreu). El capità observa a la llunyania una nau espanyola que promet transportar grans tresors en el seu interior. Des de la proa del The Jerusalem la segueix amb el telescopi. La veu passar. Se'n va, se'n va la nau... El capità sefardita lamenta la seva sort: 'Ay Dio, Dio mio'. Avui no podrà atacar: és sàbat. La tripulació haurà d'esperar fins a la finalització del dia sagrat. En el sopar el menú que mengen els tripulants de The Jerusalem és kosher, és clar. Bravura i tradició s'agafen de la mà a bord. Els mateixos mariners que canten Abraham Avinu criden: 'A l'abordatge, els meus valents!' La seva missió és robar els tresors als seus inquisidors. Amb una mà en el sabre i l'altra en la Torà, passen comptes amb qui en altre temps van ser els botxins de les seves famílies. Ho fan atacant tota flota hispànica que passa per davant i desposseint-la de tot el botí."

El capità David no va ser l'únic bucaner jueu de la història. El corsari turc Sinan Reis Sinan va néixer a Izmir, Turquia. Aquest jueu sefardita es va posar sota les ordres de l'Imperi Otomà. La seva destresa i valentia en els combats navals contra els enemics de Turquia li van valer el grau de Capità Paixà (almirall de la flota turca) i era conegut entre els pirates del seu temps com "El Gran Jueu". La seva aliança més famosa va ser amb el vell llop de mar Barba-rossa de qui va arribar a ser el segon en el comandament de la flota. Sinan va participar en la victòria de la Batalla de Preveza (1538), la qual va assegurar el domini turc sobre la Mediterrània fins al 1571.


Home amb vestit oriental (c. 1635), Rembrandt van Rijn.
Probablement, el comerciant, diplomàtic
i pirata jueu Samuel Palache.


Samuel Palachi o Palache va néixer a Fes a mitjans del segle XVI i va viure a Castella com a ambaixador del Marroc. Va obtenir el monopoli del comerç amb els Països Baixos i el 1609 va ser enviat a aquest país com a representant comercial del sultà Mulay. Segons l'article esmentat de José Chocrón Cohen, algunes investigacions evidencien que Palache actuava com a doble agent que passava informacions classificades a Castella entorn de les relacions Holanda-Marroc i al mateix temps era informant del Marroc i Holanda al voltant de les activitats castellanes, i es diu que el simple rumor sobre aquesta ambigüitat va ser la causa que el sultà li retirés els seus favors. No obstant això, Samuel Palache va continuar les activitats com a comerciant i l'amistat personal amb el príncep Maurici de Nassau li va valer una patent de cors que li va permetre dedicar-se durant diversos anys a les activitats de corsari sota bandera holandesa, reclutant marrans (conversos) per a la seva tripulació i venent el botí obtingut a les costes marroquines.

Moisès Cohen Enriquez, sefardita portuguès, nascut al començament del segle XVII. El 1628, al costat de l'holandès Piet Heyn, va atacar, davant les costes cubanes, dos vaixells castellans que portaven or i plata. El valor del botí obtingut està estimat en mil milions de dòlars actuals. Enríquez va establir al costat d'altres jueus la seva pròpia illa pirata al Brasil i es va convertir en l'assessor del famós pirata Henry Morgan. Mai no va ser capturat.

Simón Fernández va escapar de la Inquisició i es va fer de pirata i corsari. Diuen que procedia de les illes portugueses de les Açores. No se sap amb exactitud quan va néixer i va morir al voltant de 1590. El que sí podem afirmar és que en el 1571 ja estava sota les ordres del pirata gal·lès John Callis. Els seus objectius eren els vaixells castellans i francesos. Els britànics veien de bon grat aquestes accions, i li van permetre operar des dels ports anglesos. Quan Callis va ser penjat a Newport, Fernández va fugir i va començar a treballar en diversos vaixells anglesos, fins arribar a ser el capità pilot de famós pirata sir Walter Raleigh.

Yaakob Koriel o Curiel, va ser capità de l'Armada castellana fins que la Inquisició el va fer capturar acusant-lo de pràctiques criptojueves. Curiel, procedent d'una família jueva que va ser obligada a convertir-se quan ell era petit, va patir la mateixa persecució que van viure tantes i tantes famílies que van decidir quedar-se a la Península després del decret d'expulsió del 1492. Alliberat pels seus propis homes (segurament també conversos), es va dedicar a la pirateria i va arribar a posseí tres naus. Poca cosa més se'n sap d'ell, més enllà que, possiblement, va fer camí cap a Terra Santa, on acabà els seus dies dedicat a l'estudi dels llibres sagrats.


Làpida amb símbols pirates i inscripció hebrea,
en el cementiri d'Ohlsdorf (Hamburg)


Llegint el llibre i els articles veurem que la nòmina és llarga, i ens hem deixat personatges interessants com el germans Pierre i Jean Lafitte, que van fundar el "regne" de Baratària (pren el nom de l'ínsula de Baratària del Quixot), a les costes de Louisiana (1803), i va col·laborar en la guerra de la Independència dels Estats Units, ajudant amb els seus homes a Andrew Jackson (7è president nord-americà) contra els britànics.

Tot i que no és l'objectiu d'aquest apunt fer un relat complet, aprofitem que som a les costes caribenyes dels Estats Units per fer el salt a l'illa de Jamaica i fer una passejada pel cementiri jueu de Kingston. Hi podrem observar les tombes de pirates jueus, amb làpides on s'hi barregen tíbies, calaveres, estrelles de David i inscripcions hebrees (Tamara Audi, "Jamaica's New Tourism Spiel: Beaches and Reggae and Jews". The Wall Street Journal, 9 març 2010). Si la vida és plena de sorpreses, els símbols de la mort també en són testimoni.


Làpida jueva pirata del cementiri de Kingston (Jamaica)

diumenge, 19 de maig del 2024

Barcelona futura

Fragment de la maqueta de la Gran Barcelona estructural el 2028
Rubió, Benavent i Argilés, 1929


En el Pavelló Municipal de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, que s'inaugurava el 19 de maig, l’arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí (5 de febrer de 1891 - 4 de maig de 1981) va presentar, conjuntament amb els seus col·legues Pere Benavent i Ramon Argilés, el projecte “Barcelona futura”.

L’exposició del projecte constava de la maqueta que encapçala aquest apunt, que preveu que l’any 2028 la ciutat haurà ocupat tot l’espai entre el Besòs i el Llobregat, i planteja de quina manera s’hauria de distribuir el territori, identificant i diferenciant les zones urbanes i les agrícoles (el Prat i el Llobregat), a més de dissenyar les vies de comunicació (carreteres i ferrocarril), un port franc i algunes zones verdes i d’oci com el Gran Parc Central, Montjuïc i les platges balneari de Ponent i Llevant.

Fins aquí, el projecte és raonable: Rubió no s’imaginava la ciutat sense una potent zona agrícola que, avui, és cada cop més petita. Per un costat, perquè no preveu el creixement d’alguns municipis, que a la maqueta ocupen un territori minúscul, ni la construcció de l’aeroport, que s’ha menjat una gran part del parc natural del Delta. Per què no projecta un aeroport o per què no estan marcades les zones industrials ho veurem quan baixem al detall i contemplem les imatges dibuixades pels propis arquitectes, que ens mostren un ciutat del futur on cohabiten ciutadans i tecnologia, amb un excés tant d’imaginació com de desconeixement de la incidència de la indústria i els seus residus en la salut dels habitants de Barcelona.

La ciutat de Barcelona ha crescut més ràpidament que no pas s'imaginava Rubió. I durant els anys 50, 60 i 70 gairebé sense planificació. Però la Barcelona futura que preveia, la Barcelona de "l'arquitectura màquina" que s'emmirallava en la tecnologia i que ens obligava a conviure entre fàbriques, fums i soroll només s'ha acomplert en part. Les fàbriques han desaparegut i ara els polígons industrials decoren el paisatge de les poblacions del cinturó, però els carrers de l'Eixample i les gran avingudes converteixen Barcelona en una ciutat travessada de carreteres, però sense aeroplans ni zepelins (vegeu l'apunt El futur imaginat: Barcelona 1929).


Un pont sobre el riu Llobregat, sustentat per columnes
que havien de funcionar com a habitatges

Vista aèria del pont sobre el Llobregat, continuació de la Gran Via

Barri jardí dissenyat per Rubió i Tudurí

Una barriada industrial que aplega fàbriques i habitatges

Estació aèria que substitueix l'aeroport tradicional
Font: Dietario 1931 Almacenes Jorba
© Bereshit / Enric H. March

dimecres, 3 d’abril del 2024

Els fantasmes de la plaça Urquinaona

Trafalgar (esquerra) i Jonqueres (dreta) des del mig
de la plaça Urquinaona, l'any 1932. L'edifici del
mig avui es ocupat pel gratacels.
Josep Maria Sagarra (ANC)


La memòria de la plaça

La plaça Urquinaona, nascuda de l’enderroc de la muralla i de la posterior obertura de la Via Laietana, igual que va passar amb la plaça de Catalunya, no va ser prevista per Cerdà. Popularment rebia el nom de plaça Nova de Jonqueres per la proximitat del monestir de Jonqueres, situat entre els actuals carrer de Jonqueres i Bilbao (nom que va rebre el primer tram obert de la Via Laietana, que temps abans havia estat la riera de Sant Joan) fins al 1871, any en què fou traslladat on hi ha l’església de la Concepció del carrer Aragó.


Plaça Urquinaona, Jonqueres amb Ronda de Sant Pere, cap el 1930
Foto: Ferran (AFB)


La plaça Urquinaona pateix el mateix problema que d’altres zones similars de Barcelona, com per exemple la plaça Lesseps: no són més que l’espai resultant de l’encreuament de carrers excessivament transitats, que fan d’ell un lloc poc “habitable” que no convida el vianant a buscar-hi repòs.

Però en el cas d’Urquinaona no ha estat sempre ben bé així: si tinguéssim memòria encara hi veuríem els espectres que, dia rere dia, l’habitaven desconsoladament des d’acabada la Guerra fins als anys 70, com veurem després. Ara ens la mirem i no hi trobem res que ens hi porti expressament, a banda del metro.


Sucursal de Correus, el 1930, a l'edifici que un any més tard
es convertirà en cinema Urquinaona
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


Hi va haver un temps en què Barcelona era plena de teatres i cinemes. A la plaça Urquinaona només hi queda el Teatre Borràs (cantonada amb Jonqueres), que al llarg de la seva història ha anat intercanviant la funció de teatre amb la de cinema, de la mateixa manera que ha canviat el seu nom. Va néixer com a cinema: Urquinaona (1931 i 1939), Francesc Ferrer (1937) i Borràs (1943); i és exclusivament teatre des de 1995.

A la mateixa vorera del Borràs hi ha encara l'Escuela Politécnica Urquinaona i al costat hi va haver la ferreteria Los Dos Leones a la façana de la qual hi lluïen el caps de llautó dels lleons que donaven nom a l'establiment. El 18 de juny de 1917, en plena crisi del pistolerisme, va ser assassinat l'encarregat.


Plaça Urquinaona (1928)


Davant del Borràs, en el número 5, al costat de la Torre Urquinaona (obra dels anys 1968-1970, projectada per Antoni Bonet Castellana) i on ara hi ha un pub irlandès, hi va haver el cinema Maryland (9 de novembre de 1934-2004), que es va dir Plaza (1940) quan es castellanitzaren els noms després de la Guerra Civil, i que va recuperar l’antic nom l’any 1946. Al llarg de la seva història va ser cinema d’estrena, de reestrena, sala S i va morir com a sala X. Al costat hi havia un bar que era punt de trobada dels conductors d'autobusos i on podies menjars uns entrepans extraordinaris.


El cinema Maryland


Al costat del cinema, en el número 4, l'any 1910 s'hi van instal·lar els Almacenes Reintegrativos de Barcelona, que oferien un peculiar sistema de compra que atrapava els clients en una espiral de compra-venda vitalícia i que va ser considerat un engany, raó per la qual el negoci va tenir una vida efímera.  Més tard, s'hi va instal·lar Alfombras Presas, que també tenien botiga a Cucurulla, 9 (segur que a algú encara li sona la falca publicitària de la ràdio!).


El gratacels de Luis Soto, cap a 1960
Català-Roca (COAC)


Com a sala X també va tancar el cinema Atlanta (1945-1987), situat en el que va ser el primer gratacels de Barcelona, l’edifici racionalista (1936-1944) que fa cantonada entre Trafalgar i Jonqueres, obra de l’arquitecte Luis Gutiérrez Soto. La sala de l’Atlanta, decorada per Modest Castañé i amb l’aureola de futurista, era tan magnífica com impossible: la col·locació de les butaques en angle de 120º respecte la pantalla (i la situació “estratègica” de les columnes) impedia la bona visibilitat des dels laterals de la platea. En aquestes condicions vam poder veure, l’any 1975, La caduta degli dei (1969), la pel·lícula on Visconti ens mostrava la decadència de la família Essenbeck, metàfora de la misèria moral de l’Alemanya nazi, a nosaltres que sabíem què era la misèria. I també vam veure Teorema, de Pasolini, o Roma, de Fellini, amb l'ànsia dels assedegats.

Al costat, també amb el nom d’Atlanta, i va haver un magnífic saló de te amb ball, que era amenitzat tarda i nit per l’orquestra de Carlos Pujalte.


 Platea del cinema Atlanta


En el número 6, a la cantonada entre Trafalgar i la Ronda, a continuació de l'administració de loteria i la farmàcia, es conserven dos cafès. El Rhin, que recorda que Barcelona ha estat sempre una ciutat wagneriana, i que de la seva antiga decoració conserva tres frescos de gust romàntic i les fustes tenen l'aire curvilini del modernisme. Anteriorment al bar hi havia hagut un enllustrador de sabates. A l'entresòl hi havia la llibreria Bayer, instal·lada des de la dècada de 1940, i que després va obrir una papereria al local de sota. Va tancar el 2010.

[A principis de 2015, el Rhin va canviar de propietaris i amb el nom han desaparegut, també, els frescos de les parets.]

Al costat, més cap a la Ronda, hi ha la cafeteria Hockey, un dels darrer locals que va conservar la marquesina a la façana abans que l'Ajuntament les fes eliminar. El nom recorda aquella Barcelona burgesa d'sportmen que freqüentaven els picaderos (els de tota mena), el tennis i d'altres esports selectes com el hockey. És un bar petit, molt petit; amb una clientela obrera i molt "masculina", dels pocs bars que obren de matinada quan tot encara és fosc. Abans podies comprar el pa, el diari i fer un cafè abans de les 6 del matí. Però es perden els bons costums.

[El Hockey va ser traspassat el 2017 i, reformat, avui és un bar sense cap característica especial si exceptuem que continua sent molt petit]

Es conserva algun dels primers edificis, com la Casa Isabel Manegat (1869), en el número 3 (només parcialment), però la majoria han desaparegut. El del marquès de Ciutadilla, que feia cantonada amb la ronda de Sant Pere, hi va tenir, a finals del XIX, una primitiva centraleta de telefonia que subministrava línia a la burgesia de l’Eixample. En aquest mateix indret hi havia Deportes Martín, un ex jugador del Barça. De botigues d'esport, abans n'hi havia ben poques perquè fer esport no era una moda, sinó una dedicació molt especialitzada i, deixant de banda el futbol, molt burgesa. I en el que feia cantonada amb Pau Claris costat Llobregat hi va haver la primera delegació de la IBM, on molts barcelonins van anar a fer els primers curset d'informàtica.


La plaça d'Urquinaona l'any 1890, amb la Casa del
Marquès de Sentmenat al mig i els camps per
on passava la Riera d'en Mallà, darrere


La desaparició més llastimosa va ser la de la Casa del Marquès de Sentmenat, una construcció elegant situada entre la Ronda de Sant Pere i el carrer d'Ausiàs March, edificat l'any 1882, amb teulada en pendent i un petit torreó acabat en punxa a la cantonada amb Ausiàs March. En els baixos hi va haver la pastisseria Reñé, i tot plegat va desaparèixer quan va ser enderrocat l'any 1974.


Botiga de joguines Mestre (o Martí), del número 1
de la plaça d'Urquinaona
Foto: Toni Olivé


Han desaparegut algunes botigues emblemàtiques. La de Joguines Mestre (o Martí), en el número 1, a tocar de Pau Claris, ha tancat aquest any [2012], amb els seus aparadors i prestatges de color verd, on compràvem els Mini Cars d’Anguplas; els cotxes, els tanc i els avions d’Eko; la fireta per a les cuines de joguina... Es manté, això sí, la castanyera de la cantonada amb Pau Claris, que abans havia estat al mig de la plaça. No hi és tampoc el fotògraf Niepce de la cantonada amb Fontanella, al costat de la botiga de barrets Mil, amb aquells aparadors plens d’orles universitàries i retrats, que envellien amb el pas del temps, i que van acabar a les escombraries.


A dalt, l'amo de la castanyera del xamfrà amb Pau Claris,
en una portada de la revista Destino

A baix, la castanyera quan era a la plaça, el 1935
Foto: Péres de Rozas (AFB)



Davant, on ara hi ha el Pans & Company, hi va haver, al costat d'una botiga de queviures modernista que feia cantonada amb la ronda, una pastisseria on es feien, ens recorda una lectora, uns dels millor croissants de Barcelona, fets amb llard, greix que ara ja no fa servir ningú però que quan era petit formava part de la dieta de molta gent. Recordeu el pa amb llard i sucre?


El Niepce poc abans de desaparèixer


Durant la Guerra Civil la plaça i la parada de metro van dur el nom de Ferrer i Guàrdia, i el Casal del Mestre, situat en el número 4, va ser la seu de l’Ajut Infantil de Reraguarda. Durant la postguerra els locals van ser ocupats per la Falange.

Però un dels element que caracteritzava la plaça era l’edicle que feia d’entrada a l’estació del Gran Metro quan es desdoblava per anar a Correus (actual línia 4); una glorieta de vidre i ferro, que als anys 20 i 30 va tenir una visera modernista d’estil parisenc, que no va sobreviure a la Guerra. La resta de l’edifici, tota una referència arquitectònica i visual, va ser enderrocat l’any 1972. Malgrat tot, el nucli de les escales que baixaven cap a l’estació sobreviu a les oficines del vestíbul.

Tot i que queda fora de la plaça, l'entrada al Metro Transversal de Ronda de Sant Pere amb Bruc és l'unica que conserva la decoració d'estil modernista original. Els arcs i forjats que adornaven les boques del Gran Metro i del Metro Transversal es van deixar deteriorar amb el pas del temps i només el d'Urquinaona va sobreviure gràcies a la intervenció del germà de l'escriptor Josep Maria Espinàs, que a la dècada de 1980 treballava a TMB.


La boca de metro d'Urquinaona, amb
la decoració modernista original
Foto: Alex Brown


 Edicle del Gran Metro, cap 1950
Plasencia (IEFC)

 Edicle del Gran Metro (1960)
TMB


A l’altra extrem de la plaça, al costat de mar de la Ronda, hi havia sota terra uns banys públics dependents de la Uniat Operativa d’Aigües Potables de l’Ajuntament de Barcelona, que substituïen les antigues vespasianes. Eren gratuïts i disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, una perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Al marge del negoci, l’indret, com en d’altres de similars escampats per Barcelona, era lloc de trobades sexuals, furtives i esporàdiques. Es van construir entre 1918 i 1920 i va tancar el 1999 amb l’excusa que s’havia convertit en un lloc sovintejat per gent marginal i drogoaddictes. L’accés va ser tapat, però els locals han estat soterrats fins el mes de març d’aquest 2012, en què l’Ajuntament els ha enderrocat i ha farcit el buit. La darrera encarregada va ser la Carme que, com se sol dir, hi va néixer: els seus pares en van ser els primers encarregats.



Els urinaris de la plaça Urquinaona l'any 1921





Els espectres de la plaça Urquinaona

La plaça ens ha quedat buida. Però al principi d’aquest apunt, que s’ha allargat més que no pas volia, parlava dels espectres que la rondaven. Durant la postguerra, els voltants del banys públics d’Urquinaona es van convertir en el punt de trobada de peons, manobres i jornalers que esperaven l’arribada de capatassos de la construcció que triaven cada dia qui treballava i qui no i se’ls emportaven a l’obra en camions.




L’any 1968, en ple Franquisme, Antoni Lucchetti i Agustí Corominas, de manera amateur i pràcticament clandestina, van rodar un curt de 12’ de durada, No se admite personal, que reflecteix 24 hores de la vida d'un aturat a la Barcelona de l'època, utilitzant fins i tot una càmera oculta per rodar en aquest mercat de treballadors que funcionava com un mercat d’esclaus. El curt va acompanyat de la cançó original que Ovidi Montllor va compondre expressament per al documental.

L’existència d’aquesta situació i la permissivitat política permetia als contractadors mantenir un mercat de treball sota un salaris ínfims, fruit de la lluita per la pròpia subsistència entre els propis jornalers per aconseguir una feina precària i temporal, com ens expliquen les veus en off dels protagonistes. Immigrants tots ells, vinguts d’altres llocs d’Espanya empesos per la necessitat, per sobreviure, ens expliquen quina és la visió que tenen de la situació i ens transmeten l’angoixa d’haver de tornar a les barraques on viuen sense diners i sense menjar.

D’aquells jornalers n’ha quedat l’espectre. Creiem que havíem superat aquella situació. Ens havíem adormit, i ara els espectres desperten un altre cop. A la plaça Urquinaona potser no. El mercat d’esclaus tampoc és aquell espectacle d’ombres. Però la pressió que s’exerceix sobre els treballadors és la mateixa: si es vol mantenir el lloc de treball s’ha d’estar disposat a renunciar a un salari just mentre el capital fa els seus ajustos amb l’esforç de l’obrer. És un escenari diferent, però els personatges i els protagonistes són els mateixos. La història es repeteix, però sembla que no aprenem.




Epíleg

En els bancs de la banda de muntanya de la plaça, on abans hi esperaven els jornalers, hi fan vida habitualment un grup de polonesos migrants, que passen la nit xerrant mentre buiden cartrons de vi fins que la son els venç i la primera llum del dia els sorprèn anestesiats, immunes al tràfec ciutadà.

A poques passes, els joves que sovintegen una discoteca veïna (l'antiga Camelot) intercanvien envasos de dos litres de refresc i ampolles d’alcohol per no haver de consumir dins del local, i utilitzen els parterres de gespa com a urinari públic improvisat, espai que també comparteixen amb la resta de la ciutadania incontinent.


La font del Nen dels Càntirs, l'any 1913, girada
180º respecte la posició actual


Al mig, Font del noi dels càntirs (1912), obra de Josep Campeny i Santamaria, fa les funcions de bany i dóna un aire domèstic a l’espai. A ambdós costats, arran de terra, hi ha dos petits parterres que semblen abandonats i sense plantes; però cada primavera, com un miracle, hi reneixen lliris d'aigua dels bulbs que s'hi amaguen soterrats. Temps enrere, la paradeta d'una florista li feia companyia.