Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

diumenge, 9 d’agost de 2020

Les oliveres de Sant Martí de Provençals

El Pla de Barcelona l'any 1000, amb els camins romans (blau marí)
i medievals (marró), i els torrents i rieres principals
Font: Taedium. Grup de recerca d'història medieval
i innovació docent universitària (UB)


Camins antics i fronteres

Tots els camins antics que travessaven el Pla de Barcelona, alguns d’ells d’origen iber i romà, han deixat alguna traça sobre la trama urbana de la ciutat. Alguns sobreviuen fragmentàriament, sovint en forma de passatges dins les mançanes de la perifèria de l’Eixample; d’altres han quedat fossilitzats en els carrers de la ciutat i se n’ha oblidat l’origen. El mateix ha passat amb els torrents i les rieres. En el millor dels casos, n’ha sobreviscut el nom com a relíquia del passat. D’aquest vestigis ens en parlen sovint en Peter Cowley a Pla de Barcelona i Carme Martín a Memòria dels barris. Amb en Peter, més d’un cop ens hem posat el barret d’explorador i hem anat plegats a fer treball de camp i a parlar amb els qui encara guarden memòria (cada cop en són menys) de quan la ciutat era un territori interromput per accident geològics (com el Graó Barceloní i els turons), recs, horts i terres de ningú, i per aquests camins i torrents, que en molts casos feien de frontera entre els antics pobles del Pla i les seves barriades, abans no fossin annexionats a Barcelona.

En el plànol adjunt podem veure aquests camins de l'Antiguitat, les rieres i els torrents principals, turons i altres accidents geogràfics (llacunes, aiguamolls, topònims antics, esglésies i parròquies que esdevindrien municipis en el tombant dels segles XVIII-XIX. La línia de costa és encara molt endins. A l'esquerra, sota Montjuïc, l'aigua arriba fins la plaça Cerdà; al mig, Santa Maria de les Arenes (Santa María del Mar és del segle XIV) és vora la platja, i una petita badia fa de port natural gràcies als bancs de sorra producte de la deriva del riu Besòs davant del que serà el Pla de Palau; i a la dreta, les maresmes insalubres de Sant Martí ocupen només la meitat de les terres que conformaran el litoral segles endavant.

Fotografia aèria parcial del Camp de l'Arpa
del Clot i del Guinardó, cap a 1950(CEFTA)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Com s’intueix pel títol de l’article, vull parlar d’oliveres, però abans d’anar a collir olives vull que posem la mirada sobre un lloc concret d'aquesta plana, a tocar dels contraforts del Collserola, com ens mostra la fotografia aèria que us adjunto, feta per la Compañía Española de Vuelos Fotogramétricos Aéreos (CEFTA), entre finals dels 40 i principi dels 50. Com ja hem fet altres vegades, mirarem el sòl que trepitgem i ens preguntarem per què els carrers segueixen un determinat traçat i si els espais no urbanitzats ens diuen alguna cosa del seu passat. És un dels jocs que ens permet la construcció d’una ciutat, Barcelona, cosida als límits dels antics pobles del Pla per la trama ortogonal de l’Eixample, de carrers rectilinis que poca cosa ens diuen del que hi va haver abans no s’hi construís. Bé, de fet, hi ha molt més que no pas ens pensem, però avui no toca parlar de l’Eixample, sinó d’una part de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, un indret ple d’història.

A la fotografia aèria es delimita la zona central que separà (o uneix) els barris del Guinardó (a dalt, a la meitat dreta; antic barri de Muntanya del Clot), el Baix Guinardó (a dalt, a la meitat esquerra; fronterer amb Gràcia), el Poblet (a baix, a l’esquerra; avui barri de la Sagrada Família) i el Camp de l’Arpa del Clot (a baix, al centre i la dreta).

Si ens fixem en els camins marcats en color groc, veurem ràpidament que fan de fronteres naturals entre aquests barris. No hi hem marcat els torrents, que feien de camins quan anaven eixuts, perquè abans de la segona meitat del segle XIX no separaven cap nucli de població. En tot cas, el torrent de Milans, que baixava sinuosament entre els carrers de Cartagena i Castillejos, partia el Guinardó i separava el Poblet del Clot. I el torrent d’en Melis (el recorda el carrer que baixa entre els jardins del Doctor Pla i Armengol del Mas Ravellat-Pla i el camp del Martinenc, sobre l’Hospital de Sant Pau) unia el Guinardó amb el Clot, on prenia el nom de Bogatell, avui carrer de Rogent.

La part central de la fotografia, circumscrita dins d’un pentàgon irregular, no va ser urbanitzada fins molt tard, al tombant del segle XX, amb l’excepció del número 13 del passatge del Dos de Maig (1876). La raó és que tots aquests terrenys pertanyien a l’indià Josep Xifré Casas, el promotor dels Porxos d’en Xifré del Pla de Palau. Xifré va adquirir el 1833 el Manso Soley o Torre Milans a Sant Martí de Provençals, amb terres de cultiu i vinyes que pertanyien a altres masies, com les de Can Miralles i Can Miralletes, del segle XVII, totes dues propietat d’en Pere Miralles i aquesta última encara dempeus. La porta principal de la finca estava situada al camí d'Horta (Fresser) i un camí conduïa cap a la Torre Xifré, situada dins l’actual Hospital de Sant Pau, construït en els terreny comprats a Xifré, que es recordat al barri amb el carrer que du el seu nom.

Camí de la Travessera i ruïnes de Can Milans o Torre
d’en Xifré, durant les feines d’enderroc de la masia
Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau


El camí de la Travessera és l’antiga Via Subteriora o Francisca, probablement anterior a la romanització del Pla, el qual travessa de punta a punta, i que es correspon fossilitzada amb les travesseres de Gràcia i les Corts, a Barcelona; Collblanc i Antiga Travessera, a l’Hospitalet de Llobregat; i ja dins d’Esplugues de Llobregat, a través del carrer de Sant Mateu (carrer principal de l’antic Raval del mateix nom, escapçat per l’autopista) connecta amb el ramal de la Via Augusta que venia de Barcino i en conserva el nom; l’autèntic, no pas com la Via Augusta de Barcelona que res té a veure amb aquest camí romà sinó que és el resultat de la cobertura del Carril, el pas per on circulava a l’aire lliure el tren de Sarrià.

A la part de baix, trobem el camí d’Horta, que comunicava aquesta vila amb Barcelona des del Portal Nou (davant de l’Arc de Triomf), on ben a prop, a l’illa formada pels carrers Roger de Flor, Alí Bei, Nàpols i Ausiàs March, en sobreviu un tram integrat en un jardí interior públic. Al Clot pren el nom de carrer de Freser, i al seu voltant hi van créixer les primeres cases del Camp de l’Arpa. Moltes d’aquestes cases han desaparegut i les altres ho faran quan s’acabi d’eixamplar aquest carrer. Als extrems del camí dins del barri, però, se’n conserven miraculosament dos nuclis: les casetes dels passatges Pau Hernández i León, al carrer de Cartagena, entre Rosselló i Provença; i algunes de les Cases Boada, entre Trinxant i les Navas de Tolosa.

El Camp de l'Arpa a principis del segle XX. El torrent del Bogatell i
el camí d'Horta (a baix), Can Pere Miralles i Can Miralletes
(centre de la imatge) i els torrents convertits en camins


El camí d’Horta segueix aproximadament per l’actual passeig Maragall (un tram original l’hauríem d’anar a buscar al carrer de la Garrotxa, nom antic també del tram inicial del passeig) i es troba amb la Travessera, que gira cap avall després de desaparèixer dins l’Hospital de Sant Pau. Aquest gir permetia enllaçar la Travessera amb el camí de Dalt per l’actual passatge de la Travessera. El camí de Dalt permetia enllaçar amb la Travessera i el camí d’Horta a l’alçada del carrer de la Muntanya (el tram superior es diu carrer de l’Eterna Memòria), i era la via que comunicava Barcelona amb Sant Andreu de Palomar. El primer tram del camí de Dalt dins del Camp de l’Arpa del Clot s’havia dit carrer del Carme, i ja dins de l’actual barri de Navas i de la Sagrera es diu Concepció Arenal. Més enllà de la Riera d’Horta (avui, Dublín / Rovira i Virgili), però, a la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu, era conegut pels andreuencs com a camí de Barcelona o de Dalt per diferenciar-lo del carrer Gran, antiga Via Augusta, que va canviant de nom a mida que s’apropa a Barcelona abans d’entrar pel Portal Nou: Sagrera, Clot i carretera de Ribes, nom que recupera a la Trinitat Vella. Després del carrer Ignasi Iglésias, el camí de Dalt es confon amb la Meridiana i el recuperem a l’actual carrer Bartrina, que el connectava amb el carrer Gran a l’alçada del carrer Palomar.

Per últim, el camí de la Muntanya o del Guinardó, que puja cap amunt aproximadament per l’actual Rambla Volart, era d’antic el camí natural cap al turó de la Rovira, tot girant cap a la dreta a l’alçada de l’actual carrer Flors de Maig i prenent el camí Antic del Guinardó, que encara es conserva tot passant sota el Mas Guinardó. Al turó hi naixien els torrents d’en Melis i de la Guineu, i els martinencs hi pujaven per anar a les fonts del Cuento, d’en Fargues i de la Mulassa. Durant la primera dècada del segle XX, Salvador Riera, a qui tornarem a veure més endavant, ven les terres del vessant de Sant Martí a l’Ajuntament de Barcelona deu vegades més cares que el preu que ell en va pagar, i s’urbanitza el Parc del Guinardó.


Torres, masos i masies

Després de veure i descriure aquesta trama i important cruïlla de camins, a la foto hi veiem marcats els punts amb les masies que hi havia vora aquestes vies de comunicació. Ja hem vist la Torre Xifré, antic Mas Milans (segle XVII), propietat, com explica Carme Martín, d'Antoni Lacavalleria de Moix i Dulasch, qui el 1712 la va vendre a Segimon Milans i cinc generacions després Francesc de Milans i Duran la venia a Josep Xifré. També hem parlat de Can Miralles i Can Miralletes, i ara ens toca parlar de les masies que envolten la cruïlla de camins, envoltades de camps cultivats, i el terreny que a la fotografia està marcat amb color vermell i que segurament haureu deduït que és el lloc cap a on us vull dur.

Les restes de Can Ferrer, la dècada de 1970
Carles Capdevila (AFB)


Can Ferrer estava situat a la cantonada del passatge de la Travessera amb el camí d’Horta, però controlava el triangle format per tots els camins d’aquella important via de comunicació, a l’extrem del Camp de l’Arpa. Aquest lloc privilegiat convertia la masia en parada obligatòria de viatgers, carreters i de les bugaderes d’Horta, i feia d’hostal i d’abeurador de cavalls i mules. L'octubre de 1935 va ser convertida en el Grup Escolar Catòlic del Camp de l'Arpa, però la guerra i la postguerra la van anar degradant a mida que era absorbida per la urbanització, i va ser enderrocada el darrer terç del segle XX.

El Mas Viladomat, cap a l'any 1900
Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó


El Mas Viladomat, situat entre el camí de la Travessera (avui Sant Antoni Maria Claret) i el camí de la Muntanya (avui Rambla Volart), va ser construït sobre uns terreny comprats per Segimon Viladomat el 1732 i que a mans del darrer propietari, Salvador Riera (1896), s’estendrien fins al Mas Guinardó, la finca que acabaria donat nom al barri, i el turó de la Rovira, ambdós propietat també de Riera (1894). Acabada la guerra, amb el Guinardó ja urbanitzat i el patriarca mort (1916) la família Riera va vendre el mas a la Caixa, que va enderrocar l’edifici i hi va construir l’actual polígon d’habitatges, inaugurat l’any 1949.

Can Garcini i camps de conreu, l'any 1914. Felip Capdevila
Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó


Can Garcini encara és dempeus gràcies a la llarga lluita veïnal. Construïda a principi del segle XVII, aquest mas convertit en torre senyorial és situat entre els carrers Xiprer, Escornalbou i el passatge Garcini. Els Alòs-Moner i Dou, provinents d’importants famílies barcelonines amb palaus al carrer de Sant Pere Més Baix i propietaris de la torre des de mitjan segle XIX, hi van viure fins l’any 2010, moment en què van vendre-la a la inefable constructora NyN. Avui és patrimoni públic.

Ca l'Aloi des del camp d'oliveres, l'any 1934
Arxiu Família Sindreu


Ca l'Aloi tenia la façana principal mirant cap al carrer Guinardó, on avui hi ha la plaça del Taxi, i els passatges Aloi (conegut popularment com de les Onze Cases), Constància i Capella (abans Porvenir) són el resultat de la parcel·lació de les terres feta pels propietaris a principi del segle XX. El conjunt, aïllat de la resta per camps de cultiu, va tenir l’aspecte d’un petit poble fins a la dècada de 1930.


Les oliveres de Sant Martí

Al centre gairebé geomètric d’aquestes quatre masies i torres hi ha, marcat en vermell, un solitari camp, últim reducte rural d’aquest món desaparegut que acabem de descriure en el moment en què es va fer aquesta fotografia. Si ampliem la imatge i hi posem atenció, hi veurem uns quants arbres i una caseta de pagès feta de fusta. Avui, en aquest xamfrà de la Rambla Volart i el passeig de Maragall hi ha construïts uns habitatges, construïts a principi de la dècada de 1970, i una benzinera. Probablement, el terreny pertanyia al Mas Viladomat.

Aquests arbres són les oliveres esmentades al principi de l’article. Van ser en aquest petit terreny al peu del camí d’Horta fins 1955, any en què va caler desfer-se d’elles per vendre el solar. Les va comprar en Pau Badia, veí del Camp de l’Arpa, que tenia amistat amb el propietari del terreny, per trasplantar-les a la finca que la família Badia té a Banyeres del Penedès i on des de fa 65 anys produeixen un bon oli d’oliva.


Les oliveres de Sant Martí de Provençals als
camps de vinyes de Banyeres del Penedès



Però la vida de les darreres oliveres productives de Sant Martí de Provençals perilla. El pagès que se n’ha cuidat fins ara, juntament amb unes quantes hectàrees de vinya, es jubila i el nou pagès que en continuarà l’explotació del raïm necessita el tros de terra on son les oliveres, una faixa de terreny entre un camí i la vinya, per poder fer la verema de manera mecanitzada.

En Magí, net de l’avi Pau i propietari d’aquestes oliveres martinenques de més de tres-cents anys, les cedirà amb molt de gust a qui les vulgui recuperar i trasplantar. En cas contrari, el pagès les tallarà per guanyar terreny per a la vinya i el pas de la maquinaria.

Som conscients que tornar-les a casa, a Sant Martí de Provençals, és una utopia. El cost del trasllat és alt i el valor sentimental no és un argument prou sòlid, i menys en temps de crisi com els que corren. Amb tot, fem pública la notícia i la petició a les administracions pertinents.

Restes de la necròpolis tardoromana del carrer Mas Casanovas, l'any 1931


Qui sap si aquestes oliveres són filles d’una vil·la romana establerta en aquest nus de comunicació tan important, cultivat des de l’Antiguitat. Sense anar més lluny, a només cinc-cents metres d’aquí, la zona delimitada per l’extrem de l’Hospital de Sant Pau tocant als carrers de Cartagena i la Ronda del Guinardó, aprofitant una terrassa calcària que formava un petit talús, ha estat habitada des del neolític i hi ha restes iberes (un forn de ferro), romanes (una necròpolis) i medievals, fins arribar a l’època moderna, quan es va construir el Mas Casanovas, enderrocat per construir l’hospital. Però els assentaments humans no van acabar aquí. L'any 1920, sobre la terrassa calcària abans esmentada, s'hi va formar un nucli de barraques, que va ser enderrocat l'any 1974 per obrir la ronda.

Poblat iber i sitges del turó de la Rovira


I dalt del turó de la Rovira, als carrers Marià Labèrnia, Labèrnia i Panorama, un poblat iber laietà dels segles VI-I aec (hi ha restes de torres, muralla, habitacions i sitges) dominava la plana martinenca fins al mar, la vall d’Horta, els camps de blat i ordi i els camins, abans no arribessin els romans. Penseu-hi quan passegeu per aquests carrers del Camp de l'Arpa del Clot i del Guinardó.


30 comentaris :

  1. Com sempre és molt interessant i molt desconegut per mi. Cada article m’obre una finestra...Tan de bó es puguin salvar les oliveres i es trasplanten a un indret adient...no tinc massa fe en que això passi pel que fa a l’administració pública, però aquesta crida necessària, potser tingui resposta implicant les xarxes socials...parlen de la “màgia de Twitter”...no sé, per part meva ho compartiré a totes les xarxes on sóc i anirem fent la crida, tot i que al no tenir gaire seguidors, el seu recorregut potser no serà molt ampli. És molt important que hi hagi persones com tu que a més de tenir interés, tingui consciència del que sóm i vam ser. I que actuï en conseqüència. Moltes gràcies per tot el que expliques amb tant rigor i també emoció.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Penso que serà difícil que se salvin les oliveres, però sí que espero que la gent sigui conscient del lloc on viu, dels carrers per on transita, de tota la història que ens envolta i que ens pertany, i que amb cada pèrdua som una mica més orfes.

      Suprimeix
  2. Genial Enric! Molt interessant!!
    Farem difusió per intentar que algú "adopti" les oliveres ;P

    ResponSuprimeix
  3. Magnífic, un cop més moltes gràcies per compartir-ho.

    ResponSuprimeix
  4. Molt interessant, com sempre.
    Gràcies!!!!

    ResponSuprimeix
  5. Cada cop m'obres una finestra nova per mirar dins la memòria de la meva ciutat. Moltes gràcies.
    Tinc un record d'infantesa d'un carrer del Gòtic que voldria comentar amb tú. Com puc entrar en contacte pel privat?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu. Em pots escriure a l'adreça de correu bereshit.bloc@gmail.com

      Suprimeix
  6. El carrer de la Muntanya, més amunt d'Eterna Memòria i travessat el pg. Maragall just al seu inici, sembla tenir una continuació clara en el passatge de Baldomer Galofre, que per dalt donava a Indústria ja com a cul de sac, i d'ençà no fa gaires anys, arran d'una edificació nova, ja només reconeixible pel traçat irregular de l'interior d'illa corresponent i per l'angle "desviat" de la paret mitgera entre la finca d'Indústria 276 / Conca 28, i la del nou edifici d'Indústria 278-280, que ocupa l'antic passatge.
    Tot visible per satèl·lit amb Google Maps.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cert, Raimon. Ara només en queda la disposició interior de l'illa. De fet, Baldomer Galofre (quin magnífic paisatgista i autor de 'Bòria avall'!) mai va anar més enllà del que seria el carrer Indústria perquè les terres d'en Pere Miralles estaven elevades respecte l'entorn i el passatge moria contra un talús. Malgrat l'anivellament de la calçada, encara es veu que el tram d'Indústria des de Conca fins Maragall és descendent.

      Suprimeix
  7. Entre tots ho farem tot. Bon escrit

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Sense els teus treballs d'investigació del barri el relat no seria el mateix.

      Suprimeix
  8. Bon article, molt interessant. Malaguanyades les oliveres que, molt em temo, acabaran a la llar de foc d'algú... Sembla, però, que no tinguin massa anys; potser uns cent o dos-cents. Encara que han pogut ser, en el seu moment, reviscolades a partir de lluc nous.
    Tampoc no entenc que el nou propietari vulgui arrencar-les (poc té de pagès amant de la terra!) per mecanitzar la verema puix que també haurà d'arrencar els ceps. En fi, potser el més adequat seria regalar-les als pagesos veins per abaratir el trasllat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Joan. Jo també penso que són arbres procedents de llucs de velles oliveres. Com tu dius, no té gaire sentit que el pagès se'n vulgui desfer, i més sent productives. Al camp sempre hi ha lloc. Veurem què se'n pot fer.

      Suprimeix
  9. Bé molt bé, això ens recorda els nostres origens, i valora els esfors del nostres avis i de com en el seu viure diari ens van donar la ciutat que nosaltres gaudim. Joan Bargalló

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ben cert, Joan. Llàstima que les oliveres s'acabin perdent.

      Suprimeix
  10. Que interessant tot el que escriviu i com m’encanta llegir-vos.
    Us en falicito. Sobre tot a tu, Enric H. March.
    Com que has deixat un adreça d’email, potser t’hi escrigui en algun moment.
    Felicitats pel treball i l’esfoç que hi poseu.

    Josep Maria
    jmbbcn@gmail.com

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep Maria. Ara et contestaré el correu.

      Suprimeix
  11. seria mont interessant que aquestes oliveres tornessin a casa seva, transplantades al parc dels tres turosns, per posar un exemple.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tant de bo, Carme. És problema serà trobar qui qui està disposat a pagar el trasllat.

      Suprimeix
  12. Com sempre molt interessant, gràcies per la feina.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Aran! M'alegro que t'hagi agradat!

      Suprimeix
  13. Brutal...no tinc paraules. Ets el Sherlock Holmes de Sant Martí 😉👏👏👏

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Nausica. M'alegra molt que t'hagi agradat. Holmes és un bon referent! ;)

      Suprimeix
  14. Avui he tingut la fortuna de trobar aquest reportatge a Facebook en el que em passo força temps cada dia i he quedat meravellat per tot el seu contingut.
    No em ves pogut imaginar mai que existís tanta informació i d'una manera tan clara i tan senzilla d'entendre i d'assimilar.
    Jo vaig néixer a la Pl. Santes Creus d'Horta i per la part de darrera de la casa donava al Carrer del Tajo (La Riera) per nosaltres.
    Records inoblidables de la meva infantesa i de les hores passades al Turó de la Peira.
    Al cap d'uns anys vàrem anar a viure al Carrer Nació del Clot i de tot el seu voltant, Carrer Muntanya, Carrer Degà Veí, Carrer Fresser......
    Un plaer per a mi haver estat afortunat amb tindre aquest reportatge.
    Moltíssimes gràcies Sr. Enrich per aquesta tasca tan magnífica.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Ramon! M'alegro molt que que li hagi agradat l'article i el seu contingut. Jo vivia al carrer de Provença entre Xifré i Independència; això vol dir que vam ser gairebé veïns. Salutacions cordials!

      Suprimeix