Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimarts, 29 de setembre de 2020

Concha Piquer i el cinema sonor



El més d'octubre de 2010 es descobria a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units un cel·luloide d'11 minuts interpretat per una Piquer adolescent, i datat el 1923. És sonor. Quatre anys més antic que El cantant de jazz (1927), d'Alan Crosland, interpretat per Al Jolson, i on apareix, també, Concha Piquer. Així, doncs, aquesta cinta es converteix en la pel·lícula sonora més antiga del cinema. Dirigida per Lee DeForest, va ser estrenada al cinema Rivoli de Nova York, el 1923. La cantant valenciana havia anat als Estats Units de la mà del mestre Penella sent una noia de només 16 anys. Va començar cantant en els entreactes i va arribar a posar mig despullada. Hi va residir cinc anys i s'hi va acabar fent un nom.

Deixo un fragment de la cinta, extret de la mediateca de RTVE. En aquella època no sé quin valor podia tenir aquesta actuació. Avui resulta còmica. Al Nova York dels anys 20 deuria resultar exòtica per uns americans que buscaven rareses antropològiques per Europa. És un document històric, en definitiva; i aquest és el valor que li hem de donar. Esperem que ningú tregui banderes al carrer. Són veus d'altres mons.





Concha Piquer és una de les reines de la copla, un tipus de cançó lleugera nascuda durant la dècada de 1920, amb una estructura semblant a la del romanç i d'arrel popular, que durant el franquisme va patir també l'apropiació indeguda d'allò que se'n deia "canción española".

La de la Piquer és una d'aquelles veus, com la de Machín, que formen part de l'educació sentimental d'unes quantes generacions. D'aquelles generacions que, abans no arribés la televisió o durant els seus primers anys d'existència, teníem la ràdio com a únic mitjà d'informació, formació i oci; i de propaganda del Règim. Les veus dels cantants, dels locutors, dels actors de radionovel·les, dels anuncis... La llista seria interminable: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Bobby Deglané, Juan de Toro, Joan Viñas, Julio Varela, José Luis Barcelona... Veus també d'uns altres temps, d'uns altres mons. De la memòria.

La ràdio sonava a la cuina, als balcons, a les eixides, als patis. Era impossible negar la seva existència:  acabava formant part de l'ambient com l'aire que es respirava, com l'olor del sabó de Marsella o del zotal.

4 comentaris :

  1. Una radio daba vida a toda una escalera, sin duda.
    salut

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Era la banda sonora d'una generació sense gaires alternatives per distreure's. Salut, Miquel!

      Suprimeix
  2. Jo soc del 67 però vaig créixer amb ma iaia (8 mesos més jove que la Piquer) i la ràdio forma part de la meva infantesa i preadolescència. Em tenia obsessionat el Servicio de socorro de RNE i els seus "por asunto familiar grave".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tant la ràdio com els primers anys de la tele ens han deixat un paisatge sonor inesborrable, Ferran. Recordo perfectament aquest "por asunto familiar grave" del Servicio de socorro de RNE, suposo que les mateixes raons que tu: el suspens, la impossibilitat de saber què havia passat i com havia acabat. A banda que en aquells anys la informació era molt limitada i feia que perdurés, no com ara, que estem bombardejats de notícies amb data de caducitat.

      Suprimeix