Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

diumenge, 10 de novembre de 2019

Dues rajoles entre panots

Dues rajoles hidràuliques en el
xamfrà de Bailèn amb Casp
Foto: Emilia Salas Echezarra


Per a l'Asunta GM,
que em posar sobre la pista,
i la Victoria Bermejo,
que sempre sap on posa els peus


Les ciutats creixen en horitzontal en forma de metàstasi urbana; i també en vertical: una capa sobre l'altra, el present es converteix en passat sota les noves edificacions (que aprofiten murs i voltes per als nous fonaments), entre els enderrocs (que serveixen de revestiment de places i nous espais públics), sota l'asfalt (que amaga antics camins), sota l'empedrat (on es busca rabiosament la platja)... En el subsòl de les ciutats sempre hi batega un cor antic que es resisteix a ser oblidat.

Sota els panots (a voltes armes carregades de futur) dels carrers que tan bé identifiquen l'epidermis de Barcelona també s'hi amaguen records, i a la grisa monotonia de les voreres, com les herbes en els escocells dels arbres, hi brota poèticament un vers en color.

Hi haureu passat més d'un cop i probablement haureu vist amb indiferència les dues rajoles que treuen el cap entre els panots del xamfrà mar-Llobregat dels carrers de Casp i Bailèn. Dues rajoles hidràuliques de pis burgès d'Eixample que com dues desnonades viuen sense futur les inclemències del clima i el desinterès de les passes dels vianants, després de quedar al descobert en desaparèixer els panots que les cobrien.

Què hi fan allà aquelles dues rajoles filles de bona família? Quina és la seva història, esborrada pel pas del temps? Quin passat esplendorós amaguen en el silenci del subsòl de la Dreta de l'Eixample?

L'Eixample, un barri que sovint es pensa que no té més història que la que configura la seva estructura urbana ortogonal de línies rectes que s'entrecreuen com si fos un electrocardiograma del seny. A Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018) he intentat esmenar la història oblidada de l'Eixample que va més enllà del Quadrat d'Or del Modernisme. I en un dels capítols del llibre hi ha l'explicació a l'enigma de les rajoles òrfenes.

Ens hem de remuntar a la dècada de 1870, quan l'Eixample era encara un pla esquitxat amb quatre cases entre horts, torrents i rieres. Som ens els temps en què l'higienisme començava a guanyar fama entre la població; i mentre els banys públics començaven a estendre's per la Barcelona obrera per pal·liar la manca de dutxes i aigua corrent a les llars, la Barcelona burgesa es feia construir el seu paradís urbà a l'Eixample omplint el passeig de Gràcia de jardins com els del Tívoli, Euterpe, els Camps Elisis o el Criadero, i de balnearis, defugint els termes vulgars de "bany" o "dutxa". El doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hidroterápico Barcelonés (1884-1895), al passeig de Gràcia, 22 , tocant a la Diagonal, aleshores municipi de Gràcia; i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre passeig de Gràcia i Pau Claris.




I si anem al xamfrà de Bailèn amb Casp, hi trobem el secret que amaguen les dues rajoles solitàries que busquen oxigen entre els panots: l'Establecimiento Balneario Recreativo, un imponent edifici que oferia banys termals i terapèutics entre marbres de termes romanes i jardins frondosos. Res en queda d'aquell paradís, desaparegut en començar el nou segle, tret d'una cromolitografia i de les rajoles. La ciutat es va menjar fins l'últim pam de verd i els burgesos van ser expulsats a l'exili dels balnearis de la Garriga, Sant Hilari de Sacalm, Caldetes, Llavaneres, Caldes de Montbui, Boí o Malavella...

Arqueologia o casualitat, les dues rajoles abandonades a la intempèrie són una llicència poètica.