Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimecres, 30 de març del 2011

Friang: no només els àngels no tenen sexe

Friang, reporter de guerre, replie son parachute
Indoxina, batalla de Diên Biên Phu
Daniel Camus, 1953. ECPAD


Quan tot just havia complert els vint anys, Friang va rebre un tret al ventre de l'oficial de la Gestapo que va procedir a la seva detenció en el Trocadero de París, davant de la torre Eiffel. Serà la primera de les seves cites amb la mort. La darrera va ser el 6 de març de 2011, als 87 anys.

Però si Friang va morir havent rebut tots els honors: Gran Oficial de la Legió d'Honor, l'Orde Nacional del Mèrit, Rosette de la Resistència, Creu de Guerra 1939-1945 i Creu de Guerra dels Théâtres d'opérations extérieures, els va pagar amb sang, suor i llàgrimes.

Un compromís polític que es va gestar ben aviat, als 19 anys, va dur Friang a rebutjar el confort burgès de la seva família parisenca i es va allistar a la Resistència durant un any. Amb el sobrenom de Galilée 2, es va dedicar a localitzar camps d'aterratge per als paracaigudistes aliats, i a traslladar documents i aparells de ràdio.

La traïció d'un company de la seva pròpia xarxa permet la detenció, però ni la tortura aconseguirà que parli i delati ningú. Després del seu silenci vindria la deportació al lager de Ravensbrück, camp de concentració destinat als experiments mèdics on, a més de les vexacions dels nazis, va haver d'afrontar la "marxa de la mort" dels famèlics presoners: 470 quilòmetres a peu sota la neu. Quan la Creu Roja els recull, Friang és una ombra humana de tan sols 26 quilos de pes.

La seva vida civil comença el 1947, com a responsable de premsa d'André Malraux (escriptor i ministre d'Interior i de Cultura amb De Gaulle), qui en el llibre Antimemorias convertirà la seva figura en símbol "d'aquest poble irrisori de caps rapats, cossos corsecats en un pijama de ratlles". El 1951 la història convoca novament Friang. Després d'una formació com a paracaigudista militar serà corresponsal de guerra per a la premsa escrita i més tard per l'ORTF, la televisió nacional francesa, a la Guerra d'Indoxina (1946-1954). Com a corresponsal de guerra exercirà un periodisme molt especial: salta en paracaigudes amb la infanteria, repta sota el foc dels morters i el 1954 acaba amb els seus ossos a l'infern de les presons vietnamites, en la batalla de Ðiện Biên Phủ. Vietnam acabarà guanyant la guerra als francesos.

Més tard participa en l'expedició de la Crisi de Suez (1956), també anomenada Guerra del Sinaí, en què Egipte és atacat per Gran Bretanya, França i Israel davant de la decisió de nacionalitzar el canal de Suez. El 1967 cobreix la Guerra dels Sis Dies entre Israel i tots els seus veïns àrabs, que acaba amb una ràpida victòria israeliana en una guerra d'estratègia sense precedents.

Entre 1958 i 1959 organitza el Ministeri de Cultura que dirigeix Malraux, i torna al combat, aquest cop per cobrir l'ofensiva del Vietcong sobre Saigon en la Guerra del Vietnam (1954-1975), moment en què donarà per acabada la seva carrera com a corresponsal.

Als anys 70 Friang es dedica de ple a escriure (el 1955 ja havia publicat Les fleurs du ciel). El 1976 publica La mousson de la liberté, la seva visió del Vietnam, del colonialisme a l'estalinisme. A Un autre Malraux (1977), descriu la relació entre l'escriptor, polític i aventurer i de Gaulle; els dos volums de Regarde-toi qui meurs (1978), relaten els seus anys en diversos fronts; i per acabar, el 2008, edita Petit tour autour de Malraux.

Fins aquí el relat de la vida, apassionant, de Friang, que va morir dos dies abans del Dia Internacional de la dona treballadora, una celebració que no hauria d'existir si la història, la que s'escriu amb majúscula i la que s'escriu amb minúscula, no hagués silenciat sistemàticament les veus i els fets que duen nom de dona. Com sempre, ha estat necessari que una dona morís, que Friang morís per saber-ne alguna cosa d'ella. He omès el gènere femení durant tot l'article per referir-me a ella, a Brigitte Friang (París, 23 de gener de 1924 - 6 de març de 2011). Només he hagut d'esquivar el llibre que va escriure el 1972, Une femme dans la guerre (1972), per raons òbvies. I potser algú haurà recordat que Ravensbrück era un camp de concentració només per a dones.



Brigitte Friang, el 21 de setembre de 1970 a París
Foto: Ladies of Skydiving


El 6 de juny de 1954, aproximadament un mes després de tornar de la primera guerra d'Indoxina, Friang va aparèixer al programa de televisió nord-americà "What's My Line?", en el qual quatre personalitats del món de la cultura havien d'endevinar la professió d'un personatge convidat a través de preguntes que només podien ser contestades amb un sí o un no. Ja us podeu imaginar que no només no van ser capaços de descobrir-ne la professió, sinó que van quedar ben sorpresos.

 



dilluns, 28 de març del 2011

Chagall a Rússia



451 Editores ha publicat la novel·la gràfica Chagall en Rusia, dibuixada i escrita per Joann Sfar, l’autor de l’imprescindible El gato del rabino, i del qual també en podem gaudir a Barcelona a l’exposició Brassens ou la liberté, on ha dibuixat tots el decorats que donen caràcter narratiu a l'exposició.

Chagall en Rusia és una interpretació lliure de la vida del pintor. Però són tants els punts en comú entre Chagall i Sfar que arriba un moment que tota recreació del dibuixant resulta plausible. Evidentment, a través d’Sfar no arribarem a la pintura de Chagall, però sí al seu esperit, sí a aquell paisatge que conforma el rerefons de la seva producció artística. Sfar cuida molt els temes i els personatges de les seves històries. Tot serveix per canalitzar la seva creació i fer evident que estem davant d’un dibuixant que ja comença a ser un referent artístic. Però fer-ho a través d’un altre artista que ho és tot en el món del art l’ha obligat a deixar anar totes les seves capacitats expressives. Una d’elles, que s’evidencia especialment aquí, és la capacitat de canviar l’estil i el traç del seu dibuix amb la finalitat d’aconseguir la màxima expressió dels caràcter i de les emocions. El seu dibuix té autèntica capacitat narrativa.

D’una altra banda, Sfar comparteix amb Chagall l’alegria i el vitalisme. El gato del rabino és una mostra paradigmàtica de com explicar una història i que pugui arribar a tothom a través d’aquest vitalisme. Sfar parla de la naturalesa humana. La seva visió de la religió, de l'amor, de l'amistat, la seva afició per la música impregnen totes les seves obres. I és a partir del coneixement i el domini de les arts i la comprensió dels sentiments que Sfar aconsegueix el seu objectiu, simple i complex alhora: capturar la naturalesa contradictòria de l'home i les seves passions. Sfar ens explica el conte en què estem tots atrapats.

dissabte, 26 de març del 2011

Los desastres de la guerra, de Goya



La col·lecció de gravats Los desastres de la guerra, que Francisco de Goya va fer per retratar la guerra de la Independència (1808-1814), van ser exhibits del 24 de març al 29 de maig de 2011 al Museu Diocesà de Barcelona. L'exposició també dedicava un apartat a recordar com va afectar aquest conflicte Catalunya amb documentació inèdita del Museu Diocesà relacionada amb aquest període, com per exemple els fets històrics del sacerdot Pere Coret, que va exercir d'espia doble, o del sergent de Ciudad Rodrigo (Salamanca), que amb ardor patriòtic va viatjar per França durant quatre anys fent-se passar per cardenal Borbó, oficiant misses, casant i confessant els feligresos, fins que va caure a mans de la Inquisició.




La mostra recopila 80 gravats de la primera edició que la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando va fer el 1863. Goya va fer els dibuixos arran de la petició del general José de Palafox, defensor de Saragossa, que va enviar una missiva a l'artista demanant-li que viatgés a la capital aragonesa convertint-se no només en testimoni directe del conflicte, sinó que s'avançava al concepte de reporter gràfic retratant l'horror humà, que en els primers gravats plasma d'una forma directa en la primera part de la mostra.

La segona part de la col·lecció de gravats abraça el període entre 1848 i 1865, i deixa les escenes més sanguinàries per centrar-se en la fam i la misèria que vivia la població de Madrid.

Finalment, Goya va escenificar la seva decepció per l'arribada al poder del rei Ferran VII, que després d'abolir la Constitució del 1812 va trair el poble i va caure en el més dur absolutisme.

Al web de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando hi podeu trobar tota la col·lecció dels gravats Desastres de la Guerra, així com els Caprichos, Tauromaquia o els Disparates.




Vàlium: vitamines per a la mare



Twisted Vintage és un interessant bloc on se succeeixen, una darrera l'altra, una col·lecció d'imatges dels mèdia dels anys 40, 50, 60 i 70: literatura, publicitat (autèntica i falsa), còmics, revistes del cor, cinema sèrie B, erotisme soft, estètica pop, fotografies perdudes de particulars... Un món sense text ni context, fascinant, grotesc, divertit, repel·lent, però que és, sempre, el reflex d'una societat que neix durant els primers anys de la societat de consum. Amb els primers aparells electrodomèstics és posava a l'abast dels ciutadans una nova manera de viure en què el temps i l'oci eixamplaven la llibertat dels individus i, alhora, els convertia en esclaus d'aquest mercat: atrapats per la publicitat i el consum! I atrapats en la neurosi, l'angoixa, la frustració, la tristesa, convertides en un nou mercat: el de les malalties domèstiques que es podien tractar amb pastilles de colors. I amb una clientela molt específica: les mestresses de casa, les mares.

La imatge que encapçala aquest apunt l'he tret del blog d'aquest company de Montclair (New Jersey). És, sens dubte, un anunci fals però que té el seu vesant real. Dones, mestresses de casa i mares enganxades a les drogues per combatre les seves frustracions personals, socials i de parella en un món que les convertia en falses protagonistes i reines de la llar. Una alternativa a la realitat.




Poques dones del meu entorn adolescent se salvaven d'aquesta realitat, a casa, amigues de la família, al carrer, a l'escala. El Valium es barrejava en el tocador entre mitges de seda negra. Vitamines per combatre frustracions i sexualitats mal resoltes, i que permetien desinhibir-se i assistir a l'espectacle d'una festa de focs artificials en un territori delimitat per les parets de la llar i la natura generosa i explosiva d'Eva. I és clar, la negació d'una realitat proporciona una realitat nova... a tots els protagonistes. Com en els contes.


[+]


Llegiu també "Mother’s Little Helper: The History of Valium" de Harry Atkins. Drogues domèstiques i rock'n roll amb The Rolling Stones: la petita ajuda de la mare.

Coincidència, o no: de Jaume Subirana, a Flux, "A fer trampes", 28 març 2011.



dilluns, 21 de març del 2011

Barcelona, perla del Mediterráneo




Barcelona, perla del Mediterráneo (1912-1913, tot i que les imatges suggereixen que ha de ser anterior a 1910) és un curt documental encarregat per promocionar Barcelona com a ciutat turística per la Societat d'Atracció de Foresters (fundada el 1908 per l'alcalde Domènec Sanllehy) a Cabot Films, productora d'Andreu Cabot, un dels promotors dels primers anys del cinema a Barcelona i Manresa, entre d'altres ciutats. La pel·lícula, que es creia perduda, va ser trobada en unes llaunes al mercat del Encants de Barcelona, i actualment és propietat de la Filmoteca d'Amsterdam.




A més d'aquesta pel·lícula, la Societat d'Atracció de Foresters va edità la revista Barcelona Atracción i una col·lecció de guies turístiques anomenades Select guide, dirigides i redactades per Joaquim M. i Josep Maria Folch i Torres, i a una de les quals pertany el plànol que il·lustra aquest apunt.




L'Albert Blasco Peris va fer la seva tesis sobre la revista i la societat, Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros (2005), consultable en línia a la Universitat Pompeu Fabra.




I com que una cosa porta a l'altra, no me'n puc estar de referir-me a la cançó Qué bonita es Barcelona, composta per Manuel Moreno el 1948, i que van fer famosa, entre d'altres, Jorge Sepúlveda, Andy Rusell, Sisa (en el magnífic Barcelona postal de 1982) i Los Clippers, versió que us deixo amb la veu de Juan Torres i a ritme de foxtrot.



Qué bonita es Barcelona
(Autor: Manuel Moreno)

Qué bonita es Barcelona,
perla del Mediterráneo.
Qué bonito es el color
en su cielo tan azul
en invierno y en verano.

Qué bonita es Barcelona,
la ciudad de mis amores.
Qué delicia es contemplar
las mujeres pasear
por la Rambla de las Flores.

Rodeada de montañas
centinelas de su paz,
es la flor que se engalana
con la fe de Montserrat.

Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.

Rodeada de montañas
centinelas de su paz,
es la flor que se engalana
con la fe de Montserrat.

Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.
Donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.

diumenge, 20 de març del 2011

Biblioteques per dins [10]



Com resa la publicitat de la Librarian Action Figure, podem tenir al nostre abast  tots els llibres, revistes, diaris, revistes, vídeos i CD-ROM del món, però sense un bibliotecari ens sentirem frustrats i aclaparats abans de poder dir "sistema decimal Dewey." Encara que la majoria dels bibliotecaris no poden viatjar més ràpid que una bala o saltar per sobre dels edificis més alts, ens pot proporcionar bibliografia sobre balística, un fullet d'instruccions per saltar o un llibre de fotografies dels edificis més alts del món.

Cadascuna de les 5" d'alçada de plàstic dur de la Librarian Action Figure es basa en una persona real: Nancy Pearl, una bibliotecària de Seattle. Aquesta joguina no té la mobilitat d'un Madelman, però d'una bibliotecària no esperàvem els atributs d'una nina, sinó l'actitud i la responsabilitat d'una bibliotecària. Els braços són articulats. Amb l'esquerre pot subjectar un llibre, mentre que l'articulació dels dret permet dirigir la mà cap a la cara i acostar el dit índex estès cap els llavis. I prement el botó de l'esquena, la figura realitza un shushing action; és a dir, fa callar els qui trenquen el vot de silenci a què estan obligats els usuaris de les biblioteques. La figura ve en una capça de plàstic en forma de llibre i conté uns quants llibres miniatura, triats a l'atzar. També adjunta una tarja amb una breu història de les biblioteques.




Aquesta figura la comercialitza Archie McPhee, i la ven al preu de 8,95 dòlars. Però també existeix la versió de luxe al preu de 12,95 dòlars. En aquest cas, la figura porta un vestit de color vi (en lloc del blau marí de l'altra) i ve acompanyada d'un diorama de la biblioteca amb un servei de referència, un carro de rodes amb llibres apilats i uns quants llibres solts, i un ordinador.




No hi ha notícies d'una versió masculina. Potser aquesta joguina està pensada per un públic femení. Ara m'imaginava una versió per vendre-la en els sex shops, també amb braços articulats i un botó que al pitjar-lo digui...

dimarts, 15 de març del 2011

Biblioteques per dins [09]



5.000 anys d'història de l'escriptura han servit per convertir les biblioteques en magatzems de tot tipus de deixalles manuscrites o impreses: pedres, maons, tauletes de fang, trossos de plom, planxes de coure, restes de ceràmica, taules de fusta, amb cera i sense, pergamins, papirs, vinils, plàstic... Però, sobretot, paper: muntanyes i muntanyes ingents de paper. En només 549 anys de cronologia occidental (els asiàtics els deixem a banda: ja se sap que ells ho van inventar tot abans), a cop d'impremta hem generat més lletra impresa que la resta d'anys d'història de l'escriptura. I això que el foc ha actuat de moderador (no sempre amb prou encert, tot s'ha de dir).

Potser algun dia les biblioteques tal i com les entenem ara desapareixeran. És fàcil que el llibre es converteixi en un article d'ús privat, de col·leccionista o de museu. Però ningú vessa llàgrimes pels aedes grecs o els joglars medievals, que treballaven de memòria, ni hi ha escribes a l'atur; ningú enyora el tacte del pergamí ni les oques el seu passat subministrant plomes. Abans que lletra impresa, la literatura va ser oral durant mil·lennis: no perdrem el gust d'explicar mentides. Les religions del Llibre van fixar la paraula divina, però Déu ha necessitat sempre un intermediari. Els ignorants no preguntaran. Els cecs seguiran sense veure-hi i els sords no escoltaran. Els bibliotecaris es convertiran en gestors d'informació sense perdre el seu encant. O en aplicacions informàtiques.

A l'espera d'enterraments i beatificacions, hi ha bibliotecàries que coreografien el seu esperit de servei públic, i hi ha qui compon himnes al ritme de "Sunday Girl" de Blondie.


diumenge, 6 de març del 2011

Biblioteques per dins [08]



Malgrat la voluntat de classificació i la creació de taxonomies, la biblioteca és un univers caòtic. L'ordre existent no té res a veure amb allò que relaciona llibres i usuaris. Podem buscar un títol, un autor, i segur que estarà en el seu lloc, a no ser que el préstec o la negligència hagi deixat un buit a la prestatgeria. Però la relació que existeix entre lector i llibre no és mai dins la biblioteca: és dins de cadascú i es manifesta fora de la biblioteca. En aquest sentit, la biblioteca és buida d'emocions perquè només és un repositori. La bibliotecària, o el bibliotecari, no et permetrà intimitats; prou feina té. I el contacte amb d'altres usuaris és poc probable, com no sigui entre llibres de referència: "Oh! Tu també llegeixes el diccionari de sinònims?" El vot de silenci no dóna per a més. Si volem compartir l'experiència intima de la lectura haurem de fer-ho en un altre lloc i en unes altres circumstàncies.

A no ser que ens perdem en l'entranyes de la biblioteca. Allà on el temps ha cobert de pols les emocions que només la coincidència pot despertar. En els racons perduts, en els prestatges alts on, com en la ment, han quedat relegats els sentiments que en un temps van ser frescos i viscuts. Si coincidim amb algú d'alt de l'escala, que com una bastida construeix el camí cap els sentiments, compartirem aquell espai de forma exclusiva (i mai serà per casualitat). Aquell lloc sospès com un núvol només nostre. I tot serà possible. Fins i tot que Woody Allen faci un petó a Romy Schneider.