La deshumanització de Maria i Maria Magdalena

Maia Morgenstern (Maria) i

Monica Bellucci (Maria Magdalena), 

La passió de Crist (2003)
Photo by Philippe Antonello

© 2003 Icon Distribution Inc.

La deshumanització de Maria i Maria Magdalena

Com vam comentar en el capítol "Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona", publicat a Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019), la prostitució, el penediment, la marginació, la persecució i l'estigma giren al voltant de la dona en la mateixa mesura que hi giren la dona angelical i pura i l'esposa amant, amatent i dedicada als fills. Veiem com, tradicionalment, Maria Magdalena encarna la primera imatge, la de pecadora, i hi ajuden llegendes posteriors com la de Maria Egipciana, una penedida llegendària del segle IV feta santa i festejada l'1 d'abril. En canvi, Maria, la mare de Jesús, és el model a imitar de la segona imatge. I tot això no ve del no-res, sinó d'una interpretació interessada dels evangelis i d'alguns errors de traducció. Traslladem-nos una mica en el temps i ho veurem en els mateixos textos evangèlics, sense posar-hi ni treure-hi una coma.

Un cop acabat el cicle pasqual i més enllà de la Setmana Santa, què ens queda després de la passió, mort i resurrecció del Fill de Déu? Segons el relat evangèlic, una mare i una esposa que s’abracen desconsolades al peu de la creu. L’home que estimen ha mort. No s’imaginen quin serà el seu destí. A totes dues se’ls arrabassarà el plaer de la carn en ser deformades les seves figures humanes, carnals.

Miryam (מִרְיָם, en hebreu; Μαριαμ, en grec), la Maria mare de Jesús, l’almah d’Isaïes (7, 14), la “noia” de la Bíblia hebrea, es convertirà en parthenos en la Septuaginta (la Bíblia dels Setanta, traducció grega dels segles III-I aec) i passarà com a "verge" a la Vulgata (la versió llatina traduïda per Jeroni d'Estridó a principi del segle IV). L'atribut "verge" es perpetuarà per error en els evangelis, i verge serà per sempre més quan el Concili de Nicea instauri el dogma, l’any 325. Angelicata, immaculata. Model de dona i esposa.

Maryam haMagdalit (מִרְיָם הַמַּגְדָּלִית, en hebreu; Μαριὰμ ἡ Μαγδαληνή, en grec), la Maria Magdalena deixeble i companya de Jesús, convertida en prostituta penedida (enlloc de la Bíblia diu que es dediqués a la prostitució), se la fa renunciar, com a la immaculada Maria, al plaer de la carn. I de passada, s’esborra tota debilitat humana a Jesús, el seu espòs en algunes tradicions.

A l'evangeli atribuït a Joan, Jesús, clavat a la creu, es dirigeix a elles (Jn 19, 25-27):

Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.

Que Maria Magdalena aculli la mare de Jesús a casa quan aquest mor, abona la tesi del matrimoni perquè s'adiu amb els costums jueus d'aquells temps, en què l'esposa vídua tenia cura cura de la mare de l'espòs mort. Que fos prostituta no es diu en cap dels evangelis, com hem apuntat abans. Però la idea ha triomfat com tantes altres idees apòcrifes (fora del cànon oficial) de la Bíblia. Apòstol, sembla evident que ho era. Ho insinuen els textos canònics i ho afirmen els apòcrifs. La referència al “deixeble que Jesús estimava”, que aquí és Maria Magdalena, a Jn 21, 20-24 es fa servir per nomenar l’autor d’aquest evangeli que tradicionalment s’atribueix a Joan i que algunes teories li atribueixen a ella. El teòleg Ramón K. Jusino, a María Magdalena: ¿autora del cuarto evangelio? (1998-1999), defensa aquesta teoria, matisant el concepte d’autoria, com es preceptiu quan es tracta de textos antics: l'atribució d'un text a un nom no n'implica l'autoria, sinó auctoritas, o capacitat moral d'una persona o grup de persones sobre un text o una idea.

Com de qualsevol altre personatge bíblic, poc se’n sap, de Maria Magdalena. Les dades a la literatura bíblica són escasses. Les llegendes, d’altra banda, són nombroses. Però si amb les referències directes s’ha de ser prudent, de la resta de literatura no se’n pot fer gaire cas perquè ha estat elaborada segles després, quan dels personatges i dels fets només en corrien llegendes.

De Maria, la mare de Jesús, tampoc hi ha gaires arguments per construir el personatge perquè li han estat esporgats els atributs humans: és només un model. En tot cas, tenim dues Maria que han estat deshumanitzades per la tradició i la teologia. I això no és obra de Pau, veritable “inventor” del cristianisme uns anys després de mort Jesús i sense haver-lo conegut, sinó de la involució de l'Església i els seus ministres. Abans de Pau el cristianisme és encara una forma de judaisme.

Els models de les dues Maria han servit per limitar la sexualitat de la dona al llarg de la història i marginar-la del seu paper rellevant (el mateix que el dels homes) en la construcció del cristianisme primitiu, cosa que al llarg de la història s’ha fet extensible a tots els àmbits de la vida de la dona, sotmesa a tota forma de poder. No és obra del cristianisme, com no ho és en sentit estricte de cap religió, sinó d'una interpretació interessada del poder patriarcal i polític, que ha trobat en les religions i en els sistemes de creences una forma de control de la dona, del pensament i de la violència que s'exerceix sobre ella.


[Actualització juny 2016]

El dia 3 de juny, diada de la Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, del 2016, el prefecte de la Congregació per al Culte Diví, cardenal Robert Sarah, va anunciar que, seguint el desig del papa Francesc, la celebració litúrgica de Santa Maria Magdalena era elevada a la categoria de festa, enlloc de memòria que era el grau que tenia fins ara. El Papa situa així a santa Maria Magdalena al mateix nivell que els Dotze Apòstols i el calendari litúrgic passa a tenir un prefaci propi per a la missa anomenat "L'apòstol dels apòstols".

*

Les citacions bíbliques pertanyen a la versió en línia de la Bíblia interconfessional de l'Associació Bíblica de Catalunya.

Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona

Església del convent de les Magdalenes (1877)

Carrer de les Magdalenes (avui Tomàs Mieres)
Lluís Rigalt (RACBA)

El convent de les Magdalenes

El carrer de les Magdalenes recorda l'antic convent de Santa Maria Magdalena. L'any 1365, el Consell de Cent va acordar la creació d'una institució que recollís les prostitutes penedides o afectades d'alguna malaltia venèria. Com que prostitutes no en faltaven mai (qualsevol distracció de la moral t'hi podia dur) i l'ofici estava regulat per ordinacions reials, quan no estaven en els bordells (on havien d'exercir i viure-hi recloses) eren aparcades en institucions, voluntàriament o no (hi havia reclusió forçosa per Setmana Santa, Corpus o qualsevol altra festa religiosa que impliqués desfilada de processons pels carrers).

Façana del convent de les Magdalenes (1877)
Riera de Sant Joan (desaparegut)
Lluís Rigalt (RACBA)

El convent de les Magdalenes va ser construït a l'antiga Riera de Sant Joan (desaparegut amb la construcció de la Via Laietana), entre els carrers de Montsió (avui, Tomàs Mieres en el tram final) i el de les Magdalenes, que tenia forma d'ela: un dels trams és l'actual carrer de Julià Portet i l'altre continua portant el nom de la institució religiosa, tot seguint el traçat de l'aqüeducte romà, alguns pilars del qual sobreviuen en l'interior de les edificacions.

Convent de les Magdalenes (1877)

Carrer de les Magdalenes
Eduard Gràcia (AHCB)

El convent va ser desamortitzat el 1835, va ser escola fins 1846 i enderrocat el 1877. L'antic espai està ocupat, en part, per la prefectura de policia, en els calabossos de la qual els opositors a la dictadura franquista eren obligats a penedir-se, per no perdre la tradició de l'indret. Un convent que recollia penedides no podia estar sota cap altra advocació que la de Maria Magdalena, el personatge dels evangelis que, sense ser mencionat, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els cabells abans que el Fill del fuster entri a Jerusalem per celebrar la Pasqua jueva i que acabarà camí del Calvari. La tradició cristiana occidental (no així l'oriental) presenta Maria Magdalena com a una prostituta penedida, cosa totalment falsa perquè en cap lloc del Nou Testament es diu que fos així. En canvi, sí que es diu que era deixeble de Jesús, i probablement era alguna cosa més. La proximitat entre tots dos feia Jesús massa carnal i la tradició posterior va fer per separar-los tant com fos possible. Veieu "La deshumanització de Maria i Maria Magdalena" per saber-ne més.

El convent de les Magdalenes en un fragment

d'un plànol de 1855 (ICGC)

Altres institucions de penedides: galeres i presons

A més de les Magdalenes, hi va haver a la ciutat altres institucions dedicades a aquestes pràctiques benèfiques. El 1576 es va fundar la comunitat de penedides de Nostra Senyora de la Victòria, que es va instal·lar al carrer del Carme amb el dels Àngels. Va ser clausurada el 1653 i l'edifici va ser ocupat per les Mínimes de Jesús i Maria, i avui hi ha l'escola Milà i Fontanals).

Façana de Nostra Senyora de la Victòria,

al costat del convent del Carme, el 1869

Arxiu Gavin. Monestir de les Avellanes

Enfront, el carrer de les Egipcíaques (Maria Egipcíaca és una penedida llegendària del segle IV feta santa i festejada l'1 d'abril) ens recorda l'antic convent d'Agustines fundat el 1677 (després de passar per diverses cases d'acollida) al costat de l'antic Hospital de la Santa Creu i ampliat el 1699 al carrer de Sant Pau, entre els carrers de Santa Margarida i Penedides, nom que ens torna a recordar el passat prostibulari i el control femení que s'hi va exercir, com a presó, la Galera Vella, fins que va ser enderrocat l'any 1837 per obrir el carrer de la Unió. A partir d'aleshores, es va construir una nova presó de dones, o Galera Nova, al carrer d'en Robador amb Sant Pau, activa fins el 1904 (després va ser escola), en què són traslladades a Reina Amàlia quan passa a ser només presó de dones en ser portats el homes a la Presó Model.

L'any 1936 la presó de Reina Amàlia o Presó Vella, símbol d'opressió social i política, és enderrocada per iniciativa popular com si fos la presa de la Bastilla, les dones seran traslladades a la Presó de les Corts, on s'hi estaran fins 1959, convertida durant la dictadura en símbol de la repressió franquista. El col·lectiu de preses –per aquell temps dues-centes seixanta-tres, amb dinou nens– va ser traslladat a la Presó Model d'homes, convertint-se així en un centre mixt.

Edifici i horts de la presó de dones de les Corts, el 1952

Patronato de Redención de Penas por el Trabajo

El darrer trasllat fins avui es va produir el 1983 quan van ser enviades a la Presó de Wad Ras, davant dels pavellons de la Junta Provincial de Protección a la Infancia y Represión de la Mendicidad, coneguda popularment com "la Prote", un immens conjunt construït a l'actual carrer del Doctor Trueta (a la banda de muntanya), l'any 1915, projectat per l'arquitecte Enric Sagnier. Aquelles instal·lacionsvan acollir infants de famílies amb problemes jurídics, socials o econòmics a les quals se'ls havia retirat la pàtria potestat i passaven a ser tutelats per les institucions. El conjunt va ser enderrocat el 1978.

El pavellons de la Junta Provincial de Protección a la

Infancia y Represión de la Mendicidad, l'any 1916

Santi Barjau. Enric Sagnier (Labor, 1992)

*

Aquest article forma part del meu darrer llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

Mina Loy, Cravan i la Monumental

Mina Loy

Mina Loy

Mina Loy (Mina Gertrude Löwry; 27 de desembre de 1882 – 25 de setembre de 1966) és una de les moltes artistes de les avantguardes del primer terç del segle XX i que han quedat amagades darrere de les figures masculines. Ja n'havíem parlat a l'article "Claude Cahun i les dones en el surrealisme". Pintora, poeta, novel·lista, assagista, feminista i dissenyadora britànica d'origen jueu, nacionalitzada nord-americana, Loy es trasllada a principis de segle a París on compartirà espai i amistat amb artistes com Apollinaire, Picasso, Gertrude Stein o Picabia. És una artista peculiar perquè la seva obra coincideix amb el final del modernisme i les primeres avantguardes. Inclinada cap el futurisme, entre 1906 i 1916 viu i exposa a Florència, però acaba abandonant aquest moviment artístic desil·lusionada pel masclisme dels futuristes.

Christ on a Clothesline, Mina Loy (ca. 1955-59)

Futurista a Itàlia, dadaista a Nova York i surrealista a París, Loy és sobre tot un esperit lliure molt avançat a la seva època. Es posiciona al costat d'una vessant del moviment d'emancipació de les dones de tendència anarquista, inspirada per les idees d'Emma Goldman, i escriu el 1914 el que es considera el primer manifest feminista de la història, un text molt apartat de la lluita sufragista de l'època i que ella considerava insuficient. Diu Loy en el manifest:

"El moviment feminista tal com està instituït en l'actualitat resulta inadequat. Dones, si voleu realitzar-vos –us trobeu en vigília d'una convulsió psicològica devastadora– tots els vostres complaents enganys han de ser desemmascarats. ¿Esteu preparades per a l'esforç? No hi pot haver mitges tintes: gratar la superfície de les escombraries de la tradició NO ho aconseguirà la Reforma; l'únic mètode és la Demolició Absoluta."

Marxa a Nova York, on col·labora amb Duchamp i comença a fer d'actriu. Coneix Cravan i marxen a viure a Ciutat de Mèxic, d'on decideixen fugir quan Mina es queda embarassada. Cravan va desaparèixer en el mar quan es va avançar per anar a Buenos Aires. Desaparegut Cravan, el 1923 Mina va a París un altre cop i es fa agent d'artistes com Braque, Chirico, Giacometti o Max Ernst. El 1936 torna a Nova York i ja no se'n mourà fins la seva mort, el 1966. Té dues filles: Joella (d'un primer matrimoni) i Fabienne (de Cravan), i apartada del món artístic continuarà pintant i escrivint. En castellà estan editats Breve Baedeker lunar (Ediciones Torremozas, 2009) i Antología poética (Huerga y Fierro Editores, 2009).

Arthur Cravan

Sovint es parla de Mina Loy com si fos un apèndix d'Arthur Cravan. Barcelona ha gaudit de dues exposicions sobre Cravan mentre Loy era poc més que un capítol en la vida del poeta boxador. Però si hem de ser justos, la figura de Loy és immensament més important que la de Cravan, que va tenir la sort de pertànyer a una família il·lustre, cosa que no és cap mèrit. La resta, el personatge, ho va anar construint a cops d'enginy més que de talent. De tota manera, cal donar-li el seu lloc; potser més en el món de la faràndula que el de l'art.

El 23 d'abril de 1916, Arthur Cravan (Fabian Avenarius Lloyd; 22 de maig de 1887-1918), poeta dadaista i boxejador, nebot d'Oscar Wilde, boxejava contra el mític Jack Johnson (el primer negre que va ser campió mundial dels pesos pesats) a la plaça de toros de La Monumental de Barcelona, ciutat on va venir a viure fugint de la Gran Guerra (1914-1918). Havia arribat a Barcelona amb el seu germà Otho Lloyd, pintor i fotògraf, i Olga Sacharoff, també pintora i dona de Lloyd. A Barcelona, i també a Tossa (lloc d'estada i exili d'artistes d'avantguarda, molts d'ells jueus, entre les dues guerres mundials), van coincidir amb altres artistes, com Francis Picabia, i Sacharoff acabaria residint a la ciutat, des de 1940 fins a la seva mort al barri Putxet, l'any 1967.

De la relació de Cravan i Barcelona i de la relació entre els dos púgils ens en parla Enric Comas a La Barcelona oblidada. Sobre el personatge, l'any 1986 el número 38 de la revista Poesía li dedicava un monogràfic d'una edició exquisida, que anava acompanyada d'un llibret de 4 x 7 cm, amb escenes de la pel·lícula Cravan se entrena (1916), que simula el moviment dels fotogrames fent passar els fulls, i una reproducció facsímil del cartell del combat (160 x 60 cm).

Johnson i Cravan durant el combat de La Monumental

Foto: Josep Maria Co i de Triol (AFCEC)

L'interès de Cravan no és especialment literari, sinó que està relacionat amb la construcció del personatge. Cravan va saber utilitzar els recursos artístics i els del món de l'espectacle per inventar Cravan. Editor i autor de Maintenant, va unir en aquesta revista els seus poemes amb les crítiques literàries i artístiques, elaborant un paisatge d'excentricitats i provocacions de tota mena, que prefiguraven l'aparició imminent del moviment Dadà. Cravan mostra una concepció nova de la literatura i de l'art en què la figura de l'artista es converteix, alhora, en espectacle, i on la figura de lluitador ambulant o la de bufó de circ és la que acaba donant la imatge que ens és més coneguda.

Catàleg de l'exposició de la Virreina (1992)

L'any 1992, al Palau de la Virreina, vam poder gaudir de l'excel·lent exposició "Arthur Cravan, poeta i boxador", de la qual se'n va fer un magnífic catàleg, que seguia els àmbits geogràfics i vitals de Cravan, mitjançant fotografies, cartes, cartells, postals, documents -molts d'ells inèdits-, llibres, revistes, alguns quadres i dibuixos i fins i tot mobles. Els anys a Suïssa, l'estada a París, el pas per Barcelona, el famós combat de boxa, l'estada a Tossa amb Olga Sacharoff, el viatge a Nova York, la conferència amb escàndol inclòs en el Saló dels Independents, per encàrrec de Picabia, el casament amb Mina Loy, i el recorregut fins Mèxic, on va desaparèixer deixant Mina embarassada de la seva filla Fabienne.

L'exposició va ser comissariada per Maria Lluïsa Borràs, autora  d'Arthur Cravan: Une strategie du scandale (París, 1996), i que arran de la mostra va publicar Arthur Cravan: una biografía (Sirmio, 1993).

Cravan entrenant a Barcelona, el 1916, probablement a l'Iris Park

L'any 2002, Isaki Lacuesta realitzava el llargmetratge Cravan vs Cravan i el 2012 es publicaven les cartes de Cravan a Mina Loy: Cartas de amor a Mina Loy (Periférica, 2012). És un llibre important perquè ens ajuda a conèixer el Cravan sense disfresses. Rendit a l'amor d'aquesta dona, mostra sense caretes les seves emocions més íntimes. Les cartes d'aquest volum narren viatges i separacions, fantasies i desencontres. Cravan unes vegades es mostra depressiu; d'altres, exultant d'amor. Escriu sense parar a la seva estimada, de vegades fins i tot tres cartes al dia. Cartes completes, cartes interrompudes, targetes postals... Fins a la seva misteriosa desaparició en el Golf de Mèxic.

Catàleg de l'exposició "Arthur Cravan Maintenant?"

Museu Picasso de Barcelona
26.10.17 - 28.01.18

Fills de Déu

En el paleolític superior i el neolític europeu les venus representaven la imatge de la fertilitat. Pits, malucs i genitals evidenciaven el venerat poder biològic de la dona. Aquest caràcter sexual de la representació del cos de la dona donava al concepte "fills de déu" un caràcter tan humà com diví.

Venus de Kostenki

El descobriment de la capacitat fecundant masculina va fer perdre bona part del protagonisme femení en les coses dels déus, però la dualitat genèrica es va mantenir de forma més o menys equitativa entre les religions politeistes, malgrat que en els afers terrenals el paper de la dona ha estat secundari fins avui.

El trencament definitiu, però, pel que fa a les qüestions celestials, ve de la mà de les religions monoteistes. Malgrat que el component femení de Jahvè es rastrejable en el Gènesi a través de la figura mítica de Lilith, la masculinització de la figura de Déu i l'anihilament de la dona a les Escriptures (Maria Magdalena passa d'apòstol a prostituta i Maria és asexualitzada) ens ha privat d'una imagineria tan sexualitzada com la de les venus prehistòriques. La figura de Crist és, per la seva natura, humana. Tant és així que quan se'l representa a la creu hi ha imatges que posen de relleu la musculatura abdominal de forma tan exagerada com els pits de les venus. El sacrifici del profeta no li treu poder al guerriller galil·leu capaç de brandar una espasa contra l'invasor.

Les coses, però, podien haver estat d'una altra manera. Amb una altra perspectiva ser fills de Déu hauria pres un altre sentit. Segurament tan carnal com el que representaven les venus neolítiques. Igual de metafòric; igual de simbòlic. Igual de real com aquesta Mariana Pineda penjada a la creu. Qui sap si un sol sacrifici hauria estalviat el menyspreu i la violència seculars.

[Il·lustració del CD Mariana en sombras, òpera de cambra d'Alberto García Demestres, sobre la vida de Mariana Pineda, amb text d'Antonio Carvajal. Intèrprets: Olivia Biarnés, Joan Martín-Royo, Aitana Sánchez Gijón & Marco Evangelisti. Estrenada la temporada 2007-2008 a l'Auditori de Barcelona]


[+] Galeria d'imatges X, a "Le nu esthétique", ens fa una altra proposta sacrificial, on impera el valor purament estètic del nu.

El mapa del cor de la dona

El Map of the Open Country of a Woman's Heart (entre 1833-1842), de D. W. Kellogg, pertany al gènere dels que s'anomenen mapes de la condició humana, que es van posar de moda al segle XIX i que arriben fins als nostres dies amb els populars plànols de línies de metro amb continguts diversos.

Aquest mapa del cor d'una dona, que podem comparar amb el mapa del cor de l'home, ens diu molt sobre el que l'artista i la societat pensen de les dones i quina és la idea de feminitat del segle XIX. El text afegeix sota el títol "Es mostren les comunicacions internes, els indrets i els perills que s'hi pot trobar el viatger", i afirma haver estat dissenyat per una "dama". D'acord amb aquesta ruta, l'amor és al centre del cor d'una dona, i els sentiments (que inclouen el sentit comú, la prudència, l'esperança, l'entusiasme i l'amor platònic)  ocupen una part important de tot el territori. Aquestes regions fan frontera amb les zones perilloses del cor d'una dona: l'egoisme i la coqueteria suposen un parany per als viatgers. Les regions més grans, l'admiració i l'atracció per la moda del vestir suggereix que les dones són essencialment frívoles i superficials.

El mapa fa de bon mirar. Hi ha molts detalls i paga la pena dedicar una estona per observar quina relació s'ha fet entre dibuix i concepte. Per exemple, em semblen encantadores les Piràmides de la Moda i que l'únic mar s'anomeni de la Riquesa, amb l'estuari de les Joies, i que les Terres Altes del Matrimoni estiguin al costat de la Serralada de l'Especulació. Queda clar que el mapa no el pot haver dissenyat una dona perquè s'estaria posant en... evidència.

Per cert, no hi he sabut veure el sexe per enlloc. Potser és que les dames i els cavallers no parlen ni de reproducció ni de pulsions, com no sigui amb els criats.

Claude Cahun i les dones en el surrealisme

Les dones en el surrealisme

En les llistes oficials de membres del moviment surrealista no hi apareixen mai les dones. Les dones tampoc acostumen a liderar llistes, com no siguin les de condemnats a la foguera de la Santa Inquisició. Quan Eva es va autoexpulsar del paradís no sabia que els del part no havien de ser els pitjors dels seus dolors.

Per als  surrealistes la dona era un ésser que exercia de mediador entre la naturalesa i el subconscient. Eren muses inspiradores i objecte dels desitjos dels homes (en termes psicoanalítics). És a dir, els homes objectivaven la dona segons les necessitats masculines, entrant en conflicte amb les necessitats subjectives de les dones, que buscaven poder-se expressar amb llibertat des del punt de vista individual a través de l’art i de l’escriptura. Les dones que es movien al voltant del surrealisme van haver de viure la contradicció d’un moviment que obria les portes a la lliure expressió sense pressupòsits morals i intel·lectuals, però topaven amb un món que es regia per la prepotència masculina que infantilitzava el paper de la dona: l’home artista deixava de ser un tirà, però es convertia en un pare. I aquest pare tenia nom i cognoms.

Paul Eluard embracing unknown nude (c.1942),

expressa el valor d'ús de la dona

Amb aquest estat de coses, la dona no podia defugir l’encarnació de rols: amigues i amants que participaven del procés creatiu -gràcies a la seva gran intuïció, pensaven, més que no pas a la seva intel·ligència-, però sense intervenir en l’elaboració intel·lectual que formulava el surrealisme com a moviment. Les artistes van quedar sempre fora del cercle de poetes i pintors que van redactar els manifestos i van formular la teoria surrealista. André Breton n'era el portaveu i qui proclamava qui pertanyia o no al moviment. En les seves declaracions els integrants eren homes, sempre i quan no fossin dissidents.

No és estrany que les dones se sentissin alienes a aquesta forma de relació amb uns artistes que assumien un paper masculí creador, on el paper de la dona estava relegat a la imatge fecundant. Trencaven amb la donna angelicata, reverenciable i passiva, però construïen un model que responia a la visió fàl·lica masculina. És probable que pensessin, innocentment, que no existia cap altra realitat.

Leonora Carrington (Clayton Green, Regne Unit, 1917 - Ciutat de Mèxic, 2011)

La giganta (1947)

No oblidem que estem en el primer terç del segle XX. Però, les dones surrealistes s’havien de sentir alienes a la teoria del moviment, i no és estrany que artistes com Frida Kahlo, Claude Cahun, Leonora Carrington, Leonor Fini, Maruja Mallo (membre de les Sin Sombrero, les escriptores marginades del Grup Poètic del 27) o Remedios Varo no realitzessin la seva obra de maduresa fins que no van abandonar el cercle. Van contribuir al llenguatge del surrealisme tardanament, quan el moviment ja estava definit. I encara ara ens sorprenem davant de les seves obres, com si estiguéssim descobrint un nou llenguatge. Potser sí que és així, però elles no són cap excepcionalitat: el que caldria és reformular el surrealisme i oblidar-nos d’un academicisme que el surrealisme no hauria d’admetre.

Remedios Varo va néixer a Anglès (la Selva, Girona) de pare andalús lliurepensador i mare basca catòlica. Després de passar per París, durant la República va treballar com a artista gràfica a Barcelona, on va entrar en contacte amb els surrealistes catalans (Amics de l'Art Nou, ADLAN) i francesos, i on va exposar la seva obra. Quan esclata la Guerra marxa de nou a París, d'on haurà de fugir el 1940 durant l'ocupació nazi per instal·lar-se a Canet (Rosselló) i marxar posteriorment exiliada a Mèxic on desenvoluparà definitivament la seva carrera artística.

Remedios Varo (Anglès, 1908 - Ciutat de Mèxic, 1963)

Papilla estelar (1958)

Claude Cahun

Fins al febrer del 2012, Virreina Centre de la Imatge va mostrar l’obra fotogràfica de Claude Cahun (25 d’octubre de 1894 - 8 de desembre de 1954), una “desconeguda” artista adscrita al surrealisme. L’exposició va ser organitzada pel Jeu de Paume de París, i coproduïda amb La Virreina Centre de la Imatge  i The Art Institute of Chicago. La mostra incloïa, a la Sala Xavier Miserachs, la pel·lícula Playing a Part: the story of Claude Cahun (2011), dirigida per Lizzie Thynne, que combina imatges d’arxiu poc conegudes de l’artista amb imatges actuals que imiten l’estil surrealista de la fotògrafa.

Claude Cahun (25 d’octubre de 1894 - 8 de desembre de 1954), escriptora, dona de teatre, artista plàstica, dissenyadora i fotògrafa, és el nom artístic de Lucy Schwob, nascuda en el si d’una important família jueva d’intel·lectuals de la ciutat francesa de Nantes. Tot i ser una molt activa representant del moviment i relacionar-se amb Breton, Bataille, Man Ray, Desnos o Michaux, sempre es va moure al marge de l’oficialitat. El seu activisme social i polític en defensa de l’emancipació de la dona, de la llibertat sexual (era homosexual) i la seva participació en la Resistència contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial (va ser detinguda per la Gestapo), va fer d’ella una persona massa inquieta i independent com per festejar amb frivolitats.

Amb la seva actitud política, sentimental i sexual, amb la defensa de la llibertat individual amb independència dels codis que regien la societat i l'entorn, Cahun trencava amb els escrits teòrics del surrealisme. Però ho va fer participant en el debat polític del surrealisme amb l'assaig Les Paris sont ouverts que, cosa curiosa, li va valer l'aplaudiment i reconeixement públic de Breton, segurament seduït per l’obra i la imatge d’una artista que jugava amb l’androgínia fins els últims extrems. Tot i així, Cahun no és “descoberta” fins 1992, quan el Museu Nacional de Art Modern de París, l’Institut de Art Contemporani i la Tate Modern de Londres, i la Grey Art Gallery de Nova York van interessar-se per ella.

La seva obra suposa una mirada nova sobre el món que habita, tant en el fons com en la forma. Crea  un univers original i desconegut (tan visible en l'obra onírica de Remedios Varo) en el surrealisme d'extracte masculí. El plantejament continua sent el mateix: trencar amb les barreres que estableix la raó, però aquest cop des d'un punt de vista totalment nou en reivindicar la dona com a subjecte des de la feminitat, entesa com a món interior que no es manifesta des dels plantejaments psicològics masculins imperants en la societat i la cultura.

Sent el moviment que ha comptat amb més creadores, no ha tingut, ni oficialment ni acadèmicament, el ressò que mereix la seva producció. Ha calgut parar l'orella -quan ja no en queda cap membre viu- per sentir aquestes veus que reivindiquen la posició de subjecte de la dona i que amplien la perspectiva del surrealisme que, tot i el seu desig teòric d'alliberament, sempre ha privilegiat el seu paper de musa en detriment de la seva activitat creativa.

L'exposició del Jeu de Paume, a París

Veure també:

Lauren Elkin, "Reading Claude Cahun", a The Quarterly Conversation.

Cristina Ballestín Cucala, "Dos mujeres del entorno surrealista: Remedios Varo y Claude Cahun". Universidad de Zaragoza, publicat en MAV Mujeres en las artes visuales.

Biblioteques per dins [13]

Sospito que "the library" deu ser un eufemisme com ho són "sauna" i "massatge", i que no es tracta d'una biblioteca amb problemes de productivitat (?) que ofereix serveis extres als usuaris.

Però el que crida més l'atenció d'aquest anunci, publicat pels vols de 1975, és que si el reclam és una bibliotecària (set en aquest cas), vol dir que hi ha un mercat, que hi ha oferta perquè hi ha demanda. No sé si els clients d'aquests serveis són gaire sofisticats, intel·lectualment parlant, però ara em ve al cap el conte "La puta de Mensa", del llibre de Woody Allen Sense plomes. Crec recordar que la història també apareix en una de les seves pel·lícules, però no recordo quina. En tot cas, reprodueixo un fragment del text (és una versió abreujada i lliure de l'original), on el protagonista contracta els serveis d'una "prostituta". Un diàleg delirant si ens posem en situació i assumim la paròdia.

[...] Vaig agafar el telèfon i segons més tard una veu vellutada em va contestar.
—Tinc entès que vostè proporciona una hora de bona xerrada.
—És clar, amor. Què tens al cap?
—M 'agradaria discutir sobre Melville.
—Moby Dick o novel·les més curtes?
—Quina és la diferència?
—El preu. Això és tot. El simbolisme té un cost extra. Cinquanta, potser uns cent per Moby Dick. Li agradaria una discussió comparada... Melville i Hawthrone? Ho podríem arreglar per uns cent. Vol una rossa o una morena?
—L'espero al Plaza. Sorprengui'm —vaig dir i vaig penjar.

[...] No havia passat una hora quan van sonar uns cops a la porta. Vaig obrir, i en el llindar s'erigia una jove pel-roja ficada dins d'uns ample pantalons com dues cullerades grans de gelat de vainilla.
—Hola, sóc Sherry.
Sabia realment com satisfer les meves fantasies. Pèl llarg solt, bossa de cuir, arracades de plata, sense maquillar.
—Em sorprèn que ningú t'hagi aturat vestida així. El conserge sol detectar amb facilitat les intel·lectuals.
—Amb un bitllet de cinc no distingeix res.
—Bé, comencem? —vaig dir, i la vaig dur cap a la butaca.
Ella va encendre una cigarreta i va dir:
—Crec que podríem començar encarant Billy Budd com la justificació de Melville a la creença en Déu, n'est-ce pas?
—Interessant-vaig dir. Encara que no en el més pur estil miltonià.
Era una finta, m'interessava veure si valia per a l'ofici.
—No. El paradís perdut no té subestructura de pessimisme.
Valia.
—És cert! Déu! Tens raó —vaig murmurar.
—Crec que Melville reafirma les virtuts de la innocència d'una forma ingènua i alhora sofisticada. Hi estàs d'acord?
Jo vaig deixar que ella seguís. Tot just tenia dinou anys, però ja havia adquirit aquella ductilitat endurida d'una pseudointel·lectual. Tirava idees, però tot era mecànic. Cada vegada que jo li brindava una intuïció, ella simulava plaer.
—Oh, sí! Sí amor, això sí que és profund. Una platònica comprensió del cristianisme. Com és que no ho havia pensat abans?
Gemegava plena de satisfacció. Van conversar durant una hora i després va dir que havia de marxar. Quan es va aixecar, li vaig allargar un bitllet de cent. [...]

I una cosa em du a una altra. Ara se m'acudia que la relació entre prostituta i client té molt de literària. La prostituta és la protagonista d'un relat en què ella és, alhora, narradora i personatge d'una història de sexe que vol sentir i viure el client. La prostituta és un transsumpte del veritable objecte del desig, i el preu que el client paga són els drets d'autor pel relat, la interpretació, l'atrezzo i el vestuari. De fet, tota relació sexual de parella que vulgui ser estable s'ha de sustentar en alguna cosa més que l'amor (concepte difícil de definir i poc aprehensible) i la passió (concepte amb data de caducitat). S'ha de sustentar en un relat en què els dos protagonistes, com a mínim, se sentin prou identificats i atrapats com per voler donar-li continuïtat. El sexe ha de ser un pacte amb contrapartides prou suggeridores, tantes com n'ofereix la literatura.

S'ha d'haver viscut l'experiència per entendre-ho veritablement. Vinc d'un temps en què anar de putes era tan habitual com devorar llibres d'aventures, i en què era fàcil fer convergir la imaginació amb la realitat utilitzant un intermediari. Igual que en els contes orals, on la mare narradora feia d'intermediària entre la realitat vital i la realitat simbòlica. I és aquí on radica el complex d'Èdip: en confondre les dues realitats i entendre que el símbol és la realitat carnal. Per això es diu que el pare és qui marca el principi de realitat i qui ha de permetre desprendre's de la mare com a principi carnal i objecte de desig.

Gira al voltant de la bibliotecària un imaginari seductor com a vigilant que guarda la porta del paradís literari: la biblioteca. Eva ens va expulsar a tots del paradís perquè ens va donar accés a la cultura menjant el fruit de l'arbre del coneixement. Eva va ser la primera bibliotecària, i el seu coneixement i la seva nuesa se'ns presenten amb la mateixa força que atrau l'abisme del relat, el pou de la lectura.

En aquest cas no hi ha principi de realitat que valgui, com no n'hi va haver, tampoc, en moltes infanteses de pares perduts entre fum de bar. Continuem sent part d'aquell nen que es deixa anar febrilment entre les pàgines dels llibres, i som l'adult que es deixa atraure per la nuesa d'Eva i la seva biblioteca; pel relat nu de la mare que s'allargà febrilment, també, fins l'edat en què construïm les nostres pròpies històries.

Friang: no només els àngels no tenen sexe

Friang, reporter de guerre, replie son parachute

Indoxina, batalla de Diên Biên Phu

Daniel Camus, 1953. ECPAD

Quan tot just havia complert els vint anys, Friang va rebre un tret al ventre de l'oficial de la Gestapo que va procedir a la seva detenció en el Trocadero de París, davant de la torre Eiffel. Serà la primera de les seves cites amb la mort. La darrera va ser el 6 de març de 2011, als 87 anys.

Però si Friang va morir havent rebut tots els honors: Gran Oficial de la Legió d'Honor, l'Orde Nacional del Mèrit, Rosette de la Resistència, Creu de Guerra 1939-1945 i Creu de Guerra dels Théâtres d'opérations extérieures, els va pagar amb sang, suor i llàgrimes.

Un compromís polític que es va gestar ben aviat, als 19 anys, va dur Friang a rebutjar el confort burgès de la seva família parisenca i es va allistar a la Resistència durant un any. Amb el sobrenom de Galilée 2, es va dedicar a localitzar camps d'aterratge per als paracaigudistes aliats, i a traslladar documents i aparells de ràdio.

La traïció d'un company de la seva pròpia xarxa permet la detenció, però ni la tortura aconseguirà que parli i delati ningú. Després del seu silenci vindria la deportació al lager de Ravensbrück, camp de concentració destinat als experiments mèdics on, a més de les vexacions dels nazis, va haver d'afrontar la "marxa de la mort" dels famèlics presoners: 470 quilòmetres a peu sota la neu. Quan la Creu Roja els recull, Friang és una ombra humana de tan sols 26 quilos de pes.

La seva vida civil comença el 1947, com a responsable de premsa d'André Malraux (escriptor i ministre d'Interior i de Cultura amb De Gaulle), qui en el llibre Antimemorias convertirà la seva figura en símbol "d'aquest poble irrisori de caps rapats, cossos corsecats en un pijama de ratlles". El 1951 la història convoca novament Friang. Després d'una formació com a paracaigudista militar serà corresponsal de guerra per a la premsa escrita i més tard per l'ORTF, la televisió nacional francesa, a la Guerra d'Indoxina (1946-1954). Com a corresponsal de guerra exercirà un periodisme molt especial: salta en paracaigudes amb la infanteria, repta sota el foc dels morters i el 1954 acaba amb els seus ossos a l'infern de les presons vietnamites, en la batalla de Ðiện Biên Phủ. Vietnam acabarà guanyant la guerra als francesos.

Més tard participa en l'expedició de la Crisi de Suez (1956), també anomenada Guerra del Sinaí, en què Egipte és atacat per Gran Bretanya, França i Israel davant de la decisió de nacionalitzar el canal de Suez. El 1967 cobreix la Guerra dels Sis Dies entre Israel i tots els seus veïns àrabs, que acaba amb una ràpida victòria israeliana en una guerra d'estratègia sense precedents.

Entre 1958 i 1959 organitza el Ministeri de Cultura que dirigeix Malraux, i torna al combat, aquest cop per cobrir l'ofensiva del Vietcong sobre Saigon en la Guerra del Vietnam (1954-1975), moment en què donarà per acabada la seva carrera com a corresponsal.

Als anys 70 Friang es dedica de ple a escriure (el 1955 ja havia publicat Les fleurs du ciel). El 1976 publica La mousson de la liberté, la seva visió del Vietnam, del colonialisme a l'estalinisme. A Un autre Malraux (1977), descriu la relació entre l'escriptor, polític i aventurer i de Gaulle; els dos volums de Regarde-toi qui meurs (1978), relaten els seus anys en diversos fronts; i per acabar, el 2008, edita Petit tour autour de Malraux.

Fins aquí el relat de la vida, apassionant, de Friang, que va morir dos dies abans del Dia Internacional de la dona treballadora, una celebració que no hauria d'existir si la història, la que s'escriu amb majúscula i la que s'escriu amb minúscula, no hagués silenciat sistemàticament les veus i els fets que duen nom de dona. Com sempre, ha estat necessari que una dona morís, que Friang morís per saber-ne alguna cosa d'ella. He omès el gènere femení durant tot l'article per referir-me a ella, a Brigitte Friang (París, 23 de gener de 1924 - 6 de març de 2011). Només he hagut d'esquivar el llibre que va escriure el 1972, Une femme dans la guerre (1972), per raons òbvies. I potser algú haurà recordat que Ravensbrück era un camp de concentració només per a dones.

Brigitte Friang, el 21 de setembre de 1970 a París

Foto: Ladies of Skydiving

El 6 de juny de 1954, aproximadament un mes després de tornar de la primera guerra d'Indoxina, Friang va aparèixer al programa de televisió nord-americà "What's My Line?", en el qual quatre personalitats del món de la cultura havien d'endevinar la professió d'un personatge convidat a través de preguntes que només podien ser contestades amb un sí o un no. Ja us podeu imaginar que no només no van ser capaços de descobrir-ne la professió, sinó que van quedar ben sorpresos.

 

Lulu: mite i realitat

L'any 2010 vaig anar a veure Lulú al Liceu. Òpera en tres actes. Música i llibret d’Alban Berg ( 9 de febrer de 1885 - 24 de desembre de 1935), basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora, de Frank Wedekind. Direcció musical de Michael Boder i direcció escènica d'Olivier Py.

Sense entrar en detalls de l'argument, Lulú es mou en un món oníric i asfixiant. La seva bellesa i el seu atractiu subjuguen els homes que la coneixen, tots els quals moren tràgicament. Dins la tradició literària i lírica de personatges femenins immorals i ambiciosos, Lulú té uns trets propis que la diferencien: és un personatge més passiu i amoral, que acaba víctima d’una societat que l’ha reduïda a objecte eròtic, i que acabarà abocat a la prostitució i a una tràgica mort.

La música, dodecafònica, atonal, pot semblar, d'entrada, un obstacle per a oïdes poc educades. I les meves no hi estan pas, d'educades. Però no és així. N'hi ha prou amb tenir curiositat musical i haver escoltat autors com Erik Satie o Darius Milhaud, o entendre de quina manera es fa ús de la música a les bandes sonores a les pel·lícules quan es vol subratllar emocions, tensions o moviment. La partitura de Lulú és lírica, bella i suggeridora, capaç  de reflectir els aspectes dramàtics irònics i sarcàstics de la trama.

La trama i els diàlegs tampoc són fàcils. Sense un coneixement previ de l'argument es fa difícil seguir el diàleg, plens d'el·lipsis, sincopats, més expressius que narratius.

La posada en escena i els decorats són magnífics. Són d'estètica expressionistes (dissenyats per Pierre-André Weitz, recorden a George Grosz), no pretenen descriure objectivament la realitat, sinó la mirada interior, l'expressió, de l'artista. En aquest sentit, crec que és un encert la presentació inicial de personatges i escenari com si d'un circ es tractés. I encertats els colors, les llums i els moviments permanents dels decorats, que li donen un aire decadent, com de cabaret d'entreguerres.

Poc puc dir dels intèrprets. No tinc prou coneixements musicals. Res m'ha semblat que desentonés. En tot cas, pel que fa a la interpretació teatral, sempre m'ha semblat que els cantants d'òpera no acaben de donar la talla com a actors. Potser tampoc se'ls demana això. Però a Lulú no és el cas. Tots fan un gran paper, sobretot la protagonista, Patricia Petibon, que està esplèndida, i més si tenim en compte el risc d'algunes escenes.

Patricia Petibon

Precisament el risc d'aquestes escenes, de caràcter sexual, han portat a haver d'anunciar que "la temàtica de l’obra i la dramatúrgia d’Olivier Py poden ofendre la sensibilitat d’alguns espectadors". No n'hi ha per tant. Em semblen més escandaloses algunes adaptacions "modernes" que no pas el contingut sexual d'una obra. Però bé, ja se sap, la "sensibilitat" d'un determinat públic del Liceu és directament proporcional a la moralitat hipòcrita de determinades classes socials. Si les llotges parlessin!

També s'ha escrit i s'ha parlat, ara que som en temps en què s'ha de ser políticament correcte, de quina seria la imatge que aquesta nova adaptació oferiria del personatge Lulú. No oblidem que la protagonista és una dona que porta l'estigma de la femme fatale, que utilitza el sexe pel seu ascens social i que, per això, acabarà trobant la mort com un càstig afegit, com una penitència per la seva luxúria, no exempta d'innocència.

Aquesta és la lectura que sempre s'ha fet del mite de Lulú, la clàssica, la que veu la dona com a un ésser pervers que converteix l'home en víctima de la sexualitat desbordada d'aquella. La dona com a temptació.

Hi cabia, també, la possibilitat de mostrar una dona de sexualitat lliure, que decideix què fer amb el seu cos. Però no ens enganyem; gairebé sempre, aquesta imatge ve vestida per l'imaginari masculí, genital, i dóna com a resultat una dona que és una resposta al desig masculí. La societat és plena d'imatges d'aquest tipus, des del recurs vulgar de la dona com a reclam publicitari fins la construcció d'un model que viu i es vesteix per un món que continua sent masculí. Quina fal·làcia! La dona accedint "lliurement" a la submissió masclista!

Ens podem creure que la dona és l'ésser atractiu i subjugant que voldria ser? I ella la dona que els homes voldrien dominar? Compte! Com a joc pervers té sentit. Però aquests rols traslladats a la societat són molt perillosos. I d'aquí al "totes putes" només hi ha un pas.

Hi ha altres lectures. No deixa de ser curiós que totes les interpretacions que es fan sorgeixen sempre del mateix lloc, del Gènesi i de la seva lectura interessada. Ens hem quedat amb la idea judeocristiana d'Eva portadora de tots els mals de la humanitat, i d'Adam com a víctima indefensa de la perversa Eva. I hem construït una societat que, del neolític ençà, reprodueix la venjança i el càstig cap a la dona pels seus pecats de lesa humanitat. Sobretot des del moment que l'home descobreix el secret de la fecundació i les venus neolítiques deixen de ser deesses.

Quina altra lectura es pot fer de Gènesi, 3? La literal. Amb les seves metàfores i els seus recursos literaris i lingüístics, és clar: no deixa de ser literatura. De què parla aquest capítol? D'una dona i un home, de l'accés al coneixement i de la pèrdua de la innocència representada en el Paradís. L'expulsió no és més que la porta que du la humanitat a triar el seu propi camí. No és un càstig en sentit estricte. El mite, segons Lévi-Strauss, ens ofereix les claus que interpreten la realitat i, alhora, permeten entendre-la. És l'home qui relata el mite per donar explicació a la realitat que no entén. La lectura s'ha de fer enrere. El Gènesi no és un oracle.

I quin és el paper que la dona juga en aquest afer? Doncs és la portadora de coneixement. És qui arrisca el Paradís a canvi de fer-nos humans. Dóna la vida del seu ventre i del seu pensament. Menja del fruit prohibit? Parirà amb dolor? Ens guanyarem el pa amb la suor del nostre front? Sí. Sí a tot. Hem viscut mai en aquest hipotètic paradís perdut?

El problema és que les societats patriarcals que donen aquesta explicació mitològica (i d'altres de semblants a d'altres cultures) "culpabilitzen" la dona. No podia ser de cap altra manera. El problema ve quan al llarg de la història continuem fent la mateixa lectura (interessada?) quan ja no és necessari (o sí?).

I com que el Gènesi reflecteix el joc de rols que la societat ha imposat, no és estrany llegir una afirmació com: "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre". Compte, perquè estem perpetuant el mite i amb ell el rol! No podem fer explicacions més científiques, més adaptades als temps actuals? Hem de continuar prenent el mite i la Bíblia com a referència? Com deia un amic meu, no hi ha bibliografia més moderna?

Lulú comença amb l'escena del Gènesi. L'arbre del bé i del mal, l'arbre de la vida, l'arbre del coneixement. La pèrdua del Paradís. No hi ha, doncs, equívoc possible: la protagonista és un transsumpte d'Eva. El domador de feres, autèntic demiürg ordenador del món a partir de la matèria primigènia caòtica i eterna, en aquest cas representada pels humans, ens presenta l'escenari: un circ de feres que es devoraran les unes a les altres. I per si a la presentació no queda prou clar, uns rètols de neons ens recordaran durant tota l'obra quins són els lemes de la degradació de la nostra existència: "paradís perdut", "sexe", "odio el sexe", "pompes fúnebres"...

Som davant d'una tragèdia. Ningú pot escapar d'aquest circ. "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre": presa i ventre; caçador i fecundador. Pur comportament atàvic. Víctima ella i ell. Tragèdia.

Després resulta que la vida, portes del teatre enfora, és una altra cosa. Civilitzats com som, hem ordenat el món mentre intentem adaptar els nostres rols a les circumstàncies, sempre canviants. Fins que la follia, que a tots ens ataca en un moment o un altre, ens trasbalsa. I aleshores ens cal una explicació als nostres instints (o als dels altres). Podem buscar la salvació en el mite, en la religió, en la literatura, en l'art, en el psicoanàlisi.