El Gran Price de Barcelona (1972)
Foto: Antoni Civantos Lambea
Malgrat que la memòria conserva moltes imatges anteriors a l’aparició de la televisió, per a la generació que la vam veure néixer el record sovint s’articula al voltant de la tècnica televisiva, com ho pot fer amb la cinematogràfica, però amb alguna diferència significativa: a la pantalla del cinema s’hi accedia voluntàriament amb el vell ritual de travessar unes cortines de vellut, mentre que la televisió neix com un intrús que s’introdueix a les llars sense demanar permís, com explicava a 1959: la televisió i el control de les imatges.
8 de març de 1971. De matinada. La casa és a les fosques. Dormo profundament, quan un moviment brusc em sacseja, obro els ulls i em trobo amb la cara del meu pare a un pam de la meva. M’anuncia que ja és a punt de començar i que em llevi. Surto de l’habitació amb tota la casa a les fosques. Al fons del passadís, a la saleta, una potent llum il·lumina els meus passos. El Madison Square Garden de Nova York és ple de gom a gom. Cassius Clay, ara Muhammad Ali, torna a disputar un combat per al títol mundial dels pesos pesants després de tres anys a la presó per negar-se a combatre a Vietnam: “No tinc res contra cap Vietcong”. Més enllà de la boxa, un heroi: encara no portàvem pantalons llargs, però ens movíem indecisos entre les gestes dels conqueridors de la Lluna i la supèrbia imperialista. Joe Frazier va vèncer Ali, i li va caler esperar a 1974 per recuperar la corona perduda el 1967 a l’ingressar a la presó. Al final de l'apunt podeu veure un vídeo amb una entrevista divertida i irònica on Muhammad Ali explica la seva conversió a l'islam.
Frazier i Alí en el combat del Madison Square Garden (1971)
Foto: Revista Time
La cosa venia de lluny. El record més llunyà em du a 1968, quan el boxador hispanocubà José Legrá es proclamava campió del món dels pesos ploma. En una esperpèntica celebració, Legrá i Matías Prats cantaven abraçats al ring el “La, la,la” que tres mesos abans havia donat el triomf a Massiel en el Festival de Eurovisión.
Entrenament de boxa al Price, l'any 1934
Foto: Merletti. AFB
No tenia una especial afició a la boxa. Senzillament, formava part del paisatge i la ètica de l’època, i no et qüestionaves moralment un espectacle, com el de la lluita, que estava molt arrelat a Barcelona i que gaudia de molts seguidors i es practicava en molts gimnasos de la ciutat com a part de l'educació física. En aquells anys, encara existia el Gran Price (31 de desembre de 1934 - 2 de març de 1973) a la cantonada dels carrers de Casanova i Floridablanca, i era un dels gran referents esportius i de l'espectacle barceloní, malgrat la decadència dels darrers anys. Projectat per l'arquitecte Marino Canosa, es va aixecar sobre el solar ocupat anteriorment per la sala de ball La Bohemia Modernista (1905-1934).
Cartell del míting del POUM,
30 de maig de 1937
Biblioteca Nacional
Tenia una capacitat per a 5.000 espectadors i durant el període republicà va acollir també nombrosos mítings i actes polítics, com el del POUM, l'any 1937. També va ser sala de ball amb orquestra pròpia, la Price Band. Durant el franquisme s'hi celebraven matinals de lluita lliure i dins el món de la boxa el local va adquirir fama internacional fins a ser conegut com El Temple de la Boxa i El Coliseo de las Rondas. Durant les últimes dècades va compartir la cartellera de la boxa i la lluita amb altres esdeveniments musicals, culturals i esportius, i també era utilitzat lloc d'entrenament, com el de la selecció catalana de voleibol.
Vicenç Febrer i el lleó Vicentet, la dècada de1960,
en una targeta publicitària del seu
negoci del carrer de Vallespir
També eren habituals els actes cívics i gremials, com les festes de Sant Eloi, patró de la metal·lúrgia; o la de Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes. Més peculiars, però, van ser els actes religiosos: el 1951, promogudes pel bisbe Gregorio Modrego Casas, comencen a celebrar-se les conferències quaresmals, a les quals afegeix misses i sermons al centre del ring, que van durar fins el 1970.
Dues imatges d'una missa celebrada pel bisbe Modrego
al quadrilàter del Price, l'any 1951
Fotos: Paco Fanés (a dalt) i Pérez de Rozas (a baix)
Grabriel Ferrater al Price
A partir de la dècada de 1960, amb l'esclat dels grups musicals i de pop, rock i música progressiva, van passar pel Price (com també passava amb l'Iris o l'Aliança del Poblenou) formacions com Sirex i Mustang, concerts de la Nova Cançó, la presentació del disc Diòptria, de Pau Riba, el Primer Festival Popular Price de la Cançó; o actuacions internacionals com la de José Feliciano, el 8 de març de 1971. I el dijous, que era el dia en què tradicionalment feien festa les minyones, estava reservat al ball, com passava a locals com La Gavina Azul de l'avinguda Mistral, La Bohemia i el Rialto de la ronda de Sant Pau, l’Oasis del carrer de la Canuda, el Salón Venus del carrer de Bailèn, el Salón Niza de la plaça de la Sagrada Família, el Salón Granada del carrer València al Clot i el Salón Iris del carrer València a l'Esquerra de l'Eixample, el Verdi o el Salón Cibeles del carrer de Còrcega. Entre els joves que hi anaven, la del dijous era coneguda popularment com a "tarda de raspes", que és com eren anomenades les minyones, probablement fent referència a la mala alimentació de la postguerra i al seu aspecte escanyolit.
Lluita lliure al Price
Jordi Sarrà
El record de les matinals de lluita lliure al Price és com el record de l’olor del Zotal: la magdalena proustiana que desplega en la memòria la darrera agonia de la postguerra que no vam viure. I com l’esquitx del tros de magdalena que cau en el cafè, l’exposició "Quadrilàter" de la Fundació Setba de la plaça Reial ens va despertar del son i ens va proposar no només recuperar el vell Price sinó també el Foto Ramblas, aquell retratista del número 35 de la Rambla de Barcelona que ens oferia als aparadors imatges de boxadors i vedets que buscaven la glòria esquiva, com si fossin altars amb estampes de sants i marededéus fent cua a la porta del cel dels pobres.
Retrats de Foto Ramblas
Com a generació que es va fer de pedaços de present i que es nega a renunciar al passat (hem vist canviar la fusta per la fòrmica i el cotó pel polièster), hem bastit aquella estètica irrenunciable d’una ètica feta de retalls. Com a bons germans petits del 68, som orfes per igual de les misèries del passat i de totes les bones causes perdudes pel camí.
Per instint de supervivència, cadascú ha confeccionat una ètica a mida. Aquella boxa esdevenia estètica en la mesura que la cultura popular digerida de mastegar tebeos, tele i cinema ens proporcionava nous paradigmes morals lluny de la “formación del esperítu nacional” i de l’Església.
[Bola extra]
