Mina Loy
Mina Loy
Mina Loy (Mina Gertrude Löwry; 27 de desembre de 1882 – 25 de setembre de 1966) és una de les moltes artistes de les avantguardes del primer terç del segle XX i que han quedat amagades darrere de les figures masculines. Ja n'havíem parlat a l'article "Claude Cahun i les dones en el surrealisme". Pintora, poeta, novel·lista, assagista, feminista i dissenyadora britànica d'origen jueu, nacionalitzada nord-americana, Loy es trasllada a principis de segle a París on compartirà espai i amistat amb artistes com Apollinaire, Picasso, Gertrude Stein o Picabia. És una artista peculiar perquè la seva obra coincideix amb el final del modernisme i les primeres avantguardes. Inclinada cap el futurisme, entre 1906 i 1916 viu i exposa a Florència, però acaba abandonant aquest moviment artístic desil·lusionada pel masclisme dels futuristes.
Christ on a Clothesline, Mina Loy (ca. 1955-59)
Futurista a Itàlia, dadaista a Nova York i surrealista a París, Loy és sobre tot un esperit lliure molt avançat a la seva època. Es posiciona al costat d'una vessant del moviment d'emancipació de les dones de tendència anarquista, inspirada per les idees d'Emma Goldman, i escriu el 1914 el que es considera el primer manifest feminista de la història, un text molt apartat de la lluita sufragista de l'època i que ella considerava insuficient. Diu Loy en el manifest:
"El moviment feminista tal com està instituït en l'actualitat resulta inadequat. Dones, si voleu realitzar-vos –us trobeu en vigília d'una convulsió psicològica devastadora– tots els vostres complaents enganys han de ser desemmascarats. ¿Esteu preparades per a l'esforç? No hi pot haver mitges tintes: gratar la superfície de les escombraries de la tradició NO ho aconseguirà la Reforma; l'únic mètode és la Demolició Absoluta."
Marxa a Nova York, on col·labora amb Duchamp i comença a fer d'actriu. Coneix Cravan i marxen a viure a Ciutat de Mèxic, d'on decideixen fugir quan Mina es queda embarassada. Cravan va desaparèixer en el mar quan es va avançar per anar a Buenos Aires. Desaparegut Cravan, el 1923 Mina va a París un altre cop i es fa agent d'artistes com Braque, Chirico, Giacometti o Max Ernst. El 1936 torna a Nova York i ja no se'n mourà fins la seva mort, el 1966. Té dues filles: Joella (d'un primer matrimoni) i Fabienne (de Cravan), i apartada del món artístic continuarà pintant i escrivint. En castellà estan editats Breve Baedeker lunar (Ediciones Torremozas, 2009) i Antología poética (Huerga y Fierro Editores, 2009).
Sovint es parla de Mina Loy com si fos un apèndix d'Arthur Cravan. Barcelona ha gaudit de dues exposicions sobre Cravan mentre Loy era poc més que un capítol en la vida del poeta boxador. Però si hem de ser justos, la figura de Loy és immensament més important que la de Cravan, que va tenir la sort de pertànyer a una família il·lustre, cosa que no és cap mèrit. La resta, el personatge, ho va anar construint a cops d'enginy més que de talent. De tota manera, cal donar-li el seu lloc; potser més en el món de la faràndula que el de l'art.
El 23 d'abril de 1916, Arthur Cravan (Fabian Avenarius Lloyd; 22 de maig de 1887-1918), poeta dadaista i boxejador, nebot d'Oscar Wilde, boxejava contra el mític Jack Johnson (el primer negre que va ser campió mundial dels pesos pesats) a la plaça de toros de La Monumental de Barcelona, ciutat on va venir a viure fugint de la Gran Guerra (1914-1918). Havia arribat a Barcelona amb el seu germà Otho Lloyd, pintor i fotògraf, i Olga Sacharoff, també pintora i dona de Lloyd. A Barcelona, i també a Tossa (lloc d'estada i exili d'artistes d'avantguarda, molts d'ells jueus, entre les dues guerres mundials), van coincidir amb altres artistes, com Francis Picabia, i Sacharoff acabaria residint a la ciutat, des de 1940 fins a la seva mort al barri Putxet, l'any 1967.
De la relació de Cravan i Barcelona i de la relació entre els dos púgils ens en parla Enric Comas a La Barcelona oblidada. Sobre el personatge, l'any 1986 el número 38 de la revista Poesía li dedicava un monogràfic d'una edició exquisida, que anava acompanyada d'un llibret de 4 x 7 cm, amb escenes de la pel·lícula Cravan se entrena (1916), que simula el moviment dels fotogrames fent passar els fulls, i una reproducció facsímil del cartell del combat (160 x 60 cm).
Johnson i Cravan durant el combat de La Monumental
Foto: Josep Maria Co i de Triol (AFCEC)
L'interès de Cravan no és especialment literari, sinó que està relacionat amb la construcció del personatge. Cravan va saber utilitzar els recursos artístics i els del món de l'espectacle per inventar Cravan. Editor i autor de Maintenant, va unir en aquesta revista els seus poemes amb les crítiques literàries i artístiques, elaborant un paisatge d'excentricitats i provocacions de tota mena, que prefiguraven l'aparició imminent del moviment Dadà. Cravan mostra una concepció nova de la literatura i de l'art en què la figura de l'artista es converteix, alhora, en espectacle, i on la figura de lluitador ambulant o la de bufó de circ és la que acaba donant la imatge que ens és més coneguda.
Catàleg de l'exposició de la Virreina (1992)
L'any 1992, al Palau de la Virreina, vam poder gaudir de l'excel·lent exposició "Arthur Cravan, poeta i boxador", de la qual se'n va fer un magnífic catàleg, que seguia els àmbits geogràfics i vitals de Cravan, mitjançant fotografies, cartes, cartells, postals, documents -molts d'ells inèdits-, llibres, revistes, alguns quadres i dibuixos i fins i tot mobles. Els anys a Suïssa, l'estada a París, el pas per Barcelona, el famós combat de boxa, l'estada a Tossa amb Olga Sacharoff, el viatge a Nova York, la conferència amb escàndol inclòs en el Saló dels Independents, per encàrrec de Picabia, el casament amb Mina Loy, i el recorregut fins Mèxic, on va desaparèixer deixant Mina embarassada de la seva filla Fabienne.
L'exposició va ser comissariada per Maria Lluïsa Borràs, autora d'Arthur Cravan: Une strategie du scandale (París, 1996), i que arran de la mostra va publicar Arthur Cravan: una biografía (Sirmio, 1993).
Cravan entrenant a Barcelona, el 1916, probablement a l'Iris Park
L'any 2002, Isaki Lacuesta realitzava el llargmetratge Cravan vs Cravan i el 2012 es publicaven les cartes de Cravan a Mina Loy: Cartas de amor a Mina Loy (Periférica, 2012). És un llibre important perquè ens ajuda a conèixer el Cravan sense disfresses. Rendit a l'amor d'aquesta dona, mostra sense caretes les seves emocions més íntimes. Les cartes d'aquest volum narren viatges i separacions, fantasies i desencontres. Cravan unes vegades es mostra depressiu; d'altres, exultant d'amor. Escriu sense parar a la seva estimada, de vegades fins i tot tres cartes al dia. Cartes completes, cartes interrompudes, targetes postals... Fins a la seva misteriosa desaparició en el Golf de Mèxic.
Catàleg de l'exposició "Arthur Cravan Maintenant?"
Museu Picasso de Barcelona
26.10.17 - 28.01.18
26.10.17 - 28.01.18
Vaig conèixer el Cravan gràcies a la pel·li del Lacuesta, i l'he vista tres vegades (una d'elles a l'antic Espai Brossa durant unes jornades dadaïstes). És una obra mestra que aprofito per recomanar, i de passda reivindicar l'obra de l'Isaki Lacuesta. Com sempre, tinc la impressió que ens fixem en personatges mediocres (però mediàtics) i ens oblidem dels autèntics mestres.
ResponEliminaTens raó, Lluís. Suposo que en un món on té prioritat el valor econòmic dels productes, els objectes culturals han patit el mateix procés. Cultura s'ha assimilat a entreteniment i, per tant, es dóna més importància a allò que arriba a un major nombre de consumidors.
EliminaTot producte que du a la reflexió es torna poc rendible perquè el que convé és treure el nombre més gran de productes nou. Fixa't, sinó, què passa amb el cinema: no hi ha cap sala comercial que s'arrisqui a mantenir una pel·lícula durant gaire temps; el benefici s'obté durant les dues primeres setmanes d'exhibició.
També s'ha de dir que el públic no respon. Primer, perquè només coneix allò que li posen al davant; segon, perquè el mateix producte li arriba per canals diferents (tele, dvd, internet...).
I a l'escola tenim problemes per fer entendre que existeixen altres mons, amb alumnes consumidors compulsions i amb problemes d'atenció.
També és cert que hi ha molt soroll arreu, i a la que escarbes una mica descobreixes que hi ha gent interessant, com sempre. El problema és haver de conviure amb tant de soroll.
És interessantíssim... coneixia la seva estada a Barcelona, i també el cartell publicitari, que molt probablement és el mateix que has posat tu (el que passa és que no el puc llegir) en què s'aclaria que Cravan era el blanc i no pas el negre... jaja.
ResponEliminaNo he vist la pel.lícula de Lacuesta, i mira que en tinc ganes. D'aquelles coses que anem deixant i de repent dius, em queda això, i això, i això...
M'agrada, i molt, la visió que es tenia de l'esport a principis del segle XX. Les avantguardes varen ser molt esportives: l'esport era vist com quelcom que comportava una manera compromesa de veure el mon. Els grans artistes es van sentir fascinats per l'esport i el van incorporar a les seves creacions. Avui dia, en l'època dels rescats, l'esport és gairebé sinònim o de pensar poc o de poca profunditat, i és obvi que no és així, però així ens arriba i així s'identifica.
Com acostumes, gran entrada la teva. M'has fet recuperar Cravan, de qui per cert tampoc coneixia la seva història amb Mina Loy, efectivament desconeguda també.
Gràcies, Ramon. Segur que és el mateix cartell. No he pogut escanejar-lo perquè és molt gran, però s'hi llegeix el que dius tu: el negre i el blanc, perquè no hi hagi confusió.
EliminaLa pel·lícula la pots veure en el vincle que he afegit.
Pel que a l'esport i la creació artística, tinc un gran problema personal. Si et ve de gust, pots llegir els articles que tinc al respecte a [Physis i psykhé] (lateral esquerre del bloc): practico esport de competició i se'm fa molt difícil compaginar-ho amb la creativitat intel·lectual. Fora d'aquest "problema", és un tema interessant, però que té moltes esquerdes: una d'elles, la més extrema, la relació entre el culte al cos i el feixisme.
Hi ha, però, un esport que manté encara l'esperit "romàntic" i socialitzador, i que és, des de petit, una de les meves passions: el rugbi (no és l'esport que practico).
En parlarem.
Enric, què interessant tot plegat. Ja sé que t'escric contestant en la teva entrada anterior, però hi he tornat després de llegir la d'avui, i allò del Blanco y el Negro que efectivament he llegit en el programa de mà de l'exposició a la Virreina. En aquell moment vaig conèixer Cravant, justament. Estava fent el darrer curs de carrera i tot plegat era molt adient.
EliminaSí, la vinculació que el feixisme va fer amb l'esport li va fer més mal que bé. Tots recordem les pel.lícules de la Riefenstahl, aquella estètica atractiva, però també tot el que s'amagava darrere. No, jo em refereixo obviament a l'altre esport, a l'esport lúdic i intel.lectual, al de la ILE, de quan es va començar a relacionar esport i educació integral...
Practiques esport? Si és cert que bona part de culpa del descrèdit esportiu es deu a la seva relació amb el fascisme, també és cert que no ajuda gaire, al contrari, el tarannà de molts esportistes, la ètica esportiva (diguem-ne) que s'ha anat generant, en què moltes vegades es relaciona esport amb salut i superficialitat. És a dir, molts esportistes en tenen també la culpa. Així doncs llegiré amb interés els articles teus al respecte.
Amb el rugbi em passa el mateix que passa amb el jazz: si no t'hi has posat és una cosa llunyana, extranya. Si t'hi comences a posar t'adones que hi ha formes d'art que tenen una íntima i potent relació amb el poble.
Tot plegat, molt interessant.
No només la Riefenstahl, Ramon, a qui dit sigui de passada trobo fascinant, fent una gran abstracció. Ella potser seria el cas més extrem. Però darrere de l'esport s'hi amaguen moviments de masses que en fan bandera de tot tipus d'identificació política i ideològica: es competeix per no matar-se en el camp de batalla.
EliminaSí que és veritat que hi ha una cultura física relacionada amb l'educació integral, com bé dius, que neix de l'escola nova i moderna, i que recull la ILE. Però malauradament la guerra ho va malmetre tot: l'educació física que s'ha fet a les escoles ha estat nefasta. No sé quina edat tens, però jo a l'escola i a l'institut he viscut coses esgarrifoses.
És molt bona la comparació que fas amb entre el jazz i el rugbi. El jazz m'encanta perquè, com el rugbi, el vaig mamar de petit.
Qué casualidad, Enric. Recolocando revistas encontré el otro día varios ejemplares de POESÍA, entre ellos este sobre Cravan y el enorme cartel. Una revista que siempre he echado en falta, junto con FRAGMENTOSm que se centraba más en arte y arquitectura.
ResponEliminaComo dice Eastriver, vivimos épocas de rescates (no hay rescate sin hundimiento) y mira por dónde.
Fackel, Poesía es un referente cultural inmenso desde todos los puntos de vista: artístico, literario i gráfico. El último número se publicó en 2003, y estamos huérfanos. En 2004 se hizo una exposición en Madrid: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2011/10/portades-007.html
EliminaSupongo que la historia nos da la razón y, como dices, no hay rescate sin hundimiento. Esperaremos acontecimientos.
Quina parella més interessant m'has descobert, Enric. I què poca obra hi ha al Google de la Mina, per cert, bellíssima ella. Les cartes, tercer llibre que vull comprar avui, gràcies als súperllegits bloggeros i les seves recomanacions. No doy abasto!
ResponEliminakalamar, el cas de la Mina, com ja saps, és com el de tantes altres dones que no han tingut el reconeixement que es mereixien degut a la supremacia masculina a l'hora de narrar la Història. I quantes que en queden per rescatar! Si cliques a la icona "Eva expulsada del Paradis" de la barra de l'esquerre del bloc, en descobriràs unes quantes.
EliminaÉs veritat, era, a més, una dona molt bella. És curiós: si s'és una dona tonta i guapa és fàcil guanyar-se el cel; però les dones intel·ligents, si a més han estat guapes em fa l'efecte que encara han estat més arraconades. Els homes són éssers terriblement insegurs i els espanta tant la intel·ligència com la bellesa de la dona. Totes dues coses juntes els anihila i, a manca de cap altre recurs, les destrueix.
Ens podem imaginar la Barcelona d'aquell moment amb en Cravant, Picabia... i la burgesia? Són uns cometes que van passar i que només quan veiem l'estel·la som conscients del que no vam ser!
ResponEliminaGalderich, i quina llàstima, oi? Vam tenir un cel ben estrellat que es va acabant enfosquint amb la guerra i la dictadura. Però no ens cansarem mai de recuperar aquestes estel·les!
EliminaDos personatges absolutament fascinants. Encara no he vist la pel·lícula del Lacuesta ni he llegit les cartes dirigides a Mina Loy, però me n'acabes de fer venir ganes.
ResponEliminaPersonatges fascinants en un món fascinant. No sé quant de posat hi deu haver en el personatge Cravan ni com el veuríem avui, però tenien aquell glamur, a vegades malaltís, d'éssers desclassats, procedents de bones famílies però que veien en la incipient cultura popular de finals del XIX i principis del XX (com la del Paral·lel) la manera de fugir de la cotilla burgesa, sense renunciar, és clar, al beneficis de la seva posició privilegiada. Penso que som fills (o néts) d'aquell intercanvi entre l'elit i les masses.
Elimina