Arquitectura i còmic

Novaro va ser una editorial mexicana que va néixer l'any 1949 amb el nom d'Ediciones Recreativas (ER) i va arribar a Espanya el 1951 duent de la mà Superman, tot i que el gruix de la producció no arribaria fins a finals dels 50 i principis dels 60. Com a editora de tebeos tenia una diversitat considerable, que incloïa personatges de la Warner, Daniel el travieso, El pájaro loco, La pequeña Lulú, o la col·lecció Domingos alegres amb les sèries televisives que vèiem en aquells primers anys de televisió, com El llanero solitario, El agente de CIPOL, Perdidos en el espacio, Lassie, Mi marciano favorito, Daniel Boone, Jim West o Embrujada, que podeu trobar en el bloc Cómic Novaro. Una de les sèries més interessants de l'editorial era Vides ilustres, que ens presentava les biografies de personatges de tots els camps del saber, i sobretot, Vidas ejemplares, una col·lecció de vides de sants, religiosos i personatges diversos que havien destacat per la seva fe indestructible i per la seva abnegació cristiana. Potser no caldria afegir que les vides dels màrtirs eren les que despertaven més morbositat. Per a quan un còmic de santa Eulàlia?

A banda que els tebeos d’aquesta editorial mereixerien un llarg article per la seva incidència en la cultura popular del país, aquest apunt vol parlar de còmic i arquitectura. La raó és que l'any 2009 l’Associació d'Idees. Centre d'Investigacions Estètiques, una entitat cultural creada l’any 1990 i que té com a activitat principal la generació de coneixement en el camp de l’arquitectura a través de cursos, investigacions i l'edició de material divers, va reeditar en facsímil un exemplar de Vidas ilustres. Com a associació vinculada a Annuaire Massilia d'études corbuséennes, aquest tebeo va ser el dedicat a Le Corbusier, com en el seu moment ens va informar Toronto a l’apunt Il·lustre Le Corbusier.

L'any 2011 van reeditar Lloyd Wright, arquitecto del futuro, que correspon al número 121 de Novaro, publicat l’1 de setembre de 1965. El guió és de l’escriptor mexicà Fernando Macotela i dibuix de Luis Hernández (la portada és de Luis Vera). Lloyd Wright (1867-1959), segurament menys conegut a nivell popular, és un dels pares de l’arquitectura moderna però, en cert sentit, és el negatiu, fins i tot el complement, del racionalisme de Le Corbusier (veieu l’apunt El GATCPAC i la Casa Bloc). Lloyd Wright, fidel a l’individualisme dels pioners nord-americans, defensa la relació entre individu i arquitectura, i d’aquesta amb la natura, en un tot orgànic que conquereix l’espai natural, integrant-hi els elements artificials. El racionalisme, a nivell urbanístic, parteix d’un espai conquerit, la ciutat, al qual dotarà d’elements naturals que millorin les condicions de vida degradades.

Aquestes Vidas ilustres es poden trobar en algunes llibreries com Laie o La Central. Però Novaro va editar un altre Vidas ilustres dedicat a un arquitecte: Gaudí, el genial arquitecto español, el número 209, publicat l’any 1969. Però no se n’ha fet cap reedició. Li fem un toc a Massilia?

Ciutat & còmic
CCCB

Còmic i arquitectura

Quien afronte hoy tratar de la ciudad de finales 

del siglo XX deberá recurrir también a aquellas visiones

que han aportado el cine y el tebeo (1)

Ja que hem parlat d’arquitectes biografiats en còmic, ens podem allargar parlant de la relació que existeix entre l’arquitectura i el còmic, tan important que sovint passa desapercebuda per òbvia. Però a ningú se li escapa que els protagonistes dels tebeos i de les novel·les gràfiques viuen en un espai que és una projecció directe del nostre concepte de ciutat. En molts casos, aquesta ciutat i la seva arquitectura són la reproducció fidel de ciutats concretes, a vegades és una representació ideal, d’altres és necessàriament inventada i finalment pot ser també caricatura, paròdia o crítica de la realitat. Des de Gotham fins a 13 Rue del Percebe, passant per la ciutat de Masereel, l’arquitectura en dues dimensions forma part de la nostra realitat urbana d’una forma tan intensa com l’espai que habitem físicament.

L’any 1998 el CCCB va fet l’exposició Ciutat i còmic (2), on es mostrava, en paraules de Josep Ramoneda (3), una ciutat que no és un rerefons ni un paisatge del còmic sinó el lloc que l’acció demana. I aquesta capacitat de transformar allò que explica fa que el còmic tingui, a vegades, virtualitats premonitòries: la ciutat s’assembla a ciutats somiades o a ciutats viscudes, però mai ho és d’una manera manifesta i concreta; sempre hi ha aquella distància entre l’experiència i la representació, o la il·lusió. Al darrere s’hi amaga la idea que el còmic beu tant de l’arquitectura i l’urbanisme, com aquests s’inspiren en el còmic.

El 2010, a París, es va fer l’exposició Archi & BD: la ville déssinée, una mostra que abastava tots els aspectes de la representació de la ciutat en el còmic: la ciutat com a teló de fons, però també de vegades com a personatge principal, i aspectes com arquitectura, utopia, política, societat , història o disseny, sota la dimensió gràfica i artística dels còmics.

Aquesta necessària i productiva relació entre arquitectura i còmic va ser, l’any 2004, l’eix del 21è Festival international de la bande dessinée de Sierre (Suïssa), arran del qual en Jordi Górriz va escriure De arquitectura y viñetas, una anàlisi exhaustiva del tema i punt de partida de qualsevol estudi posterior per la bibliografia que aporta.

Jaime Eizaguirre, arquitecte i il·lustrador, administra Arquicomics, un magnífic blog alimentat de vinyetes i d’il·lustracions que ens permeten navegar, sense direcció fixa, per una món oníric d’arquitectures. Eizaguirre ens convida a un viatge que, després de tot el que s’ha dit, ens demostra un aspecte més d’aquesta relació simbiòtica: l’arquitectura funciona per ella mateixa sense context. Ibáñez ens descobreix a 13 Rue del Percebe les interioritats d’una casa de veïns afaitant la façana de l’edifici. Ens mostra de forma impúdica i còmica el que ja sabem: que les cases estan habitades. Segurament per això funciona tan bé l’arquitectura sense elements que l’expliquin; perquè més enllà de la seva funció urbanística, és a dir, d’element ordenador del caos exterior (sense aquest ordre –que també es dóna en els campaments de nòmades i seminòmades– no hi hauria ciutat), cada edifici és en ell mateix un intent d’ordenació del caos interior (veïnal, familiar, individual...). Per aquesta raó són tan habituals les estructures arquitectòniques en els somnis: ordenen els microcosmos. Els ordena fins i tot quan l’edifici està habitat per fantasmes.

*

[1] Montaner, Josep-Maria. “Sueños de arquitectos en los tebeos”, El País, 10 maig 1991 [Extra], p. VI. També a Montaner, J-M. “La ciudad, protagonista: Arquitecturas del cómic”, Arquitectura Viva, 20, setembre-octubre 1991, p. 56-57.

[2] VV. AA. Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

[3] Josep Ramoneda en el “Pròleg” de Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.