Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 14 de juny del 2012

Arquitectura i còmic



Novaro va ser una editorial mexicana que va néixer l'any 1949 amb el nom d'Ediciones Recreativas (ER) i va arribar a Espanya el 1951 duent de la mà Superman, tot i que el gruix de la producció no arribaria fins a finals dels 50 i principis dels 60. Com a editora de tebeos tenia una diversitat considerable, que incloïa personatges de la Warner, Daniel el travieso, El pájaro loco, La pequeña Lulú, o la col·lecció Domingos alegres amb les sèries televisives que vèiem en aquells primers anys de televisió, com El llanero solitario, El agente de CIPOL, Perdidos en el espacio, Lassie, Mi marciano favorito, Daniel Boone, Jim West o Embrujada, que podeu trobar en el bloc Cómic Novaro. Una de les sèries més interessants de l'editorial era Vides ilustres, que ens presentava les biografies de personatges de tots els camps del saber, i sobretot, Vidas ejemplares, una col·lecció de vides de sants, religiosos i personatges diversos que havien destacat per la seva fe indestructible i per la seva abnegació cristiana. Potser no caldria afegir que les vides dels màrtirs eren les que despertaven més morbositat. Per a quan un còmic de santa Eulàlia?

A banda que els tebeos d’aquesta editorial mereixerien un llarg article per la seva incidència en la cultura popular del país, aquest apunt vol parlar de còmic i arquitectura. La raó és que l'any 2009 l’Associació d'Idees. Centre d'Investigacions Estètiques, una entitat cultural creada l’any 1990 i que té com a activitat principal la generació de coneixement en el camp de l’arquitectura a través de cursos, investigacions i l'edició de material divers, va reeditar en facsímil un exemplar de Vidas ilustres. Com a associació vinculada a Annuaire Massilia d'études corbuséennes, aquest tebeo va ser el dedicat a Le Corbusier, com en el seu moment ens va informar Toronto a l’apunt Il·lustre Le Corbusier.




L'any 2011 van reeditar Lloyd Wright, arquitecto del futuro, que correspon al número 121 de Novaro, publicat l’1 de setembre de 1965. El guió és de l’escriptor mexicà Fernando Macotela i dibuix de Luis Hernández (la portada és de Luis Vera). Lloyd Wright (1867-1959), segurament menys conegut a nivell popular, és un dels pares de l’arquitectura moderna però, en cert sentit, és el negatiu, fins i tot el complement, del racionalisme de Le Corbusier (veieu l’apunt El GATCPAC i la Casa Bloc). Lloyd Wright, fidel a l’individualisme dels pioners nord-americans, defensa la relació entre individu i arquitectura, i d’aquesta amb la natura, en un tot orgànic que conquereix l’espai natural, integrant-hi els elements artificials. El racionalisme, a nivell urbanístic, parteix d’un espai conquerit, la ciutat, al qual dotarà d’elements naturals que millorin les condicions de vida degradades.




Aquestes Vidas ilustres es poden trobar en algunes llibreries com Laie o La Central. Però Novaro va editar un altre Vidas ilustres dedicat a un arquitecte: Gaudí, el genial arquitecto español, el número 209, publicat l’any 1969. Però no se n’ha fet cap reedició. Li fem un toc a Massilia?


Ciutat & còmic
CCCB


Còmic i arquitectura

Quien afronte hoy tratar de la ciudad de finales 
del siglo XX deberá recurrir también a aquellas visiones
que han aportado el cine y el tebeo (1)


Ja que hem parlat d’arquitectes biografiats en còmic, ens podem allargar parlant de la relació que existeix entre l’arquitectura i el còmic, tan important que sovint passa desapercebuda per òbvia. Però a ningú se li escapa que els protagonistes dels tebeos i de les novel·les gràfiques viuen en un espai que és una projecció directe del nostre concepte de ciutat. En molts casos, aquesta ciutat i la seva arquitectura són la reproducció fidel de ciutats concretes, a vegades és una representació ideal, d’altres és necessàriament inventada i finalment pot ser també caricatura, paròdia o crítica de la realitat. Des de Gotham fins a 13 Rue del Percebe, passant per la ciutat de Masereel, l’arquitectura en dues dimensions forma part de la nostra realitat urbana d’una forma tan intensa com l’espai que habitem físicament.

L’any 1998 el CCCB va fet l’exposició Ciutat i còmic (2), on es mostrava, en paraules de Josep Ramoneda (3), una ciutat que no és un rerefons ni un paisatge del còmic sinó el lloc que l’acció demana. I aquesta capacitat de transformar allò que explica fa que el còmic tingui, a vegades, virtualitats premonitòries: la ciutat s’assembla a ciutats somiades o a ciutats viscudes, però mai ho és d’una manera manifesta i concreta; sempre hi ha aquella distància entre l’experiència i la representació, o la il·lusió. Al darrere s’hi amaga la idea que el còmic beu tant de l’arquitectura i l’urbanisme, com aquests s’inspiren en el còmic.

El 2010, a París, es va fer l’exposició Archi & BD: la ville déssinée, una mostra que abastava tots els aspectes de la representació de la ciutat en el còmic: la ciutat com a teló de fons, però també de vegades com a personatge principal, i aspectes com arquitectura, utopia, política, societat , història o disseny, sota la dimensió gràfica i artística dels còmics.

Aquesta necessària i productiva relació entre arquitectura i còmic va ser, l’any 2004, l’eix del 21è Festival international de la bande dessinée de Sierre (Suïssa), arran del qual en Jordi Górriz va escriure De arquitectura y viñetas, una anàlisi exhaustiva del tema i punt de partida de qualsevol estudi posterior per la bibliografia que aporta.

Jaime Eizaguirre, arquitecte i il·lustrador, administra Arquicomics, un magnífic blog alimentat de vinyetes i d’il·lustracions que ens permeten navegar, sense direcció fixa, per una món oníric d’arquitectures. Eizaguirre ens convida a un viatge que, després de tot el que s’ha dit, ens demostra un aspecte més d’aquesta relació simbiòtica: l’arquitectura funciona per ella mateixa sense context. Ibáñez ens descobreix a 13 Rue del Percebe les interioritats d’una casa de veïns afaitant la façana de l’edifici. Ens mostra de forma impúdica i còmica el que ja sabem: que les cases estan habitades. Segurament per això funciona tan bé l’arquitectura sense elements que l’expliquin; perquè més enllà de la seva funció urbanística, és a dir, d’element ordenador del caos exterior (sense aquest ordre –que també es dóna en els campaments de nòmades i seminòmades– no hi hauria ciutat), cada edifici és en ell mateix un intent d’ordenació del caos interior (veïnal, familiar, individual...). Per aquesta raó són tan habituals les estructures arquitectòniques en els somnis: ordenen els microcosmos. Els ordena fins i tot quan l’edifici està habitat per fantasmes.


*


[1] Montaner, Josep-Maria. “Sueños de arquitectos en los tebeos”, El País, 10 maig 1991 [Extra], p. VI. També a Montaner, J-M. “La ciudad, protagonista: Arquitecturas del cómic”, Arquitectura Viva, 20, setembre-octubre 1991, p. 56-57.

[2] VV. AA. Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

[3] Josep Ramoneda en el “Pròleg” de Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

22 comentaris :

  1. 1,2,3 tengui! Gaudí, no tengui, que es reediti, si us plau.

    Quina meravella aquests Arquicòmics, Gràcies 1OOO000ooo......Enric!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabia que t'agradaria, Lula! :)

      Si veus algun error en el que dic sobre Lloyd Wright, digues-m'ho, siusplau.

      Elimina
    2. está perfecte, FLlW és a més un geni i mira quina vida tan dura va tenir.

      Elimina
  2. Desconeixia per complet aquesta obra... en el meu cas, hi ha un número de la col·le que no em compraria: Gaudí. Jo sóc dels qui espera veure l'ensorrament de la Sagrada Família, perquè em sembla la cosa més esgarrifosa que he vist mai. Què en diria Lovecraft? La llàstima és que la tuneladora va passar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, penso el mateix de la Sagrada Família. Lovecraft, com jo, i segurament tu, l'hauríem deixat com estava, enmig d'un jardí romàntic anglès, amb les heures i les lilàs menjant-se les torres. Però Gaudí... home, té coses magnífiques.

      Elimina
    2. jo salvaria la Pedrera, el parc i el palau Güell i les torres de la Safa i em carregaria la feina que està fent el Bonet, és horrorós!

      Elimina
  3. Al meu cole ens regalaven cada any el vidas ejemplares del Padre Manyanet. Un sant em comic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Aris, un cada any! Quin munt de repes!

      Era el número 344, de l'any 1971: El padre José Mañanet. Gran apóstol de la juventud y de la familia.

      Elimina
  4. Jo diria que els còmics de la Novaro van arribar abans, a finals dels 50 o principis del 60. Encara corren per casa exemplars que havia llegit de "La Zorra y el Cuervo", "La pequeña Lulú" o "Periquita".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, a mi també m'ho semblava. Però buscant informació, només he trobat la que dóna la viquipèdia. Després m'ho miraré amb més calma.

      Elimina
    2. La Zorra y el curevo promet...

      Elimina
    3. Tenies raó, Allau: arriba per primer cop a Espanya l'any 1951. Per mandra no he contrastat la informació de la viquipèdia... i s'ha de fer sempre!

      Elimina
  5. Còmic i arquitectura...Trobo fascinants els espais, sobretot interior, de Joost Swarte

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, coincideixo amb tu. Swarte és, a banda d'un gran dibuixat, un esplèndid dissenyador, i això es nota. Els seus interiors estan molt cuidats. I aquesta estètica 50-60 m'enamora!

      Elimina
  6. Ep, només tinc el de Le Corbusier! Vaig ser incapaç de resistir-me a la temptació...
    Sobre el bloc que ens recomanes, a més de les exposicions, només puc dir que genial. Ja està incorporat a la dels imprescindibles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, a la Laie de Pau Claris els tenen els dos...

      Elimina
  7. Un còmic de la Lali? I com t'agrada el gore!
    Diga'm finolis, però els de la Novaro em semblaven tan lletjos que mai m'hi vaig afeccionar.

    No sé què en pensaria Le Corbusier contemplant l'estesa d'estructures de pilotis que ara s'alcen, nues i estèrils, arreu del país. Que els seus somnis d'una viva vida millor s'han fos?
    I gràcies per la d'ARQUICOMICS!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, no em negaràs que la Lali dóna molt de si, tant com sant Sebastià, que ha omplert l'imaginari artístic i popular!

      Els tebeos de Novaro eren lletjos, el paper era infame, la tinta semblava abocada, la traducció era surrealista (els malvats eren "pillos"), l'estètica general era com l'Atalaya dels Testimonis de Jehovà; però tot aquell conjunt bigarrat i estrany a mi me'ls feia atractius.

      No crec que els somnis d'una viva vida millor s'hagin fos, sinó que les dècades de "bonança" han creat una societat autosatisfeta que no ha mirat més enllà dels seus interessos. Potser ara que se li veuen les orelles al llop...

      Elimina
  8. Prescindint de si són aquests o aquells, només amb el títol "Arquitectura i còmic" ja tens un pop-up meravellós i fascinant :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, amb el teu comentari he vist emergir els gratacels de NY d'entre les planes d'un còmic. Aquesta tridimensionalitat hi és present sempre, i sovint l'arquitectura té més presència física que els propis personatges.

      Elimina
  9. Ui, no sé pas si els de Massilia estarien gaire interessats en reeditar res que no fos relacionat amb Le Corbusier i menys el vidas ilustres de Gaudí... Els arquitectes solen ser molt de posicionament tancat quan s'afilien a un moviment o estil... ells serien pro-racionalisme i totalment contra l' organicisme... En fi, tant de bo que ho edités algú!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Toronto, tens raó. Jo només deixava anar la idea.

      Elimina