Des dels anys 30, però sobretot entre les dècades de 1950 i 1970, les nenes, i alguns nens, ens entreteníem retallant nines i vestidets, i jugaven a vestir-les i despullar-les càndidament. Una maniobra que a més de desenvolupar certes habilitats pràctiques i manuals marcava, les més de les vegades, hàbits que cadascú a desenvolupat com millor ha pogut. Els adolescents feien el mateix procés, però amb la imaginació.
Els escandinaus, que sempre han estat una societat més avançada i amb menys manies, com així ens ho demostraven a les platges amb els seus biquinis i amb una alimentació més sòlida, també tenien retallables. Però mentre les nenes d'aquí aspiraven a "modistillas casamenteras", les sueques vestien i despullaven artistes del pop i del rock.
Us deixo algunes mostres d'aquesta quincalla moderna; un ampli catàleg de moda psicodèlica, molt diferent d'aquelles faldilletes curtes que exposaven públicament les calcetes de les nenes, caladetes i amb blondes. Tot molt càndid, això sí. Com la Laurita que ens diu: Tengo muchos vestiditos. ¿Quieres jugar conmigo?
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
que xulos! jo també retallava...
ResponEliminaJo també, Aris. Tot el que em posaven al davant!
Elimina¡Me encantan!
ResponEliminaLas más monas con diferencia, Françoise Hardy y Jane Birkin...
¡Aún no me he recuperado de Rod Stwart y del calzoncillo negro de David Bowie!
Soy una fan absoluta de los recortables y tengo dibujados unos cuantos que intenté comercializar en un negocio bastante desatroso pero al que algún día le daré una vuelta. Además tengo unos cuantos antiguos.
También me encantaban las casitas y estaciones y con mi hermano nos pasabamos horas.
Parece que es un ejercicio buenísimo de psicomotricidad fina que ahora se ha perdido entre otras cosas por que a los niños no se les deja utilizar unas tijeras como las que se necesitan para esta tarea.
Pombolita, era un placer crear cosas con las manos: recortar, pegar, pintar, coser. De pequeño me ponía al lado de miabuela, que siempre cosía o hacía ganchillo, y aprendí a darle a la aguja. Yo me hacía los patrones y luego cortaba y cosía ropa para muñecas. Ya ves!
EliminaSi te fijas, las chicas son muy monas y tienen buen tipo (la Bardot está un poco cabezona), pero los chicos están mal resueltos, parecen contrahechos. Y Rod Stewart es de susto!
Que por cierto, de cria, guardaba los mios en una libreta especial en la que fabricaba unos sobres que simulaban camitas, y dibujaba la almohada, el embozo, etc...con el nombre y todo lo que se me ocurría.
ResponEliminaClaro, es que no era sólo un juego, era una forma de ordenar el mundo. Jugar siempre ha sido una forma simbólica de aprehender el mundo.
EliminaQuè fashion els de l'estranger de fora! No pas com les rabassudes amb mixomatosi que havíem de retallar per aquí. Al final, com què a casa em feien anar curta d'armilla, vaig acabar fent-m'ho tot jo, nines, ninos, robes, cases ... Quan em veien amb les tisores ja patien :)
ResponEliminaTot això que ara tenim, Clidice. Tots anàvem curts, com a mínim a la meva època. Nosaltres també ens fèiem els jocs i les joguines, des de pilotes de drap a construccions de fusta aprofitant caixes de fruita. En fi...
EliminaHa, ha... Són al.lucinants i em sorprenen recordant el que teníem.
ResponEliminaSón dues maneres diferents d'entendre la vida, oi Galderich?
Eliminaserà que la infància marca però és que no m'agraden gens les dels turistes, amb lo mona que era la nostra, els seus vestits de nena que ens reinventàvem i no de grans que van de Vogue!
ResponEliminakalamar, com a joguina jo també em quedo amb els retallables autòctons. Aquests m'agraden com a objecte kitsch.
EliminaM'hagués encantat de petit vestir i desvestir a Françoise Hardy, la Birkin i la BB, però no sé si els meus pares ho haguessin aprovat. He, he...
ResponEliminaI tant, Toni. I ara encara seríem més fetitxistes!
EliminaEncara m'hi posaré a retallar. Xulíssim!!
ResponEliminaNo te n'estiguis, Griselda! Gràcies!
Elimina