El Teatre Español i l'Arnau l'any 1973
Foto: Francesc Català Roca
L’altra dia, a 60 discos dels 60, dibuixava el paisatge de transició que a la generació dels 50-60 ens va tocar viure a Barcelona. Un paisatge que ens mostrava el canvi d’un escenari de postguerra cap a un món alegre i pop on carros tirats per cavalls i mutilats de guerra deixaven pas a una joventut que cantava i que reflectia a les portades dels discos aquella societat que volia abandonar la grisor de la dictadura.
Com que encara som joves, quan expliques de quin món véns, qui no ho ha viscut no et creu. Es pensen que els estàs descrivint una pel·lícula de Berlanga. El discurs del Règim també rebutjava la existència d’una societat endarrerida i miserable i ens presentava a través del noticiari oficial, el No-Do, una Espanya de fantasia que compartia pista de ball amb els Estats Units i que amb els Planes de Desarrollo ens volia fer creure que estàvem a l’alçada de l’Alemanya que acollia el 10% de la població espanyola com a treballadors emigrants.
El alegre Paralelo és un document històric i social de primer ordre. Comença amb un resum sobre imatges fixes del que va ser el centre neuràlgic dels espectacles populars barcelonins. Aquell Paral·lel de finals del segle XIX i del primer terç del XX, que estava plegat de teatres, cinemes, cafès i locals de tota mena, i que conformaven la major part de l’oferta d’oci de Barcelona, com ens mostra l'exposició del CCCB El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que atura la mostra amb el final de la Guerra Civil, i de la qual en podem veure la continuació a El Paral·lel: del circ al burlesque.
Atraccions Apolo a la dècada de 1960
La resta de la cinta és un reportatge –en bona part fet amb càmera oculta– que ens mostra l’activitat del carrer durant un cap de setmana. Des del punt de vista documental tenim l’ocasió de veure els locals que existien l’any 1964: Arnau, El Molino, Bodega Apolo, les atraccions Apolo i Caspolino (les del carrer Abat Safont), teatres (Español, Victoria, Apolo...), el Cinerama, el cine Hora... En el documental es veu la gent fent cua per entrar en aquest petit cinema que estava just al costat del teatre Apolo. A la mili vaig conèixer el nét o el fill, ara no ho recordo, del propietari, i m’explicava que per la sala s’hi passejaven rates enormes que la gent confonia amb gats.
La narració del documental ens explica en to festiu el bullici de gent anant amunt i avall mentre deixa anar que prefereixen ser al carrer que “permanecer en sus casas miserables, oscuras y malolientes”. Perquè aquest és el to de la pel·lícula: una crítica, sovint irònica, que només en aquest cas és explícita. La resta és un anar contraposant les imatges festives amb la misèria que hi conviu: les imatges del carrer de les Tàpies, els bars, les prostitutes i el transit constant amb els clients es transforma en una llarga escena muda que reflecteix la realitat millor que qualsevol descripció. Però aquestes no són les imatges més dures. Enmig de cartelleres i fotos d’artistes, d’escenes quotidianes (no s’ha de perdre cap detall) de gent que viu amb alegria o amb conformisme les seves hores d’oci, conviuen els supervivents, els moribunds, els malalts, els mutilats; descampats plens de runa i brutícia; els transeünts que es miren un home que està tenint un atac, d’epilèpsia o de delírium trèmens, al bell mig del carrer...
Carrer de les Tàpies, 19. 12 d abril de 1934
Margaret Michaelis (AFB)
El documental, com una metàfora, es va esllanguint a mida que es fa de nit. Fa estona que la veu en off ha emmudit. La vitalitat diürna deixa pas a la nocturna; fosca, molt fosca, fins que es torna a fer de dia. Matí de dilluns. Les botigues alcen les persianes i torna l’activitat de barri. Han fugit els espectadors, però hi resta la misèria. Quan els carros d'escombraries recullen les restes del cap de setmana, no se sap gaire bé a què o a qui pertanyen els detritus.
Com ens enganya la memòria! El relat de 60 discos dels 60, sense pretendre-ho, tenia un aire brillant i nostàlgic: el record tendeix a construir paradisos perquè, en certa manera, tots som supervivents del passat. Però veient aquestes imatges, viscudes quan érem nens i adolescents, alguna cosa es fractura dins nostre.
[+]
Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d'un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona, 2011.
[++]
Del 23 d'octubre de 2012 al 24 de febrer de 2013 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presentarà l'exposició El Paral·lel, 1894-1939: Barcelona i l'espectacle de la modernitat.
No sé si vaig errada,però crec que aquest documental el va emetre BTV no fa gaires anys.
ResponEliminaMoltes gràcies per la informació i també per les teves reflexions.
Sícoris, potser sí que el van emetre. De fet se'n va fer una edició que no sé si encara es pot trobar. Ja informaré perquè anava acompanyat de més material molt interessant.
EliminaBenvinguda al bloc!
Què interessant... No sóc a casa meva i et consulto amb una connexió de 'Ajuntament, o sigui que va molt lent i no puc veure el reportatge, es talla... O el tros de reportatge. A mi m'indica que dura 23 minuts amb 42 segons per la qual cosa no deu ser el documental sencer, no? Seria interessant poder-lo veure. Potser a youtube hi està complert...
ResponEliminaSempre he sentit una mena de fascinació pel Paralelo, pels teatres, pel cafè Español, pel barri chino, per Sant Pau.. Estarem atents al CCCB a la tardor.
Ramon, el vídeo està sencer. El metratge original no es correspon amb el vídeo pel format. Si busques a YouTube trobaràs aquest mateix arxiu.
EliminaCompartim aquesta fascinació. Aquell era un món molt particular. Vaig viure les acaballes amb una certa intensitat. Però això és material per a les meves memòries ;)
El documental l'hem passat en diferents ocasions al barri -Poble-sec- i tot i el seu gran interès comparteixo algunes crítiques que li han fet diferents habitants del Paral·lel d'aleshores, mostra una visió parcial d'una realitat molt més diversa, de fet només se centra en un trosset de l'avinguda, la més propera al Barri Xino. L'Hora era el cinema més de patacada que hi havia. És un documental crític però també mirat una mica des de la visió del 'visitant', no sé si m'explico. Hi havia un Paral·lel molt més familiar que no hi surt o hi surt molt poc.
ResponEliminaJúlia, és evident que hi havia un altre Paral·lel però no era això el que li interessava mostrar a l'Enric Ripoll-Freixes. El documental posa la mirada i l'èmfasi en la realitat que s'amagava en el discurs oficial del Règim; el posava precisament en la idea que existia un altre món que vivia en la misèria en una societat que ens la pintaven com a moderna, d'aquí la ironia tant en el discurs com en el muntatge de les imatges.
EliminaI aquesta realitat miserable no era la més crua. Aquí només se'ns mostra la que sortia al carrer perquè li toqués l'aire. Les coses que vaig tenir l'oportunitat de veure i viure en els bars, en les cases de lloguer d'habitacions, les converses amb prostitutes i les històries esgarrifoses que em van explicar superen el que es pot veure en aquest documental. Hi ha imatges que no podré esborrar mai i olors que tinc gravades a les narius.
Aquest escenari era compartit amb veïns i famílies que vivien una vida "normal", però que en la majoria de casos no coneixien l'altra realitat, senzillament perquè no era el seu món, per molt a prop que el tinguessin.
El cinema Hora era el de més patacada, com tu dius, però la resta no eren gaire diferents pel que fa a la vida que s'hi feia dins. Entre butaques s'hi feien transaccions de tota mena, i anar als urinaris era fer una baixada als inferns. El mateix es pot dir de les atraccions Apolo, fantàstiques i meravelloses. No explicaré ara els negocis que s'hi feien: tot el que hagis pogut sentir multiplica-ho per deu. A la sala, als lavabos, als billars.
En el Paral·lel aquests submón estava magnificat perquè s'hi concentrava una gran quantitat d'oci, però tampoc era gaire diferent al que es donava a altres llocs de la ciutat.
En fi. La del documental és una visió parcial, sí. Però era aquesta la que es volia donar.
Per televisió,imagino que per BTV, l'han passat més d'una vegada, per cert.
ResponEliminaPel que fa a la difusió del documental, hi ha molt a dir. Cert que ha estat disponible i s'han fet projeccions locals com les que esmentes; i BTV també l'ha programat. Però no ha arribat gaire lluny.
EliminaQuan parlo de la clandestinitat i la irregularitat en la seva distribució em refereixo que en el seu moment no va tenir la sortida que sí tenia "Tierra sin pan", de Buñuel, o "Lejos de los árboles" (1963-1970), de Jacinto Esteva. Totes dues, però sobretot la d'Esteva, tracten el mateix tema: l'alteritat; mons que conviuen malgrat fer-ho amb normes pròpies que estan en el marge, en la frontera d'allò que la societat considera acceptable.
Esteve, però, va poder estrenar (Alexis, 1972); Ripoll-Freixes, no. No va tornar a dirigir; el documental va quedar marginat i no va arribar mai a un públic més ampli.
A més, el metratge de la pel·lícula ha estat diverses vegades vampiritzat i s'han aprofitat escenes per fer publicitat i per a altres pel·lícules ("Mónica del Raval", de Francesc Betriu, per exemple). Tot això fa que la circulació del documental sigui encara més precària.
Magnífic, Enric. Com ens tens acostumats. Estàs fent una feina extraordinària per activar-nos la memòria als que tenim anys. I per mostrar el que ha passat als joves.
ResponEliminaL'enhorabona, una vegada més.
Gràcies, Miquel. Ja saps que si tens alguna cosa a afegir només m'ho has de dir.
EliminaAvui hem fet les fotos, de qualitat mitja baixa tirant cap a nula, ja les repetirem un altre dia, a un dels gots eròtics.
ResponEliminaQuan els hagin descarregat a l'urdi i me'ls menviïn i ja els faré córrer.
Fantàstic, Lior! Quan ens les passis les farem lluir a la Galeria X.
EliminaEl Paral·lel es potser el barri que més es degrada, sobretot a partir de les olimpiades quan tanca el Molino...L'Arnau està a punt de derribar-se, res a veure en el que havia estat
ResponEliminaAris, la frontera del Raval sempre ha estat un lloc maleït, i després de la guerra, encara més. Era la part del darrere d'un carrer que va ser brillant, que es va tornar decadent i que ara sembla que torna a veure la llum. La Sala Apolo i El Molino aixequen cap; l'Artèria també. Però el que no s'ha de permetre mai és que desaparegui l'Arnau!
Eliminajo vaig treballar al teatre nou i el ambient a aleshores era mara-vellors.amb el teatre apolo,amb la Taina y el Luis cuenca i al Colsada.quim temps!!!!!
ResponEliminaToni, m'agradaria poder-me posar en contacte amb tu per parlar del Teatre Nou. Si et va bé, escriu-me a bereshit.bloc@gmail.com
EliminaUna abraçada.