Els ulls blaus i el cabell ros (que genèticament venien de sèrie per la branca March) van durar fins que vaig començar a anar a escola, moment en què una mutació em va proporcionar l'aspecte mediterrani que m'identifica fins al dia d'avui. No em queixaré perquè podia haver estat pitjor: vaig néixer a casa dels avis en un llit d'aquells de bronze (el de la mare) que s'alçaven un metre del terra, amb dos matalassos de llana, de la mà d'una llevadora, un metge i una minyona (l'avi n'era aficionat), en un part que va durar 48 hores. Vaig arribar al món cianòtic, amb signes greus d'hipòxia perquè duia el cordó umbilical lligat al coll. Quatre quilos de vida incerta que van deixar esberlada la mare, una nena de només divuit anys, amb qui em va tocar compartir les incerteses i les certeses mundanes.
En fi, no hi pateixis gaire. A casa meva, una llegenda també deia que vaig néixer ros (els dos avis ho eren), sense tenir en compte que les dues àvies, pare i mare eren morenos. El caràcter moreno sempre preval, tret d'excepcions estranyes i que indiquen alguna cosa.
ResponEliminaSegurament a casa també haurien preferit nacionalitat francesa enlloc d'espanyola, perquè recordo que el meu pare deia alguna cosa sobre el timbaler del Bruc, i que podia haver-se tocat els pebrots enlloc del timbal de merda.
No, si no pateixo gens, Lluís. Posats a triar, abans que ros hauria preferit ser ric (ja sé que és molt trist, però els tòpics estan per fer-los servir).
EliminaA casa qui mencionava el timbaler era l'àvia materna.
Et deixo aquest fragment. Ja et diré un altre dia d'on ve.
"En toda trastienda que se precie, en el desván, en la buhardilla, en el trastero de cualquier hogar existe alguna referencia a la Guerra de la Independencia que libramos contra la invasión napoleónica. Cuando era mi abuela quien gestionaba los estantes de la memoria familiar solía decir, con una vehemencia que en otras circunstancias la hubiera llevado al paredón, que si el Tambor del Bruc, ese mítico personaje del folclore catalán que puso en retirada al ejército francés, se hubiera tocado salva sea la parte en lugar del tambor, ahora seríamos franceses.
Mi abuela, que fue a la escuela el tiempo justo para aprender las cuatro reglas y a leer y escribir, pero que leyó más que cualquier bachiller de nuestro tiempo, no era afrancesada, pero sí que era lo suficientemente lista como para saber que al otro lado de los Pirineos la inteligencia no se media con la punta de la espada."
Moltes felicitats, Pedro Enrique!
ResponEliminajo igual que tú, violeta pel cordó estrangulador, però morena i peluda molt mediterrània. En canvi el meu nen, el va portar de París un peix enlloc d'un cigogna (http://kalamarlee.blogspot.com.es/2011/04/dia-denganar.html)
Moltes gràcies. Curiosament, mai ningú (que recordi) em va dir Pedro Enrique. Pere Enric, en canvi, és un crit agut que tinc clavat al cervell.
EliminaAquests peixos deuen anar tips, oi? Perquè si no ja m'imagino el kalamaret cruspit!
Val, aportes proves... jaja. Però he de dir que en el meu cas jo no vaig venir de París sinó de Mallorca (recorregut destí de les llunes de mel dels anys 60!)
ResponEliminaHe, he... Hi deu haver un parell de generacions amb individus concebuts a Mallorca. No sé si això predisposa d'alguna manera :)
EliminaQue mono, me encanta , te gano por un día (y unos cuantos años), felicidades.
ResponEliminaEn este pais ha habido exceso de timbalers , Agustinas y demás,con lo bien que nos hubiera ido que se quedaran quietecitos, o no, ves a saber...
Por cierto, vaya bebé gordito!, pobre de tu madre, que mal trago...
¿Vivan los géminis!...he leido en algún sitio tonto que empieza nuestro año.
Vaya, mujer; lástima no saberlo! Que las felicidades sean mútuas y que lo podamos contar durante muchos años.
EliminaNunca sabremos que habría pasado si se hubieraqn estado quietecitos. Lo que si es cierto, como apuntas, es esa tendencia a levantar monumentos, imaginarios o no, de salvadores patrios.
Pues sí, vine al mundo completito y mi madre era sólo una niña de 18 añitos. Si le añades las 48 horas de sufrimiento, lo nuestro fue pura supervivencia.
Oye, yo estoy dispuesto a aceptar cualquier tontería con tal de que sea nuestro año.
Joyeux anniversaire, Pierre-Henri!
ResponEliminaMerci bien, mon chère ami. Je t'embrasse!
EliminaFeliç aniversari, Enric. I sí, a casa també deien el mateix del refotut del timbaler.
ResponEliminaMoltes gràcies, Jordi. Tanta coincidència en el tema del timbaler fa pensar. Alguna cosa no em fet bé! :)
EliminaPedro Enrique! Ai, ara penso que conec un Pere Enric (sempre li hem dit així) que deu ser de la teva edat. A la partida de naixement també hi deu dir Pedro Enrique. Veig que ho has portat bé això del nom.
ResponEliminaAh! és clar, i per molts anys!
ResponEliminaGràcies, Miraculosa.
EliminaDona, el problema bàsic és que només ma mare em deia Pere Enric de petit, després ja no. Jo sempre escrivia Enric i em comportava algun problema perquè a nivell oficial havia d'utilitzar els dos noms o si no deixava de ser jo.
En el registre ja està canviat i està en català. No vaig eliminar el Pere perquè em demanaven 10 paper oficials on figurés només Enric i havia d'aportar no sé quants testimonis que confirmessin que era conegut com Enric. Vaig passar.
El millor del cas és que aquest va ser un nom de compromís: jo m'havia de dir Ezequiel. Però aquesta és una llarga història.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPER MOLTS ANYS... amb vida meva!
ResponElimina:-))
(amb l'enllaç, deute saldat)
Moltes gràcies, Lior! Que sigui sempre en vida teva o d'algú, si no seria molt trist.
EliminaGot rebut. Mirareu de fer una altra foto de l'interior. Es veu borrós i... poc :)
Ai, morbòs, ja sabia jo que no en tindries prou...
ResponEliminaHe pensat que, atesa l'edat, no et convenien sobresalts :-)) Repetirem la foto interior, però, mentrestant, eixampla-la amb el visor d'imatges.
Ho he fet, Lior, però aleshores es veu més borrós.
EliminaPrecisament, amb l'edat no ens hem de descuidar perquè si no perdem el ritme. Això és com l'esport!
M'agrada el kistch però no sé que ho és més, si el carnet o el teu nom veneçolà...
ResponEliminaSobre el tema dels cabells rossos tranquils, no és una qüestió genètica, sinó un tema de la naturalesa que és molt sàbia. Si ets de classe alta el ros et queda però si ets un sotacarro el ros desapareix...
Galderich, és la mateixa sensació que tinc jo ara. De petit, com que el sentia en català em sonava diferent.
EliminaI pel que fa al cabell ros, deus tenir raó. La família havia tingut diners i patrimoni, però quan vaig néixer ja s'havia malbaratat tot.
Algunes ens fèiem la il·lusió de venir de París, però resulta que no, que d'on veníem era de les terres de Ponent. Això sí, també rossejant, amb ulls blavosos i dos noms...
ResponEliminaEn fi, que per molts anys ho puguem celebrar!
Tot plegat, Sícoris, en porta a la dualitat. Hi semblem predestinats: persona-personatge, actor-espectador, i encara més, a aquell ésser que escolta les veus de la platea des del vestíbul, rere la cortina, i que intueix les ombres rere la pantalla com a una altra forma de realitat (digui el que digui Plató). Celebrem-ho!
EliminaMoltes felicitats Enric molt bona carta de presentacio . La veritat q expliquis el que expliquis sembre es un plaer llegirte. Lo que no ens has explicat si aquest movil de la foto tambe el portaves quan vas neixer..
ResponEliminaGràcies, Mercè! La imatge del meu perfil ja no goso canviar-la perquè tothom em relaciona amb ella. Segurament vaig néixer amb la necessitat de comunicar-me amb el món.
Elimina