Confirmat: els nens vénen de París!

No n'hi ha cap, de dubte. Els nens vénen de París. Com es pot veure en el passaport que adjunto, vaig arribar a Barcelona procedent de la capital francesa. No s'especifica si els parents eren adoptius, putatius o biològics (els meus avis s'havien casat set anys abans!). El que sí queda clar és la mala llet a l'hora de triar el nom, que no cal pronunciar amb accent veneçolà de serial televisiu. M'havia de dir Ezequiel (יְחֶזְקֵאל) per una llegendària tradició, però el sanedrí familiar es va fer enrere.

Els ulls blaus i el cabell ros (que genèticament venien de sèrie per la branca March) van durar fins que vaig començar a anar a escola, moment en què una mutació em va proporcionar l'aspecte mediterrani que m'identifica fins al dia d'avui. No em queixaré perquè podia haver estat pitjor: vaig néixer a casa dels avis en un llit d'aquells de bronze (el de la mare) que s'alçaven un metre del terra, amb dos matalassos de llana, de la mà d'una llevadora, un metge i una minyona (l'avi n'era aficionat), en un part que va durar 48 hores. Vaig arribar al món cianòtic, amb signes greus d'hipòxia perquè duia el cordó umbilical lligat al coll. Quatre quilos de vida incerta que van deixar esberlada la mare, una nena de només divuit anys, amb qui em va tocar compartir les incerteses i les certeses mundanes.