Can Ritz i Can Rots són dues formes populars per referir-se a dos indrets emblemàtics de la Dreta de l’Eixample del tombant del segle XIX al XX, que ens ha
de dur, com sembla evident, a l’entorn d’on es va construir l’Hotel Ritz. Però abans de buscar-ne l'origen i localitzar Can Rots, recularem una mica
en el temps i ens situarem en els primers anys d’expansió de l’Eixample
d’Ildefons Cerdà aprovat l’any 1860.
Ens centrarem només en el quadrant comprès entre el carrer Pau Claris, per on baixava el
torrent de l’Olla, que en entrar a la ciutat antiga es convertia en riera de
Sant Joan, aproximadament l’actual Via Laietana; el passeig de Sant Joan, a
prop del torrent Mariner, frontera amb Sant Martí de Provençals; el carrer
Aragó, amb la rasa del ferrocarril que feia de frontera física; i la ronda de
Sant Pere, sorgida, com la resta de rondes que segueixen el perímetre de Ciutat Vella, de l’enderroc de les muralles medievals (1854).
Per sobre
del carrer Aragó gairebé tot l’Eixample va formar part de la Vila de Gràcia
fins l’any 1897 (any de les primeres annexions de pobles del pla a la ciutat de
Barcelona) estava molt poc urbanitzat i gairebé tot eren horts, amb l’excepció
de les illes del passeig de Gràcia.
Per tant,
ens oblidarem expressament del passeig de Gràcia i els antics jardins (la Font de Jesús, la Nimfa, el
Tívoli, Euterpe, el Criadero i els Camps Elisis), desapareguts abans del darrer
terç del segle XIX i que s’obrien a banda i banda del que havia estat el
torrent dels Ases, el vell Camí de Jesús i via romana que portava al Castrum
Octavianum (avui Sant Cugat del Vallès). Tampoc no parlarem de la rambla de
Catalunya, dels carrers Balmes, Enric Granados, Aribau o Muntaner, ni dels
carrers transversals que configuren l’Eixample del Quadrat d’Or, de les
botigues de luxe, dels antics cafès, dels grans teatres i cinemes; i també el
més turístic.
Som al barri
de la parròquia de la Concepció, església construïda l’any 1871 al carrer Aragó
entre Roger de Llúria i Bruc amb parts de dues esglésies enderrocades l’any
1868. El campanar de l’església de Sant Miquel, bastida al segle XII sobre unes
termes romanes al costat de l’Ajuntament, a l’actual plaça de Sant Miquel; i l’església
i el claustre del monestir de Santa Maria de Jonqueres, situat entre la Via Laietana i el
carrer Jonqueres des del segle XIII.
A l’illa del
costat de la parròquia, entre Bruc i Girona, es va construir el Mercat de la
Concepció (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt), inaugurat l’any 1888 segons un projecte de l’arquitecte Antoni
Rovira i Trias. Tenim, doncs, els dos elements necessaris per conformar un
barri: parròquia i mercat. El barri de la Concepció va tenir serveis bàsics per
a l’ànima i l’estómac abans que s’asfaltessin els carrers i abans que es poblés.
Aquesta part de l’Eixample, però, és la que urbanísticament va créixer més
ràpidament durant el darrer terç del segle XIX. L’edifici de la Tinença
d’Alcaldia del Districte de la Concepció, projectat per l’arquitecte Pere
Falqués i construït entre 1890 i 1903, és l’actual seu del Districte de
l’Eixample del xamfrà d’Aragó amb Bruc, al costat del Conservatori de Música, projectat
el 1916 per l'arquitecte municipal Antoni de Falguera.
Situats en
l’espai, farem un cop d’ull al barri a peu de carrer i no ens estendrem més
enllà de les dues primeres dècades del segle XX, tot i que ocasionalment
mirarem més enllà; i per fer-ho començarem amb el breu testimoni d’un veí.
Del Teatre
Calvo-Vico (1888) a l’Hotel Ritz (1919): el marc cronològic
L’historiador
Miquel Batllori i Munné va néixer l’1 d’octubre de 1909 al número 2 de la plaça
de Catalunya de Barcelona, però va viure la infantesa en el número 21 del carrer Roger de Llúria,
entre Casp i la Gran Via de les Corts Catalanes, a la mateixa illa de cases de
l’escola dels Jesuïtes de Casp, on va estudiar el batxillerat fins que als 16
anys va entrar a la universitat.
Al llibre de
memòries Records de quasi un segle,
Batllori explica que amb la seva germana bessona Mercè es divertien asseguts a
les seves cadiretes al balcó de casa veient els exercicis militars que uns
soldats feien al solar del xamfrà de davant, on l’any 1919 es va inaugurar l’Hotel
Ritz, avui Palace, per imperatiu legal, i que no s’ha de confondre
amb l’Hotel Ambos Mundos (1896-1938) de la ronda de Sant Pere amb Alí
Bei, rebatejat Palace a la dècada de 1920.
El mateix Batllori explica que en aquell solar hi va haver el Teatre Calvo-Vico, que rep aquest nom pels actors andalusos Rafael Calvo i Antonio Vico, que van ser els primers empresaris i intèrprets que van actuar al nou teatre.
El primer
local, situat ben a prop del carrer Casp per on encara passava la riera d’en
Malla a l’aire lliure, va ser un simple cobert de fusta, amb un edicle
modernista a l’entrada del xamfrà de la Gran Via, projectat per l'arquitecte
Tiberi Sabater per encàrrec del comediògraf martinenc Bruno Güell i inaugurat
el 7 de juny de 1888, durant l'Exposició Universal. Dos anys més tard, el mateix
Sabater va completar una façana més reeixida.
L’estiu de 1893, encara sota la direcció de Bruno Güell, després d’encarregar una nova reforma a l’arquitecte Miquel Madorell, sobretot de l’interior, el teatre va ser rebatejat amb el nom de Gran Via. L’any 1909, el nou propietari Andreu Mestres va encarregar un projecte de reforma integral a Joaquim Raspall, arquitecte que també va projectar altres locals d’espectacles com El Molino i el Teatre Còmic del Paral·lel.
Especialitzat
sobretot en sarsueles, aquest teatre va oferir també drames i comèdies, i
actuacions de gran èxit com la del famós transformista italià Leopoldo Fregoli
(1867-1936). Amb l’última reforma, es van incorporar a la cartellera les
sessions cinematogràfiques, que en aquella època començaven a prendre caràcter
propi per deixar de ser un entremès menor dels entreactes teatrals.
Totes les
referències historiogràfiques situen l’aturada de l’activitat teatral i
l’enderroc del Teatre Gran Via entre 1918 i 1919 per construir en el seu lloc l’Hotel Ritz. A Barcelona ciutat de
teatres es diu que l’any 1916 el teatre era conegut com a Cinema Gran
Via. Però com hem vist pel testimoni de Miquel Batllori, a la dècada de
1910 el lloc ocupat pel teatre era un solar on feien instrucció uns soldats.
Quina va ser,
doncs, la darrera funció del Teatre Gran Via i quan va ser enderrocat
realment l’edifici? La darrera notícia d’un espectacle la trobem al diari La
Publicidad del 26 d’octubre de 1911:
“A ruego de muchos amigos y a gestiones de su maestro señor
Parés se debe que el tenor señor Illa [Jaume Illa i Cerdà] cante dos únicas
funciones, el sábado y domingo próximos, en el teatro Gran Via. Este es el
tenor de quien nos hemos ocupado hace unos días en ocasión de la audición que
dio a varios músicos y críticos de la capital.”
Posteriorment,
les úniques referències al Teatre Gran Via són per anunciar-hi mítings
polítics, i l’última menció, el març de 1912, serveix per situar la Clínica del
Dr. J. Miravent de malalties venèries davant del teatre, en el número 662 de la
Gran Via i 23 de Roger de Llúria, on hi havia la casa de menjars El Canari
de la Garriga, que veurem aviat. A l’altre costat de la Gran Via, en el número 43 (27 de la numeració actual) de
Roger de Llúria, hi havia el Gimnàs
Gibert (1891-1919), propietat de Miquel Gibert i Oliva (1842-1902), un dels
pioners de l’esport a Barcelona. Aquest gimnàs era la seu de l’X Sporting Club,
tres vegades campió de Catalunya de futbol entre els anys 1905 i 1908, i que es
va acabar fusionant amb el RCD Espanyol. L’any 1906 s'hi van reunir els
principals clubs catalans per constituir la Federació Catalana de Futbol.
Així doncs,
el teatre va ser enderrocat entre la segona meitat de 1912 i primers de 1913,
perquè del 21 de juny de 1913 és l’anunci del setmanari Gent Nova on
es fa publicitat de l’Escola Militar “España”, el camp d’entrenament de la qual
era precisament en el solar del Teatre Gran Via del carrer Corts xamfrà
Llúria, el lloc que el Miquel i la Mercè Batllori observaven des del balcó de
casa seva al número 21 del carrer Roger de Llúria.
Arriba
El Canari de la Garriga
Tornem,
doncs, a can Batllori i les seves memòries. Segons l’escrit de l’historiador, que
va marxar del barri a 7 anys quan va anar a viure amb la família a Sant
Gervasi, el 1916 el propietari del teatre era Andreu Mestres; però no ho va ser
sempre. Inicialment, l’Andreu Mestres i Boltà, un enamorat dels canaris que
havia fet fortuna a Cuba, i la seva esposa i cuinera Lola Dameson, de la
Garriga (li deien la Lola de Cal Calderer, referint-se a l’ofici familiar a la
Garriga), eren propietaris de terrenys a l’Eixample, entre els quals hi havia
el que va arrendar a Bruno Güell per construir-hi el teatre, que passaria a ser
propietat de la família Mestres-Dameson quan es va fer la reforma de 1909, com
hem vist anteriorment i segons consta a l’expedient de l’Arxiu Municipal
Contemporani de Barcelona.
L’activitat
teatral va propiciar la necessitat i l’ocasió de construir un local que acollís
els artistes que hi actuaven i el públic que assistia a les representacions. Davant
d’aquesta oportunitat, l’Andreu Mestres i la Lola Dameson van obrir l’any 1890
la taverna El Canari de la Garriga en el número 23 del carrer Roger de
Llúria, davant del teatre i al costat de la casa dels Batllori del número 21.
El Canari
de la Garriga acabaria
sent una popular casa de menjars i un referent de la cuina catalana no només d’aquesta
part de l’Eixample, sinó de tot Barcelona. Deia Vázquez Montalbán que la carta
del Canari de la Garriga era tan obstinadament catalana que semblava
catalanista.
Però l’èxit
d’aquesta casa de menjars no només és fruit del veïnatge del teatre i el
posterior hotel, sinó de la dinàmica urbana del barri de la Concepció.
L’oci
popular de la Dreta de l’Eixample del XIX i principis del XX: balnearis, teatres,
cinemes, barraques de fira
A la dècada
de 1870 l’Eixample era encara esquitxat d’horts i cases d’hortolans, convents
(fins a sis al barri de la Concepció) i alguns habitatges esparsos, com les
Cases Cerdà (1863-1864) dels quatre xamfrans de la cruïlla dels carrers Roger
de Llúria i Consell de Cent (se’n conserven tres), amb la Torre de les Aigües,
que avui encara s’alça dempeus en el jardí del número 56 del carrer Roger de
Llúria; i dibuixades a l’horitzó, es feien visibles les torres del nou edifici
de la Universitat de Barcelona, que comença a ser bastit el 1863; el primer del
nou Eixample.
L’any 1875 es
construïa sobre la riera d’en Malla (Ausiàs March), entre la cantonada del 41 del carrer Bailèn i el
número 100 de Casp, l'Establecimiento Balneario Recreativo, un majestuós edifici plantat al
bell mig del no res, que oferia banys termals i terapèutics amb aigua de
Dosrius, entre marbres de termes romanes i jardins frondosos.
Vint-i-set
anys més tard, l’any 1897, en plena febre higienista, el doctor Lluís de
Castellarnau posava en marxa a l’altre extrem del barri de la Concepció l'Instituto Hidroterápico Barcelonés (1897-1929) en un palauet del número
331 (avui 275) del carrer Aragó, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris, que
oferia banys de vapor, dutxes i altres tractaments d’hidroteràpia, com ho
havia fet entre 1884 i 1895 al número 22 del passeig de Gràcia (la numeració de
la Vila de Gràcia), al costat de les Cases Vilaró, a tocar de la Diagonal. Res
en queda d'aquell paradís burgès, desaparegut abans d'acabar el segle, tret
d'una cromolitografia del balneari de Casp.
D’altra
banda, entre finals del segle XIX i les dues primeres dècades del XX, en aquest
quadrant de l’Eixample s’aplegava una important oferta teatral. A més del Gran
Via, ben a prop, als Jardins del Prado Catalán (1863 — c. 1885) del
carrer Casp (amb entrada pel passeig de Gràcia i Pau Claris), l’any 1875 s’hi va
instal·lar Teatre Tívoli, procedent dels Jardins del Tívoli del
passeig de Gràcia, entre Consell de Cent i València, on es va inaugurar el
1849. El primer edifici va ser un teatre de barraca de fusta i l’edifici actual
és del 1918.
A la mateixa
vorera del Tívoli, que ocupa el número 12, en el número 2 de la Casa
Pascual Pons que fa xamfrà amb el passeig de gràcia, hi havia el primer Bracafé
(1931-2018) de la ciutat, lloc de trobada dels professionals de Ràdio
Barcelona, primera emissora de l’estat (1924), que ocupava el número 6 del
mateix carrer des de 1926, després de traslladar-se des de l’emplaçament
inicial a l’Hotel Colón de la plaça Catalunya. En el número 24, tocant a Pau
Claris, entre 1904 i 1905 hi va haver el cinema Electro
Cinemágico, que també s’anunciava amb el nom de Gruta Luminosa,
on a més de cinema es feien espectacles de ball, música, màgia i fantasmagories
projectades amb un aparell anomenat metencrómofo.
Davant del Tívoli
hi havia el Teatre Novedades, inaugurat el 1869 al passeig de Gràcia amb
la ronda de Sant Pere, i traslladat a Casp, on va estar actiu de 1884 fins la
darrera funció del 2006. Des del tancament del vell Novedades fins que
al 1890 no s’hi construeix la Casa Pascual i Pons, l’edifici del teatre, el
cafè adjacent i l’interior d’illa va ser un espai d’estada de barraques i
atraccions ambulants de tota mena. Fins i tot abans de la creació dels Jardins del Prado Catalán, quan
aquesta zona era els afores de la ciutat i no hi havia cap construcció, el mes
de maig de 1861, el domador Mr. Pellegrino va instal·lar una barraca amb
animals al costat de la riera d’en Malla, per sobre de l’aleshores inexistent
carrer Casp. El Diario de Barcelona,
que fins aleshores s’havia referit de manera encomiàstica a les col·leccions
zoològiques, criticava la de Pellegrino perquè considerava el lloc poc
higiènic: “No sabemos dónde establecerán sus reales las ratas que
dentro poco van á manifestar su sabiduría á los habitantes de la ciudad
condal.”
L’abril de
1876, en una altra barraca situada també al mateix lloc s’exhibia “un enano
vivo” i, “si hemos de juzgar por los mamarrachos exteriores [cartells dibuixats a mà], se
exhibe una cabeza parlante”, un espectacle d’il·lusionisme força habitual des d’antic, que permet amagar el
cos i fer veure que només hi ha un cap que parla i contesta les preguntes del
públic.
Aprofitant
que som en aquesta illa, en el número 1 de la ronda de Sant Pere de la Casa
Pascual Pons, entre els anys 1905 i 1940 hi va haver la Vaqueria Pons,
decorada per l’artista i escriptor modernista Alexandre de Riquer. Propietat
d’Alexandre Pons, va ser l’embrió de les populars Granges La Catalana
que en poc temps es van estendre per la ciutat, fins que la pressió
urbanística, econòmica i turística, i el canvi de costums les ha fet
desaparèixer.
Durant els
primers anys, el Novedades va alternar les representacions teatrals amb les
primeres projeccions de cinema: poca gent sap (especialistes inclosos) que s’hi
va fer cinema abans que el 14 de desembre de 1896 la família de fotògrafs Napoleon
presentés oficialment el Cinematographe Lumière a la planta baixa del
seu estudi del número 18 de la Rambla, on després hi va haver el Frontón
Colón i ara hi ha un gimnàs municipal.
A finals
d’octubre de 1896, el Teatre Novedades va oferir durant quatre dies sis
pel·lícules que eren projectades al final de la representació teatral amb un “cinematógrafo
perfeccionado”. Es va
poder veure Llegada de un tren en una estación, el tema més clàssic de
les primeres exhibicions cinematogràfiques, i Entrada de los zares en París,
un fet d’actualitat enregistrat per diverses productores d’arreu d’Europa, que
va ser de gran èxit (la reialesa continua omplint els mitjans informatius, però
els tsars no van sobreviure a la revolució). El Novedades va ser
exclusivament cinema entre els anys 1959 i 1992, i en el subsol hi havia una
bolera i una sala de billar, tennis taula i futbolins.
Un tercer
local, el Teatre Espanyol (1870-1889; no s’ha de confondre amb el Teatre
Espanyol del Paral·lel), estava en els Jardins del Criadero, amb
entrada pel passeig de Gràcia i Pau Claris, entre la Gran Via i el carrer
Diputació. Convertit en els Jardins del Teatre Espanyol, va ser un lloc
on sovint s’hi exhibien fenòmens de fira. Durant el mes de desembre de 1886, actuava
la princesa Melany Agyba a la Xocolateria del Jardí. Només feia 38
centímetres d’alçada –segons la premsa, “la altura de un sombrero de copa”–,
tenia quaranta anys i es deia d’ella que era “una gran fumadora y muy alegre” i
que per anar del seu lloc de residència al d’exposició era transportada dins
d’una caixeta de quaranta centímetres.
Del 18 de
juliol de 1887 fins a finals de mes, s’hi exhibia una parella de nans en els entreactes
del Teatre Espanyol. La parella és presentada com a “fac simile de la que se
exhibió en el barracon de la plaza de Cataluña,” és a dir, imitant els que es feien
anomenar marquesos Wolge i Luigia.
Entre els
mesos d’abril i maig de l’any 1898, també en aquests jardins, s’hi va exhibir
una tribu de sudanesos, un dels molts zoològics humans que van passar per
Barcelona i on el públic pagava una entrada per veure persones exposades com
animals.
L’any 1880,
dins del programa de les Festes de la Mercè, es va instal·lar l'Exposició
Zoològica Barcelonesa a la ronda de Sant Pere, gairebé despoblada, entre
els carrers Bruc i Roger de Llúria. La inauguració prevista per al dia 24 de
setembre es va haver d'ajornar per problemes administratius. L'obertura
definitiva de l'exposició es va produir el 18 d'octubre, però per manca de permisos només van
aconseguir exposar una petita secció d'animals domèstics, amb la possibilitat
que naturalistes i particulars poguessin mostrar els seus exemplars i, fins i
tot, posar-los a la venda. En un últim intent per aconseguir salvar
l'exposició, el gerent va marxar a l'estranger amb la intenció de contractar
una col·lecció d'animals salvatges, però sense cap èxit, amb la qual cosa la
mostra va acabar tancant incapaç de competir amb les col·leccions zoològiques
privades que sovintejaven la ciutat durant la segona meitat del segle XIX.
Entre els
anys 1892 i 1893 aquest mateix espai va disposar d’una altra instal·lació
dedicada a l’oci popular. Aprofitant els esdeveniments de la celebració del IV
Centenari de la Conquesta d’Amèrica, entre els carrers Ausiàs March (sota la riera d’en Malla), Girona, Bailèn i la ronda de Sant Pere es va construir el
primer velòdrom de Barcelona. Avui, part d’aquest espai és ocupat pel
monument a Rafael de Casanova.
Pel que fa a
les sales de cinema, el 3 de juny de 1911 s’inaugurava el Gran Cine Gloria,
el primer cinema d’aquesta zona de l’Eixample. El local era situat al número
366 del carrer Consell de Cent entre Bruc i Girona, i disposava d'un jardí
interior plantat d'acàcies i accessible des d'ambdós costats de l'edifici
principal, que el feia especialment popular durant els mesos d'estiu per les
projeccions a l'aire lliure, que a partir de 1914 s'anunciaven amb el nom de Recreo
Cine Gloria. A partir del 1916 fins el tancament del cinema l’any 1928,
la programació va incloure sessions de varietats, amb actuacions de cantants,
ballarins, mags i entreteniments diversos, que aviat es popularitzarien fins a
la postguerra, sobretot als cinemes de barri.
El 23 de
novembre de 1912 s’inaugurava el Salón
Fregoli (1912-1939), construït en un solar on anteriorment hi va haver una
quadra i un picador de cavalls, i la barraca Sala Cervantes, on
s'organitzaven festes i balls. El propietari va decidir convertir la barraca en
cinema i li va posar el nom del famós transformista italià Leopoldo Fregoli que
abans hem vist al Teatre Gran Via. L'èxit de públic va dur el propietari a
construir un edifici d’obra i estil modernista, amb dues sales i dues portes
d’accés, una per Consell de Cent i l'altra al xamfrà amb el passeig de Sant
Joan. La sala més petita es deia Fregolino i només feia funcions els diumenges
i festius. L’any 1935 va ser reformat i es va convertir en un dels millors
cinemes de la ciutat. Acabada la guerra, va reprendre l’activitat el 8 de març
de 1939 i se’l va obligar a canviar el nom pel de Cine Cervantes, nom
amb què va ser conegut fins que va tancar el 1972. Un any més tard, el cinema
era substituït pel restaurant espectacle Scala Barcelona (1973-1978; 1984-1991).
Altres cinemes
del barri queden fora del marc temporal d’aquest apunt, però els esmentarem
igualment. El cinema Urquinaona, de la plaça del mateix nom, ocupava
l’any 1931 el mateix edifici que havia estat l’Oficina
Central de Correus entre els anys 1904 i 1929. A partir de 1937 el cinema i
la plaça van passar a dir-se Francesc Ferrer [i Guàrdia], el febrer del
1939 va recuperar el nom d’Urquinaona i des del 1943 es dirà primer Palacio
de las Variedades Borràs, l’actual Teatre Borràs. El cinema
Maryland (1934-1999), al número 5 de la plaça Urquinaona, va ser
inaugurat el novembre de 1934. El naixement d'aquesta sala està vinculat a
moviments cristians conservadors, com la Federació de Joves Cristians. Acabada
la Guerra Civil, el nou règim el va obligar a
canviar el nom i va passar a anomenar-se Cine Plaza des de juny
de 1940 fins al desembre de 1946, quan va recuperar el nom original. Durant
tota l'etapa franquista la sala programava films d'estrena i a l'octubre de
1967 va passar a la categoria de sala d'art i assaig. Des del 1984 fins al
tancament, el Maryland es va ser una sala X. El Lido
(1942-1985) estava al número 27 del passeig de Sant Joan, entre els carrers
d’Ausiàs March i Alí Bei. Obert durant la postguerra, va començar sent un
cinema d’estrena amb la pantalla panoràmica més gran de la ciutat, i va acabar
tancant el 1985 oferint pel·lícules eròtiques de classificació “S”.
En el mateix lloc on hi havia el Lido, durant l’Exposició
Universal de 1888, quan encara hi passava la riera d’en Malla, s’hi va
instal·lar la barraca del Pabellón Suizo de los Hermanos
Canetti, una família italiana d’acròbates resident a Barcelona.
Tornem
al Canari de la Garriga
La taverna El
Canari de la Garriga s’havia de beneficiar del moviment de públic que
generaven els locals d’oci més propers, en un barri que no tenia competència
gastronòmica. La propera i popular Casa Alfonso del número 6 del mateix
carrer Roger de Llúria, per exemple, no va obrir com a taverna i botiga de
queviures fins l’any 1934.
Però la
primera gran empenta al local de la família Mestres-Dameson va arribar quan en
tancar, l’any 1903, Els Quatre Gats del carrer de Montsió, la bohèmia
modernista va adoptar El Canari de la Garriga com a lloc de trobada
d’artistes com Santiago Rusiñol, Utrillo, Isidre Nonell, Ramon Casas, Picasso o
el dibuixant i caricaturista Andreu Dameson, nebot de la Lola; i escriptors com
Valle-Inclán, Sagarra o García Lorca. Sovint, els dibuixos dels artistes
servien de pagament dels àpats al restaurant, la qual cosa va suposar que
l’Andreu Mestres bastís una bona pinacoteca personal.
El 21 de desembre de 1922 es va estrenar al Teatre Tívoli el "sainet líric en dos actes, 2 quadres i 11 números" Pel teu amor, amb lletra del dramaturg Miquel Poal i Aregall i música del compositor i director d’orquestra Josep Ribas i Gabriel i la interpretació del tenor Emili Vendrell. Una de les peces era la Cançó d’en Blai, que Vendrell va popularitzar amb el títol de Rosó. Aquest tema va néixer al Canari de la Garriga durant un sopar amb el pintor Ramon Casas i Emili Vendrell.
La
popularitat de la cançó, però, la va posar en el punt de mira dels
avantguardistes Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, que
l'escarniren per seu caràcter sentimental al Manifest groc del 1928,
dins d’un atac generalitzat al Noucentisme.
En
inaugurar-se l’Hotel Ritz l’any 1919, l’antiga taverna va absorbir també
part de la clientela del que durant dècades va ser l’hotel més luxós de la
ciutat.
El Canari
de la Garriga, ara
en mans de l’Andreu Mestres fill i el seu germà, va sobreviure a la Guerra
Civil, però el règim franquista va detenir els dos germans i van ser jutjats
com a sospitosos de catalanisme i d’haver disparat des del restaurant contra
les tropes feixistes. Van ser condemnats a mort, però la intervenció d’un antic
client, Fernando Fuertes de Villavicencio, cap de la Casa Civil de Franco, va
aconseguir anular la condemna.
Entre 1940 i
1965, El Canari de la Garriga va collir una de les tertúlies d’artistes
més importants de la Barcelona de la postguerra. Coneguda com “la colla”, la
pintora cubista d’origen rus Olga Sacharoff (1889-1967), resident al Putxet de
Barcelona després d’haver passat per París i Tossa de Mar, va pintar els membres d’aquesta
tertúlia en un quadre anomenat precisament La colla (o El sopar de la
colla; c. 1945), que s’exhibeix al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La
pintora també els retrata en un altre quadre, Sobretaula de la colla (c.
1951), que pertany a una col·lecció particular.
Aquesta colla la formaven els pintors Domènec Carles, Antoni Vila Arrufat, Josep Amat, Josep Puigdengolas, Josep Mompou, Rafel Llimona i Antoni Mataró; els escultors Maria Llimona i Enric Monjo; el ceramista Llorenç Artigas; els músics Eduard Toldrà, Frederic Mompou, el violinista Francesc Costa i el pianista Joan Gibert; els escriptors i crítics Josep Maria Millàs-Raurell, Lluís Monreal i Rafael Benet; el mecenes Luis de Urquijo Landecho, marquès de Bolarque, el col·leccionista Miquel Barba, el periodista Antonio Pérez de Olaguer, i els editors Joan i Tomàs Seix. Tots ells, acompanyats de les seves respectives parelles, sumaven més de quaranta tertulians. Vegeu l'article “La colla, vista por un superviviente”, de Sergio Vila-San Juan a La Vanguardia (29 de març de 1994), per localitzar cada tertulià al quadre.
Quan l’any 1977 es van jubilar els germans Mestres, El Canari de la Garriga va tancar. El local va passar a mans d’un altre propietari que durant un temps va mantenir el nom, però sense la família Mestres-Dameson el restaurant no era el mateix i durant la dècada següent van canviar el nom pel de Restaurant Llúria.
I ara que hem arribat al final, tornem al principi. El títol de l’apunt, “Can Ritz i Can Rots”, té l’origen en una expressió popular genuïna i del tot perduda de la Dreta de l’Eixample (a voltes tan mancat de memòria popular), que avui potser només recorden els veïns més grans del barri i que fa un temps em va fer venir de nou al cap l’amic i escriptor Enric Gomà, aficionat als diccionaris i a les veus del carrer, i que ara Miquel Batllori ens confirma per escrit.
Can Ritz i
Can Rots és un resum poc agraït (“groller”, en diu Batllori) que contraposa el
luxe burgès de l’Hotel Ritz amb els costums de taverna d’aquell primer Canari
de la Garriga, d’aires bohemis i costums relaxats com els rots dels
comensals satisfets. L’expressió podria haver tingut més recorregut que el del
simple joc de paraules entre els dos locals i podria haver servit, de forma més
genèrica. per oposar llocs o fets de categories i expressions socials ben
diferents. D’això, però, no en tenim cap referència. Tot i així, mai es tard
per revifar la dita i donar-li una nova vida. Com en totes les coses de la
llengua, només cal que els parlants ens hi posem.
