Barcino i la plaça de Sant Miquel

L'església de Sant Miquel en el seu emplaçament original, l'any 1868,

poc abans de ser enderrocada i la portalada traslladada a l'església

de la Mercè. A l'esquerra, l'edifici de l'Ajuntament

Museu Nacional d'Art de Catalunya

Foto: Joan Martí

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, després que s'ensorrés, el 8 de maig de 1145 (com consta a les Rúbriques de Bruniquer) la basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer. El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.

A dalt, fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel

(Museu Arqueològic de Catalunya)
A baix, gravat de P. P. Moles (1765)
amb la reconstrucció hipotètica

Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.

Inscripció que esmenta la donació de les termes a Barcino

Museu Arqueològic de Catalunya

Foto: Sebastià Giralt

Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.

Detall de les escales que baixen a l'àrea calefactada del

balneum de la domus de la plaça de Sant Miquel

Fotografia: Maria Raya i Bea Miró (MUHBA)

Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.

COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]

BARCIN[O]

IIIIIII VIRI · AVGUSTAL [I]

Museu d'Història de Barcelona

Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres dels brancals, decorades amb grotescs.  Al timpà hi ha l'arcàngel Sant Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra. L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868: llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.

Quarteró 8 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862), amb la localització

de l'església de Sant Miquel i la plaça, al costat de l'Ajuntament

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Reg. 11458)

El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible edifici de dotze plantes conegut amb el nom de Novíssim i rebaixat a vuit entre els anys 2000-2001.

La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del transsepte i encara s'hi poden veure el números amb què es van marcar les pedres per a ser traslladades. El campanar també es va desmuntar i, amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres, traslladada des del seu lloc original el 1879.

Façana de l'església de Sant Miquel

Dibuix d'Eduard Gràcia (AHCB)

Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident, Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.

Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.

El capitell bizantí de Sant Miquel

transformat en pila baptismal

Autor desconegut (AFB)

Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282. L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara perviu i res no s’ha pogut demostrar.

El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.

A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya (creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

*

Bibliografia

Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.

Miró i Alaix, Carme. "Els balnea de les domus de Barcino", QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.