Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 30 de desembre del 2013

Ciència + art: exposicions de meravelles a Barcelona 2014

Catàleg de l'exposició Kermis of kennis (2008), 
amb figures del Museu Roca de Barcelona



Meravelles ocultes de Barcelona: exposicions de ciència i art, 
juntes com no les hem vist mai fins ara


Las leyes de la óptica conducen a un conocimiento 
de la estructura microscópica de los tejidos, que se 
mueve en un plano. Sólo un artista manejando con 
soltura el microscopio y el pincel es capaz de suplir 
esta deficiencia, convirtiendo en imagen prácticamente 
tridimensional lo que muchas veces no es más que una 
abstracción en la mente del médico.
Aquí se presentan estas imágenes, en las que gracias 
a la tercera dimensión se llega a la admiración de la 
belleza intrínseca de las formaciones que en su 
conjunto constituyen un todo armónico.


La relació entre ciència i art no és estranya (v. per exemple: "Por una sonrisa, un cielo"), però sí que ho és veure el material mèdic didàctic formant part d’una mostra artística més enllà del valor científic, com Hemogrames (1998), de Joan Foncuberta; o veure com la ciència és absorbida i transformada per la mà de l’artista. En aquest sentit, el 2014 ens porta a Barcelona exposicions amb moltes sorpreses.

Hem vist a través dels diversos apunts publicats a Bereshit com des de mitjans del segle XIX fins acabada la Guerra Civil els museus anatòmics van formar part d’espais que no eren propis de la ciència. Fins aleshores les figures de cera que representaven el cos humà i les seves malalties havien estat ocupant els espais de les facultats de Cirurgia (l’Antic Hospital de la Santa Creu) o de Medicina (el nou Hospital Clínic, inaugurat el 1906), com a material didàctic. Però hem vist com les figures anatòmiques passen a formar part de col·leccions que són presentades al públic burgès i il·lustrat com a mitjà de coneixement del cos, a mida que l’higienisme s’imposa, tant a Europa com a Amèrica, com a mesura per lluitar contra les malalties, sobretot les de transmissió sexual. I ens hem sorprès comprovant que la morbositat que desperta el cos humà, tant pel que fa al descobriment de l’interior com a la nuesa exterior, converteix els museus anatòmics en espectacles que compartiran espai amb les barraques i els fenòmens de fira.

El Museu Anatòmic de Francesc Roca, que va estar actiu a Barcelona durant el primer terç del segle XX, primer al Paral·lel com a tracció i després al carrer Nou de la Rambla, és el cas més vistós i el que ens ha permès descobrir, fins ara, que entre 1849 i 1944 van ser més de vint els museus d’aquestes característiques que van ser presents a la ciutat.

Ara, el Museu Roca és Anvers. Ha acabat a mans d’un col·leccionista belga perquè quan va ser descobert en un magatzem del Paral·lel l’any 1987, després d’estar cinquanta anys ocult, cap institució barcelonina el va voler. Ara és objecte de col·lecció i està complint el seu tercer cicle vital. La col·lecció ha format part de dues exposicions: “Kermis of kennis”, en el Museum Dr. Guislain de Gant (Bèlgica, 2008); i “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009). Actualment, les col·leccions anatòmiques compleixen una doble vessant: ser material de reflexió sobre l’ús que se n’ha fet en el passat, tant acadèmic com popular, i ser material artístic.

Al voltant d'aquesta simbiosi entre ciència, art i, a vegades, espectacle, tres exposicions ompliran aquest any 2014 de la màgia que sorgeix de la mirada que el públic aboca sobre elements que pertanyen a l'àmbit de la ciència i la tècnica però que han estat descontextualitzats. La màgia, el cinema o els autòmats, per exemple, formen part d'aquesta permeabilitat entre l'objecte i la recepció pública, que transforma la nostra percepció.


Metamorfosi

Jan Svankmajer. Fotograma de Algo de Alicia, 1987. 
Cortesia de Athanor Ltd. Film Production Company, per al CCCB


Del 26 de març al 7 de setembre de 2014 el CCCB acollirà l’exposició Metamorfosi. Alícia, Arnold Böcklin, Walerian Borowczyk, Charles Bowers, Buñuel, Émile Cohl, Gustave Courbet, Segundo de Chomón, Dalí, James Ensor, Max Ernst, Goya, Jean Grandville, els germans Grimm, Emma Hauck, Kafka, Max Klinger, Alfred Kubin, Eugenio Lucas, Marey, Josep Masana, Méliès, Joaquim Pla Janini, Lotte Reiniger, Bruno Schulz, Irène Starewitch, Eva Švankmajerová, Robert Walser... Què tenen en comú aquests artistes, personatges, escriptors o directors de cinema, d’orígens i filiacions tan diversos?

Només per la nòmina ja paga la pena anar a veure Metamorfosi, que presenta l’obra de quatre figures essencials del cinema d’animació: el rus establert a París Ladislas Starewitch (1882-1965), pioner de l’animació; el mestre txec Jan Švankmajer (1934), i els inclassificables bessons Quay (1947), que fa ben poc van ser objecte d’una mostra antològica al MoMA de Nova York.

Venus anatòmica del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya

L’exposició transita per l’univers que comparteixen aquests artistes i per les peces que formen part de les realitzacions de les seves pel·lícules: sets, marionetes, dibuixos, objectes; però, sobretot, viatjarem per l’univers dels seus referents literaris, artístics i cinematogràfics: els contes de terror, el món dels somnis, els gabinets de curiositats, la ciència pre il·lustrada, l’alquímia, la màgia, l’il·lusionisme, col·leccions d’insectes, sota la mirada de la Venus anatòmica del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (una de les joies del museu anatòmic del segle XVIII, no obert al públic); un imaginari que des del romanticisme negre, passant pel simbolisme i el surrealisme, arriba fins els nostres dies.

Vegeu més informació a Metamorfosis: al principi va ser el bosc.


Salvadoriana

Alguns dels elements del Gabinet Salvador


De l’15 de maig fins el 31 de desembre de 2014 es podrà veure a l’Institut Botànic de Barcelona (passeig del Migdia 187) l’exposició Salvadoriana: la col·lecció Salvador d'història natural del segle XVIII, comissariada per Pepe Pardo, professor del CSIC, i amb qui també col·labora Bereshit en d'altres aspectes relacionats amb la història de la ciència.

Els Salvador van ser una família d’apotecaris que des del segle XVI van mantenir el Gabinet Salvador d’Història Natural, una col·lecció que guarda moltes similituds amb les cambres de meravelles, però que les supera pel seu alt valor científic, i que els Salvador van instal·lar a la farmàcia que tenien al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui davant de Correus), fins que el 1857 va tancar les portes. De la família va ser, també, el desaparegut Jardí Botànic que estava situat sobre l’antic portal de Sant Antoni, adossat a les muralles.

La primera part de l'exposició serà un viatge en el temps als segles XVII i XVIII, amb la descripció del context històric, social i cultural de l'època i la presentació dels Salvador, per passar després als objectes que componen el gabinet, el més important de l’Estat espanyol i un dels més importants d’Europa; una col·lecció de curiositats naturals (fòssils, mol·luscs, llavors, productes animals i vegetals diversos i un important herbari) i una biblioteca científica, mèdica i farmacèutica dels segles XVI al XVIII que és, en la seva matèria, una de les més importants del món. Desaparegut a mitjan segle XIX, va ser recuperat miraculosament. És una altra de les joies de la ciutat de Barcelona, que mai ha estat mostrat al públic des que la farmàcia va tancar, l’any 1857.


Representacions artístiques anatomopatològiques



El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (passeig de la Bonanova 47) presenta fins a finals de febrer de 2014 Representacions artístiques anatomopatològiques és una exposició que es fonamenta en l’exhibició d’unes 30 aquarel·les dels anys 1920-1930, executades a la càtedra d’anatomia patològica de la Facultat de Medicina de la UB, creada pel doctor Ferrer i Cagigal. Aquest material, procedent del fons del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, dirigit per Alfons Zarzoso (amb qui Bereshit col·labora en la investigació sobre museus anatòmics), ens permet plantejar la qüestió de l’objectivitat en ciència i els problemes derivats del recurs a diferents suports de registre. Els usos d’aquests materials mostren el caràcter museològic en la construcció d’algunes disciplines científiques i també el pes de la materialitat científica com a element d’ordre en la creació i comunicació de coneixement.

Aquarel·les de l'exposició Representacions anatomopatològiques
Més imatges

Les aquarel·les, signades pel doctor Ferrer i els seus col·laboradors a la càtedra, representen processos patològics macroscòpics i microscòpics i van formar part del museu de la càtedra. Més enllà de l’ús museològic d’aquestes representacions pictòriques, les aquarel·les mostren la coexistència de dos tècniques d’enregistrament objectiu de la realitat: el dibuix i la fotografia. Si bé els dibuixos foren criticats des de finals del segle XIX com a instruments que no recollien la veritat de la naturalesa observada, les deficiències tècniques de la fotografia en color –no superades fins la meitat del segle XX– mantingueren la confiança en el dibuix i en el treball cooperatiu entre els metges i els il·lustradors mèdics, tal i com es pot veure a la majoria dels atles mèdics d’imatges microscòpiques publicats aleshores.

El dibuix permet posar èmfasi en allò que es vol mostrar. Però amb els avenços tècnics, avui les aquarel·les ja no tenen l’interès mèdic que tenia aleshores, sinó que han assolit la categoria d’obra d’art, com es pot comprovar visitant l’exposició, que es complementa amb un conjunt d’aquarel·les procedents dels tallers educatius organitzats per La Mandarina de Newton i realitzades per alumnes de 5è i 6è de primària de les escoles Tàber i Costa i Llobera de Barcelona a partir de les seves observacions al microscopi.

divendres, 13 de desembre del 2013

Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904

Foto de Guillem de Plandolit (1904)
(Font: Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella)

Les exposicions universals i internacionals van començar a finals del segle XVIII, però no va ser fins la de Londres de 1851, la Gran Exposició dels Treballs de la Indústria de Totes les Nacions, celebrada en el Crystal Palace, que van agafar una notorietat que es va estendre per tot el segle XIX i va arribar fins l’inici de la Segona Guerra Mundial. El 1948 encara es va celebrar la fira colonial de Brussel·les (Bèlgica), i és cert que es continuen celebrant, però no tenen el regust decimonònic de les anteriors.

Les exposicions universals i internacionals, com les que es van celebrar a Barcelona el 1888 (ara se’n celebra el 150 aniversari) i la de 1929, eren el gran aparador on s’exhibia el potencial industrial, econòmic i cultural dels països occidentals. El XIX era el segle dels prodigis. Però també eren l’aparador de l’exotisme que els països colonials exhibien sense cap mena de pudor. Al costat dels gran avenços tecnològics, basats sobretot en l’electricitat i la seva aplicació, s’exhibien fenòmens i zoos humans, tant en els recintes de les exposicions com a les places i els carrers de les ciutats (1).

Barcelona, molt més reservada en aquests temes, l’any 1888 va celebrar, entre d’altres esdeveniments científics (2), el primer congrés mundial d’espiritisme (PDF). L’italià Juan Succi, que viatjava per tot Europa fent demostracions de dejú gràcies a un beuratge de la seva invenció, va ser instal·lat en el Palau de les Ciències sota supervisió mèdica i científica (3). Es van exhibir col·leccions zoològiques. Com la que l’any 1877 va fer Mr. Bidel, que es va permetre la gosadia de passejar per la Rambla acompanyat d’una lleona, que duia sense lligar i sense morrió. Bidel va arribar fins la plaça de Sant Jaume, provocant un gran enrenou entre els barcelonins. Ja en parlarem un altre dia dels seu espectacle del Prado Catalán (4). Barcelona, però, no va exhibir humans. Haurem d’esperar fins l’any 1897 perquè individus de la tribu ghanesa dels axanti siguin exhibits com a espectacle de fira en un descampat situat entre la Ronda Universitat i la Rambla Catalunya. Després vindrien més villages exòtics al Turó Park i al Tibidabo.

La qüestió és que a l’exposició universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Com ja havia passat durant tot el segle XIX, i abans, la gent que tenia alguna peculiaritat física, nans, gegants, dones barbudes, siamesos, grassos i malalties deformants, van trobar en les fires ambulants una manera de sobreviure al menyspreu general convertits gràcies a la imaginació d’empresaris i a la ignorància popular en esser exòtics sorgits d’una falsa mitologia (veure també Dones barbudes i gegants).

Gerard Vracoman El Gráfico de Madrid
(24 d’agost de 1904)

Vracoman pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres. Nascut a Àustria, era fills d’una dona italiana que va morir quan va parir. Pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.

Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’home museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury (1951) (5). Entre els anys 1903 i 1904 van estar de gira per diverses ciutat de l’estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona. A la plaça de l’Àngel, en l’edifici on els fotògrafs Napoleón hi van obrir una sucursal de l’estudi que tenien a la Rambla 18, on s’oferí una de les primeres projeccions cinematogràfiques de Barcelona. L’edifici va ser enderrocat el 1907, quan es van començar la demolició de part del barri gòtic de Barcelona per construir la Via Laietana.

Plaça de l'Àngel (1900). El cartell estava situat entre els tendals de 
l'esquerra de la imatge i la fila de balcons, on hi havia l'estudi 
Napoleón. L'edifici va ser enderrocat l'any 1907 i la zona és 
travessada actualment per la Via Laietana. 
El carrer del fons és Bòria.

A la foto feta per Guillem de Plandolit l’any 1904 mostra el cartell de l’exhibició de Vracoman, malgrat que hi figura el nom de “Blancoman”, un error comprensible donada la similitud fonètica. S’anuncia com l’home més gran del món i hi consta l’edat de 37 anys, que és la que tenia si fem cas de les notícies que apareixen en el diaris. El desembre de 1903, es va exhibir a la Feria de San Andrés de Segòvia (El Adelantado, desembre de 1903). A El Gráfico de Madrid (24 d’agost de 1904), de la seva estada a la Corunya, diu: “Actualmente cuenta con trenta y siete años y su salud corre pareja con su gordura”. I La Constancia, de Sant Sebastià, es fa ressò del seu pas per la localitat gallega de Ferrol:

“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.” (La Constancia: diario íntegro fuerista, 4 de setembre de 1904.

No hi ha cap constància que Vracoman s’exhibís a la mateixa plaça de l’Àngel ni si existia cap relació amb els fotògrafs Napoleón. Hi ha la possibilitat que el cartell fos només un anunci i que l’exhibició es fes en els llocs habituals del Paral·lel, la plaça Catalunya, el Portal de la Pau, però aleshores estaria indicat. En tot cas, és un dels pocs documents gràfics de fires ambulants amb fenòmens instal·lades a Barcelona.

*

Agraïments:

A Xavier Theros, antropòleg i escriptor, pel seu ajut identificant el Blancoman de la foto amb el Vracoman real.

A Francisco Arauz per l'ajut a localitzar la plaça de l'Àngel com el lloc on va ser presa la foto de Plandolit l'any 1904.

A Roser Messa, del blog Cosas de Absenta, per la seva col·laboració desinteressada en les investigacions d'aquest apunt.

*

Notes:

(1) Per a més informació sobre zoos humans, vegeu Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(2) Més informació a Nieto-Galan, Agustí. Los públicos de la ciencia: Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Editorial Marcial Pons. Ediciones de Historia, 2011.

(3) Sobre els xarlatans i els empírics (paracientífics), vegeu Ungüents, balsams i liniments: xarlatans i ciència popular, Bereshit.

(4) Lluís Permanyer, “Bidel, el domador”, La Vanguardia, Viure, “L’àlbum”, 29 de juny de 2012, p. 10.

(5) Ray Bradbury, El Hombre Ilustrado. Barcelona: Minotauro, 2002. De The Illustrated Man També se’n va fer una pel·lícula dirigida per Jack Smight (1969) i protagonitzada per Rod Steiger.

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.


*

[+] 

Xavier Theros esmenta l'apunt Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904 a l'article "El club de los cien quilos", publicat al diari El País, el dissabte 1 de febrer de 2014

dijous, 5 de desembre del 2013

Catalans universals: Miró

 Huid de los charlatanes (1936-1939), Lluís Bagaria


“Lápices de mil colores que escriben sobre papel, mármol,
 marfil, porcelana y manteca, líquido quitamanchas
 que borra toda clase de manchas, aparatos para
colocar corbatas, plumas de cristal que
 escriben de frente y de perfil.” (1)


1913. Joan Miró està instal·lat a la Plaza de Mayo de Buenos Aires, a la quadra de la Catedral. La gent l’envolta mentre Miró, només amb el poder de la seva oratòria, és capaç d’entabanar qualsevol despistat. És el que se’n diu un empíric: basa tot el seu saber en el coneixement de la psicologia humana. Un xarlatà de fira que ven remeis miraculosos que fan créixer el cabell i ungüents que ho curen tot. Sempre necessitats de la màgia que transformi la realitat, els compradors confonen la novetat amb la modernitat i la suggestió amb la saviesa. Miró fa com els gitanos que arriben a Macondo amb gel, lupes i imants. Vénen de llocs llunyans i coneixen personatges mítics que els transfereixen el coneixement que la plebs, massa entretinguda amb les seves misèries i la seva ignorància, només pot conèixer a través de taumaturgs. En Joan es fa dir John. John Miró. És un savio catalán. Com el de García Márquez a Macondo. Ambdós controlen la realitat i la ficció a la seva manera, però amb mitologies diferents.


La Plaza de Mayo de Buenos Aires, el 1910, il·luminada de nit
per commemorar el 100è. aniversari de la Revolució de Maig
Archivo General de la Nación


Interior del Cercle Artístic de Sant Lluc a la Casa Martí
del carrer Montsió, 3 (Quatre Gats), el 1903
Institut Amatller d'Art Hispànic


1913. Joan Miró s'inscriu al Cercle Artístic de Sant Lluc, aleshores situat a la Casa Martí (Quatre Gats) del número 3 del carrer de Montsió, on assisteix a sessions de model. Fa poc que ha decidit dedicar-se de ple a la pintura. El 1915 pinta Nord-Sud en un taller de Barcelona. A mig camí entre el cubisme i el fauvisme, la pintura també reflecteix les tensions culturals del conflicte francogermànic de la Gran Guerra: París, els colors del Midi, però Goethe malgré tout. Deia Pierre Reverdy, que tant va influir Miró: “Una imatge no és forta perquè sigui brutal o fantàstica, sinó per l'associació d'idees que provoca [...]. No creem les imatges mitjançant la comparació de dues realitats desproporcionades, sinó amb una imatge forta, nova en la ment, que reuneix dues realitats distants” (2).

Doncs heus aquí dues realitats distants que s'esdevenen alhora, l'any 1913, en dues ciutats: Buenos Aires i Barcelona, sota el nom de Joan Miró.


Nord-Sud (1915), Joan Miró



*

Notes:

(1) Paraules de John Miró recollides per Emilio Dupuy de Lôme a Caras y Caretas, Buenos Aires, vol. 16, núm. 773, 26 de juliol de 1913, i reproduïdes per Irina Podgorny a Charlatanes. Crónicas de remedios incurables, Buenos Aires: Eterna Cadencia, 2013.

(2) Pierre Reverdy, Nord-Sud et autres écrits sur l'art, Paris, Flammarion, 1975, p. 74-75.