Foto de Guillem de Plandolit (1904)
Font: Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella
Font: Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella
Les exposicions universals i internacionals van començar a finals del segle XVIII, però no va ser fins la de Londres de 1851, la Gran Exposició dels Treballs de la Indústria de Totes les Nacions, celebrada en el Crystal Palace, que van agafar una notorietat que es va estendre per tot el segle XIX i va arribar fins l’inici de la Segona Guerra Mundial. El 1948 encara es va celebrar la fira colonial de Brussel·les (Bèlgica), i és cert que es continuen celebrant, però no tenen el regust decimonònic de les anteriors.
Les exposicions universals i internacionals, com les que es van celebrar a Barcelona el 1888 (ara se’n celebra el 150 aniversari) i la de 1929, eren el gran aparador on s’exhibia el potencial industrial, econòmic i cultural dels països occidentals. El XIX era el segle dels prodigis. Però també eren l’aparador de l’exotisme que els països colonials exhibien sense cap mena de pudor. Al costat dels gran avenços tecnològics, basats sobretot en l’electricitat i la seva aplicació, s’exhibien fenòmens i zoos humans, tant en els recintes de les exposicions com a les places i els carrers de les ciutats (1).
Barcelona, molt més reservada en aquests temes, l’any 1888 va celebrar, entre d’altres esdeveniments científics (2), el primer congrés mundial d’espiritisme (PDF). L’italià Juan Succi, que viatjava per tot Europa fent demostracions de dejú gràcies a un beuratge de la seva invenció, va ser instal·lat en el Palau de les Ciències sota supervisió mèdica i científica (3). Es van exhibir col·leccions zoològiques. Com la que l’any 1877 va fer Mr. Bidel, que es va permetre la gosadia de passejar per la Rambla acompanyat d’una lleona, que duia sense lligar i sense morrió. Bidel va arribar fins la plaça de Sant Jaume, provocant un gran enrenou entre els barcelonins. Ja en parlarem un altre dia dels seu espectacle del Prado Catalán (4). Barcelona, però, no va exhibir humans. Haurem d’esperar fins l’any 1897 perquè individus de la tribu ghanesa dels aixanti siguin exhibits com a espectacle de fira en un descampat situat entre la Ronda Universitat i la Rambla Catalunya. Després vindrien més villages exòtics al Turó Park i al Tibidabo.
La qüestió és que a l’exposició universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Com ja havia passat durant tot el segle XIX, i abans, la gent que tenia alguna peculiaritat física, nans, gegants, dones barbudes, siamesos, grassos i malalties deformants, van trobar en les fires ambulants una manera de sobreviure al menyspreu general convertits gràcies a la imaginació d’empresaris i a la ignorància popular en esser exòtics sorgits d’una falsa mitologia (veure també Dones barbudes i gegants).
Gerard Vracoman El Gráfico de Madrid
(24 d’agost de 1904)
Vracoman pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres. Nascut a Àustria, era fills d’una dona italiana que va morir quan va parir. Pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.
Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’home museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury (1951) (5). Entre els anys 1903 i 1904 van estar de gira per diverses ciutat de l’estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona. A la plaça de l’Àngel, en l’edifici on els fotògrafs Napoleón hi van obrir una sucursal de l’estudi que tenien a la Rambla 18, on s’oferí una de les primeres projeccions cinematogràfiques de Barcelona. L’edifici va ser enderrocat el 1907, quan es van començar la demolició de part del barri gòtic de Barcelona per construir la Via Laietana.
A la foto feta per Guillem de Plandolit l’any 1904 mostra el cartell de l’exhibició de Vracoman, malgrat que hi figura el nom de “Blancoman”, un error comprensible donada la similitud fonètica. S’anuncia com l’home més gran del món i hi consta l’edat de 37 anys, que és la que tenia si fem cas de les notícies que apareixen en el diaris. El desembre de 1903, es va exhibir a la Feria de San Andrés de Segòvia (El Adelantado, desembre de 1903). A El Gráfico de Madrid (24 d’agost de 1904), de la seva estada a la Corunya, diu: “Actualmente cuenta con trenta y siete años y su salud corre pareja con su gordura”. I La Constancia, de Sant Sebastià, es fa ressò del seu pas per la localitat gallega de Ferrol:
“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.” (La Constancia: diario íntegro fuerista, 4 de setembre de 1904.
No hi ha cap constància que Vracoman s’exhibís a la mateixa plaça de l’Àngel ni si existia cap relació amb els fotògrafs Napoleón. Hi ha la possibilitat que el cartell fos només un anunci i que l’exhibició es fes en els llocs habituals del Paral·lel, la plaça Catalunya, el Portal de la Pau, però aleshores estaria indicat. En tot cas, és un dels pocs documents gràfics de fires ambulants amb fenòmens instal·lades a Barcelona.
*
Agraïments:
A Xavier Theros, antropòleg i escriptor, pel seu ajut identificant el Blancoman de la foto amb el Vracoman real.
A Francisco Arauz per l'ajut a localitzar la plaça de l'Àngel com el lloc on va ser presa la foto de Plandolit l'any 1904.
A Roser Messa, del blog Cosas de Absenta, per la seva col·laboració desinteressada en les investigacions d'aquest apunt.
*
Notes:
(1) Per a més informació sobre zoos humans, vegeu Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.
(2) Més informació a Nieto-Galan, Agustí. Los públicos de la ciencia: Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Editorial Marcial Pons. Ediciones de Historia, 2011.
(3) Sobre els xarlatans i els empírics (paracientífics), vegeu Ungüents, balsams i liniments: xarlatans i ciència popular, Bereshit.
(4) Lluís Permanyer, “Bidel, el domador”, La Vanguardia, Viure, “L’àlbum”, 29 de juny de 2012, p. 10.
(5) Ray Bradbury, El Hombre Ilustrado. Barcelona: Minotauro, 2002. De The Illustrated Man També se’n va fer una pel·lícula dirigida per Jack Smight (1969) i protagonitzada per Rod Steiger.
*
[+]
Xavier Theros esmenta l'apunt Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904 a l'article "El club de los cien quilos", publicat al diari El País, el dissabte 1 de febrer de 2014
*
Les històries de Vracoman així com d'altres espectacles excèntrics, les podeu trobar a Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021)
