Huid de los charlatanes (1936-1939), Lluís Bagaria
“Lápices de mil colores que escriben sobre papel, mármol,
marfil, porcelana y manteca, líquido quitamanchas
que borra toda clase de manchas, aparatos para
colocar corbatas, plumas de cristal que
escriben de frente y de perfil.” (1)
1913. Joan Miró està instal·lat a la Plaza de Mayo de Buenos Aires, a la quadra de la Catedral. La gent l’envolta mentre Miró, només amb el poder de la seva oratòria, és capaç d’entabanar qualsevol despistat. És el que se’n diu un empíric: basa tot el seu saber en el coneixement de la psicologia humana. Un xarlatà de fira que ven remeis miraculosos que fan créixer el cabell i ungüents que ho curen tot. Sempre necessitats de la màgia que transformi la realitat, els compradors confonen la novetat amb la modernitat i la suggestió amb la saviesa. Miró fa com els gitanos que arriben a Macondo amb gel, lupes i imants. Vénen de llocs llunyans i coneixen personatges mítics que els transfereixen el coneixement que la plebs, massa entretinguda amb les seves misèries i la seva ignorància, només pot conèixer a través de taumaturgs. En Joan es fa dir John. John Miró. És un savio catalán. Com el de García Márquez a Macondo. Ambdós controlen la realitat i la ficció a la seva manera, però amb mitologies diferents.
La Plaza de Mayo de Buenos Aires, el 1910, il·luminada de nit
per commemorar el 100è. aniversari de la Revolució de Maig
Archivo General de la Nación
Interior del Cercle Artístic de Sant Lluc a la Casa Martí
del carrer Montsió, 3 (Quatre Gats), el 1903
Institut Amatller d'Art Hispànic
1913. Joan Miró s'inscriu al Cercle Artístic de Sant Lluc, aleshores situat a la Casa Martí (Quatre Gats) del número 3 del carrer de Montsió, on assisteix a sessions de model. Fa poc que ha decidit dedicar-se de ple a la pintura. El 1915 pinta Nord-Sud en un taller de Barcelona. A mig camí entre el cubisme i el fauvisme, la pintura també reflecteix les tensions culturals del conflicte francogermànic de la Gran Guerra: París, els colors del Midi, però Goethe malgré tout. Deia Pierre Reverdy, que tant va influir Miró: “Una imatge no és forta perquè sigui brutal o fantàstica, sinó per l'associació d'idees que provoca [...]. No creem les imatges mitjançant la comparació de dues realitats desproporcionades, sinó amb una imatge forta, nova en la ment, que reuneix dues realitats distants” (2).
Doncs heus aquí dues realitats distants que s'esdevenen alhora, l'any 1913, en dues ciutats: Buenos Aires i Barcelona, sota el nom de Joan Miró.
Nord-Sud (1915), Joan Miró
*
Notes:
(1) Paraules de John Miró recollides per Emilio Dupuy de Lôme a Caras y Caretas, Buenos Aires, vol. 16, núm. 773, 26 de juliol de 1913, i reproduïdes per Irina Podgorny a Charlatanes. Crónicas de remedios incurables, Buenos Aires: Eterna Cadencia, 2013.
(2) Pierre Reverdy, Nord-Sud et autres écrits sur l'art, Paris, Flammarion, 1975, p. 74-75.
De Joan a John, de xarlatà de fira a patum intocable, de Barcelona a Macondo passant per Buenos Aires. Cubisme I fauvisme, nord I sud... Dualitats, associacions d'idees, imatges poderoses... La meva ment reunint realitats distants a través d'aquesta pinzellada breu i colpidora, retrat impressionista d'un sabio catalán.
ResponEliminaSícoris, no goso interpretar la teva darrera frase. Em quedo amb el plaer de saber que una pinzellada breu activa la teva ment.
EliminaLa resta, sovint la realitat és tan exuberant que explicar-la resulta fàcil. El complicat és veure-la enmig de tant soroll.
Malgrat que el concepte de català em fa urticària (Caballé, Samaranch...) l'apunt és molt bo!!!!
ResponEliminaGràcies, Galderich. El títol volia ser irònic. Potser li hauria de posar cometes.
EliminaImportante y muy actual traer a Bagaría, ahora que el Gobierno de la nación y tal, tras cargarse la sanidad pública y encarecernos brutalmente los medicamentos, apuesta por lo de las medicinas de las echadoras de cartas y tal, la llamada homeopatía.
ResponEliminaJL
Pronto los barberos volverán a arrancar muelas, José Luis.
EliminaTu que te has movido en ambientes donde se crían las ratas, ¿qué piensas? ¿Nuestros dirigentes son unos ignorantes o realmente actúan de mala fe? Porque, de verdad, que hay cosas que no puedo entender, tanto del poder como de los siervos de este poder.
Ahhhhhhhhhhhh ¡¡¡ Un 10 per GALDERICH...i un altra per a tu..
ResponEliminaBona entrada ¡
salut
I un altre per a tu, Miquel!
EliminaMiro al voltant i la meva àmplia visió perifèrica m'ajuda a comprendre la gran quantitat de xarlatans de la por que ens envolten. I n'arriben a ser tants, i tots dient la seva alhora, que, per sort, el mateix guirigall els anul·la.
ResponEliminaQue una cosa és la xarlataneria i tota una altra l'eloqüència que practicaven aquests dos Miró.
Sens dubte, Girbén, que és l'eloqüència el que es fa extraordinaris els dos personatges. El 1913, tant l'un com l'altre, encara estaven ordenant el món. Rescatar-los en aquell instant ens converteix en espectadors privilegiats i ens permet entendre aquesta eloqüència.
EliminaGracias, Alissa. Una combinación evidente la de moda, sexo y arte, pero con fronteras difusas. Es todo un reto superar la mirada fashion.
ResponEliminaMolt sorprenent !!!!!
ResponEliminaJavier, és veritat que la realitat supera la ficció!
Elimina