Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

divendres, 3 d’abril de 2020

Les aurores boreals de Barcelona

Capvespre al capdamunt de la Rambla de Barcelona
Adolfo Zerkowitz (1936-1939)


“A las 9 de la noche, en que se ocultó la Luna, en dicho día 11, empezó a verse en aquel horizonte una aurora boreal extendiéndose desde el noroeste hasta el noreste y pareciendo el cielo bastante sonrosado, pero subiendo poco hacia su cenit.” (1788)
“La aurora boreal del día 14 empezó en el norte-noreste y corrió al oeste. A las 11 subía poco sobre nuestro horizonte y era poco encendida. Después subió y se coloró más. A las 5 de la mañana del día 15, duraba aún y tal vez la de este día era residuo de la anterior. A las 6 de la noche ya era visible.” (14 de novembre de 1789)


Així descrivia el doctor Francesc Salvà a Memorial literario, instructivo y curioso de la Corte de Madrid dues aurores boreals que van ser vistes al cel de Barcelona entre 1788 i 1789. Durant 46 anys, l'il·lustrat Salvà va observar i descriure els fenòmens celestes de la ciutat, entre els quals hi va haver 19 aurores boreals, cosa força estranya en aquestes latituds.

Narcís Vidal i Campderrós també va descriure'n una per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, vista el 22 d'octubre de 1839. Però la darrera aurora boreal del cel de Barcelona, i també a tot Catalunya i el sud d'Europa, es va observar el 25 de gener de 1938, entre les vuit del vespre i les tres de la matinada, en plena Guerra Civil. Així ho descrivia el professor Rodés, director de l'Observatori de l'Ebre, a La Vanguardia en l'edició del dia 27:

“La aurora se presentó en forma de gigantesco abanico, abierto hacia el cielo y de rayos ligeramente convergentes sobre el Polo magnético de la Tierra. El intenso fulgor rosáceo, atravesado por multitudes de bandas de luz más blancas y brillantes, cual si procediesen de potentes reflectores enfocados hacia el cénit, se elevaba hasta unos 30 grados sobre el horizonte, con una anchura asimilar, casi doble a las dos bandas; cambiaba con frecuencia de posición, difuminándose unas, mientras se formaban otras a su lado. Aunque el color predominante fue el rosáceo, hubo también sus matices verdes y blancos.”

L'espectacle va provocar reaccions de tota mena a tot l'Estat, sempre relacionades amb supersticions o amb alguna acció bèl·lica, i per aquesta raó va passar desapercebuda com a fenomen meteorològic. En Jaume Almirall (Barcelona, 1924) ens explica que la veure des del terrat de casa seva, al carrer Nou de la Rambla (on hi havia l'Eden Concert): un cel rosat que pensaven que era fruit d'un incendi. La Montserrat Bargués, des d'una colònia de refugiats instal·lada a Pedralbes, també va veure el fenomen i ens diu que fins anys després no van saber que era una aurora boreal. La mare d'Olga Ibars li explicava que quan era petita, en plena guerra civil, al poble on vivia (camí de pas cap a França), una nit el cel es va tornar d'un color vermellós estrany, com de foc. Era un cel nocturn mai vist i tothom deia que era la sang dels morts. La mare de la Rosa Garcia Soler sempre explicava a casa que ella havia vist l'aurora boreal de l'any 38, i que molta gent deia que era senyal d'un un mal presagi.

No hem trobat cap fotografia ni de Barcelona de cap altra lloc. La imatge que encapçala aquest apunt és de Barcelona durant els anys de la guerra, feta per Adolfo Zerkowitz. Segurament és només un capvespre. Però si que n'existeix un dibuix fet per Joan Vinyes i Riera des del terrat de casa seva, situada al carrer de Santa Marta de Sant Andreu de Palomar. L'edifici en forma de punxa és l'antiga torre de la casa pairal de mossèn Clapés, enderrocada a finals dels anys seixanta del segle passat. Si voleu llegir-ne tota la història, podeu fer-ho a l'article "L'urora boreal 'andreuenca' de 1938", de Pau Vinyes i Roig, fill de l'autor del dibuix.


Dibuix de l'aurora boreal de 1938 a Sant Andreu de Palomar
Joan Vinyes i Riera / Fons Família Vinyes-Roig


L'aurora boreal de Terje Sorgjerd

El fotògraf noruec Terje Sorgjerd es va passar una setmana en el Parc Nacional d'Øvre Pasvik, a prop de la ciutat noruega de Kirkenes, en els límits de la frontera amb Rússia, sota unes temperatures de -25º C. L'objectiu era fotografiar i seqüenciar una de les aurores boreals més grans dels darrers anys, esdeveniment que es va produir a principis de 2011.

Per aconseguir aquest vídeo, Sorgjerd va haver d'enregistrar 22.000 arxius TIFF de 16 bits i 22mpix, la qual cosa suma 1.300 GB de dades en 1 minut i 55 segons de pel·lícula, muntada en time-lapse, o seqüencia de vídeo accelerada. L'impressionant resultat és el que veieu.




Les misterioses aurores boreals sembla ser que estan produïdes per l'acció de raigs procedents de tempestes solars que es converteixen en tempestes magnètiques quan arriben a l'atmosfera terrestre. Aquesta teoria, relativament recent, ja va ser intuïda pel físic noruec Kristian Birkeland (1867-1927), entre finals del segle XIX i principis del XX, i va arribar a reproduir fenòmens similars en el laboratori.


Birkeland en el seu laboratori