dimarts, 23 de juliol de 2013

1908: el primer cine de Barcelona

Acudit sobre el Salón Edisón
L'Esquella de la Torratxa, 7 de juny de 1895

El títol d’aquest apunt és del tot enganyós perquè el comú dels barcelonins tenen entès que el cinema arriba a la nostra ciutat el 14 de desembre de 1896 amb el Cinematographe Lumière que els fotògraf Antonio i Emilio Fernández, els Napoleón, van instal·lar a la planta baixa del seu estudi del número 18 de la Rambla, on després hi va haver el Frontón Colón i ara hi ha un gimnàs municipal. De fet, aquesta va ser la primera projecció pública dels Napoleón, però el dia 10 de desembre ja n’hi va haver una de privada en el mateix local.

La data de l’apunt, doncs, és errònia (però no és falsa; en parlarem més endavant) perquè 1908 no és l’any de la primera projecció, ni tan sols l’any del primer cinema estable de la ciutat. Però que la primera projecció cinematogràfica fos feta pels germans Napoleón és tan errònia com falsa. I l’error ve de pensar que els germans Lumière van ser els primers a projectar imatges en moviment sobre una superfície. És cert que el seu sistema és el que va triomfar, però abans de la presentació del cinematògraf Lumière a París, el 28 de desembre de 1895, un prototip del cinetoscopi d’Edison (Kinetoscope Edison), desenvolupat per William Kennedy Dickson, va ser presentat en el mateix laboratori d’Edison a una convenció de la Federació Nacional de Clubs de Dones dels EUA, i la presentació pública tingué lloc a l’Institut de les Arts i les Ciències de Brooklyn, el 9 de maig de 1893.

El cinetoscopi d’Edison arribava a Barcelona el 2 de maig de 1895, un any i set mesos abans que el cinematògraf Lumière, i va ser presentat públicament en el Salón Edison, un pavelló que va ser aixecat a la plaça Catalunya davant del Circo Ecuestre. De fet era una barraca com moltes de les barraques ambulants que habitualment s’instal·laven a la plaça Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX, i que segons l’Esquella de la Torratxa semblava un colomar, com podeu veure a l'acudit que encapçala l'apunt (1). Dins hi havia el cinetoscopi, que era una caixa de 1’20 m d’alçada que, a diferència del cinematògraf Lumière i dels seus successors, només permetia la visió individual d’una pel·lícula que durava un 18 segons i anava acompanyada d’audicions de fonògraf. L’espectacle, que pel cap baix va durar fins l’11 de juny de 1895, va ser presentat a la premsa per uns desconeguts Nel i Dumont, distinguidos profesores, i era recomanat a persones amants dels progressos científics (2).

El primer espectacle d’imatges en moviment sobre una pantalla s’havia d’haver inaugurat el 24 de maig de 1896 en el Teatro Eldorado però va ser suspès per problemes tècnics. L’aparell era un animatògraf, patentat per Robert-William Paul, que l’empresa d’Eldorado anunciava com un “maravilloso invento que está llamando la atención en las principales capitales del mundo, y que esta empresa, consecuente en dar a conocer las principales novedades del siglo, ha conseguido contratar por un cortísimo número de funciones” (3).

Al final va ser el Teatre Principal de la Rambla qui va oferir la primera projecció sobre pantalla, en el saló de descans de l’edifici. Va ser entre els dies 4 i 20 de juny de 1896, aproximadament, i el projector va ser un cinetògraf, desenvolupat també per Edison. El diari La Publicidad (4) va recollir les impressions que l’espectacle va tenir entre els barcelonins que hi van assistir i explica que les vistes o fotografies animades, “en las que se reproduce con exactitud el natural”, van ser: “La rue d’Havre (París), Escena cómica, Estación ferroviaria de Vincennes, Carrusel infantil (Tio Vivo), Boulevard de la Magdalena (París) i Baile franco-español (en colores)”.

Per acabar, a finals d’octubre de 1896, poc abans de l’exhibició dels germans Napoleón a la Rambla, va ser el Teatre Novedades qui va oferir durant quatre dies sis pel·lícules que eren projectades al final de la representació teatral amb un cinematógrafo perfeccionado (5). Es va poder veure Llegada de un tren en una estación, el tema més clàssic de les primeres exhibicions cinematogràfiques, i Entrada de los zares en París, un fet d’actualitat enregistrat per diverses productores d’arreu d’Europa, que va ser de gran èxit (la reialesa continua omplint els mitjans informatius, però els zars no van sobreviure a la revolució).

Com acostuma a passar per aquest blog, ens hem allargat i ens hem allunyat del tema principal amb aquest repàs històric a les primeres projeccions cinematogràfiques a Barcelona, però hem omplert d’una mica de substància aquest apunt, que no havia de tenir gaire teca.

El Cine Letamendi en una postal de Thiriat y Cia. (núm. 115; ca. 1910)

Imatge extreta del FB de Maite Mar (El meu racó)

La cosa és que dèiem que el 1908 era l’any del primer “cine” de Barcelona, i ho haurem d’explicar. El cinema en qüestió és el Letamendi, que estava situat en el número 17 de la plaça del mateix nom, on ara hi ha l’Agència Tributària. És l’edifici que podeu veure a les fotografies, i ha estat identificat fa relativament poc, per això no apareix cap imatge en el llibre Els cinemes de Barcelona, de Joan Munsó.

Per les hemeroteques se sap que va ser inaugurat l’1 d’octubre de 1908, però no se sap fins quan va estar en funcionament; segurament fins a 1910, que és la data que dóna Luisa Suárez (2011), tot i que desapareix de les cartelleres el 1909. L’edifici, però, va ser dempeus com a mínim fins el 1916 perquè en un classificat de La Vanguardia, del 19 de gener, s’hi anuncia la venda d’una moto.

La Vanguardia, 31 de gener de 1909

Les fotos no tenen gaire definició, però si ens hi fixem veurem que a la façana s’hi pot llegir Cine Letamendi. Aquesta és la novetat: hi diu “cine”. És la primera vegada que es fa servir aquesta paraula en lloc de “cinematògraf” per referir-se a un local de projeccions, tot i que com molt bé sabem durant les dues primeres dècades de vida el cinema només servia per completar els espectacles de varietats (pantomima, excèntrics, autòmats, malabaristes, mags...), de teatre o musicals.

Fins aleshores, si algun local d’espectacles feia referència en el nom al cinema ho feia amb altres noms: sala, salón, cinematògraf o proyecciorama. Si alguna vegada es feia esment al mot “cine” era per referir-se al distribuïdor de pel·lícules. En aquest sentit, podem trobar noms com Cine Baró (Ernest Baró), Cine Vincens o Cine Fuster (Joan Fuster), els noms dels quals encapçalaven la programació cinematogràfica, que podia ser en exclusiva com és el cas del Cine Fuster, nom amb què també era conegut el Teatro Lírico (1908; abans Teatro Las Delicias, i a partir de 1924, Teatro Talía).

 Cine Fuster, La Publicidad, 12 de maig de 1909

Cine Vincens, La Vanguardia, 17 de desembre de 1907

Ja hem dit que no hi havia gaire substància. Era només una precisió semàntica que ens ha permès viatjar a l’origen del cinema a Barcelona i recuperar la imatge d’una sala de cinema de la plaça Letamendi, el primer “cine” de Barcelona. I ja que som a aquesta plaça, explicarem una curiositat urbanística i toponímica que només coneixen els veïns i que ignoren la resta de barcelonins. El carrer Aragó la parteix per la meitat com abans ho havia fet el tren, i és el costat de muntanya el que és anomenat plaça Letamendi, mentre que la banda de mar és la plaça de Baix (6).

*

Notes:

(1) Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel [tesi inèdita]. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 151.
(2) L’Esquella de la Torratxa, 865, 7 de juny de 1895.
(3) El Diluvio, 24 de maig de 1896 (edició del matí).
(4) La Publicidad, 5 de juny de 1896 (edició del matí).
(5) La Publicidad, 27 d’octubre de 1896 (edició de la nit).
(6) Agraïm l’aportació d’aquesta dada a Miquel Pucurull, atleta, amic i gran coneixedors de Barcelona, autor de Fisonomies de curses.

Bibliografia:

González López, Palmira. Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923). Barcelona: Edicions 62, 1987.
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995.
Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel [tesi inèdita]. Girona: Universitat de Girona, 2011.

26 comentaris :

  1. Respostes
    1. Estirant del fil sempre surten coses curioses, Miquel.

      Elimina
  2. Molt interessant, com sempre.
    Un apunt, la plaça Letamendi, estava dividida en dues parts per que la creuava el tren, que circulava per tot el carrer Aragó...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris, recordo perfectament el tren pel carrer Aragó i l'avinguda de Roma. Veia passar els trens des del balcó de casa dels avis.

      Elimina
  3. Los anuncios por palabras de aquel tiempo son realmente maravillosos. Tanto como lo tuvieron que ser entonces. A pesar de nuestro moderno resabio.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Verdad que sí, José Luis? De los anuncios por palabras podríamos sacar más de un poema i muchos relatos cortos.

      Elimina
  4. Cada vegada estic més segur que el projecte històric del mapa de Barcelona hauria de funcionar molt bé...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, faria falta un tècnic i un mecenes. Avisa si els trobes :)

      Elimina
  5. Excel·lent i molt bon documentat article. Gràcies.

    PC

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pere. M'alegro que t'hagi agradat.

      Elimina
  6. El cinetoscopi d'Edison no tenia res a pelar davant l'invent dels Lumière segons la lògica del capitalisme, encara que el seu cinema d'atraccions ha viscut una revifalla al cinema comercial de Hollywood.
    Això del cine Letamendi devia ser fabulós: un espectacle amb cinema, un ventríloc i un duet infantil de cant i ball. Jose Luis Moreno no va inventar res...
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Misatger. Imagina't les cues per fer entrar el públic d'un en un.

      Jo no entenc per què a ningú se li acut de tornar a fer espectacles com aquells. Ja sé que alguns números ara serien impossibles (animals, rareses humanes...), però es podria intentar.

      Elimina
  7. Segons dades que havia llegit, a Lleida hi va haver un "Gran Cinematógrafo" en funcionament des de 1901 a 1903, en un local que va desaparèixer a causa de les reformes urbanístiques del centre de a ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, Lluís. Sobre l'oci popular de Barcelona s'escriu molt, però falta recupera el passat de la resta de poblacions, sempre pendents de sí arribava una fira que els alegrés l'aïllament.

      Elimina
  8. Que al solar d'aquell edifici del Cine Letamendi ara s'hi trobi un edifici de l'Agència Tributària sembla una broma cruel premonitòria sobre el mal tracte de la cultura en aquest país del que alguns volem fugir. El 21% d'iva està provocant que tanquin moltes sales de cinema... Però malgrat Hisenda, el teu article és molt interessant Enric, amb tu redescobrim totalment la ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Toronto, una broma cruel!

      Hi ha molta gent que es dedica a grata en el passat de Barcelona. Jo miro d'aportar un plus ressaltant detalls que no són tan evident però que donen força joc. Espero estar-ho aconseguint.

      Elimina
  9. Respostes
    1. Gràcies, Ninona. Els que els llegiu els doneu sentit.

      Elimina
  10. Sembla que el ajuntament (per la numeració) considera a tota la Plaça com una sola: http://i.imgur.com/p8Zh0V2.png

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, evidentment que al Nomenclàtor és una unitat urbanística. Jo em refereixo a la denominació que fan servir els veïns que, com en d'altres casos, no s'ajusta a l'oficialitat. Hi ha molts exemples; un d'ells, per exemple, el de la plaça Prim del Poblenou, a la qual els veïns anomenen placeta Isabel.

      Elimina
  11. Temps, eren temps en els quals encara ens meravellaven les avenços tecnològics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Javier. I ara, encara no ens hem familiaritzat amb un que ja en tenim un altre.

      Però el cinema ens meravellarà sempre!

      Elimina
  12. Un articulo bárvaro, digno de ser publicado como artículo en un periódico.
    La plaza de Letamendi y la plaza Urquinaona tienen un nexo en común- Aunque hoy nadie sabría decir quienes fueron el profesor José de Letamendi y el obispo José Maria Urquinaona a finales del siglo XIX se hicieron con la simpatía de la sociedad barcelonesa por despotricar con virulencia contra las teorias de la evolucion de Charles Darwin en el Congreso Católico Español de 1889- Lo explicaba esta semana Xavier Theros en ElPais en su articulo "Monos muy monos!"

    http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/08/09/catalunya/1376074156_117871.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, e080, me alegro que te haya gustado el artículo. Como siempre digo, los lectores sois quienes dais sentido al texto escrito. Sobre su publicación, estamos en ello.

      Gracias también por el enlace. Conozco la hisoria del anís del Mono. Es uno de los temas que pongo a mis alumnos para que lo investiguen y lo desarrollen, y para demostrarles que toda imagen pública guarda una historia y un sentido.

      Ya que menionas a Letamendi y a Urquinaona, te paso en artículo sobre la plaza Urquinaona:

      http://enarchenhologos.blogspot.com/2012/10/no-se-admite-personal-els-espectres-de.html

      Elimina
  13. Gràcies per la menció (nota 6), Enric. T'honra.
    Per cert, vaig neixer a dos-cents metres de la Plaça de Letamendi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, a cadascú el que és seu.

      No sabia que haguessis nascut a prop, però m'imaginava que una informació com aquesta l'havia d'aportar algú que ho hagués viscut.

      Elimina