1908: el primer cine de Barcelona

Interior del cinetoscopi Edison de 1895

El títol d’aquest apunt és del tot enganyós perquè el comú dels barcelonins tenen entès que el cinema arriba a la nostra ciutat el 14 de desembre de 1896 amb el Cinematographe Lumière que els fotògrafs Anne Tiffon Cassan, coneguda com Anaïs Napoleon, Antonio Fernández Soriano, el seu marit, i Emilio Fernández (el fill), els Napoleón, van instal·lar a la planta baixa del seu estudi del número 18 de la Rambla, on després hi va haver el Frontón Colón i ara hi ha un gimnàs municipal. De fet, aquesta va ser la primera projecció pública dels Napoleón, però el dia 10 de desembre ja n’hi va haver una de privada en el mateix local.

La data de l’apunt, doncs, és errònia (però no és falsa; en parlarem més endavant) perquè 1908 no és l’any de la primera projecció, com podem veure, ni tan sols l’any del primer cinema estable de la ciutat. Però que la primera projecció cinematogràfica fos feta pels germans Napoleón és tan errònia com falsa. I l’error ve de pensar que els germans Lumière van ser els primers a projectar imatges en moviment sobre una superfície. És cert que el seu sistema és el que va triomfar, però abans de la presentació del cinematògraf Lumière a París, el 28 de desembre de 1895 (anteriorment, el 22 de març, ja s'havia fet una projecció privada), un prototip del cinetoscopi d’Edison (Kinetoscope Edison), desenvolupat per William Kennedy Dickson, va ser presentat en el mateix laboratori d’Edison a una convenció de la Federació Nacional de Clubs de Dones dels EUA, i la presentació pública tingué lloc a l’Institut de les Arts i les Ciències de Brooklyn, el 9 de maig de 1893.

Acudit sobre el Salón Edisón

L'Esquella de la Torratxa, 7 de juny de 1895

El cinetoscopi d’Edison arribava a Barcelona el 2 de maig de 1895, un any i set mesos abans que el cinematògraf Lumière, i va ser presentat públicament en el Salón Edison, un pavelló que va ser aixecat a la plaça Catalunya davant del Circo Ecuestre. De fet era una barraca com moltes de les barraques ambulants que habitualment s’instal·laven a la plaça Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX, i que segons l’Esquella de la Torratxa semblava un colomar, com podeu veure a l'acudit que encapçala l'apunt (1). Dins hi havia el cinetoscopi, que era una caixa de 1’20 m d’alçada que, a diferència del cinematògraf Lumière i dels seus successors, només permetia la visió individual d’una pel·lícula que durava uns 18 segons i anava acompanyada d’audicions de fonògraf. L’espectacle, que pel cap baix va durar fins l’11 de juny de 1895, va ser presentat a la premsa per uns desconeguts Nel i Dumont, distinguidos profesores, i era recomanat a persones amants dels progressos científics (2).

La barraca del Salon Edison al mig de la fotografia

El primer espectacle d’imatges en moviment sobre una pantalla s’havia d’haver inaugurat el 24 de maig de 1896 en el Teatro Eldorado però va ser suspès per problemes tècnics. L’aparell era un animatògraf, patentat per Robert-William Paul, que l’empresa d’Eldorado anunciava com un “maravilloso invento que está llamando la atención en las principales capitales del mundo, y que esta empresa, consecuente en dar a conocer las principales novedades del siglo, ha conseguido contratar por un cortísimo número de funciones” (3).

Al final va ser el Teatre Principal de la Rambla qui va oferir la primera projecció sobre pantalla, en el saló de descans de l’edifici. Va ser entre els dies 4 i 20 de juny de 1896, i el projector va ser un cinetògraf, desenvolupat també per Edison. El diari La Publicidad (4) va recollir les impressions que l’espectacle va tenir entre els barcelonins que hi van assistir i explica que les vistes o fotografies animades, “en las que se reproduce con exactitud el natural”, van ser: “La rue d’Havre (París), Escena cómica, Estación ferroviaria de Vincennes, Carrusel infantil (Tio Vivo), Boulevard de la Magdalena (París) i Baile franco-español (en colores)”.

Per acabar, a finals d’octubre de 1896, poc abans de l’exhibició dels germans Napoleón a la Rambla, va ser el Teatre Novedades qui va oferir durant quatre dies sis pel·lícules que eren projectades al final de la representació teatral amb un cinematógrafo perfeccionado (5). Es va poder veure Llegada de un tren en una estación, el tema més clàssic de les primeres exhibicions cinematogràfiques, i Entrada de los zares en París, un fet d’actualitat enregistrat per diverses productores d’arreu d’Europa, que va ser de gran èxit (la reialesa continua omplint els mitjans informatius, però els zars no van sobreviure a la revolució).

Com acostuma a passar en aquest blog, ens hem allargat i ens hem allunyat del tema principal amb aquest repàs històric a les primeres projeccions cinematogràfiques a Barcelona, però hem omplert d’una mica de substància aquest apunt, que no havia de tenir, en principi, gaire teca.

 

El cine Letamendi, a l'esquerra, cap a l'any 1910Arxiu personal de Francisco Arauz

Dèiem, en començar l'apunt, que el 1908 era l’any del primer “cine” de Barcelona, i ho haurem d’explicar. El cinema en qüestió és el Letamendi, que estava situat en el número 17 de la plaça del mateix nom, on ara hi ha l’Agència Tributària. És l’edifici que podeu veure a les fotografies, i ha estat identificat fa relativament poc, per això no apareix cap imatge en el llibre Els cinemes de Barcelona, de Joan Munsó.

Per les hemeroteques se sap que va ser inaugurat l’1 d’octubre de 1908, però no se sap fins quan va estar en funcionament; segurament fins a 1910, que és la data que dóna Luisa Suárez (2011), tot i que desapareix de les cartelleres el 1909. L’edifici, però, va ser dempeus com a mínim fins el 1916 perquè en un classificat de La Vanguardia, del 19 de gener, s’hi anuncia la venda d’una moto.

Les fotos no tenen gaire definició, però si ens hi fixem veurem que a la façana s’hi pot llegir Cine Letamendi. Aquesta és la novetat: hi diu “cine”. És la primera vegada que es fa servir aquesta paraula en lloc de “cinematògraf” per referir-se a un local de projeccions, tot i que com molt bé sabem durant les dues primeres dècades de vida el cinema només servia per completar els espectacles de varietats (pantomima, excèntrics, autòmats, malabaristes, mags...), de teatre o musicals.

Fins aleshores, si algun local d’espectacles feia referència en el nom al cinema ho feia amb altres noms: sala, salón, cinematògraf o proyecciorama. Si alguna vegada es feia esment al mot “cine” era per referir-se al distribuïdor de pel·lícules. En aquest sentit, podem trobar noms com Cine Baró (Ernest Baró), Cine Vincens o Cine Fuster (Joan Fuster), els noms dels quals encapçalaven la programació cinematogràfica, que podia ser en exclusiva com és el cas del Cine Fuster, nom amb què també era conegut el Teatro Lírico (1908; abans Teatro Las Delicias, i a partir de 1924, Teatro Talía).

Ja hem dit que no hi havia gaire substància. Era només una precisió semàntica que ens ha permès viatjar a l’origen del cinema a Barcelona i recuperar la imatge d’una sala de cinema de la plaça Letamendi, el primer “cine” de Barcelona. I ja que som a aquesta plaça, explicarem una curiositat urbanística i toponímica que només coneixen els veïns i que ignoren la resta de barcelonins. El carrer Aragó la parteix per la meitat com abans ho havia fet el tren, i és el costat de muntanya el que és anomenat plaça Letamendi, mentre que la banda de mar és la plaça de Baix (6).

*

Històries com aquesta les trobareu al llibre Barcelona, ciutat de vestigis

(Ajuntament de Barcelona, 2017)

Notes:

(1) Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel [tesi inèdita]. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 151.
(2) L’Esquella de la Torratxa, 865, 7 de juny de 1895.
(3) El Diluvio, 24 de maig de 1896 (edició del matí).
(4) La Publicidad, 5 de juny de 1896 (edició del matí).
(5) La Publicidad, 27 d’octubre de 1896 (edició de la nit).
(6) Agraïm l’aportació d’aquesta dada a Miquel Pucurull, atleta, amic i gran coneixedors de Barcelona, autor de Fisonomies de curses.


Bibliografia:

González López, Palmira. Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923). Barcelona: Edicions 62, 1987.
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995.
Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel [tesi inèdita]. Girona: Universitat de Girona, 2011.