Barcelona a la televisió dels anys 60

Entre els milers de documents que es conserven a l'arxiu de RTVE hi ha Barcelona, otros tiempos, una sèrie de cinc enregistraments sobre la història contemporània de Barcelona que Televisión Española va emetre entre el 5 de gener i el 9 de febrer de 1967.

Aquests documentals van ser realitzats i escrits per Ricardo Fernández de Latorre (1928-2005), un dels pioners del format documental històric televisiu a Espanya, amb la col·laboració de l’historiador Pere Voltes Bou (1926-2009), director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona entre 1957 i 1982, i autor de la primera monografia dedicada a Montjuïc: Historia de Montjuich y su castillo (Ajuntament de Barcelona, 1960).

Un altre dels noms destacats vinculats a aquests documentals és el de Joan Lluch, que en fa la locució. Joan Lluch (1932-2006), va ser el periodista barceloní encarregat de les locucions de les transmissions del Liceu i del Palau de la Música Catalana durant més de 30 anys i responsable del programa radiofònic operístic Gran Gala.

Aquests enregistraments són els primers documentals televisius amb voluntat de parlar de la història de Barcelona i un testimoni historiogràfic excepcional, que ens permet veure des de la ciutat dels anys 60 com es plantejaven visualment els documentals a la televisió de fa cinquanta anys i que permeten entendre, en part, el relat que sobre la ciutat ha arribat fins als nostres dies, un discurs que genera una determinada mirada sobre Barcelona en detriment d'una altra tant, pel que diu com pel que no diu, en plena dictadura.

Els documentals, però, se centren en una cronologia molt determinada, la que va des de l'evolució política i social del segle XIX que portarà a l'Exposició Universal de 1888 i acaba amb l'Exposició Internacional de 1929.

En els següents enllaços hi podeu trobar els cinc documentals:

I. Recuerdos del XIX
II. Un nuevo siglo
III. Tragedia y esperanza
IV. Ocho años más
V. Hacia otra Exposición Universal

Podeu trobar més documentals sobre la ciutat a Barcelona, ciudad de ferias y congresos i I després de la guerra... Barcelona

Font de la notícia: Barchinona.cat Recursos per a la història i la historiografia de Barcelona

La plaça de Barcelona de la Barcelona medieval

La plaça de Barcelona

La imatge que encapçala aquest apunt és l'anomenada Pedra de la plaça del Blat, del segle XIII. És la primera representació gràfica descriptiva de la ciutat de Barcelona, dividida en quatre quarters. La plaça és el centre de la ciutat. Però no, no és la plaça de Sant Jaume ni està relacionada amb el fòrum de la Barcelona romana.

Al segle XIII, i fins mitjan segle XIX, la plaça de Sant Jaume va ser un petit espai entre els actuals carrers del Bisbe i el de la Ciutat, és a dir, el decumanus maximus de la Bàrcino romana, i la resta estava ocupada per l'església, el porxo (on es reunien els consellers de la ciutat quan assistien a un acte públic), la rectoria, l'hort i el fossar de Sant Jaume; el fossar vell de Sant Miquel, les cases de la Batllia General i del Veguer; les casetes de les escrivanies, encastades a l'illa de cases on, a partir del 1400, es construiria la Diputació del General (Generalitat); l'entrada del Call jueu i la font de Sant Honorat, traslladada més tard a la paret lateral de l'església de Sant Jaume; en aquell petit espai també s'hi feien encants i hi havia un om on es lligaven els malfactors per fer-ne escarni públic.

Recreació de la plaça de Sant Jaume, l'any 1771,

segons un dibuix de Lola Anglada (1954)

Fons Historicoartístic de la

Diputació de Barcelona

La plaça de Sant Jaume era, sens dubte, el centre, sobretot, de representació del poder polític, com avui, però no el lloc on bullia la vida barcelonina. L'hem d'anar a buscar a un altre lloc no gaire lluny. Segurament heu identifica aquesta plaça del Blat de la Pedra amb el Mercadal, i probablement alguns sabeu que és l'actual plaça de l'Àngel. Però el que ens ha fet arribar fins aquí és el descobriment en un manuscrit del segle XIII d'una suposada plaça de Barcelona. És la mateixa plaça de la Pedra? Ho haurem de comprovar. Abans d'anar-hi, però, començarem pel principi, pel fil que ens ha permès construir aquesta recerca que llegireu a continuació.

A l'article "Carrers i places de la Barcelona medieval en la documentació del Sant Sepulcre", el paleògraf, filòleg i historiador Jesús Alturo i Perucho (1954) fa una relació dels noms de carrers i places esmentats en els manuscrits de l'orde del Sant Sepulcre, establert al monestir de Santa Anna de Barcelona a mitjan segle XII. [1]

En el llistat hi apareixen carrers que encara existeixen, amb el mateix nom o amb un altre més nou, i d'altres que han desaparegut. Però entre ells hi surt una curiosa i enigmàtica plaça de Barcelona (Barchinona en l'original), esmentada en un manuscrit de 1253 conservat a l'Arxiu Diocesà; l'anomena, però no en dona cap dada que permeti localitzar-la en la trama urbana de la ciutat. En tot cas, després de la sorpresa el primer que ens preguntem és si és possible que a la Barcelona del segle XIII hi hagués una plaça que dugués el mateix nom de la ciutat. I si és així, on estava situada? Mirarem de posar llum a la foscor.

A l'article "Societat i urbanisme a Barcelona segons les possessions de Guillem de Lacera (1263)", parlant del creixement de la ciutat fora de les muralles romanes, la historiadora Coral Cuadrada Majó diu: "Guillem de Lacera té cases al suburbi de la ciutat, entre un carrer públic i les de Guillem Moneder, els seus obradors i taules estan molt concentrats a la vora de la plaça de Barcelona" [2]. Deu anys més tard tornem a trobar el mateix hodònim, terme amb què es coneixen els noms de carrers o places d'una ciutat. Tampoc en dona més dades, però podem intuir que s'hi fa mercat perquè ens parla d'obradors i taules.

Cap a mitjan segle XIII, el Batlle Reial de Barcelona, a petició d'alguns veïns de la ciutat, tots ells prohoms, delimita un espai de la ciutat on es prohibeix l'exercici dels oficis de batedors i tintorers de fustanys (teixit amb ordit de lli i trama de llana o de cotó) perquè els artesans ocasionen molèsties al veïnat quan feinegen. Aquesta àrea urbana estava compresa, en una part (la que ens interessa), des del portal d'en Campderà (a l'actual plaça de Sant Agustí Vell) fins al de la Boqueria, i de les cases de Guillem Moneder fins el mar. L'historiador Albert Cubeles ens proporciona el text original:

"[...] in media, in circuitu affrontâtionum sive terminorum inferius notatorum; videlicet, a portali de Camdara usque ad portale Boquarie et a domibus Guillelmi Monetarii usque ad mare [...]" [3]

Fora de les muralles romanes, aquest suburbi que citen Cuadrada i Cubeles només pot ser el Burg del Mercadal (s. X), que creix en dues direccions des de la porta del Castell Vell (s. XI), la Porta Principalis Sinistra del cardo maximus romà, a l'actual Baixada de la Llibreteria (antiga Baixada de les Sederies i després Baixada de la Presó, instal·lada a la desapareguda torre romana del costat de Tapineria).

Un camí dur cap al Burg de Sant Pere (o Vora del Rec, al voltant d'aquesta canalització d'aigua i el monestir de Sant Pere de les Puel·les) per la Via Francigena, el tram de la Via Augusta fossilitzat als actuals carrers de la Bòria, plaça de la Llana, Corders, Carders, plaça de Sant Agustí Vell i Portal Nou, per enfilar fora muralles cap a la carretera de Ribes, carrer del Clot, Gran de la Sagrera, Gran de Sant Andreu i carretera de Ribes de nou, ara a la Trinitat Vella, camí del Vallès per trobar-se amb la Via Augusta, que passava per darrere del Collserola.

En l'altra direcció, anava cap a la Vilanova de Mar, que a través de l'actual carrer de l'Argenteria (antiga Via Marina o de la Mar d'origen romà) portava antigament a una necròpolis romana i més tard al burg que cap el segle XII va créixer al voltant de l'església de Santa Maria de les Arenes (documentada al s. X), temple anterior al de Santa Maria del Mar (s. XIV).

Per tant, aquesta enigmàtica plaça de Barcelona és l'antic Mercadal o plaça del Blat o del Forment d'Amunt (el Forment d'Avall o Pallols estava on avui hi ha el Pla de Palau), que és correspon (mutilada per l'obertura de la Via Laietana) amb l'actual plaça de l'Àngel. No pot ser cap de les altres portes de la muralla romana perquè a la del Bisbe s'hi feia mercat, però no anava cap a mar, sinó a la Vilanova dels Arcs; no podia ser tampoc la del Castell Nou al Call perquè no du a mar; i tampoc la porta de Mar o del Regomir, que en època romana havia dut a les termes marítimes i en època medieval no era lloc on instal·lar obradors i taules.

El nom de plaça de Barcelona cal entendre'l pel lloc principal que va ocupar fins el segle XIV, pel mercat i per l'important camí que comunicava la ciutat amb el nord del país. Probablement, més que un nom local, era el que feien servir els forasters i comerciants. Per aquí hi baixava la Riera de Sant Joan i hi havia el maell del Mercadal, l'escorxador major, que aprofitava l'aigua de la riera, que després, convertida en el Merdançar, n'arrossegava els residus, es desviava cap a l'actual carrer dels Assaonadors per la plaça de l'Oli i els abocava al Rec Comtal, a la cruïlla del carrer Tantarantana.

El centre del món

Aquest indret tan estratègic va ser el punt que va servir per fer la primera divisió de la ciutat en quarters. La secció de fogatges (manuscrits amb informació demogràfica) de l’Arxiu Històric de Barcelona conserva un document [4] que conté un cens militar de la ciutat datat l’any 1389. El primer dels 239 folis està il·lustrat amb un gràfic descriptiu amb aquesta divisió en quarters. El gràfic està fet a partir de la que és coneguda com la Pedra de la plaça del Blat (s. XIV), una mena de roda de molí que estava situada a la plaça del Blat, el Mercadal, com hem explicat al principi d'aquest apunt. [5]

Aquesta il·lustració, reproduïda en el volum “La ciutat de Barcelona” de la Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras i Candi, està considerada el primer plànol descriptiu de la ciutat de Barcelona. [6]

Transcrivim el text de la divisió de la pedra per veure com anomena, delimita i descriu els quatre quarters. Reconstruïm les abreviatures originals de la inscripció segons l’Onomástica barcelonesa del siglo XIV de Francesc Marsà) [7]:

Quarter de la Mar

D’açi prenent per lo carrer de la Mar e anant dret tro a les grases de Santa Maria de la Mar e d’aqui prenent dret tro al puig de les Falsies lexant la Lotja a ma dreta.

Quarter de Frares Menors

D’açi prenent per les Sederes anant dret tro a Sent Jacme e d’aqui dret tro als Banys Nous e anant tro al portal de la Boqueria e d’aqui anant dret tro al portal de Sent Anthoni.

Quarter del Pi

D’açi prenent per lo carrer deius lo Palau anant dret tro al alberch d’en Simonet dez Puig e d’aqui dret tro a les Ermites e d’aqui girant e anant tro al portal de Jonqueres.

Quarter de la Salada, alies de Sanct Pere

D’açi prenent per casa d’en Johan Serra e anant dret tro al pont d’en Campdara e d’aqui anant dret tro al Portal Nou.

Llegint la descripció de la Pedra ens adonem que el creixement de la ciutat més enllà de les muralles romanes va lligat als grans centres religiosos al voltant dels quals creixen els nous burgs i les vilanoves. Però no és menys cert que els mercats que apareixen per cobrir les necessitats alimentàries dels burgs que es formen al voltant de les esglésies conformen, en certa manera, el destí de l’urbanisme: la plaça és el mercat i el mercat és la plaça. És el mercat el que acaba atraient obradors i tallers, i configura el teixit social de cada burg, avui convertits en barris de Ciutat Vella. És el centre econòmic i el centre social. El Mercadal, a la part de fora de la porta que també s'havia dit de la Ciutat, és l’exemple evident de la seva importància com vertebrador, com ho demostra la Pedra i que rebés el nom de plaça de Barcelona, com també es podria haver dit plaça de la Ciutat; és a dir, la plaça per antonomàsia. Misteri resolt.

La plaça de l'Àngel entre 1830-1860. Joaquín Mosterini. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

A la dreta, el Castell Vell construït a les torres romanes de la Porta Principalis Sinistra del cardo maximus

romà, a la Baixada de la Presó (actual Baixada de la Llibreteria). A l'esquerra, l'antiga plaça dels Fusters,

amb l'edifici del Gremi de Mercers amb la volta que portava de la Baixada de la Llet a la placeta de les Cols,

tot desaparegut amb l'obertura del carrer de Jaume I (1853). Vegeu el plànol de més amunt.

Notes:

[1] Alturo i Perucho, Jesús. "Carrers i places de la Barcelona medieval en la documentació del Sant Sepulcre". Societat d'Onomàstica: butlletí interior, al XVII Col·loqui de Barcelona I (1992), p. 153-161.

[2] Cuadrada Majó, Coral. "Societat i urbanisme a Barcelona segons les possessions de Guillem de Lacera (1263)". Historia urbana del Pla de Barcelona. Actes del II Congrés d'Història del Pla de Barcelona celebrat a l'Institut Municipal d'Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985 (Vol. 1-2). Adroer Tasis, Ana María [Publ.]. Barcelona, 1989, vol. 1, p. 81-93.

Vegeu també Cuadrada, C., & López, M. D. "L’organització de l’espai urbà: Barcelona al segle XIII". Anuario de Estudios Medievales, 26(2), 1996, p. 879–908.

[3] Citat a Cubeles, Albert. "La problemàtica a l'entorn de la incidencia del décret del batlle reial de Barcelona sobre els oficis de batedors i tintorers de fustanys de I'any 1255 en la historiació de les muralles de Barcelona del segle XIII". III Congrés d'Història de Barcelona, vol. I, Barcelona, 1993, p. 215.

[4] Arxiu Històric de Barcelona, signatura XIX-5.

[5] March, Enric H. Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat. Barcelona: Viena Edicions, 2018, p. 54-55.

[6] Carreras i Candi, Francesc. Geografia general de Catalunya: La ciutat de Barcelona. Volum VI. Barcelona: Albert Martín, 1908-1916, p. 386.

[7] Marsá, Francisco. Onomástica barcelonesa del siglo XIV. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1977.

Lluís Permanyer, un senyor de Barcelona

Amb Lluís Permanyer a la llibreria La Capell

el desembre de 2018, durant la presentació de

Barcelona, anatomia històrica de la ciutat

Foto: Jaume Almirall

El passat 23 d'octubre ens va deixar Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939-2025). Llicenciat en dret, de ben jove va exercir de periodista i va col·la borar a la revista Destino i des de 1966 a La Vanguardia, on va publicar el seu darrer article el mateix dia que va traspassar.

Amb el seu aspecte i tarannà de senyor de Barcelona, era un gran coneixedor de la ciutat, de la qual ha estat cronista malgrat que en rebutgés el títol oficial que l'Ajuntament de Barcelona atorga a aquelles personalitats que es distingeixen per la seva activitat professional i divulgadora de la història urbana, cultural i social de Barcelona, com Víctor Balaguer, Ricard Suñé o Andreu-Avel·lí Artís, més conegut com Sempronio.

He tardat un dies a referir-me al traspàs de Permanyer perquè el dol íntim m'ho ha impedit. No només ens deixa un dels grans coneixedors de la història de Barcelona, sinó que he perdut un amic. Des que vaig començar l'aventura com a investigador i divulgador de la història urbana de la ciutat, en Lluís, amb qui, a més, compartia veïnatge, ha estat al meu costat. No només escrivint les cròniques de les meves publicacions, sinó aportant el seu coneixement, compartint documentació i llegint els originals, sempre de manera desinteressada, i col·laborant en els documentals que va dirigir.

M'he quedat orfe; tots els barcelonins ens hem quedat orfes. Els qui avui ens dediquem a continuar la seva tasca li farem un homenatge del qual tindreu notícies ben aviat, el proper mes de desembre. I no s'acabarà aquí el record d'en Lluís: l'any vinent m'agafarà de la mà i em refermarà la seva amistat de forma explícita i pública. L'any vinent.

Estimat Lluís, des d'allà on siguis continua guiant-nos per aquesta ciutat que, a voltes, sembla haver perdut el nord.

"Oda al cronista, la veu d'una genial i odiosa Barcelona",

La Vanguardia, 14 de desembre de 2025

Del Primer de Maig de 1890 a la Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

Manifestants del Primer de maig de 1890 sota el monument a Colom

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de M. Suñé (AHCB)

El Primer de Maig de 1890

L'1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors va ser establert l'any 1889 per homenatjar els Màrtirs de Chicago: Albert Parsons, George Engel, August Spiez, Adolph Fischer, Michael Schwab i Samuel Fielden, els anarquistes i obrers condemnats a la forca (als dos últims se'ls va commutar la pena per cadena perpètua), detinguts per la manifestació de la vaga de 1886. Van ser acusats de les morts causades per una bomba, però el 1893 es va fer una revisió del procés i se'n va demostrar la innocència: els qui eren a la presó van ser posats en llibertat i els morts, rehabilitats públicament.

La primera celebració del Primer de Maig a l'Estat espanyol es va fer a Barcelona l'any 1890. Setmanes abans de la data, les diverses organitzacions del moviment obrer miraven de posar-se d'acord en quina havia de ser la manera d'actuar per reivindicar uns drets que incloïen la reducció de la jornada laboral a vuit hores, objectiu, però, que no s'aconseguiria fins la vaga de La Canadenca de 1919 (vegeu "Els barris del Raval: vivers de revolucionaris").

A mesura que s’apropava l’1 de maig, les organitzacions no acabaven de posar-se d'acord en la manera d'actuar: una manifestació que servís de primer pas per pressionar el Govern i la Patronal per fer el canvis desitjats o fer directament una vaga general. A falta de cinc dies, paletes, boters, fusters, sabaters, teixidors, marbristes, tipògrafs, forners, una part dels conductors de tramvies i uns quants gremis més convoquen una vaga després d'haver fet arribar les peticions reivindicatives als seus patrons, i seran precisament aquests gremis els que més tard declararan la vaga general. De fet, la darrera setmana d’abril molts d'ells ja s'havien declarat en vaga, amb els obrers de Sant Martí de Provençals i Gràcia al capdavant. El 28 d’abril els partidaris de la manifestació i lliurament de peticions a l’autoritat tanquen l’acord de fer un míting al Teatre Tívoli i tot seguit una manifestació, que acabarà aplegant més de 20.000 persones, que des del teatre passaran per la plaça de Catalunya, la Rambla i Colom, fins a arribar a Governació, al Pla de Palau, encapçalats per una bandera roja i amb consignes que reivindica la jornada de vuit hores. Rebuts pel Governador, que agraeix el bon seny als manifestants, la manifestació es va dissoldre de forma pacífica.

Els manifestants del Primer de Maig de 1890 davant del Teatre Principal,

a la Rambla, després de passar per Capitania i Governació

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de Joan Puggarí

Més tard, una manifestació de més de 2.000 obrers partidaris de la vaga general arriba també a Colom i la Guàrdia Civil s'hi enfronta, però reben l'ordre d'aturar les càrregues. Semblava que la vaga general havia triomfat.

El dia 2 de maig al matí segueixen les concentracions d'obrers, però ara tornen les càrregues i es declara l’estat de setge a tot Catalunya, i enmig de les negociacions hi ha detencions i consells de guerra. El 3 de maig, amb el suport de la Guàrdia Civil, els patrons obren les fàbriques, però els treballadors es mantenen en vaga. Malgrat tot, entre el 4 i el 5 els problemes de subsistència conseqüència de no cobrar el jornal i les millores que alguns gremis havien obtingut dels seus patrons va portar bona part dels obrers a desconvocar la vaga, en contra dels líders anarquistes, que creien que les millores eren insuficients, com es comprovaria en les dècades següents.

Per ampliar la informació sobre aquells esdeveniments a Barcelona, vegeu l'article "El Primer de Maig de 1890 i el Camp de les Carolines" de Júlia Costa, a la revista Catxipanda de Tot Història Associació Cultural.

La Demostración Sindical de 1960

La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 al Camp Nou del F. C. Barcelona, però el lloc habitual era l'estadi Santiago Bernabéu, presidida pel Generalísimo. Agrupacions sindicals (el sindicat vertical únic), Educación y Descanso, la Falange Española i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, entre d'altres, executaven exercicis gimnàstics i balls tradicionals i folklòrics per celebrar el dia de San José Obrero, després anomenat Día del Trabajo, imitant les posades en escena habituals dels feixismes europeus del segle XX: disciplina i harmonia com a sinònims de cohesió i pàtria.

III Demostración sindical del 1º de Mayo

Barcelona, Camp Nou, 1960

Com que el dilluns només es publicava La hoja del lunes, la crònica de La Vanguardia va aparèixer dimarts 3 de maig de 1960, on se subratllava que "la presencia de Franco suscitó entusiasticas manifestaciones de adhesión en todo el trayecto desde el Palacio de Pedralbes".

Fa quatre dies mal comptats. Miro enrere i se'm fa un buit a l'estómac, com amb les processons de Setmana Santa, o la desfilada de la Guàrdia Mora. Miro endavant... i se'm fa un buit a l'estómac.

Imatges de la III Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

NO-DO

Cliqueu la imatge i podreu veure el reportatge del NO-DO

El gabinet Salvador, el meteorit de Barcelona i altres meravelles

Al mig, el flascó que conté les restes

del meteorit Barcelona (1704)

Foto: J. M. de Llobet

[5 de març de 2025. Provisional]

Durant aquests darrers dies el carrer de la Fusteria omple les pàgines dels diaris i dels telenotícies, com passa sempre que les obres urbanes de la ciutat deixen al descobert restes arqueològiques. Aquesta vegada, però, les pedres aporten alguna sorpresa més enllà de la seva antiguitat. Abans de continuar, però, cal fer un aclariment. El nom del carrer de la Fusteria no ens parla del que avui entenem per fusta i fuster, sinó que fa referència a la localització de les drassanes velles de Barcelona: dels vaixells en deien fustes i els fusters eren els mestres d'aixa. Fins que no es va acabar l'enderroc de la Muralla de Mar, la cala que hi havia al baluard de davant d'aquest carrer era coneguda com "platja de les barques".

Les obres que s'estan fent en el paviment d'aquest tram de carrer que va sobreviure a l'obertura de la Via Laietana (1909) al costat de l'edifici de Correus han deixat al descobert una illa de cases original del segle XIV amb les restes de cinc edificis medievals. Una d'aquestes cases, segons afirmen prudentment els arqueòlegs a l'espera de comprovar-ho, podria ser el lloc que va albergar el primer museu públic de la ciutat i de l'estat.

Aquest primer "museu" de què parlen les notícies és el Gabinet Salvador, una col·lecció científica i naturalista, a l'estil de les cambres de meravelles, composta, entre d'altres elements, d'un herbari amb milers d'exemplars vegetals, minerals, mol·luscs, fòssils, animals dissecats, vestigis arqueològics, peces d'antiquari i llibres que la família Salvador tenia a la farmàcia del carrer Ample amb Fusteria. Després d'anys desapareguda, aquesta col·lecció que neix durant la Il·lustració, avui es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

També s'hi conserven dos fragments del Meteorit de Barcelona, de 50 i 34 grams de pes respectivament, que va caure a Terrassa el 25 de desembre de 1704 i que és un dels set meteorits conservats més antics.

Dibuix del meteorit

fet per Josep Bolló

La caiguda del meteorit va ser recollida per Josep Bolló a la Miscel·lània Científica amb un dibuix i va descriure el fenomen de la següent manera:

"Signe Magnut aparuit in Cel Señal del Cel que ab grandissim estruendo aparegué als 25 de desembre, dia de Nadal, del añy 1705 a las 5 horas de la tarda. Fou cosa molt orrorosa axí per trobarse lo Emisferi ben clar y ceré com per lo gran rimbombo y resplandor que feu. Y segons havem observat se pot dir que era presagi de las miseries y calamitats que ha patit i pateix tot lo Regne de España y mes en particular lo Principat de Cathalunya."

Quan diu 1705 no és un error; és data segons el còmput de l'Any de la Nativitat, en què el dia de Nadal és el primer dia de l'any següent. Les "calamitats" a les quals fa referència és la Guerra de Successió. En el seu moment, els austriacistes van pensar que es tractava d'un signe diví a favor de l'arxiduc Carles i contra les pretensions borbòniques. Però com molt bé sabem, el meteorit només ens va dur desgràcies.

Enric H. March

Cabinet de curiosités, Domenico Remps, 1690

Museo dell'Opificio delle Pietre Dure, Florència

Les cambres de meravelles

Les cambres de meravelles o gabinets de curiositats van aparèixer entre els segles XVI i XVIII. Eren col·leccions particulars de membres de la noblesa i de l’alta burgesia, que sorgeixen impulsades per la curiositat que despertaven les novetats naturals, biològiques i antropològiques, i els objectes rars i exòtics descoberts durant les exploracions de les regions conquerides pels imperis europeus. Aquest interès no tenia només un afany col·leccionista, sinó que la manera com els objectes es disposaven a les cambres tenia la voluntat de classificar el coneixement i el món.

Malgrat la desaparició dels gabinets de curiositats i la creació dels museus d’Història Natural, les iniciatives particulars no es van aturar. Al voltant de l’interès creixent per la ciència i amb la col·laboració d’una burgesia nascuda de la revolució industrial, les exposicions universal es van convertir en el gran aparador de tota novetat, i la ciència va estar ben present com ja n’hem parlat algun altre cop al voltant de les figures de Francesc Darder, naturalista responsable de la creació del parc zoològic i del museu que du el seu nom, i de Lluís Soler, el taxidermista de la plaça Reial.

Cambra de meravelles

Portada del Fasiculus Rariorum (1616),

de Basilius Besler

Londres (1851) i París (1855) són considerades les dues primeres exposicions universals, i ambdues ciutats capitalitzaran durant molt de temps el progrés i l’exhibició del que en aquell moment era la modernitat. El comerç, la indústria i la ciència eren els protagonistes d’un món que s’expandia més enllà dels interessos nacionals i que permetia atraure milions de persones, que havien de pagar una entrada per accedir als recintes. Les exposicions eren una atracció i un espectacle que transcendia els interessos d’organitzadors i expositors per convertir-se en una fórmula que permetia a les ciutats en el seu conjunt transformar-se en un gran escenari.

Barcelona no va ser aliena a aquestes transformacions i també va entrar en aquella modernitat durant el període que va transcórrer entre les exposicions de 1888 i 1929, i que va tenir el seu punt àlgid durant la República, fins que la guerra i la dictadura van estroncar el camí que la ciència i la cultura havien endegat.

Salvadoriana

Salvadoriana, que va començar com a exposició temporal del Jardí Botànic de Barcelona a Montjuïc durant dos anys, del 20 de maig de 2014 fins l’abril de 2016, ara és una exposició permanent que mostra el gabinet d’Història Natural de la família Salvador (1626-1855), gràcies a l’Institut Botànic de Barcelona (IBB) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB).

La col·lecció Salvador de curiositats naturals té força similituds amb les cambres de meravelles. Els Salvador, família d’apotecaris i naturalistes instal·lada a la ciutat, la va iniciar durant el segle XVII i la va mantenir a la farmàcia que tenia al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus). En aquest emplaçament va estar activa fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador naturalistes, Josep Salvador i Soler (1804-1855).

Segurament ignorat per la majoria de barcelonins, del record dels Salvador Barcelona només en guardava testimoni a través del nomenclàtor. El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a la família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí que els subministraven les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina.

El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el

Portal de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)

Fragment d'un plànol de 1806 (ICGC)

El gabinet, que compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, va caure en l'oblit perdut en una masia del Penedès fins que el botànic Pius Font i Quer, llavors director de l'Institut Botànic de Barcelona, el va adquirir l'any 1937 i el va guardar en la institució que dirigia. L'any 1940 l'Ajuntament de Barcelona se’l va fer seu i l’ha mantingut fins a l'actualitat a l'Institut Botànic on, fins ara ha estat amagat del públic.

El Gabinet Salvador és una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies. La majoria van desaparèixer al ser integrades en els grans museus nacionals que es van començar a construir durant el segle XIX, com és el cas del Museu Martorell a Barcelona, inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona que ocupa avui; o bé van acabar disperses pel pas del temps i la història. Creat amb finalitats professionals com a part de la feina que els Salvador desenvolupaven, el gabinet està considerat el primer museu obert al públic que va tenir Barcelona i és un tresor del patrimoni científic de la ciutat.

Reproducció del gabinet Salvador

Institut Botànic de Barcelona

Foto: Josep Maria Llobet

Salvadoriana ens posa en el camí de la recuperació d’aquell llegat com una manera més d’escriure el relat de Barcelona, de la seva història i la de tots els barcelonins. I ho fa des d’un lloc, el Jardí Botànic, allunyat aparentment del centre de la ciutat. Però això no és cert: Barcelona comença a tenir sentit vista des de Montjuïc; vista des de Laie, la Barcelona ibera que des de les alçades potser va somiar conquerir el pla i el mar.

El Prodigi

Mentre el gabinet de ciències naturals de la família Salvador renaixia en el Jardí Botànic de Montjuïc, la sala d'exposicions Artur Ramon del carrer de la Palla, 23 (ara a Bailèn, 19), ens va sorprendre durant la tardor de 2015 amb una actualització d'aquelles cambres de meravelles. El Prodigi, que és el nom de la mostra, recuperava el vell significat de la paraula –un fet que no es pot explicar per les lleis de la natura– i posava en diàleg peces antigues i obres modernes que permetien actualitzar el concepte de "meravella" buscant el límit entre la ciència i l'art.

Al costat d'un cocodril del Nil i del famós goril·la mascle que havia estat exhibit en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals del taxidermista Lluís Soler, a la plaça Reial, s'hi podia veure el rellotge autòmat Els funambulistes, de Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna i de qui Harry Houdini en va prendre el nom en honor seu;  amb gravats de Piranesi combinats amb peces de Fortuny, Dalí, Brossa, Miró, Ponç, amb obres contemporànies dels artistes Pablo Milicua (comissari de l'exposició amb Artur Ramon), Yolanda Tabanera, Carlos Pazos, Evru (abans conegut com a Zush) i Marcel·lí Antúnez (fundador de la Fura del Baus), que juguen amb la transgressió de la natura i les formes.

Caps arrencats (1993)

Marcel·lí Antúnez

El goril·la

Segurament molts recordareu el goril·la del taxidermista de la plaça Reial. Anàvem a la botiga de Lluís Soler amb l'esperit de qui visita una cambra de meravelles: conèixer els misteris del món, amb l'esperança de trobar una mòmia, sang de drac, banya d'unicorn o alguna sirena de Fiji com aquelles deformitats que s'havien exhibit a les barraques de monstres de fira. Però les rareses no anaven mai més enllà d'alguna bèstia de dos caps i sortíem de la botiga amb un mineral per a la col·lecció, i la visió de l'imponent goril·la, és clar.

Aquest gran simi mascle adquirit al Camerun l'any 1910 i portava originalment un indígena dissecat agafat sota el braç, que va ser retirat per no ferir sensibilitats. El mascle va ser adquirit l'any 1994 i va marxar de la ciutat per servir de decoració en una exposició. Havia estat acompanyat d'una femella, que va acabar al Japó, i una cria que es va acabar trencant.

El goril·la mascle amb un indígena sota el braç

Museu Pedagògic de Ciències Naturals

El que són les coses, abans que el goril·la arribés al carrer de la Palla em va ser ofert per comprar-lo (a un preu relativament assequible, i en tinc el certificat d'autenticitat) o per fer d'intermediari davant la impossibilitat del propietari de trobar un comprador més adequat, com hauria estat el Museu de Ciències Naturals. Però ningú l'ha volgut, com ja va passar amb el museu anatòmic de Francesc Roca, que va volar a Bèlgica. No negaré que m'hauria fet gràcia tenir-lo de company en el meu despatx, però aquestes bèsties són un niu de pols.

Enric H. March

Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu de terme

L'església de Santa Anna i la creu de terme

L'església de Santa Anna va ser un antic monestir vinculat a l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, del qual se'n conserva el claustre i la sala capitular. L'església va ser iniciada a mitjan segle XII i va anar adquirint l’aspecte actual durant els tres segles següents, ja en ple període gòtic. Conserva l'estructura romànica original, amb planta de creu i absis quadrat, coberts al segle XIII amb volta de canó apuntada. La porta gòtica és del 1300. Durant el segle XIV es va allargar la nau, coberta amb volta gòtica de creueria, i al segle següent es va construir el cimbori, refet en obra vista després de la Guerra Civil.

Ruïnes de l'església del Sant Sepulcre (1862), de Ramon Martí Alsina

Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona

Al segle XIX es conservava encara l’edifici del monestir, conegut com el noviciat i situat uns metres més alt que l’església i al mateix nivell de la plaça de Catalunya. Original del segle XIV, estava en molt mal estat (com es pot veure en la pintura de Martí Alsina) quan va ser derruït a la dècada de 1860 aprofitant l’enderroc de les muralles, que va començar l’any 1854.

Amb l’aprovació del bisbe Urquinaona, l'any 1887 es va començar a construir l'església nova al fons del carrer de Rivadeneyra i al costat de la vella, on ara hi ha una entitat bancària. Va ser inaugurada el 1914 sense acabar, però va ser enderrocada el 1938 després de quedar afectada per la Guerra Civil i sense que mai es construís l’imponent cimbori de 75 metres que havia estat projectat.

Aquarel·la  del projecte (1927) de la nova seu del Banco de Vizcaya,

amb l'església nova de Santa Anna tal com havia de ser

Santa Anna està situada en l'illa delimitada per la plaça Catalunya, el Portal de l'Àngel, el carrer de Santa Anna i la Rambla, i té accés pel carrer de Rivadeneyra i per una volta que del carrer de Santa Anna porta a la placeta de Ramon Amadeu, presidida per la façana, l’entrada al claustre i una estranya creu de terme, que és la raó d’aquest apunt.

El monestir va ser construït fora de les muralles romanes i abans que es bastissin les del segle XIII, en un fondal entre la riera que baixava per la Rambla, la riera del Pi (primer Portal dels Orbs i avui Portal de l’Àngel), el graó barceloní (un talús que deixa la plaça Catalunya uns metres per sobre del terreny inferior i raó per la qual cal baixar uns esglaons per accedir a la placeta), i un antic camí medieval que ha acabat sent el carrer de Santa Anna i que tenia continuïtat cap a Tallers després de sortir pel Portal de Santa Anna.

Al voltant de Santa Anna s’hi va anar bastint un burg, un dels ravals que van créixer fora de les muralles romanes a partir del segle XI, com va passar amb els barris de la Bòria, de la Vilanova dels Arcs o de Santa Maria del Pi.

Plaça del convent de Santa Anna; al fons, la porta

d'accés des del carrer de Santa Anna

Lluís Rigalt (c. 1850). AHCB

La placeta, que aleshores no quedava tancada i on el segle XVII hi havia molins de vent, s’havia dit de Santa Anna quan el tram final del carrer del Portal de l’Àngel, tocant a la font gòtica, va deixar de ser considerada una plaça. Abans, però, havia estat la placeta del Safareig, nom que prenia de la bassa alimentada per una sínia dels horts del monestir (que encara es poden veure en el quarteró de Garriga i Roca, i que quedarien al mig del carrer de Rivadeneyra). El límit cap a la Rambla era el carrer de na Salabardenya, que baixava des de la plaça de Catalunya i va desaparèixer quan el 1926 es va construir el cinema Capitol. Era un carreró sense sortida tancat amb una reixa, vestigi del pas de ronda de la muralla de la Rambla, on es guardaven les taules i els estris del mercat de fruita que es feia a la placeta, on havia hagut unes carnisseries que despatxaven en barraques de fusta. Tenia la mateixa funció dels altres carrerons de què vam esmentar tot parlant dels mercats d’origen medieval. A l’altra extrem de l’illa, a la banda del Portal de l’Àngel, hi va haver un altre carreró, el de Tripó, del qual en queda una resta com vam veure a l’article dels diversos carrers de Barcelona que van dur aquest nom.

Planta de l’església de Santa Anna al carrer del mateix nom. Assenyala els portals de l’Àngel

i de Sant Sever, la plaça de Santa Anna (avui, avinguda del Portal de l'Àngel

 i els carrers dels Orbs i Vertrellans i els horts del Rei, la Reina

i la Sínia, i la muralla medieval (AHCB)

En el plànol es poden identificar l'església, el claustre, la placeta,

el monestir enderrocat, els horts, el safareig, la sínia i el carrer

de na Salabardenya, amb un requadre vermell

Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca

Arxiu Històric de Barcelona

L’actual carrer de Santa Anna s’anomenava carrer Major. Pel fet de ser el barri més extrem, a finals de l’Edat Mitjana s’hi van establir alguns prostíbuls i les barraques dels orbs (cecs) que van donar nom al portal, on s’hi van instal·lar perquè era l’entrada principal de mercaderies a la ciutat des del Pla de Barcelona i el darrer portal a tancar de nit, la qual cosa afavoria la presència de captaires i d'esguerrats. A partir de 1466 el Portal dels Orbs passa a dir-se de l’Àngel per l’Àngel que la llegenda diu que se li va aparèixer a Vicenç Ferrer quan va visitar Barcelona l’any 1419. L’estàtua d’un Àngel custodi va adornar el portal fins que va ser traslladat primer a Santa Anna i després a Hostafrancs, on va ser destruït durant la Guerra Civil.

Una antiga dita diu que tots els coixos van a Santa Anna. Fa referència a una antiga devoció a sant Daniel de Barcelona, un màrtir llegendari (probablement un desdoblament de sant Daniel de Pàdua, com santa Eulàlia de Barcelona ho és de santa Eulàlia de Mèrida) les relíquies del qual eren venerades a Santa Anna dins d'un sarcòfag del segle XIV, desaparegut durant la Guerra Civil. El dia 3 de gener, els devots havien de pregar fent una volta cada dia a les muralles durant nou dies seguits. Com que la novena era molt feixuga, alguns fidels ho encarregaven als coixos del portal a canvi d'almoina.

"Barcelona es molt ditxosa,

y per vos mes respectada

logránt vostra ossa Sagrada

en Santa Anna gloriosa"

La llegenda que parla de Daniel de Barcelona explica que va ser detingut per cristià i que com a càstig va ser lligat a la cua d'un cavall, que l'arrossegà fins a la mort. El recorregut del cavall va anar de la font de la plaça de Santa Anna, al final del Portal de l'Àngel, fins al carrer de Santa Anna, on va morir. Com es pot veure, el relat és del tot impossible perquè les persecucions cristianes només les podem situar en temps de domini romà o sarraí, moments en què aquest recorregut hauria estat impossible perquè cap d'aquests carrers ni la font ni l'església existien encara.

Santa Anna, el 1827, vista des de la muralla medieval

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (AHCB)

La placeta de Ramon Amadeu, a banda de ser un dels racons més encisadors de la ciutat, té una curiositat: l’estranya creu de terme que hem esmentat més a munt. Si hi pensem, no té cap sentit que hi sigui perquè l’indret mai ha estat terme ni frontera. I certament res té a veure ni amb Santa Anna ni amb Barcelona. És la creu de terme d'Almatret (Segrià), feta l’any 1608 en estil gòtic. Durant la Guerra Civil l'escultor Apel·les Fenosa la va retirar de la població lleidatana perquè no fos malmesa i la va dipositar al monestir de Sant Cugat. Acabada la guerra, va ser instal·la a la placeta de Ramon Amadeu, on va romandre fins que el 2005 va ser retornada al seu emplaçament original. La que contemplem avui hi és des de 2005, i no només no té res a veure amb Barcelona sinó que és una rèplica de la d’Almatret.

Fa bonic i ja estem acostumats a veure-la. Esperem que els amants de les impostures i de buscar falsedats on no toca no en facin cap campanya de desprestigi ni n’escriguin una tesi. Que serveixi aquesta creu per les tres que hi va haver en el camí del Raval de Jesús, actual passeig de Gràcia.

La creu de terme original, a la plaça Major d'Almatret

Foto: Enric Brunet, per a Panoramio

*

Aquest història i moltes altres sobre la ciutat la podeu trobar al llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

Del Clot a la Font del Qüento i els canons

Una família al Parc del Guinardó, cap a 1920

Fotografia propietat de ©Dariusz Osiak

Quan era petit, a principis dels anys 60, al petit eixample del barri del Clot construït per sobre del carrer de València (antic camí de Sant Sever), més enllà del nucli antic al voltant del mercat i del carrer del Clot, els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans.

Al nord, en sentit Besòs, el nucli de cases i carrers estrets de Can Robacols al Camp de l'Arpa, més enllà del carrer Rogent (antic torrent del Bogatell), un paisatge absolutament rural amb galliners, petits horts i vaqueries, amb carrers sense asfaltar.

Veïnes xerrant a la fresca al carrer de Lluís Rigalt;

al fons, el carrer de Josepa Massanés,

a Can Robacols, cap a 1965

Al sud, en sentit Llobregat, una altra petita zona rural a la qual s'accedia pel passatge d'Anglesola i comunicava els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el "castell" de la fàbrica Damm com a paisatge de fons Era un nucli de casetes baixes que havia rebut el nom de Torre de la Mare de Déu i entre les quals sobresortia l’antiga casa Pons i Subirà construïda el 1867 per aquest indià i periodista de Sant Martí de Provençals, i aleshores habitada per una família amb els fills de la qual jugàvem en l'immens pati d'entrada. També hi va haver una fàbrica que elaborava cola amb ossos d'animals morts.

Vista aèria de la plaça de les Glòries, el 1976, direcció Besòs,

travessada per autopistes i vies de tren. D'esquerra a dreta,

els Encants Vells, la Farinera Sant Jaume,

els tallers de la Renfe

A l'est, al costat mar, deixant de banda el nucli antic del Clot, s'estenia fins a la plaça de les Glòries, el Camp del Sidral, un immens descampat que arribava fins al pont de Marina, amb horts, barraques, barrancs, restes del Rec Comtal i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i sobretot les vies del tren i l'estació del Clot, avui convertida en parc.

La Font del Qüento, cap a 1960

A l'oest, mirant cap el Collserola, darrere de l'Hospital de Sant Pau, el torrent d'en Melis, amb el camp de futbol del Martinenc, la piscina, la masia de Can Planas (avui centre cívic), i a l'esquerra del torrent els terrenys i la casa de la família Pla i Armengol, abandonats durant dècades i avui convertits en jardins públics. I més amunt, per sobre de la plaça del Nen de la Rutlla, topem amb el Parc del Guinardó, al Turó de la Rovira, inaugurat el 1910 en terrenys que fins 1897 havien estat dels municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Dins del parc, rajant sempre aigua fresca, la Font del Qüento com a lloc central de trobada de nens, nenes i famílies, a berenar, a jugar i córrer pels laberíntics camins del parc, les canalitzacions d'aigua i les basses, o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra, i que des de la dècada de 1920 fins a primers de la de 1960 va disposar d'un berenador i quiosc de begudes., probablement inaugurat amb el nom de Casa Blanca i propietat d'Àngel Estruch.

Quiosc de la Font del Qüento, cap a 1950

Foto de Nati Castells, del blog

Memòria dels barris

Anunci del berenador de la Casa Blanca de la

Font del Qüento. Programa de Festa Major de 1921.

Cedit per Carlos Ruiz

Parc del Guinardó amunt, els ressons familiars de la Guerra Civil ens empenyia a la canalla per fer el cim del turó i jugar a les restes de les bateries antiaèria, anomenades els Canons, no "els búnquers" com escampen els desinformats. La DECA (Defensa Especial contra Aeronaus) es va encarregar de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil amb l’objectiu de refusar o almenys dificultar els atacs de l'aviació italiana. El bombardeig feixista de la ciutat fou el primer cas en la història d’una gran ciutat atacada des de l’aire de manera massiva i aleatòria. El Turó de la Rovira va ser triat com a emplaçament estratègic per a l’artilleria antiaèria, que es va començar a construir el 1937 i va entrar en funcionament el 3 de març de 1938, fins que va ser inutilitzada el 1939, moment en què les restes van passar a ser una joguina en mans de nens.

Nens a la bateria antiaèria de Turó de la Rovira, el 1939

Fons Brangulí. ANC

A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia, amb un passat que es remunta al neolític, a les restes d'un jaciment d'un poblat iber, a una necròpolis i mina de ferro romanes i s'hi suma el barri de barraques dels Canons. Aquesta barriada, que acollia unes 100 construccions on habitaven unes 600 persones, va ser el darrer gran nucli de barraques enderrocats durant les obres dels Jocs Olímpics, l'any 1990.

A l'esquerra, el carrer Lavèrnia puja cap a les bateries

antiaèries envoltades del barri dels Canons

Avui, sense canons i sense barraques, aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat s'ha convertit en un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona. Durant dècades ha estat un lloc oblidat, marginat. Ara que és un espai tancat, amb uns horaris de visita i normes restrictives, s'ha convertit en un lloc massificat de turistes i curiosos, que hi van a veure postes de sol amb una cervesa i que es pixen sobre les bateries i les restes dels habitatges dels antics veïns i veïnes del barri dels Canons.

I els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l'Aviazione Legionaria italiana, amb base a l'illa de Mallorca han deixat de bombardejar la ciutat, però el via crucis continua.

Processó de Setmana Santa al carrer Lavèrnia

cap als Canons, l'any 1964

Ignasi Marroyo. ANC