Palau de la Generalitat: de Troia a Barcelona, passant per Tarragona

Gravat del Palau de la Generalitat, entre 1842-1846

Antoni Roca. AHCB

Si fem una volta al perímetre del Palau de la Generalitat ens adonarem fàcilment que el conjunt és format per edificis d’origen i períodes ben diversos. Tot i que els impulsors de la construcció no n’eren conscients (això de la memòria històrica és molt recent i antigament la gent es deixava dur per la inèrcia de la tradició), la localització de la seu del Govern de Catalunya (i de l’Ajuntament) no és casual. Ens trobem dins del fòrum de Barcino, al centre polític i religiós de la ciutat romana, al voltant dels carrers principals, el Cardo Maximus (Llibreteria - Call) i el Decumanus Maximus (Bisbe – Ciutat – Regomir), i a pocs metres de l’element representatiu més important: el Temple d’August, del carrer del Paradís. Durant més de dos mil·lennis, les institucions polítiques de Catalunya i Barcelona (amb algunes excepcions) no s’han mogut de lloc.

La Diputació (Deputació, en el llenguatge de l’època) del General va ser la representació amb caràcter permanent del General o Generalitat de Catalunya, entesa, en el context històric medieval, com a la universitat o comunitat dels súbdits del monarca de la Corona d'Aragó en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya, als qual l’any 1410 s’hi va afegir voluntàriament la Val d’Aran, territori de senyoria reial autònom, que contribuïa a l’erari de la Diputació a canvi de protecció militar.

La Diputació del General va ser el resultat d'un procés històric gradual entre finals del segle XIII i el segle XIV. A la Cort de Barcelona celebrada el 1283 sota la presidència del rei Pere el Gran es va establir que el sobirà no podia promulgar constitucions ni exigir impostos generals sense l'autorització dels tres estaments o Braços -el militar, l'eclesiàstic i el reial o popular- reunits en Corts. Arran de la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364-1365 es va establir de forma estable aquesta institució, privativa de Catalunya, amb seu a la ciutat de Barcelona i residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de la Casa de la Generalitat.

Entramat de cases i carrers del Call sota

el Pati dels Tarongers, l'any 1910

Abans d’anar on volem arribar, farem un breu resum del que veiem a simple vista. La façana del Palau de la Generalitat és un afegit de finals del segle XVI a l’edifici original, construït sobre les cases i la Sinagoga Poca del Call jueu compreses entre els carrers de la Font (Sant Honorat) i del Bisbe. La resta del Call Major s’estenia fins a la muralla romana (Canvis Nou), el carrer del Call, el carrer de Sant Sever i la Baixada de Santa Eulàlia. Fins l’assalt al Call de l’agost de 1391, que va ferir de mort la comunitat jueva catalana de Barcelona, en aquelles cases hi havia viscut, entre d’altres, personatges tan importants com el financer i poeta Moixé Natan i el físic, metge i cirurgià Bonjuhà Cabrit.

Façana gòtica del carrer

de Sant Honorat

Després de la destrucció, les cases van anar a mans del canvista Pere Brunet, el qual finalment les va vendre el 3 de desembre de 1400 als diputats Alfons de Tous, Jaume Marc i Ramon Desplà per a la construcció de la seu de la Diputació del General de Catalunya. Tenia l'entrada pel carrer de Sant Honorat, que donava accés al pati gòtic (la discontinuïtat de la façana del carrer de Sant Honorat permet identificar l'afegit posterior), i arribava fins al carrer del Bisbe, on hi havia l’hort de palau.

Entrada gòtica a l'antic hort del palau, cap a 1920

El pont del carrer del Bisbe que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges (grup heterogeni d'habitatges, antigues residències canonicals unificades i modificades a la dècada de 1920) és neogòtic flamíger, obra de Joan Rubió i Bellver i bastit entre 1923 i 1928, i per tant no té res a veure amb el palau original.

El pont del carrer del Bisbe en

construcció, l'any 1927

Durant el segle XV es van adquirir gradualment altres immobles: cap a l'actual plaça de Sant Jaume unes cases de l'apotecari Esteve Satorre i cap a ponent fins al límit antic del Call, al carrer de Sant Sever. Les incorporacions desordenades van propiciar l’encàrrec d’unes noves obres que van acabar substituint els edificis originals pel palau gòtic que encara avui es pot veure tant pels carrers de Sant Honorat com del Bisbe. Les obres van ser encarregades a Marc Safont, un reconegut mestre de cases que hi va treballar entre 1410 i 1425.

La plaça de Sant Jaume, cap a 1820. Gravat d'Alexandre Laborde.

A l'esquerra, la font de Sant Honorat; a continuació,

el porxo de l'església de Sant Jaume, a dalt

A baix, la plaça de Sant Jaume, l'any 1771, segons un dibuix de Lola Anglada

Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona.

L’any 1597 es projecta l’ampliació del Palau de la Generalitat per la banda de la plaça de Sant Jaume després d'enderrocar les cases i les escrivanies públiques que s’hi interposaven. S’encarreguen les obres a l’arquitecte renaixentista Pere Blai (Barcelona, 1553-1620), que és qui projecta la façana que veiem avui adossada al palau gòtic, i que aleshores donava al carrer de les Escrivanies Públiques. La plaça aleshores ocupava només la petita raconada entre els carrers de la Llibreteria i del Bisbe perquè la resta era ocupada fins 1823 per l’església i el fossar de Sant Jaume, el fossar vell (escurat, buit) de l’església de Sant Miquel, la Casa del Veguer i la font de Sant Honorat (traslladada aquí després de la destrucció del Call) i la Casa de la Batllia General. Els enderrocs del segle XIX van permetre, també, la construcció de la façana neoclàssica (1847) de l’Ajuntament de Barcelona, que fins aleshores tenia l’entrada principal, gòtica, pel carrer de la Ciutat (es conserva mutilada i reaprofitada fent un angle de 90 graus), i l’obertura dels carrers de Jaume I (1850) i Ferran (1840), com podem veure en el dibuix i el plànol següents.

Evolució del Palau de la Generalitat

Font: Generalitat de Catalunya

Plànol de la plaça de Sant Jaume. En blau, els edificis

que ocupaven la plaça abans de 1823. En vermell,

després de 1823. En negre, la reforma que implica

l'obertura dels carrers Jaume I i Ferran

Ja som on volíem. Si mirem la porta principal de la Generalitat, veurem que està flanquejada per quatre columnes dòriques de granit llises. Segurament mai us haureu preguntat pel seu origen perquè pressuposem que són de l’època en què es va construir la façana renaixentista. Doncs no és així. Aquestes quatre columnes són d'origen romà, datades el segle II.

D’on surten aquestes columnes? Segons explica l’epigrafista i arqueòloga Isabel Rodà, de l’Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC), els fusts haurien estat esculpits a Troia juntament amb 45 més, que s’havien de coronar amb capitells de marbre de Màrmara (Proconnesos). Aquestes columnes estan documentades a Tarragona, on haurien estat importades per formar part d’un conjunt arquitectònic d'una gran magnitud i rellevància institucional, probablement per al temple d'August del recinte de culte del Fòrum Provincial, coincidint amb l'estada de l'emperador Adrià a la ciutat l’hivern del 122 al 123. Tot plegat, catorze segles després de la Troia descrita a La Ilíada d’Homer.

Les dues columnes troianes a la porta d'entrada de la capella

del Santíssim de la catedral de Tarragona

Amb la caiguda de l'Imperi Romà algunes d’aquestes columnes van ser afegides a l’antiga parròquia de Sant Pere Sescelades, del segle XII i avui desapareguda, situada en un turó al nord del municipi de Tarragona, prop d’una pedrera i una necròpoli romanes. Quan ja amenaçava ruïna, l’any 1598 Pere Blai va negociar amb les autoritats tarragonines el trasllat de quatre columnes per incorporar-les a la nova façana de la plaça de Sant Jaume. Segons el relat de l’historiador local José Sánchez Real (Obra menor III), “El día 9 de diciembre de 1598 recibieron los cónsules de Tarragona una carta de los diputados en la que se les decía que necesitando cuatro columnas para la portalada y teniendo noticia de la existencia de algunas en Tarragona, pedían que se las cedieran”. Segons Sánchez Real, les autoritats municipals de Tarragona van accedir a la petició sempre que es mantinguessin les columnes estructurals de l’antiga església de Sant Pere Sescelades, que encara es mantenia dempeus malgrat el mal estat.

Una de les columnes troianes en el Passeig

Arqueològic, davant de la Torre de

l'Arquebisbe, la dècada de 1920

Prèviament, l’any 1582, Pere Blai ja havia aprofitat dues de les columnes per col·locar-les a la porta d’accés a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, a l'antic refetor canonical del segle XII; i d’altres columnes troianes d’aquella partida del segle II es conserven al Passeig Arqueològic i en algun parterre com a element decoratiu, com és el cas dels quatre fragments de granit que decoren la plaça de la Unesco, entre la Rambla Vella i el passeig de les Palmeres, amb vistes a l’amfiteatre romà.

Restes de columnes troianes en el Passeig

Arqueològic, l'any 2009

Abandonem la plaça de Sant Jaume. Podem triar qualsevol dels quatre punts cardinals. Jo me’n vaig pel carrer i la Baixada de la Llibreteria, encara coneguda pels barcelonins vells com a Baixada de la Presó. Arribem a la plaça de l’Àngel, l’antic Mercadal. Fins a 1839 hauríem passat per la Presó Comuna del Castell Vell construït sobre la porta romana que s’obria a la Via Augusta. Fins l’obertura de la Via Laietana, a principis del segle XX, en quedaven restes. Carrer avall, les nostres passes han ressonat dins les masmorres que encara es conserven al subsòl. El brogit de la ciutat no ens deixa sentir les veus dels reus.

Dibuix de Joaquim Olivó Formentí,

segona meitat del segle XIX

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El dibuix de Joaquim Olivó Formentí ens mostra la plaça de l'Àngel abans de la reforma de 1839. A la dreta, la porta de la Ciutat o de Santa Eulàlia amb l'estàtua de l'àngel que donarà nom a l'antiga plaça del Mercadal sobre l'aresta de la torre de la Presó Vella, construïda sobre la muralla i la torre romanes; i l'estàtua de Santa Eulàlia sobre un suport adossat a la façana de l'altre costat de la Baixada de la Presó (actualment de la Llibreteria). A mà esquerra, l'embocadura del carrer de Basea, amb la volta que portava a la Baixada de la Llet, la font i la casa del Gremi dels Mercers i la fornícula amb la imatge del seu patró, Sant Julià, darrere del balcó, tot desaparegut amb l'obertura del carrer de Jaume I.