Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dissabte, 20 de juny de 2020

Palau de la Generalitat: de Troia a Barcelona, passant per Tarragona

Gravat del Palau de la Generalitat, entre 1842-1846
Antoni Roca. AHCB


Si fem una volta al perímetre del Palau de la Generalitat ens adonarem fàcilment que el conjunt és format per edificis d’origen i períodes ben diversos. Tot i que els impulsors de la construcció no n’eren conscients (això de la memòria històrica és molt recent i antigament la gent es deixava dur per la inèrcia de la tradició), la localització de la seu del Govern de Catalunya (i de l’Ajuntament) no és casual. Ens trobem dins del fòrum de Barcino, al centre polític i religiós de la ciutat romana, al voltant dels carrers principals, el Cardo Maximus (Llibreteria - Call) i el Decumanus Maximus (Bisbe – Ciutat – Regomir), i a pocs metres de l’element representatiu més important: el Temple d’August, del carrer del Paradís. Durant més de dos mil·lennis, les institucions polítiques de Catalunya i Barcelona (amb algunes excepcions) no s’han mogut de lloc.

La Diputació (Deputació, en el llenguatge de l’època) del General va ser la representació amb caràcter permanent del General o Generalitat de Catalunya, entesa, en el context històric medieval, com a la universitat o comunitat dels súbdits del monarca de la Corona d'Aragó en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya, als qual l’any 1410 s’hi va afegir voluntàriament la Val d’Aran, territori de senyoria reial autònom, que contribuïa a l’erari de la Diputació a canvi de protecció militar.

La Diputació del General va ser el resultat d'un procés històric gradual entre finals del segle XIII i el segle XIV. A la Cort de Barcelona celebrada el 1283 sota la presidència del rei Pere el Gran es va establir que el sobirà no podia promulgar constitucions ni exigir impostos generals sense l'autorització dels tres estaments o Braços -el militar, l'eclesiàstic i el reial o popular- reunits en Corts. Arran de la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364-1365 es va establir de forma estable aquesta institució, privativa de Catalunya, amb seu a la ciutat de Barcelona i residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de la Casa de la Generalitat.


Entramat de cases i carrers del Call sota
el Pati dels Tarongers, l'any 1910


Abans d’anar on volem arribar, farem un breu resum del que veiem a simple vista. La façana del Palau de la Generalitat és un afegit de finals del segle XVI a l’edifici original, construït sobre les cases i la Sinagoga Poca del Call jueu compreses entre els carrers de la Font (Sant Honorat) i del Bisbe. La resta del Call Major s’estenia fins a la muralla romana (Canvis Nou), el carrer del Call, el carrer de Sant Sever i la Baixada de Santa Eulàlia. Fins l’assalt al Call de l’agost de 1391, que va ferir de mort la comunitat jueva catalana de Barcelona, en aquelles cases hi havia viscut, entre d’altres, personatges tan importants com el financer i poeta Moixé Natan i el físic, metge i cirurgià Bonjuhà Cabrit.


Façana gòtica del carrer
de Sant Honorat


Després de la destrucció, les cases van anar a mans del canvista Pere Brunet, el qual finalment les va vendre el 3 de desembre de 1400 als diputats Alfons de Tous, Jaume Marc i Ramon Desplà per a la construcció de la seu de la Diputació del General de Catalunya. Tenia l'entrada pel carrer de Sant Honorat, que donava accés al pati gòtic (la discontinuïtat de la façana del carrer de Sant Honorat permet identificar l'afegit posterior), i arribava fins al carrer del Bisbe, on hi havia l’hort de palau.


Entrada gòtica a l'antic hort del palau, cap a 1920


El pont del carrer del Bisbe que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges (grup heterogeni d'habitatges, antigues residències canonicals unificades i modificades a la dècada de 1920) és neogòtic flamíger, obra de Joan Rubió i Bellver i bastit entre 1923 i 1928, i per tant no té res a veure amb el palau original.


El pont del carrer del Bisbe en
construcció, l'any 1927


Durant el segle XV es van adquirir gradualment altres immobles: cap a l'actual plaça de Sant Jaume unes cases de l'apotecari Esteve Satorre i cap a ponent fins al límit antic del Call, al carrer de Sant Sever. Les incorporacions desordenades van propiciar l’encàrrec d’unes noves obres que van acabar substituint els edificis originals pel palau gòtic que encara avui es pot veure tant pels carrers de Sant Honorat com del Bisbe. Les obres van ser encarregades a Marc Safont, un reconegut mestre de cases que hi va treballar entre 1410 i 1425.


La plaça de Sant Jaume, cap a 1820. Gravat d'Alexandre Laborde.
A l'esquerra, la font de Sant Honorat; a continuació,
el porxo de l'església de Sant Jaume
(el fossar havia estat davant)


L’any 1597 es projecta l’ampliació del Palau de la Generalitat per la banda de la plaça de Sant Jaume després d'enderrocar les cases i les escrivanies públiques que s’hi interposaven. S’encarreguen les obres a l’arquitecte renaixentista Pere Blai (Barcelona, 1553-1620), que és qui projecta la façana que veiem avui adossada al palau gòtic, i que aleshores donava al carrer de les Escrivanies Públiques. La plaça aleshores ocupava només la petita raconada entre els carrers de la Llibreteria i del Bisbe perquè la resta era ocupada fins 1823 per l’església i el fossar de Sant Jaume, el fossar vell (escurat, buit) de l’església de Sant Miquel, la Casa del Veguer i la font de Sant Honorat i la Casa de la Batllia General. Els enderrocs del segle XIX van permetre, també, la construcció de la façana neoclàssica (1847) de l’Ajuntament de Barcelona, que fins aleshores tenia l’entrada principal, gòtica, pel carrer de la Ciutat (es conserva mutilada i reaprofitada fent un angle de 90 graus), i l’obertura dels carrers de Jaume I (1850) i Ferran (1840), com podem veure en el dibuix i el plànol següents.


Evolució del Palau de la Generalitat
Font: Generalitat de Catalunya


Plànol de la plaça de Sant Jaume. En blau, els edificis
que ocupaven la plaça abans de 1823. En vermell,
després de 1823. En negre, la reforma que implica
l'obertura dels carrers Jaume I i Ferran


Ja som on volíem. Si mirem la porta principal de la Generalitat, veurem que està flanquejada per quatre columnes dòriques de granit llises. Segurament mai us haureu preguntat pel seu origen perquè pressuposem que són de l’època en què es va construir la façana renaixentista. Doncs no és així. Aquestes quatre columnes són d'origen romà, datades el segle II.




D’on surten aquestes columnes? Segons explica l’epigrafista i arqueòloga Isabel Rodà, de l’Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC), els fusts haurien estat esculpits a Troia juntament amb 45 més, que s’havien de coronar amb capitells de marbre de Màrmara (Proconnesos). Aquestes columnes estan documentades a Tarragona, on haurien estat importades per formar part d’un conjunt arquitectònic d'una gran magnitud i rellevància institucional, probablement per al temple d'August del recinte de culte del Fòrum Provincial, coincidint amb l'estada de l'emperador Adrià a la ciutat l’hivern del 122 al 123. Tot plegat, catorze segles després de la Troia descrita a La Ilíada d’Homer.


Les dues columnes troianes a la porta d'entrada de la capella
del Santíssim de la catedral de Tarragona


Amb la caiguda de l'Imperi Romà algunes d’aquestes columnes van ser afegides a l’antiga parròquia de Sant Pere Sescelades, del segle XII i avui desapareguda, situada en un turó al nord del municipi de Tarragona, prop d’una pedrera i una necròpoli romanes. Quan ja amenaçava ruïna, l’any 1598 Pere Blai va negociar amb les autoritats tarragonines el trasllat de quatre columnes per incorporar-les a la nova façana de la plaça de Sant Jaume. Segons el relat de l’historiador local José Sánchez Real (Obra menor III), “El día 9 de diciembre de 1598 recibieron los cónsules de Tarragona una carta de los diputados en la que se les decía que necesitando cuatro columnas para la portalada y teniendo noticia de la existencia de algunas en Tarragona, pedían que se las cedieran”. Segons Sánchez Real, les autoritats municipals de Tarragona van accedir a la petició sempre que es mantinguessin les columnes estructurals de l’antiga església de Sant Pere Sescelades, que encara es mantenia dempeus malgrat el mal estat.


Una de les columnes troianes en el Passeig
Arqueològic, davant de la Torre de
l'Arquebisbe, la dècada de 1920


Prèviament, l’any 1582, Pere Blai ja havia aprofitat dues de les columnes per col·locar-les a la porta d’accés a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, a l'antic refetor canonical del segle XII; i d’altres columnes troianes d’aquella partida del segle II es conserven al Passeig Arqueològic i en algun parterre com a element decoratiu, com és el cas dels quatre fragments de granit que decoren la plaça de la Unesco, entre la Rambla Vella i el passeig de les Palmeres, amb vistes a l’amfiteatre romà.


Restes de columnes troianes en el Passeig
Arqueològic, l'any 2009


Abandonem la plaça de Sant Jaume. Podem triar qualsevol dels quatre punts cardinals. Jo me’n vaig pel carrer i la Baixada de la Llibreteria, encara coneguda pels barcelonins vells com a Baixada de la Presó. Arribem a la plaça de l’Àngel, l’antic Mercadal. Fins a 1839 hauríem passat per la Presó Comuna del Castell Vell construït sobre la porta romana que s’obria a la Via Augusta. Fins l’obertura de la Via Laietana, a principis del segle XX, en quedaven restes. Carrer avall, les nostres passes han ressonat dins les masmorres que encara es conserven al subsòl. El brogit de la ciutat no ens deixa sentir les veus dels reus.


Dibuix de Joaquim Olivó Formentí,
segona meitat del segle XIX
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


El dibuix de Joaquim Olivó Formentí ens mostra la plaça de l'Àngel abans de la reforma de 1839. A la dreta, la porta de la Ciutat o de Santa Eulàlia amb l'estàtua de l'àngel que donarà nom a l'antiga plaça del Mercadal sobre l'aresta de la torre de la Presó Vella, construïda sobre la muralla i la torre romanes; i l'estàtua de Santa Eulàlia sobre un suport adossat a la façana de l'altre costat de la Baixada de la Presó (actualment de la Llibreteria). A mà esquerra, l'embocadura del carrer de Basea, amb la volta que portava a la Baixada de la Llet, la font i la casa del Gremi dels Mercers i la fornícula amb la imatge del seu patró, Sant Julià, darrere del balcó, tot desaparegut amb l'obertura del carrer de Jaume I.

19 comentaris :

  1. Como siempre muy interesante.
    Para guardar como estudio, que es lo que hago. Lo imprimo y de vez en cuando lo hojeo, así no me olvido de la historia de Barcelona, que tiene otras, cierto, pero que esta es básica para saber de donde se viene y el porqué de las cosas.
    salut y gracias

    ResponSuprimeix
  2. Muy, muy interesante. Ya conocía el supuesto origen "troyano" de las columnas, pero desconocía la evolución del palau de la Generalitat y del urbanismo de la zona.

    Muchas gracias por compartirlo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gracias, Rodericus. Me alegro que lo hayas encontrado interesante e útil.

      Suprimeix
  3. Gràcies per aportar dades sobre el melic de la ciutat i, també, de Catalunya.

    ResponSuprimeix
  4. Molt interessant, Enric, com sempre. Fins i tot les pedres donen més voltes que el 29.

    Gràcies per fer-nos conèixer una mica més Barcelona.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Quim. Ja veus, entre tanta pedra de Montjuïc apareix alguna sorpresa.

      Suprimeix
  5. Muchísimas gracias por alumbrarme. Desconocía muchos de los datos. Y las fotos que acompañan son buenísimas

    ResponSuprimeix
  6. Bon dia Enric, avui, novament sorprès per l'article i xocant per com la gent, i amb el pas del temps, s'atreveix a enderrocar edificis de tota mena per tal de fer-ne d'altres (per això que apuntaves de tanta pedra!)... pel que sembla, sempre n'hi ha hagut d'aquells que.. "vinga, això a fora"!!.. i dels altres que.."aqui hi farem..¿?".. tot, producte dels "caps pensants".. deu ser propi del món en què vivim.. gràcies!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bon dia, Jaume. Té una explicació, que no una justificació. L'enderroc de la majoria d'esglésies i convents de Barcelona (la nòmina és molt llarga) es produeixen durant el Trienni Liberal (1820-1823) i les desamortitzacions que s'inicien el 1836. Totes elles serviran per obrir espais públics (carrers, places, mercats) o per construir-hi equipaments (hotels, Liceu). Pensem que encara no s'han enderrocat les muralles i cal esponjar la ciutat i guanyar terreny. També és cert que ens molts casos això servirà per especular. Moltes terres de l'Església van anar a parar a la burgesia.

      Suprimeix
  7. .. sí està clar...i és ben cert, Enric. Gràcies un cop més!!

    ResponSuprimeix
  8. M'ha agradat molt saber que les quatre columnes troianes que van incorporar a la façana fossin fetes en el segle II. Quan passi per davant, un altre motiu d'admiració...i de poder explicar-ho als néts. Moltes gràcies, Enric. Felicitats!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Miquel. És divertit descobrir que res és el que sembla o que tot amaga una història al darrere.

      Suprimeix
  9. Molt interessant, molt bona documentació amb fotografies, gravats de l'epoca i planells. Felicitats.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jesús. M'alegro que t'hagi agradat!

      Suprimeix