Palau de la Generalitat: de Troia a Barcelona, passant per Tarragona

Gravat del Palau de la Generalitat, entre 1842-1846

Antoni Roca. AHCB

Si fem una volta al perímetre del Palau de la Generalitat ens adonarem fàcilment que el conjunt és format per edificis d’origen i períodes ben diversos. Tot i que els impulsors de la construcció no n’eren conscients (això de la memòria històrica és molt recent i antigament la gent es deixava dur per la inèrcia de la tradició), la localització de la seu del Govern de Catalunya (i de l’Ajuntament) no és casual. Ens trobem dins del fòrum de Barcino, al centre polític i religiós de la ciutat romana, al voltant dels carrers principals, el Cardo Maximus (Llibreteria - Call) i el Decumanus Maximus (Bisbe – Ciutat – Regomir), i a pocs metres de l’element representatiu més important: el Temple d’August, del carrer del Paradís. Durant més de dos mil·lennis, les institucions polítiques de Catalunya i Barcelona (amb algunes excepcions) no s’han mogut de lloc.

La Diputació (Deputació, en el llenguatge de l’època) del General va ser la representació amb caràcter permanent del General o Generalitat de Catalunya, entesa, en el context històric medieval, com a la universitat o comunitat dels súbdits del monarca de la Corona d'Aragó en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya, als qual l’any 1410 s’hi va afegir voluntàriament la Val d’Aran, territori de senyoria reial autònom, que contribuïa a l’erari de la Diputació a canvi de protecció militar.

La Diputació del General va ser el resultat d'un procés històric gradual entre finals del segle XIII i el segle XIV. A la Cort de Barcelona celebrada el 1283 sota la presidència del rei Pere el Gran es va establir que el sobirà no podia promulgar constitucions ni exigir impostos generals sense l'autorització dels tres estaments o Braços -el militar, l'eclesiàstic i el reial o popular- reunits en Corts. Arran de la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364-1365 es va establir de forma estable aquesta institució, privativa de Catalunya, amb seu a la ciutat de Barcelona i residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de la Casa de la Generalitat.

Entramat de cases i carrers del Call sota

el Pati dels Tarongers, l'any 1910

Abans d’anar on volem arribar, farem un breu resum del que veiem a simple vista. La façana del Palau de la Generalitat és un afegit de finals del segle XVI a l’edifici original, construït sobre les cases i la Sinagoga Poca del Call jueu compreses entre els carrers de la Font (Sant Honorat) i del Bisbe. La resta del Call Major s’estenia fins a la muralla romana (Canvis Nou), el carrer del Call, el carrer de Sant Sever i la Baixada de Santa Eulàlia. Fins l’assalt al Call de l’agost de 1391, que va ferir de mort la comunitat jueva catalana de Barcelona, en aquelles cases hi havia viscut, entre d’altres, personatges tan importants com el financer i poeta Moixé Natan i el físic, metge i cirurgià Bonjuhà Cabrit.

Façana gòtica del carrer

de Sant Honorat

Després de la destrucció, les cases van anar a mans del canvista Pere Brunet, el qual finalment les va vendre el 3 de desembre de 1400 als diputats Alfons de Tous, Jaume Marc i Ramon Desplà per a la construcció de la seu de la Diputació del General de Catalunya. Tenia l'entrada pel carrer de Sant Honorat, que donava accés al pati gòtic (la discontinuïtat de la façana del carrer de Sant Honorat permet identificar l'afegit posterior), i arribava fins al carrer del Bisbe, on hi havia l’hort de palau.

Entrada gòtica a l'antic hort del palau, cap a 1920

El pont del carrer del Bisbe que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges (grup heterogeni d'habitatges, antigues residències canonicals unificades i modificades a la dècada de 1920) és neogòtic flamíger, obra de Joan Rubió i Bellver i bastit entre 1923 i 1928, i per tant no té res a veure amb el palau original.

El pont del carrer del Bisbe en

construcció, l'any 1927

Durant el segle XV es van adquirir gradualment altres immobles: cap a l'actual plaça de Sant Jaume unes cases de l'apotecari Esteve Satorre i cap a ponent fins al límit antic del Call, al carrer de Sant Sever. Les incorporacions desordenades van propiciar l’encàrrec d’unes noves obres que van acabar substituint els edificis originals pel palau gòtic que encara avui es pot veure tant pels carrers de Sant Honorat com del Bisbe. Les obres van ser encarregades a Marc Safont, un reconegut mestre de cases que hi va treballar entre 1410 i 1425.

La plaça de Sant Jaume, cap a 1820. Gravat d'Alexandre Laborde.

A l'esquerra, la font de Sant Honorat; a continuació,

el porxo de l'església de Sant Jaume, a dalt

A baix, la plaça de Sant Jaume, l'any 1771, segons un dibuix de Lola Anglada

Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona.

L’any 1597 es projecta l’ampliació del Palau de la Generalitat per la banda de la plaça de Sant Jaume després d'enderrocar les cases i les escrivanies públiques que s’hi interposaven. S’encarreguen les obres a l’arquitecte renaixentista Pere Blai (Barcelona, 1553-1620), que és qui projecta la façana que veiem avui adossada al palau gòtic, i que aleshores donava al carrer de les Escrivanies Públiques. La plaça aleshores ocupava només la petita raconada entre els carrers de la Llibreteria i del Bisbe perquè la resta era ocupada fins 1823 per l’església i el fossar de Sant Jaume, el fossar vell (escurat, buit) de l’església de Sant Miquel, la Casa del Veguer i la font de Sant Honorat (traslladada aquí després de la destrucció del Call) i la Casa de la Batllia General. Els enderrocs del segle XIX van permetre, també, la construcció de la façana neoclàssica (1847) de l’Ajuntament de Barcelona, que fins aleshores tenia l’entrada principal, gòtica, pel carrer de la Ciutat (es conserva mutilada i reaprofitada fent un angle de 90 graus), i l’obertura dels carrers de Jaume I (1850) i Ferran (1840), com podem veure en el dibuix i el plànol següents.

Evolució del Palau de la Generalitat

Font: Generalitat de Catalunya

Plànol de la plaça de Sant Jaume. En blau, els edificis

que ocupaven la plaça abans de 1823. En vermell,

després de 1823. En negre, la reforma que implica

l'obertura dels carrers Jaume I i Ferran

Ja som on volíem. Si mirem la porta principal de la Generalitat, veurem que està flanquejada per quatre columnes dòriques de granit llises. Segurament mai us haureu preguntat pel seu origen perquè pressuposem que són de l’època en què es va construir la façana renaixentista. Doncs no és així. Aquestes quatre columnes són d'origen romà, datades el segle II.

D’on surten aquestes columnes? Segons explica l’epigrafista i arqueòloga Isabel Rodà, de l’Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC), els fusts haurien estat esculpits a Troia juntament amb 45 més, que s’havien de coronar amb capitells de marbre de Màrmara (Proconnesos). Aquestes columnes estan documentades a Tarragona, on haurien estat importades per formar part d’un conjunt arquitectònic d'una gran magnitud i rellevància institucional, probablement per al temple d'August del recinte de culte del Fòrum Provincial, coincidint amb l'estada de l'emperador Adrià a la ciutat l’hivern del 122 al 123. Tot plegat, catorze segles després de la Troia descrita a La Ilíada d’Homer.

Les dues columnes troianes a la porta d'entrada de la capella

del Santíssim de la catedral de Tarragona

Amb la caiguda de l'Imperi Romà algunes d’aquestes columnes van ser afegides a l’antiga parròquia de Sant Pere Sescelades, del segle XII i avui desapareguda, situada en un turó al nord del municipi de Tarragona, prop d’una pedrera i una necròpoli romanes. Quan ja amenaçava ruïna, l’any 1598 Pere Blai va negociar amb les autoritats tarragonines el trasllat de quatre columnes per incorporar-les a la nova façana de la plaça de Sant Jaume. Segons el relat de l’historiador local José Sánchez Real (Obra menor III), “El día 9 de diciembre de 1598 recibieron los cónsules de Tarragona una carta de los diputados en la que se les decía que necesitando cuatro columnas para la portalada y teniendo noticia de la existencia de algunas en Tarragona, pedían que se las cedieran”. Segons Sánchez Real, les autoritats municipals de Tarragona van accedir a la petició sempre que es mantinguessin les columnes estructurals de l’antiga església de Sant Pere Sescelades, que encara es mantenia dempeus malgrat el mal estat.

Una de les columnes troianes en el Passeig

Arqueològic, davant de la Torre de

l'Arquebisbe, la dècada de 1920

Prèviament, l’any 1582, Pere Blai ja havia aprofitat dues de les columnes per col·locar-les a la porta d’accés a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, a l'antic refetor canonical del segle XII; i d’altres columnes troianes d’aquella partida del segle II es conserven al Passeig Arqueològic i en algun parterre com a element decoratiu, com és el cas dels quatre fragments de granit que decoren la plaça de la Unesco, entre la Rambla Vella i el passeig de les Palmeres, amb vistes a l’amfiteatre romà.

Restes de columnes troianes en el Passeig

Arqueològic, l'any 2009

Abandonem la plaça de Sant Jaume. Podem triar qualsevol dels quatre punts cardinals. Jo me’n vaig pel carrer i la Baixada de la Llibreteria, encara coneguda pels barcelonins vells com a Baixada de la Presó. Arribem a la plaça de l’Àngel, l’antic Mercadal. Fins a 1839 hauríem passat per la Presó Comuna del Castell Vell construït sobre la porta romana que s’obria a la Via Augusta. Fins l’obertura de la Via Laietana, a principis del segle XX, en quedaven restes. Carrer avall, les nostres passes han ressonat dins les masmorres que encara es conserven al subsòl. El brogit de la ciutat no ens deixa sentir les veus dels reus.

Dibuix de Joaquim Olivó Formentí,

segona meitat del segle XIX

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El dibuix de Joaquim Olivó Formentí ens mostra la plaça de l'Àngel abans de la reforma de 1839. A la dreta, la porta de la Ciutat o de Santa Eulàlia amb l'estàtua de l'àngel que donarà nom a l'antiga plaça del Mercadal sobre l'aresta de la torre de la Presó Vella, construïda sobre la muralla i la torre romanes; i l'estàtua de Santa Eulàlia sobre un suport adossat a la façana de l'altre costat de la Baixada de la Presó (actualment de la Llibreteria). A mà esquerra, l'embocadura del carrer de Basea, amb la volta que portava a la Baixada de la Llet, la font i la casa del Gremi dels Mercers i la fornícula amb la imatge del seu patró, Sant Julià, darrere del balcó, tot desaparegut amb l'obertura del carrer de Jaume I.

Els safareigs de Santa Caterina

Vista aèria dels barris de la Catedral, Sant Pere i Santa

Caterina abans de l'obertura de les avingudes

de la Catedral i Cambó, el març de 1925

Josep Gaspar. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els quarterons de Miquel Garriga i Roca (1856-1862) a escala 1:250 que es poden consultar a la pàgina web Barcelona, darrera mirada de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Presenten la ciutat de Barcelona just després de l’enderroc de les muralles (1854). És la “darrera mirada” sobre una ciutat que havia de canviar per sempre amb la construcció de l’Eixample i la reforma interior amb l’obertura de les gran vies previstes en el Pla Baixeras (1879; aprovat per l’Ajuntament el 1881 i per Madrid el 1889), que obriria la Via Laietana (1909) amb l’enderroc de 2.199 cases, i després de la Guerra les avingudes de la Catedral, Cambó i Drassanes. En els plànols ressalten especialment, en blau, els canals, estanys i safareigs de mitjan segle XIX. Una d’aquestes taques d’aigua destaca per sobre de les altres: les set basses situades davant del mercat de Santa Caterina (1847; aleshores mercat d’Isabel II), del quarteró número 31, entre els carrers de Lacy, Freixures, Sant Pere més Baix i General Álvarez de Castro, del barri de Sant Pere.

Quarteró 31 (1856-1862). Miquel Garriga i Roca

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

En primera instància semblen estanys que formen part d’un jardí (la planta enjardinada adjacent així ho feia pensar), però són uns safareigs com molt bé ho exposa Barcelofília en el seu apunt dedicat al desaparegut carrer de Lacy, que ho documenta a partir d’unes notícies de robatoris i batusses aparegudes a la premsa. Però anirem una mica més enllà per documentar-ne el seu origen i donar-me a mi mateix una mica de raó malgrat l’error.

Per documentar l’origen de la mansana número 1 del quarteró 31 hem anat a buscar el plànol de l’antic convent de Santa Caterina, que ocupava l’espai de l’actual mercat, i hem comprovat que la instal·lació religiosa ocupava un terreny molt més gran que el del mercat i que englobava la mansana amb les basses del quarteró.

Plànol del convent de Santa Caterina de Barcelona Cayetano

Barraquer, Las Casas de religiosos en Cataluña

durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906

Una mica d’història

Els dominics del convent de Santa Caterina van arribar a Barcelona el 1219 i sembla ser (tot i que resulta estrany) que es van instal·lar en primera instància en unes cases del Call, segurament al carrer de la Volta (avui de Sant Sever), a tocar del palau bisbal i de la Catedral. Al carrer de la Sinagoga o de la Carnisseria de l'antic barri jueu se li va canviar el nom pel de Sant Domènec del Call en honor al primer establiment dels dominics i unes rajoles commemoren el fet. Avui porta el nom de Salomó ben Adret (Barcelona, 1235–1310), el gran mestre de la llei jueva. Però com tantes altres altres llegendes, aquesta explicació amaga uns altres fets: Sant Domènec se celebrava el dia 8 d'agost, precisament el dia de 1391 en què el Call va ser assaltat pels cristians exaltats que van matar prop de 400 barcelonins jueus i van destruir part del barri. Els dominics van ser els grans enemics del jueus i l'orde que es va fer càrrec de la Inquisició, i probablement la llegenda és posterior als fets de 1391.

Rajoles commemoratives de

Sant Domènec del Call

Font: Monestirs.cat

L’indret es va fer petit de seguida i el 31 d’octubre de 1223 els van ser concedits uns terrenys, que serien l’emplaçament definitiu, al lloc on hi havia una antiga capella dedicada a Santa Caterina, segurament associada a l’església romànica de Sant Salvador, documentada el 1081. Anteriorment a aquesta església, l’arqueologia hi ha documentat restes ceràmiques del Bronze Inicial (1800-1500 aec), un assentament romà d’època colonial (s. I aec), una necròpolis tardoantiga (s. IV) i activitat agrícola altmedieval. Les obres del convent van començar el 1243 i es van allargar fins entrat el segle XIV. Entre els anys 1269 i 1369 va acollir les reunions del Consell de Cent i guardava entre els seus murs les arques amb els privilegis de la ciutat.

El convent de Santa Caterina acollia una institució poc coneguda entre els barcelonins (no en el món acadèmic): l'Acadèmia de Sant Tomàs, activa en els segles XVII i XVIII. El seu origen, però, es remunta a la primera meitat del segle XVI i és, per tant, la primera acadèmia catalana i de tot l'estat. La formaven, a més de religiosos dominics, professors i alumnes de la Universitat de Barcelona i funcionava com a acadèmia filosòfica i literària. Després de la Guerra de Successió, amb el triomf dels borbons, l'Acadèmia va funcionar com a alternativa a la Universitat de Barcelona traslladada a Cervera.

A principis del segle XIX, els límits conventuals, com es pot veure en el plànol, estaven entre els carrers de la Claveguera (Mestres Casals i Martorell des del 25 de maig de 1958), Gombau, Jaume Giralt el Pellicer, Colomines, placeta de Santa Caterina, Tragí i Freixures (el tram des de Tragí fins a la placeta era convent i es va enderrocat el 1823 per obrir Freixures, aprofitant que els dominics havien estat expulsats); els jardins interiors de les cases del carrer de Sant Pere més Baix feien de límit nord-oest. El convent i els claustres ocupaven la meitat del costat de mar i els horts la meitat de muntanya: exactament l’espai que ocupen els jardins i les basses del quarteró de Garriga i Roca, al qual caldria afegir el carrer del General Álvarez de Castro obert després que el convent fos desamortitzat i incendiat el 1835, i enderrocat definitivament el 1837 malgrat que estava en molt bon estat de conservació.

Gravat del claustre de Santa Caterina (1826/1832)

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

L’hort de Santa Caterina tenia uns coberts de parra, un safareig i una sínia, que s’alimentaven gràcies a una fibla procedent del Rec Comtal que, com dèiem al parlar del Llibre de les fonts de Barcelona, va ser la primera canalització d’aigua viva feta a una institució de la ciutat gràcies a un privilegi atorgat pel rei Jaume I el mateix any que es van concedir els nous terrenys. Entre Freixures i l’entrada del carrer del Tragí, al costat de la porta d’entrada als horts, els dominics hi van construir una font pública (1830) que es va mantenir activa fins ben entrat el segle XX (en el quarteró s’identifica a l’angle superior esquerre del mercat i en el plànol del convent, al carrer Freixures), i a l’interior hi havia un pou accessible a tot el veïnat, una font ornamental que rajava contínuament i un jardí de tarongers i roses. En aquest carrer de les Freixures l'activitat comercial girava, com el seu nom indica, al voltant de les entranyes i els menuts càrnics, i també hi va haver fins no fa gaires anys tallers de carn per escorxar i especejar la carn gràcies a l'abundància d'aigua que necessita aquesta mena d'activitat.

L’hort després del convent

Un cop enderrocat el convent la major part del terreny que ocupava es converteix en espai públic i es construirà el mercat d’Isabel II, una edificació neoclàssica projectada per l’arquitecte Josep Buixareu l’any 1844, acabada el 1847 i remodelada per Enric Miralles el 2005. Al nord del mercat, fora de l’edifici sobre l’actual avinguda Cambó, es van instal·lar les peixateries.

Els enderrocs del convent van servir també per obrir nous carrers i esponjar una zona que estava molt congestionada. És així, doncs, que entre 1837 i 1850 es tracen els carrers del General Álvarez de Castro (seguint el traçat de Jaume Giralt) i de Lacy, que coincideix aproximadament amb Cambó, com es pot veure en el quarteró 31, però que ben aviat canviaria el nom pel de Nou de Lacy (ja apareix en un plànol de 1858, tot i que el nom es va anar alternant), probablement quan es van construir les peixateries.

El carrer de Lacy va partir en dos el territori ocupat pel convent, amb la qual cosa els horts de la meitat de muntanya van quedar segregats de la resta de l’espai, es van posar a la venda i van ser comprats pel particular senyor Codina, com consta a l'escriptura atorgada pel jutge “en nombre de S. M. Isabel Segunda y de la Nación Española a quien estaban adjudicados entre otros los bienes del expresado Convento de Dominicos de esta ciudad”.

L’ús que se’n va fer d’aquets horts el sabem gràcies al fons documental del Rec Comtal conservat a l’Arxiu Municipal de Sant Andreu. A petició de la Junta del Rec, que reclama el consum d’aigua del Rec, l’any 1860 Ramona Codina (filla del comprador dels horts) i Jordi Miralles, casats l’any 1829 i propietaris dels “safareigs de Santa Caterina”, envien un document a la Junta justificant que l’aigua que proveeix els safareigs prové del Rec a través d’una conducció que passava pels carrers del Rec Comtal, Sant Pere més Baix i Álvarez de Castro, i que és la que arribava als horts del convent dels dominicans abans de l'exclaustració de 1835. Amb adreça al carrer Nou de Lacy número 3, el contenciós entre els propietaris dels safareigs i la institució que regulava els usos i els cabals del Rec Comtal va durar fins l'any 1916, en que es va estroncar l'aigua per una avaria en la conducció. Els safareigs de Santa Caterina, doncs, van ser construïts per la família Codina en els antics horts del convent. Eren prou grans com per imaginar que va ser un negoci pròsper gràcies tant als particulars que hi anaven a rentar la seva roba com pel servei de bugaderia de les nombroses cases senyorials del barri: el palau dels marquesos de Dou (actualment seu de l'escola Cervantes) era just darrere dels safareigs, al carrer de Sant Pere més Baix, igual que el dels marquesos d'Alòs (avui casal de joves del barri).

A finals del segle XIX van tenir com a veïna una serradora, com destaca un anunci de l’esmentat apunt de Barcelofília, i durant la primera meitat del segle XX hi va haver una fàbrica que no hem pogut identificar, com es pot veure per la xemeneia de la foto de Josep Gaspar. Tot plegat va desaparèixer amb l’obertura de l’avinguda Cambó durant la primera meitat de la dècada de 1950 i la construcció de l’actual edifici. El carrer de Mercaders va quedar partit per l'avinguda i amb el tram que en va desaparèixer es va enderrocar un palau del segle XVIII, en els números 38-40, on hi havia el teatre Olimpo (1849-1952) en el qual, l'any 1951 el poeta Joan Brossa va estrenar les obres Nocturns encontres i Farsa entenent que l'espectador ha de transportar-se al mateix centre de l'escena.

La zona d'estudi, amb la xemeneia al centre, en un

fragment d'una fotografia de Josep Gaspar de març de 1925

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els jardins que en el quarteró estan situats sobre els safareigs pertanyien a la finca del número 28 del carrer de Sant Pere més Baix i van desaparèixer quan la propietat va ser derruïda a finals de la dècada de 1930 per construir-hi en el seu lloc el cinema Manila. Inaugurat el 1941 amb un aforament de 1.477 localitats, s’estrenà amb les pel·lícules Como tú me deseas (1932), de la Greta Garbo, i Vivir para gozar (1938), dirigida por George Cukor i interpretada per Cary Grant i Katharine Hepburn. El Manila, conjuntament amb el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973) del carrer del Rec Comtal 20, van ser els dos grans cinemes del barri de Sant Pere i oferien programes dobles i varietats (el Triunfo havia ofert programes triples i teatre).

El Manila va tancar l’any 1969 i en el seu lloc es va construir un pàrquing que encara perdura sobre el cadàver dels jardins i del pati de butaques. Del cinema no en queda, de moment, cap imatge. Potser aquest apunt desperta alguns records i d’una vella caixa de sabates en sorgeix una fotografia.

El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal,

projectat per Manuel Raspall i Mayol (1877-1937),

en una postal de principis del segle XX

*

Notes:

MUHBA Santa Caterina: espai d’interpretació del jaciment arqueològic del convent.

Plànol del convent de Santa Caterina de Barcelona: Cayetano Barraquer y Roviralta, Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Capítulo octavo. Dominicos. Barcelona : Impr. de F. J. Altés y Alabart, 1906.