El gabinet Salvador, el meteorit de Barcelona i altres meravelles

Al mig, el flascó que conté les restes

del meteorit Barcelona (1704)

Foto: J. M. de Llobet

[5 de març de 2025. Provisional]

Durant aquests darrers dies el carrer de la Fusteria omple les pàgines dels diaris i dels telenotícies, com passa sempre que les obres urbanes de la ciutat deixen al descobert restes arqueològiques. Aquesta vegada, però, les pedres aporten alguna sorpresa més enllà de la seva antiguitat. Abans de continuar, però, cal fer un aclariment. El nom del carrer de la Fusteria no ens parla del que avui entenem per fusta i fuster, sinó que fa referència a la localització de les drassanes velles de Barcelona: dels vaixells en deien fustes i els fusters eren els mestres d'aixa. Fins que no es va acabar l'enderroc de la Muralla de Mar, la cala que hi havia al baluard de davant d'aquest carrer era coneguda com "platja de les barques".

Les obres que s'estan fent en el paviment d'aquest tram de carrer que va sobreviure a l'obertura de la Via Laietana (1909) al costat de l'edifici de Correus han deixat al descobert una illa de cases original del segle XIV amb les restes de cinc edificis medievals. Una d'aquestes cases, segons afirmen prudentment els arqueòlegs a l'espera de comprovar-ho, podria ser el lloc que va albergar el primer museu públic de la ciutat i de l'estat.

Aquest primer "museu" de què parlen les notícies és el Gabinet Salvador, una col·lecció científica i naturalista, a l'estil de les cambres de meravelles, composta, entre d'altres elements, d'un herbari amb milers d'exemplars vegetals, minerals, mol·luscs, fòssils, animals dissecats, vestigis arqueològics, peces d'antiquari i llibres que la família Salvador tenia a la farmàcia del carrer Ample amb Fusteria. Després d'anys desapareguda, aquesta col·lecció que neix durant la Il·lustració, avui es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

També s'hi conserven dos fragments del Meteorit de Barcelona, de 50 i 34 grams de pes respectivament, que va caure a Terrassa el 25 de desembre de 1704 i que és un dels set meteorits conservats més antics.

Dibuix del meteorit

fet per Josep Bolló

La caiguda del meteorit va ser recollida per Josep Bolló a la Miscel·lània Científica amb un dibuix i va descriure el fenomen de la següent manera:

"Signe Magnut aparuit in Cel Señal del Cel que ab grandissim estruendo aparegué als 25 de desembre, dia de Nadal, del añy 1705 a las 5 horas de la tarda. Fou cosa molt orrorosa axí per trobarse lo Emisferi ben clar y ceré com per lo gran rimbombo y resplandor que feu. Y segons havem observat se pot dir que era presagi de las miseries y calamitats que ha patit i pateix tot lo Regne de España y mes en particular lo Principat de Cathalunya."

Quan diu 1705 no és un error; és data segons el còmput de l'Any de la Nativitat, en què el dia de Nadal és el primer dia de l'any següent. Les "calamitats" a les quals fa referència és la Guerra de Successió. En el seu moment, els austriacistes van pensar que es tractava d'un signe diví a favor de l'arxiduc Carles i contra les pretensions borbòniques. Però com molt bé sabem, el meteorit només ens va dur desgràcies.

Enric H. March

Cabinet de curiosités, Domenico Remps, 1690

Museo dell'Opificio delle Pietre Dure, Florència

Les cambres de meravelles

Les cambres de meravelles o gabinets de curiositats van aparèixer entre els segles XVI i XVIII. Eren col·leccions particulars de membres de la noblesa i de l’alta burgesia, que sorgeixen impulsades per la curiositat que despertaven les novetats naturals, biològiques i antropològiques, i els objectes rars i exòtics descoberts durant les exploracions de les regions conquerides pels imperis europeus. Aquest interès no tenia només un afany col·leccionista, sinó que la manera com els objectes es disposaven a les cambres tenia la voluntat de classificar el coneixement i el món.

Malgrat la desaparició dels gabinets de curiositats i la creació dels museus d’Història Natural, les iniciatives particulars no es van aturar. Al voltant de l’interès creixent per la ciència i amb la col·laboració d’una burgesia nascuda de la revolució industrial, les exposicions universal es van convertir en el gran aparador de tota novetat, i la ciència va estar ben present com ja n’hem parlat algun altre cop al voltant de les figures de Francesc Darder, naturalista responsable de la creació del parc zoològic i del museu que du el seu nom, i de Lluís Soler, el taxidermista de la plaça Reial.

Cambra de meravelles

Portada del Fasiculus Rariorum (1616),

de Basilius Besler

Londres (1851) i París (1855) són considerades les dues primeres exposicions universals, i ambdues ciutats capitalitzaran durant molt de temps el progrés i l’exhibició del que en aquell moment era la modernitat. El comerç, la indústria i la ciència eren els protagonistes d’un món que s’expandia més enllà dels interessos nacionals i que permetia atraure milions de persones, que havien de pagar una entrada per accedir als recintes. Les exposicions eren una atracció i un espectacle que transcendia els interessos d’organitzadors i expositors per convertir-se en una fórmula que permetia a les ciutats en el seu conjunt transformar-se en un gran escenari.

Barcelona no va ser aliena a aquestes transformacions i també va entrar en aquella modernitat durant el període que va transcórrer entre les exposicions de 1888 i 1929, i que va tenir el seu punt àlgid durant la República, fins que la guerra i la dictadura van estroncar el camí que la ciència i la cultura havien endegat.

Salvadoriana

Salvadoriana, que va començar com a exposició temporal del Jardí Botànic de Barcelona a Montjuïc durant dos anys, del 20 de maig de 2014 fins l’abril de 2016, ara és una exposició permanent que mostra el gabinet d’Història Natural de la família Salvador (1626-1855), gràcies a l’Institut Botànic de Barcelona (IBB) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB).

La col·lecció Salvador de curiositats naturals té força similituds amb les cambres de meravelles. Els Salvador, família d’apotecaris i naturalistes instal·lada a la ciutat, la va iniciar durant el segle XVII i la va mantenir a la farmàcia que tenia al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus). En aquest emplaçament va estar activa fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador naturalistes, Josep Salvador i Soler (1804-1855).

Segurament ignorat per la majoria de barcelonins, del record dels Salvador Barcelona només en guardava testimoni a través del nomenclàtor. El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a la família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí que els subministraven les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina.

El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el

Portal de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)

Fragment d'un plànol de 1806 (ICGC)

El gabinet, que compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, va caure en l'oblit perdut en una masia del Penedès fins que el botànic Pius Font i Quer, llavors director de l'Institut Botànic de Barcelona, el va adquirir l'any 1937 i el va guardar en la institució que dirigia. L'any 1940 l'Ajuntament de Barcelona se’l va fer seu i l’ha mantingut fins a l'actualitat a l'Institut Botànic on, fins ara ha estat amagat del públic.

El Gabinet Salvador és una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies. La majoria van desaparèixer al ser integrades en els grans museus nacionals que es van començar a construir durant el segle XIX, com és el cas del Museu Martorell a Barcelona, inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona que ocupa avui; o bé van acabar disperses pel pas del temps i la història. Creat amb finalitats professionals com a part de la feina que els Salvador desenvolupaven, el gabinet està considerat el primer museu obert al públic que va tenir Barcelona i és un tresor del patrimoni científic de la ciutat.

Reproducció del gabinet Salvador

Institut Botànic de Barcelona

Foto: Josep Maria Llobet

Salvadoriana ens posa en el camí de la recuperació d’aquell llegat com una manera més d’escriure el relat de Barcelona, de la seva història i la de tots els barcelonins. I ho fa des d’un lloc, el Jardí Botànic, allunyat aparentment del centre de la ciutat. Però això no és cert: Barcelona comença a tenir sentit vista des de Montjuïc; vista des de Laie, la Barcelona ibera que des de les alçades potser va somiar conquerir el pla i el mar.

El Prodigi

Mentre el gabinet de ciències naturals de la família Salvador renaixia en el Jardí Botànic de Montjuïc, la sala d'exposicions Artur Ramon del carrer de la Palla, 23 (ara a Bailèn, 19), ens va sorprendre durant la tardor de 2015 amb una actualització d'aquelles cambres de meravelles. El Prodigi, que és el nom de la mostra, recuperava el vell significat de la paraula –un fet que no es pot explicar per les lleis de la natura– i posava en diàleg peces antigues i obres modernes que permetien actualitzar el concepte de "meravella" buscant el límit entre la ciència i l'art.

Al costat d'un cocodril del Nil i del famós goril·la mascle que havia estat exhibit en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals del taxidermista Lluís Soler, a la plaça Reial, s'hi podia veure el rellotge autòmat Els funambulistes, de Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna i de qui Harry Houdini en va prendre el nom en honor seu;  amb gravats de Piranesi combinats amb peces de Fortuny, Dalí, Brossa, Miró, Ponç, amb obres contemporànies dels artistes Pablo Milicua (comissari de l'exposició amb Artur Ramon), Yolanda Tabanera, Carlos Pazos, Evru (abans conegut com a Zush) i Marcel·lí Antúnez (fundador de la Fura del Baus), que juguen amb la transgressió de la natura i les formes.

Caps arrencats (1993)

Marcel·lí Antúnez

El goril·la

Segurament molts recordareu el goril·la del taxidermista de la plaça Reial. Anàvem a la botiga de Lluís Soler amb l'esperit de qui visita una cambra de meravelles: conèixer els misteris del món, amb l'esperança de trobar una mòmia, sang de drac, banya d'unicorn o alguna sirena de Fiji com aquelles deformitats que s'havien exhibit a les barraques de monstres de fira. Però les rareses no anaven mai més enllà d'alguna bèstia de dos caps i sortíem de la botiga amb un mineral per a la col·lecció, i la visió de l'imponent goril·la, és clar.

Aquest gran simi mascle adquirit al Camerun l'any 1910 i portava originalment un indígena dissecat agafat sota el braç, que va ser retirat per no ferir sensibilitats. El mascle va ser adquirit l'any 1994 i va marxar de la ciutat per servir de decoració en una exposició. Havia estat acompanyat d'una femella, que va acabar al Japó, i una cria que es va acabar trencant.

El goril·la mascle amb un indígena sota el braç

Museu Pedagògic de Ciències Naturals

El que són les coses, abans que el goril·la arribés al carrer de la Palla em va ser ofert per comprar-lo (a un preu relativament assequible, i en tinc el certificat d'autenticitat) o per fer d'intermediari davant la impossibilitat del propietari de trobar un comprador més adequat, com hauria estat el Museu de Ciències Naturals. Però ningú l'ha volgut, com ja va passar amb el museu anatòmic de Francesc Roca, que va volar a Bèlgica. No negaré que m'hauria fet gràcia tenir-lo de company en el meu despatx, però aquestes bèsties són un niu de pols.

Enric H. March

El Museu Darder de Barcelona

Francesc Darder

Quan pensem en Francesc Darder (Gràcia, 2 d'octubre de 1851 – Barcelona, 8 d'abril de 1918) ens ve immediatament al cap el Negre de Banyoles, el boiximà dissecat que s’exhibia en el Museu Darder de Banyoles fins l’any 2000, en què va ser retirat i dut a Àfrica per enterrar-lo.

Però la història de Francesc Darder està vinculada a Barcelona, i la seva petja per la ciutat, més enllà de la creació del Parc Zoològic, no sempre es pot seguir perquè ha estat oblidada. Veterinari de formació, Darder era aficionat a la història natural i a la taxidèrmia (va ser professor de Lluís Soler (1871-1923), el taxidermista de la plaça Reial). Va tenir botigues de veterinària, zootècnia, embalsamament i ciències naturals en general, i va arribar a formar una gran col·lecció particular que abans d’anar a parar a Banyoles l’any 1916 va estar oberta al públic a Barcelona a diversos indrets.

Francesc Darder en el seu gabinet de ciències

naturals del carrer Mendizábal

El seu gabinet de ciències naturals estava dins del corrent de les cambres de meravelles, que neixen originalment de les col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions, dels descobriments i de les colonitzacions, i que en ocasions podien anar acompanyats d’exhibicions humanes amb individus dissecats, o vius en el cas de les exhibicions de les exposicions universals.

En l’època en què estem, mitjan segle XIX, aquests gabinets privats aniran desapareixent i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. No és el cas, però, del Gabinet Salvador (un dels més importants d’Europa), que desapareix el 1857 quan l’hereu Salvador mor sense descendència i tanquen la farmàcia i l’exposició que tenien en el carrer Ample amb Fusteria. Miraculosament recuperat, es conserva en el Jardí Botànic de Barcelona, en part exposat, després d'haver estat posteriorment recuperat: Salvadoriana: la col·lecció Salvador d'història natural del segle XVIII. Però d’altres col·leccions passaran a formar part del que es coneix com el primer museu públic d’història natural del país: el Museu Martorell.

El Museu Martorell va ser inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona, que ocupa avui. Aleshores incloïa seccions de botànica, geologia i paleontologia; d’arqueologia (després traslladada al Palau de Belles Arts de Montjuïc); zoologia (traslladat i convertit en Museu de Zootècnia: Pavelló de Construccions Navals de la Secció Marítima de la Exposició Universal, 1899; Umbracle del Parc de la Ciutadella (1912); Castell dels Tres Dragons, 1920, ara com a Museu de Zoologia, que és com l’hem conegut; i finalment, Museu Blau, 2010); tot provinent de col·leccions privades. Aquest Museu de Zootècnia va ser una iniciativa que l’any 1896 va posar en marxa, precisament, Francesc Darder.

El cafè restaurant del Castell dels Tres Dragons (1888),

en un gravat de Lluís Domènech i Muntaner. COAC

Abans, però, l’any 1874 ja havia estat creat per Jaume Almera i Comas el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, encara existent, que té com a objecte d'estudi la paleontologia, principalment d'invertebrats. Aquest museu procedia de l’antic Gabinet de Ciències Naturals de 1817, associat a la càtedra d’Història Natural.

Darder, però, ja havia estat protagonista d’un altre esdeveniment ciutadà, l’any 1892. Vint anys abans, el 1872, Lluís Martí i Codolar –un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona, l’edifici del qual avui és el Museu de Cera de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals. Aleshores apareix Francesc Darder, que per evitar que la col·lecció zoològica sortís de Barcelona en proposa la compra a l'Ajuntament, i el Jardí Zoològic acaba sent l’embrió del Parc Zoològic actual (cliqueu l'enllaç per conèixer tota la història), inaugurat el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888.

Difusor de les ciències naturals (va instaurar a Banyoles la Festa del peix per repoblar els rius catalans), Francesc Darder va editar diversos llibres i les revistes Zookeryx o El Pregonero de los Animales i Revista Universal Ilustrada (1876-1880) –aquesta continuadora de la primera–, i El Naturalista (1886-1891).

Des del punt de vista més mercantil, Darder va tenir diverses botigues on exercia les seves especialitats, que ja hem esmentat abans: veterinària, taxidèrmia, zootècnia, material per a la didàctica de les ciències naturals, peces d’anatomia humana, antropologia o embalsamament de cossos humans. Tot aquest desplegament comercial i professional va anar paral·lel a la creació del seu propi museu, del qual Barcelona no en guarda cap memòria. Però anem per ordre i veiem quines van ser les diferents seus comercials, quina activitat hi va desenvolupar i com va anar construint la seva col·lecció.


Gabinet d'Història Natural (1882)

La Vanguardia del 22 de setembre de 1882 anunciava la propera inauguració del “Gabinete de Història Natural de don Francisco de A. Darder, establecido en la calle de Ronda de San Pablo, 19”, a la cantonada amb Aldana, on el 1919 es començaria a construir el Teatre Circ Olympia. Dos dies més tard, el mateix diari barceloní en feia una crònica entusiasta després de la inauguració:

“Cuantos elogios prodigásemos al señor Darder serían pálidos, puesto que con infatigable constancia y sacrificios ha logrado poner aquel ramo [la Historia Natural] á notable altura en esta capital, como así lo demuestra la variada y escogida colección de aves, peces y animales de todas clases que por sí propio ha disecado con gran pericia, expuestos en su gabinete [...]”

Aquest primer gabinet de Darder està encara dedicat íntegrament a la veterinària, la taxidèrmia i la zootècnia: “el señor Darder tiene un espacioso taller y locales destinados para conservar vivos los ejemplares que luego en época oportuna ha de disecar, como así mismo otro para curar caballos, perros, etc., de toda clase de enfermedades, tumores, etc.” El 1883 va començar a oferir serveis de conservació i embalsamament de cadàvers humans.

De fet, Darder tenia aquesta botiga des de 1880. Es deia, segons la Historia de la veterinaria en Catalunya (1400-1980) de Jaume Roca, El conejar modelo barcelonés, i es dedicava a la promoció i venda d’articles per a la cria de conills; va viatjar a París i Londres important conills reproductors.


Gabinet d'Història Natural (1884-1887)

L’any 1884 Darder està instal·lat en el carrer de Mendizabal 19 (avui Junta del Comerç), probablement en el mateix carrer on tenia el seu domicili perquè en el número 20 hi havia inicialment la redacció de la revista El Naturalista.

Pel que sabem a través de La Vanguardia del 12 de desembre de 1884, Darder ha augmentat considerablement la seva col·lecció, que passa de contemplar col·leccions zoològiques a afegir-hi elements antropològics i anatòmics, i comença a obrir les portes al públic general, la qual cosa li procurarà un èxit, com veurem més endavant:

“Durante las próximas ferias de Santo Tomás, don Francisco de A. Darder permitirá al público la entrada libre á su gabinete de Historia Natural, situado en la calle Mendizábal, núm. 19, bajos, y el cual ha sido considerablemente aumentado con ejemplares procedentes de lejanos países y notabilísimos por su rareza.
El Museo estará únicamente abierto durante los días que duren las ferias, desde las dos de la tarde á las siete de la noche, permitiéndose la entrada libre al gran salón de Historia Natural. A las secciones reservadas, para evitar el barullo, entrarán solo las personas que adquieran el catálogo de la casa ó bien se provean dentro de esta semana de la correspondiente tarjeta de invitación que se facilitará á todo el que la pida con tal de que sea mayor de edad.”

Les dades de la majoria d’edat i l’existència d’un saló reservat ens indiquen ben clarament que el gabinet té una secció dedicada a la anatomia humana, amb l’exhibició de processos fisiològics, com la gestació i el part, patologies i malalties venèries.

Si fem cas a l’article que Arturo Llopis va publicar a Destino el setembre de 1948, el gabinet va estar obert en aquesta adreça fins l’Exposició Universal de 1888, en què assegura el periodista que es va convertir en una de les atraccions més visitades pels forasters que visitaven Barcelona. Després en tornarem a parlar perquè probablement és un error.


Casa Darder (1885)

Mentre el Gabinete de Ciencias Naturales del carrer Mendizábal continuava obert (a la guia Barcelona y sus alrededores, de José Coroleu encara hi consta l’any 1887), l’any 1885 Francesc Darder obria una botiga en el carrer Jaume I 11, en aquest cas concebuda com a gran distribuïdora de material no només per a col·leccionistes sinó com a subministradora a les escoles i a les universitats de tot l’Estat. A la publicitat de l’època, publicada a la revista El Naturalista, s’especifica que s’hi poden adquirir col·leccions i exemplar solts de quadrúpedes, aus, rèptils, amfibis i peixos dissecats; insectes, mol·luscs, plantes minerals i fòssils; preparacions microscòpiques i material i reactius per a micrografia; esquelets humans i de tota mena d’animals; cranis de guix i naturals de totes les “races humanes”; instruments per a la dissecció d’animals; quadres il·lustrats amb gravats i dibuixos il·luminats per a instituts i escoles; busts per estudiar frenologia; articles de cacera; preparació d’insectes; ulls artificials per a estàtues i animals; caps de cérvol, de porc senglar o de toro... Però s’hi poden adquirir articles tan diversos com pells per a tapissos, ornamentació per a barrets de senyora, arbustos i flors, remarcant que estan especialitzats en corones fúnebres y de teatre.

Es posa especial èmfasi en la dissecació d’animals i en el que era el producte estrella de Francesc Darder: l’embalsamament humà, amb una tècnica ideada per ell mateix, anunciat com el mètode més higiènic per a enterrar els morts. I també resulta curiosa la llista que es publicava a El Naturalista de setembre de 1886 amb els preus de cranis i de tots els ossos del cos humà.

Anunci de 1886

A banda de la il·lustració del gabinet, no tenim cap imatge de la Casa Darder, però havia de ser força espectacular i el doctor Darder no se n’estava d’exhibir a l’aparador peces que cridessin l’atenció. Un cas que recollia La Vanguardia el novembre de 1885 era el d’un exemplar de la família de l’ós formiguer, que el diari anomena “tamanuar”, transcripció fonètica del francès tamanoir. Procedent del Paraguai, l’espectacular animal feia dos metres de longitud.


Museu Darder (1886)

L’any 1886, Darder s’instal·la a la Via Diagonal 125 (avui avinguda Diagonal), al cap de munt de la rambla Catalunya, a tocar del carrer Minerva, aleshores encara Vila de Gràcia, que és d’on ell era natural. Tant la seva activitat professional com la seva col·lecció de ciències naturals i antropologia han crescut molt i decideix construir en aquest nou emplaçament el Museu Darder. Començat a construir l’any 1888 i acabat el 1890, a més del museu comptava amb consultori, laboratori, sala de taxidèrmia, oficines comercials, redacció de la revista i el seu despatx.

El museu estarà ocupant aquesta nova seu fins que l’any 1916 serà traslladat a Banyoles. Serà aquí on Darder exercirà tota la seva feina d’embalsamament de cadàvers i de tasques veterinàries, i on la seva col·lecció s’engrandirà amb peces d’antropologia, d’anatomia i de patologia mèdica.

La tècnica Darder d'embalsamament humà

 El Naturalista (1886)

Gran Museu d'Història Natural, d'Antropologia, d'Anatomia Comparada Normal i Patològica (1888-1889)

Una de les seccions més característica de les exposicions universals que des de mitjan segle XIX es van estendre per les principals capitals europees i americanes era la d’antropologia. Els països colonials mostraven les cultures colonials més per l’exotisme, la raresa i la curiositat que despertaven entre l’home blanc que no pas per una voluntat estrictament científica. En tot cas, ciència i espectacle anaven de la mà, i amb l’esperit de superioritat que caracteritza l’home occidental, els indígenes de les colònies eren presentats en els museus antropològics, si es tractava de col·leccions etnològiques, amb el mateix interès que les col·leccions zoològiques. I s’arribava a l’extrem d’exhibir individus vius en jardins d’aclimatació, que rebien el nom de villages, com els animals d’un zoològic.

Pompeu Gener “Peius” es queixava en una carta publicada a la portada del diari La Vanguardia del divendres 3 d'agost de 1888 i adreçada a Leopoldo Alas “Clarín”, que a l’Exposició Universal de 1888 la secció colonial i l’antropologia estiguessin tan poc representades. Clarín ja havia manifestat prèviament, a La Publicidad del 25 de juliol, que “aquí nadie se acuerda de la ciencia, de que esta sea cosa postiza, de que no arraigue, de que los gobiernos no la protejan”. Pompeu reafirma les declaracions de Leopoldo Alas en la seva carta. L'interessant d'aquest escrit és que el cronista considera l'antropologia com una important ciència i critica l'estil docent d'aquesta disciplina per part de religiosos a la universitat espanyola:

"Por ejemplo la Antropología cogíala el catedrático de lógica y ética que por lo regular es un cura –y ampliaba lo de la creación del hombre según la Biblia con un poco de moral eclesiástica– y héte aquí la antropología enseñada; la ciencia del hombre, de ese hombre que el Dios de los Judíos sacó de un puñado de barro.
[…] Otro caso. Si viene V. á Barcelona, verá V. en esta Exposición Universal, unas instalaciones en el Palacio de Ciencias que se echará usted á llorar. Una nación como España, cuyas colonias son aun numerosas é importantísimas por las razas que las pueblan, abrazando todos los tipos humanos; lo natural era que se hubiera organizado por el ministerio de Ultramar un museo antropológico en el que se comprenden los súbditos de España, y aun las que esta dominó un tiempo, y sobre las cuales extendió su influencia más o menos civilizadora. Pues no señor, nada de museo antropológico. Yo le propuse la idea á un individuo que formaba parte del ministerio, al empezarse los trabajos para la dicha exposición, el cual me contestó que no había fondos, y en tanto se daba mil duros á cada padre jesuita que iba á Fernando Poo, que no eran pocos."

Crítica dels beneficis eclesiàstics a banda, és curiosa aquesta carta de Pompeu Gener lamentant-se de la situació de l’antropologia a l’Exposició Universal perquè resulta que sí que hi va haver un museu antropològic.

Aquest nou museu va ser creat i dirigit per Francesc Darder, amb el nom de Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica. Va ser instal·lat al passeig de Gràcia, just al costat del Café Novedades, el propietari del qual, Ignasi Elias (que ho era també del Teatre Tívoli) va col·laborar en el projecte, com es pot llegir en la notícia que La Vanguardia publicava el gener de 1888:

“Durante el periodo de la Exposición Universal que ha de celebrarse próximamente en Barcelona, se exhibirá un gran Museo de Historia Natural, de Anatomía Comparada y de Antropología en un grandioso local del Paseo de Gracia; á cuyo efecto el conocido naturalista don Francisco de A. Darder se ha puesto de acuerdo con el propietario de los teatros del Tívoli y Novedades, don Ignacio Elías, para construir un elegante pabellón que indudablemente ha de cautivar la atención de los visitantes vecinos y forasteros.”

És de suposar que Pompeu Gener s'estava referint que el museu d'antropologia no es trobava dins el recinte de l'Exposició Universal o bé, que no es tractava d'una iniciativa de l'organització "oficial" perquè se’ns fa difícil creure que ignorés l’existència d’aquest museu, que ja portava dos mesos funcionant quan Gener va escriure la carta. Efectivament, el museu va ser inaugurat el 17 de maig de 1888, segons La Vanguardia.

El primer Café Novedades cap a 1890
Lo Teatro Regional

El Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica va ser en aquest indret més enllà de l’Exposició Universal, pel cap baix fins l’any següent perquè encara sortia anunciat a El Naturalista.

Anunci del Gran Museo de Historia Natural, de Antropología,
de Anatomia Comparada Normal y Patológica
del passeig de Gràcia

L’11 de gener del 1890, La Vanguardia anuncia que va a bon ritme l’enderroc del Café Novedades i de les barraques on s’exhibien acròbates i figures de cera. Si aquestes figures de cera fan referència o no a la col·lecció Darder, o fa referència a un altre museu anatòmic que s’hi va instal·lar aprofitant l’èxit de l’anterior, ho ignorem. En tot cas, es tractava d'una reforma del cafè perquè aquest establiment va estar obert entre 1884 i 1917. La notícia, però, ens serveix per posar una data límit a la pervivència del Gran Museo de Historia Natural de Darder.

Més amunt, quan parlàvem del Gabinet del carrer Mendizábal, dèiem que el periodista Arturo Llopis afirma a Destino, l’any 1948, que la col·lecció de Darder havia estat l’atracció més visitada de l’Exposició Universal. Segurament, es referia al museu del passeig de Gràcia i no pas a la del Raval.

Tot i la existència d’un catàleg d’aquest museu, només hem pogut accedir a una de les pàgines, però gràcies a una crònica de premsa podem descriure força detalladament el seu contingut:

"Consta de dos grandiosas secciones, la primera de las cuales, cuya longitud es de 15 metros por 10 de anchura, contendrá los mamíferos, las aves, los reptiles, los anfibios y los peces. En la segunda, que mide aproximadamente el mismo espacio, se instalarán las colecciones de animales articulados, los moluscos, minerales, rocas, fósiles, etc.; los ejemplares de Anatomía Comparada, en la que figuran diversos esqueletos de búfalos y otros grandes rumiantes, de solípedos, cuadrumanos, aves y peces. La sección de Antropología, Etnología y Frenología comprenderá cráneos de razas humanas, momias, cabezas momificadas y la notable preparación, única en el mundo del Betjuanas, cafre del África Meridional. También se habilitará otro local para Gabinete reservado, en el cual se instalará multitud de piezas en cera y naturales de Anatomía normal y patológica. En el vestíbulo que precede á las mencionadas secciones se exhibirán numerosos objetos de arte, confeccionados con animales disecados. La entrada a los locales será por Paseo de Gracia y en el punto que da acceso actualmente a los billares del café de Novedades, en cuyo sitio se construirá una elegante y seria fachada."

Una vegada més, s’esmenta el “gabinet reservat”, amb figures de cera representant anomalies físiques, que com ja hem vist diverses vegades parlant del Museu Roca, era un dels grans atractius dels museus anatòmics.

En la pàgina 84 del catàleg es pot llegir la procedència d’alguns dels 36 cranis humans exposats: “malgache; druida (antiguos celtas) se supone ser de un hombre; druida (supuesto de mujer); lapón, hombre; lapón, Lykfell, hembra; ruso moscovita; sueco aborigen; Tovastes (Finlandia); Engis; Neanderthal; de las islas de Pascua; mejicano”.

Reproducció del “betchuanas” a la pàgina 85

del catàleg del Museu Darder

A les pàgines 84 i 85 de l’esmentat catàleg es parla i es reprodueix la imatge del “betchuanas”, que és el “betjuanas” que es descriu a la crònica de La Vanguardia de l’11 de març. Efectivament, s’està referint al “negre de Banyoles”, un bosquimà (de l’afrikaans “boschjesman”, home del bosc) de Botswana.

El boiximà i la col·lecció de cranis

Segons la teoria que sosté Frank Westherman, es tracta d'un individu procedent del cap de Bona Esperança, que Jules Verreaux, un dels tres germans de la Maison Verreaux, dedicada al comerç d'animals dissecats, va exhumar el 1831. Jules va robar el cos, poques hores més tard de la mort de l'individu, en un cementiri proper a Ciutat del Cap, burlant la vigilància de la família del difunt, amb la finalitat de dissecar-lo com feia amb els animals salvatges de les seves expedicions per Àfrica. Westherman suposa en seu llibre que, quan la Maison Verreaux va tancar el 1873, l’indígena va ser adquirit en subhasta pel comerciant Deyrolle, qui al seu torn el va vendre (com tantes altres peces d'aquestes característiques) a Darder, en el viatge que va fer a París el 1886. A partir d'aquí, el botswana dissecat va ser exhibit a l'Exposició Universal de Barcelona. El 1916, quan Darder va donar la seva col·lecció d'animals dissecats a la població de Banyoles, el “negre” va passar a la col·lecció permanent del Museu Darder fins que va ser retornat al seu país.

El boiximà quan encara estava en

el Museu Darder de Banyoles 

© Museu Darder

Tornant a la ignorància que Pompeu Gener demostra sobre el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica, podem especular que potser a Peius no li feia gaire gràcia la iniciativa de Darder de convertir (suposem que involuntàriament) el museu en una atracció i per això no en parla. L’any 1885, el Museo Anatómico O. Thiele, s’havia instal·lat a la plaça Catalunya, en una barraca al costat del Circo Ecuestre, i el mateix any 1888 hi ha un altre museu anatòmic de figures de cera al Teatre Tívoli, a pocs metres de la col·lecció de Darder. Segurament, en aquests anys els museus anatòmics ja no gaudeixen del prestigi dels primers anys, i la proliferació i la deriva popular provocada per la curiositat i la morbositat els comença a convertir en l’atracció de barraca de fira que acabaran sent, sobretot quan tot aquest món es desplaci cap al Paral·lel.

Aquí acaba per ara la història prou desconeguda del Museu Darder a Barcelona. Encara hauria d’estar disset anys més a la ciutat abans no el traslladés a Banyoles, però ja no se’n parla tant com abans i el 1891 deixa de publicar la revista El Naturalista. Probablement, Darder es va dedicar més a les tasques públiques com a primer director del Parc Zoològic (1892-1918), amb la posada en marxa del Museu de Zootècnia (1896; futur Museu de Zoologia), i totes les tasques que va desenvolupar dins la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, que van posar en marxa bona part del complex museístic de la ciutat.

Podeu trobar la història sencera dels museus de Francesc Darder

i dels més de 30 museus anatòmics exposats a la ciutat al llibre
Barcelona Feak Show: història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939
Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

*

Agraïments:

A Georgina Gratacós, conservadora del Museu Darder de Banyoles, per la seva col·laboració en la consulta de documents de l'arxiu i de dades sobre Francesc Darder.

A Francisco Arauz, que ha col·laborat en la recerca d'informació i documentació gràfica.