El mes de desembre de 2002 l'escriptor mexicà Carlos Fuentes (1928-2012) visitava Barcelona per assistir a la primera edició de Kosmopolis, la trobada literària biennal que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Feia deu mesos, el 8 d'abril, que havia mort a Ciutat de Mèxic l'actriu María Félix (1914-2002), un mite nacional, una deessa en l'imaginari eròtic mexicà. La Doña. Dona intel·ligent i musa de la intel·lectualitat mexicana i europea. I com tota personalitat, amb una vida plena de llums i ombres. Tenint Carlos Fuentes davant era molt temptador preguntar-li per María Félix, amb qui va mantenir una relació tensa i conflictiva.
L'any 1967, Carlos Fuentes publicava Zona sagrada, una novel·la on narra la relació neuròtica d'amor-odi i incestuosa (no explícita) entre Claudia Nervo, una actriu, i el seu fill Guillermo "Mito". Afirmen algunes fonts que Fuentes va ficcionar la suposada relació amorosa entre l'actriu mexicana María Félix i el seu fill Enrique Álvarez Félix. Aleshores, Fuentes tenia 39 anys, María Félix 53 i Enrique 33. No és difícil imaginar la fixació edípica de Fuentes per la diva mexicana. En tot cas, Fuentes va consultar a María Félix sobre la trama i l'actriu va donar el seu vist i plau.
Lluny de l'escàndol, la història va tenir una gran acceptació: en el cinema i la literatura mexicanes el tema de les relacions incestuoses entre mare i fill són recurrents perquè més enllà de les connotacions psicològiques i sexuals, l'incest amb la mare representa la tornada a les arrels de la terra colonitzada pels europeus. Entre moltes d'altres, tenim: Los olvidados (1950), Las figuras de arena (1970), El castillo de la pureza (1973), La India (1976), Playa prohibida (1985), Santa Sangre (1989), Ángel de Fuego (1992), Principio y fin (1993), Santitos (1999), La tarea prohibida (1992), Maldehogar (2002), La mitad del mundo (2009), Los Chidos (2012) o Alex Winter (2019).
Ho explica ella mateixa en uns documentals biogràfics. Entre el 1998 i el 1999, el documentalista mexicà Arturo Pérez Velasco escriu i realitza dos documentals sobre la biografia i l'obra cinematogràfica de María Félix: María Félix. Todas mis guerras (1998) i María Félix. Sus Personajes (1999). Pren com a base una sèrie d'entrevistes que l'historiador Enrique Krauze va fer a l'actriu. Encara amb vida, María Félix va revisar els documentals i va col·laborar en el contingut i el tractament final.
Zona sagrada va estar a punt de filmar-se diverses vegades. El 1968, dirigida per Leopoldo Torre Nilsson, amb guió del realitzador i de la seva dona, Beatriz Guido, amb les actuacions de María Félix i Alfredo Alcón. La coproducció entre André Durona pels Estats Units i CLASA (Cinematográfica Latinoamericana, S. A.) per Mèxic no es va dur a terme perquè Guido i Fuentes no es van posar d'acord en certs punts del guió, a banda que la relació entre actriu i escriptor es va trencar.
Posteriorment, amb CLASA de nou com a productora, el guionista i director espanyol Luis Alcoriza (guionista de Los olvidados i El Ángel Exterminador, de Buñuel) va pensar reunir María Félix, aleshores amb 55 anys, amb el seu fill Enrique Álvarez Félix, de 35, a Zona sagrada, amb guió del mateix Alcoriza. Quan era a punt de començar el rodatge, el president de Mèxic Gustavo Díaz Ordaz (1964-1970) va ordenar cancel·lar-lo a causa d'un article que va escriure Carlos Fuentes l'any 1969 en un diari francès sobre la matança de Tlatelolco, durant el míting que els estudiants feien el 2 d'octubre de 1968 la plaça de les Tres Cultures de Ciutat de Mèxic.
A finals de la dècada de 1970, el cineasta nord-americà Robert Aldrich (que va intentar, seduït per l'actriu, contractar-la diverses vegades) va pretendre reunir María Félix i el seu fill en una versió hollywoodesca de Zona sagrada que mai no es va poder dur a terme.
Com acostuma a passar amb els rumors d'incest de les celebritats del cinema i de les arts en general, la veritat queda preservada entre les parets de la llar. En tot cas, tant pel que fa al seu germà Pablo com al seu fill Enrique, María Félix va jugar amb l'ambigüitat, sense negar mai, sinó tot el contrari, el plaer que li proporcionava la idea de l'incest. I Carlos Fuentes, discret, calla.
L'any 1967, Carlos Fuentes publicava Zona sagrada, una novel·la on narra la relació neuròtica d'amor-odi i incestuosa (no explícita) entre Claudia Nervo, una actriu, i el seu fill Guillermo "Mito". Afirmen algunes fonts que Fuentes va ficcionar la suposada relació amorosa entre l'actriu mexicana María Félix i el seu fill Enrique Álvarez Félix. Aleshores, Fuentes tenia 39 anys, María Félix 53 i Enrique 33. No és difícil imaginar la fixació edípica de Fuentes per la diva mexicana. En tot cas, Fuentes va consultar a María Félix sobre la trama i l'actriu va donar el seu vist i plau.
Lluny de l'escàndol, la història va tenir una gran acceptació: en el cinema i la literatura mexicanes el tema de les relacions incestuoses entre mare i fill són recurrents perquè més enllà de les connotacions psicològiques i sexuals, l'incest amb la mare representa la tornada a les arrels de la terra colonitzada pels europeus. Entre moltes d'altres, tenim: Los olvidados (1950), Las figuras de arena (1970), El castillo de la pureza (1973), La India (1976), Playa prohibida (1985), Santa Sangre (1989), Ángel de Fuego (1992), Principio y fin (1993), Santitos (1999), La tarea prohibida (1992), Maldehogar (2002), La mitad del mundo (2009), Los Chidos (2012) o Alex Winter (2019).
De fet, l'incest sempre va rondar la vida de l'actriu. La infància i adolescència de María Félix van transcórrer a Álamos (estat de Sonora), lloc on vivia amb el seu germà Pablo i la seva mare, que va decidir separar-los a causa de l'estreta proximitat que mantenien els dos germans i temorosa que es convertís en una relació amorosa incestuosa. De fet, però, María i Pablo va mantenir aquesta relació incestuosa (consumada o no). Deia Félix públicament que "Ningún amor tiene el perfume del incesto".
Zona sagrada va estar a punt de filmar-se diverses vegades. El 1968, dirigida per Leopoldo Torre Nilsson, amb guió del realitzador i de la seva dona, Beatriz Guido, amb les actuacions de María Félix i Alfredo Alcón. La coproducció entre André Durona pels Estats Units i CLASA (Cinematográfica Latinoamericana, S. A.) per Mèxic no es va dur a terme perquè Guido i Fuentes no es van posar d'acord en certs punts del guió, a banda que la relació entre actriu i escriptor es va trencar.
Posteriorment, amb CLASA de nou com a productora, el guionista i director espanyol Luis Alcoriza (guionista de Los olvidados i El Ángel Exterminador, de Buñuel) va pensar reunir María Félix, aleshores amb 55 anys, amb el seu fill Enrique Álvarez Félix, de 35, a Zona sagrada, amb guió del mateix Alcoriza. Quan era a punt de començar el rodatge, el president de Mèxic Gustavo Díaz Ordaz (1964-1970) va ordenar cancel·lar-lo a causa d'un article que va escriure Carlos Fuentes l'any 1969 en un diari francès sobre la matança de Tlatelolco, durant el míting que els estudiants feien el 2 d'octubre de 1968 la plaça de les Tres Cultures de Ciutat de Mèxic.
A finals de la dècada de 1970, el cineasta nord-americà Robert Aldrich (que va intentar, seduït per l'actriu, contractar-la diverses vegades) va pretendre reunir María Félix i el seu fill en una versió hollywoodesca de Zona sagrada que mai no es va poder dur a terme.
Bibliografia
Sobre la novel·la de Carlos Fuentes i la vida de María Félix:
Alba-Bufill, Elio. "En torno a 'Zona sagrada' de Carlos Fuentes". AIH. Actas VII (1980).
Sobre els projectes cinematogràfics de Zona sagrada:
Valle Rojas, Geobanys. María de mis Marías. Cuba: Universidad de Sancti Spíritus José Martí, 2019.
Sobre l'incest en l'obra literària de Carlos Fuentes:
Demeyer, Lise. "L’inceste érotique ou l’érotisme incestueux chez Carlos Fuentes?" América. Cahiers de CRICCAL, 45 (2014): Imaginaires de l'érotisme en Amérique latine (vol.1), p. 75-82.
Fotografies: Excepte la primera, que és el cartell de la pel·lícula La devoradora, les altres imatges són de l'Archivo Fundación María Félix.
