Autobiografies domèstiques [05]: María Félix

El mes de desembre de 2002 l'escriptor mexicà Carlos Fuentes (1928-2012) visitava Barcelona per assistir a la primera edició de Kosmopolis, la trobada literària biennal que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Feia deu mesos, el 8 d'abril, que havia mort a Ciutat de Mèxic l'actriu María Félix (1914-2002), un mite nacional, una deessa en l'imaginari eròtic mexicà. La Doña. Dona intel·ligent i musa de la intel·lectualitat mexicana i europea. I com tota personalitat, amb una vida plena de llums i ombres. Tenint Carlos Fuentes davant era molt temptador preguntar-li per María Félix, amb qui va mantenir una relació tensa i conflictiva.

L'any 1967, Carlos Fuentes publicava Zona sagrada, una novel·la on narra la relació neuròtica d'amor-odi i incestuosa (no explícita) entre Claudia Nervo, una actriu, i el seu fill Guillermo "Mito". Afirmen algunes fonts que Fuentes va ficcionar la suposada relació amorosa entre l'actriu mexicana María Félix i el seu fill Enrique Álvarez Félix. Aleshores, Fuentes tenia 39 anys, María Félix 53 i Enrique 33. No és difícil imaginar la fixació edípica de Fuentes per la diva mexicana. En tot cas, Fuentes va consultar a María Félix sobre la trama i l'actriu va donar el seu vist i plau.

Lluny de l'escàndol, la història va tenir una gran acceptació: en el cinema i la literatura mexicanes el tema de les relacions incestuoses entre mare i fill són recurrents perquè més enllà de les connotacions psicològiques i sexuals, l'incest amb la mare representa la tornada a les arrels de la terra colonitzada pels europeus. Entre moltes d'altres, tenim: Los olvidados (1950), Las figuras de arena (1970), El castillo de la pureza (1973), La India (1976), Playa prohibida (1985), Santa Sangre (1989), Ángel de Fuego (1992), Principio y fin (1993), Santitos (1999), La tarea prohibida (1992), Maldehogar (2002), La mitad del mundo (2009), Los Chidos (2012) o Alex Winter (2019).

De fet, l'incest sempre va rondar la vida de l'actriu. La infància i adolescència de María Félix van transcórrer a Álamos (estat de Sonora), lloc on vivia amb el seu germà Pablo i la seva mare, que va decidir separar-los a causa de l'estreta proximitat que mantenien els dos germans i temorosa que es convertís en una relació amorosa incestuosa. De fet, però, María i Pablo va mantenir aquesta relació incestuosa (consumada o no). Deia Félix públicament que "Ningún amor tiene el perfume del incesto".

 

Ho explica ella mateixa en uns documentals biogràfics. Entre el 1998 i el 1999, el documentalista mexicà Arturo Pérez Velasco escriu i realitza dos documentals sobre la biografia i l'obra cinematogràfica de María Félix: María Félix. Todas mis guerras (1998) i María Félix. Sus Personajes (1999). Pren com a base una sèrie d'entrevistes que l'historiador Enrique Krauze va fer a l'actriu. Encara amb vida, María Félix va revisar els documentals i va col·laborar en el contingut i el tractament final.

Zona sagrada va estar a punt de filmar-se diverses vegades. El 1968, dirigida per Leopoldo Torre Nilsson, amb guió del realitzador i de la seva dona, Beatriz Guido, amb les actuacions de María Félix i Alfredo Alcón. La coproducció entre André Durona pels Estats Units i CLASA (Cinematográfica Latinoamericana, S. A.) per Mèxic no es va dur a terme perquè Guido i Fuentes no es van posar d'acord en certs punts del guió, a banda que la relació entre actriu i escriptor es va trencar.

 

Posteriorment, amb CLASA de nou com a productora, el guionista i director espanyol Luis Alcoriza (guionista de Los olvidados i El Ángel Exterminador, de Buñuel) va pensar reunir María Félix, aleshores amb 55 anys, amb el seu fill Enrique Álvarez Félix, de 35, a Zona sagrada, amb guió del mateix Alcoriza. Quan era a punt de començar el rodatge, el president de Mèxic Gustavo Díaz Ordaz (1964-1970) va ordenar cancel·lar-lo a causa d'un article que va escriure Carlos Fuentes l'any 1969 en un diari francès sobre la matança de Tlatelolco, durant el míting que els estudiants feien el 2 d'octubre de 1968 la plaça de les Tres Cultures de Ciutat de Mèxic.

A finals de la dècada de 1970, el cineasta nord-americà Robert Aldrich (que va intentar, seduït per l'actriu, contractar-la diverses vegades) va pretendre reunir María Félix i el seu fill en una versió hollywoodesca de Zona sagrada que mai no es va poder dur a terme.

 

Com acostuma a passar amb els rumors d'incest de les celebritats del cinema i de les arts en general, la veritat queda preservada entre les parets de la llar. En tot cas, tant pel que fa al seu germà Pablo com al seu fill Enrique, María Félix va jugar amb l'ambigüitat, sense negar mai, sinó tot el contrari, el plaer que li proporcionava la idea de l'incest. I Carlos Fuentes, discret, calla.

 

Bibliografia

Sobre la novel·la de Carlos Fuentes i la vida de María Félix:
Alba-Bufill, Elio. "En torno a 'Zona sagrada' de Carlos Fuentes". AIH. Actas VII (1980).

Sobre els projectes cinematogràfics de Zona sagrada:
Valle Rojas, Geobanys. María de mis Marías. Cuba: Universidad de Sancti Spíritus José Martí, 2019.

Sobre l'incest en l'obra literària de Carlos Fuentes:
Demeyer, Lise. "L’inceste érotique ou l’érotisme incestueux chez Carlos Fuentes?" América. Cahiers de CRICCAL, 45 (2014): Imaginaires de l'érotisme en Amérique latine (vol.1), p. 75-82.

Fotografies: Excepte la primera, que és el cartell de la pel·lícula La devoradora, les altres imatges són de l'Archivo Fundación María Félix.

Sèrie Autobiografies domèstiques

Autobiografies domèstiques [04]: Dalí i l'Angelus de Millet

El mite tràgic de l'Angelus de Millet, segons Dalí

L'any 1933 Dalí es va embarcar en una sèrie de pintures basades en l'Angelus, la popular obra de Jean-Francois Millet (1858-1859, Louvre, París). El fet que una reproducció del quadre fos al passadís de l'escola de primària de Dalí a Figueres, l'interès de Dalí per la la imatgeria de la pietat camperola i que l'Angelus fos reproduït àmpliament en diversos mitjans impresos i es convertís en imatge d'objectes de consum com ara jocs de te, tinters, fundes de coixí o objectes per a turistes, passant de pintura acadèmica penjada a les parets d'un museu al kitsch popular, va fascinar Dalí, que va documentar el procés amb el rigor d'un científic.

L'Àngelus (1857-1859)

de Jean-François Millet

A El mito trágico del “Angelus” de Millet (1963), Salvador Dalí recorre al mètode paranoicocrític de la seva pròpia invenció, que el mateix pintor va definir com un "mètode espontani de coneixement irracional basat en l'objectivació crítica i sistemàtica de les associacions i interpretacions delirants", per veure en el quadre de Millet la representació d'un incest i les seves conseqüències.

Els pagesos protagonistes del quadre no resen l'oració de l’Angelus, oració catòlica mariana en record de l'Anunciació i l'Encarnació del Verb, que en el cas espanyol obligava a aturar la feina al migdia per resar (quan s'instaura el segle XV s'havia de resar al matí, el migdia i el vespre) i es retransmetia per la ràdio, sinó que el pintor creu que representa l'enterrament d'un fill.

Una radiografia que es va fer de la tela mostra que Millet havia esbossat a terra un objecte amb forma de caixa que després va decidir esborrar. Dalí creu que no es pot tractar de res més que d’un taüt, i que aquest descobriment corrobora la seva tesi, que podem resumir en els termes següents. La figura femenina del quadro és una mare que ha mantingut relacions sexuals amb el fill, com suggereix, segons Dalí, el carretó que té darrere seu, símbol de la posició de decúbit ventral (bocaterrosa), que era la manera com el fill posseïa la seva mare. El personatge masculí és el fill i es tapa els genitals amb el barret. Al seu costat, una forca clavada a terra evoca l’elevació del fal·lus com a símbol de relació sexual i fertilitat.

Veiem tres de les moltes obres que Salvador Dalí va dedicar a l'Angelus de Millet, per entendre el procés d'interpretació de l'artista sobre les teles.

Meditació sobre l'arpa (1933)

de Salvador Dalí

A Meditació sobre l'arpa (1933), Dalí explora les seves associacions d'idees. La forca, com ja hem vist, clavada a terra a la pintura de Millet, es transforma en una crossa que suporta un apèndix anamòrfic, semblant a una calavera, que s'estén des del colze de la figura en primer pla. El cap cònic d'aquesta figura i el seu grotesc peu esquerre semblant a una banya es relacionen amb la imatgeria de Dalí del nen llagosta, que, en el triangle edípic de l'escenari de l'Angelus, aquí representa el fill mort de la parella. El desig incestuós de la mare pel fill és suggerida per la seva nuesa, mentre que la figura, en gran part fantasmal, del pagès inclina el cap en un gest de vergonya més que de pietat; el seu barret cobreix els seus genitals.

L'atavisme del crepuscle (1934)

de Salvador Dalí

A L'atavisme del crepuscle (1934), Dalí utilitza les dues figures en un context místic. Canvia l'estat de l'home mostrant-nos el seu crani, mentre que la dona manté el seu estat primari. Això reflecteix la posició superior, fins i tot depredadora, de la figura femenina que Dalí descriu com una "mantis religiosa" disposada a devorar el personatge masculí. A més, l'artista dona forma als seus desitjos sexuals perquè l'home amaga una erecció sota el barret. Erecció que trobem simbolitzada pel carretó que col·loca per sobre del personatge masculí.

Reminiscència arqueològica de l'Àngelus

de Millet (1935) de Salvador Dalí

A Reminiscència arqueològica de l'Angelus de Millet (1935),  aquesta vegada canvia l'aspecte físic dels dos personatges. Opta per presentar-los en forma “arqueològica”, d'aquí el títol del quadre. Les dues figures quedarien així eternament inscrites en aquest paisatge irreal i estarien condemnades tràgicament al seu destí.

Dalí i l'incest

Per explicar la troballa, Dalí narra el procés de bissociacions que va tenir: un somni en què sodomitzava Gala a la sortida d'un museu veient un crepuscle que li recordava l'atmosfera que impregna l'Angelus de Millet. Aquesta desinhibició després d'un llarg període d'abstinència, suggereix que la seva mare va bloquejar el seu ego libidinal, igual que la mare de Millet, i que tots dos es van extasiar en adoptar una possessió simbòlica de la mare castradora en un capvespre.

Felipa Domènech Farrés,

mare de Dalí, el 1910

A aquesta presència castradora de la mare, Felipa Domènech Farrés, Dalí explica que de nen la seva mare li practicava fel·lacions, i afegeix que tant es pot tractar d’un record com d’un fals record. A la relació edípica de Dalí amb la mare, s’hi ha d’afegir la relació que mantenia amb Anna Maria, la seva germana, model de molts dels seus quadres i per qui sentia també una atracció incestuosa.

Dalí i la seva germana Anna Maria

a Cadaqués, el 1925

  

Autobiografies domèstiques [03]: Sigmund Freud

No direm res de nou de Sigmund Freud (6 de maig de 1856 - 23 de setembre de 1939), metge i neuròleg austro-hongarès d'origen jueu nacionalitzat britànic. És el pare de la psicoanàlisi i qui va descriure el complex d'Èdip. Aquest complex planteja que durant la infantesa el fill desenvolupa un sentiment sexual cap a la mare, a qui està lligat biològicament i íntimament, i d'odi cap el pare (a qui vol matar), que és qui posseeix la mare. Aquesta atracció desenvolupa un sentiment de culpa. Segons Freud, aquest conflicte es resol mitjançant la identificació amb el pare. El problema ve, però, quan la figura del pare es difumina, desapareix o senzillament no existeix, o quan la mare no trena el lligam amb el fill, a qui converteix en company i substitut del pare. No entrarem en més detalls.

Ens centrarem només en la pel·lícula Freud (1962), dirigida per John Huston i amb guió original de Jean-Paul Sartre, de la qual normalment s'escapen detalls importants que tenen tant a veure amb la teoria de Freud com en l'interès de Sartre en el tema de l'incest. De fet, Sartre el va tractar a la narració breu L'enfance d'un chef (1939), convertida el 2015 en pel·lícula (1). El guió recull casos tractats per Freud i fa servir de fons la relació amb la seva mare, Amalia Nathansohn Freud (1835-1930), amb qui Freud tenia una relació especial. Huston i Sartre psicoanalitzen Freud.

Amalia Freud (37) i Sigmund (18),

el 1872

 

Un dels casos és el d'un noi, Carl von Schlosser, interpretat per David McCallum, que ha intentat matar a son pare i ha estat diagnosticat d'histèric. En aquells moments, la majoria dels seus col·legues es neguen a curar els pacients histèrics, perquè creuen que només simulen per cridar l’atenció. Però Freud aprèn a utilitzar la hipnosi per esbrinar els motius de la psicosi.

 

A la sala on el pacient rep Freud, un maniquí amb una casaca militar representa el pare del noi. Sota hipnosi, explica que el pare ha maltractat durant disset anys la seva mare, per la qual el noi se sent atret, com veurem. Amb un ganivet ataca el maniquí i li arrenca la casaca, sota la qual queda al descobert el cos nu del maniquí femení, que representa la mare i que el fill acaricia i besa sexualment davant la mirada esverada de Freud.

 

Ja a casa, l'escena incestuosa provoca un malson a Freud mentre dorm, en el qual el pacient, lligat amb una corda (cordó umbilical) que guia Freud, entra en una cova al fons de la qual hi ha una dona asseguda en un tron, a qui besa a la boca i que vol representar la mare del noi, però que és la imatge de la mare de Freud, protagonitzada per Rosalie Crutchley.

Crutchley és una actriu "especialitzada" en papers de mare incestuosa: la sèrie britànica Cold Comfort Farm (1968), de David Turner (basada en la novel·la homònima de 1932, d'Stella Gibbons); i Oedipus the KIng (1977), dirigida per Richard Callanan.

 

Freud es desperta horroritzat i suant. A l'escena anterior, la mare li dona a Freud una pulsera en forma d'espiral que en mans del fill es converteix en una serp, la temptació del Paradís bíblic, i recorda en un flashback una escena al dormitori de la mare mentre es canvia de roba i l'observa mig nua i li regala precisament el braçalet en espiral del somni. Estem a les beceroles del complex d'Èdip que explicaria i definiria el mateix Freud.

 

(1) Basada en la narració breu L'enfance d'un chef (1939) de Jean-Paul Sartre, The Childhood of a Leader és una faula sobre l'auge del feixisme al segle XX explicat a través de la història d'un jove nord-americà, Prescott, que viviu a França l'any 1918 amb els seus pares, dos personatges severs i distants amb el fill. El pare treballa per al govern dels EUA construint les bases del Tractat de Versalles, després de la Gran Guerra. La mare, d'origen alemany, és una dona de creences hipòcritament cristianes, que reprimeix els seus desitjos sexuals (l'única escena sexual es produeix quan el pare la masturba mentre li demana tenir un altre fill), i que obliga el nen a vestir com una noia. El que Prescott viurà durant l'estança a França modela la seva personalitat fins a crear un monstre que acabarà liderant el seu país com a dictador feixista.

A l'obra de Sartre el nen és diu Lucien Fleurier i desenvolupa sentiments antisemites. Coneix un altre noi, Berliac, amb un profund complex d'Èdip i que acaba desenvolupant una forta atracció sexual per la seva mare i el desig de fer l'amor amb ella. A la pel·lícula es fonen els dos personatges, i serà Prescott qui desenvolupa aquest complex d'Èdip provocat per diversos factors. El primer és la manca d'instint maternal de la mare, que fa un gir un dia que la minyona és fora i es veu obligada a atendre el nen. El banya i el porta al llit; però a mitjanit es desperta perquè s'ha pixat, amb la qual cosa la mare l'ha de tornar a banyar i atendre'l. mateix Freud.

Més endavant, la mare li busca una jove del poble perquè li faci de mainadera i li ensenyi a parlar francès, cosa que podria fer la mare perquè parla perfectament aquesta llengua, però aquesta subrogació és tant d'aprenentatge com materna. El paper el fa Stacy Martin, que es va fer famosa per les escenes de sexe explícit a Nymphomaniac, de Lars von Trier. En una de les escenes en que la mestra l'ensenya a llegir, Prescott observa els pits que es transparenten a través de la brusa (la mare, quan el banya, també porta una brusa escotada; és discret, però és el moment en que la mare mostra més pell). Més tard descobrirà que la noia s'entén amb el pare: li està prenent la segona mare. La propera vegada que estarà amb la noia llegint, al jardí, li acaricia la cara i després li toca els pits. La noia se sorprèn i li pregunta per què ho ha fet, i el nen respon, deixant anar el seu instint incestuós, que la mare li ho deixa fer (no podem descartar que sigui cert). La mestra li pica els dits com a càstig i Prescott, sentint-se de nou rebutjat, farà que l'acomiadin.

Autobiografies domèstiques [02]: Lucian Freud

Lucian Freud pintant

David Dawson

[Article escrit el 2011 a la mort de Lucian Freud

i ampliat el 2024 en publicar-se el llibre

Naked Portraid de Bella Boyt]

Figuratiu, carnal; tan carnal que resulta feridor. No tant com Bacon (de qui era amic), que penetra més en la part fosca de l'ànima, però sí més commovedor, més impactant perquè toca la matèria de què som fets. Potser per ser net de Sigmund Freud, és més botxí que víctima. Veure's ajagut (al llit, al sofà, a terra: al divan) mostrant la decrepitud de la carn ens fa més terrenals. Potser per això va generar tant rebuig: no tothom resisteix l'impacte de l'efecte mirall. Només el burgès busca complaença. Art i psicoanàlisi. Potser no són tan lluny l'un de l'altra. Hauríem de revisitar el surrealisme.

Benefits Supervisor Sleeping, 1995

Acquavella Galleries

Segurament, molts tenim al cap l'exposició antològica del 2002 al CaixaForum: hi ha experiències irrepetibles. Aleshores encara era viu. I potser és una apreciació purament personal, però això li donava un valor especial a la seva obra: les pinzellades d'aquella carn mòrbida semblaven acabades de fer. Ara s'han assentat a la tela perquè Lucian Freud va morir el 20 de juliol de 2011 als 88 anys. 71 després que aquell jovenet jueu de 17 anys fugis de l'antisemitisme de l'Alemanya nazi i es fes ciutadà britànic.

Deux femmes, 1992

Sempre s'havia vist a ell mateix com un personatge inquietant i sinistre. Potser era un excés de consciència. Hi ha biografies que pesen com una lliçó d'història: o acabes boig o et rendeixes a la realitat. Al realisme nu de la seva obra: la carn com a retrat, sense disfresses que predisposin a interpretacions. La violència es reflecteix tant en l'impol·lut uniforme militar nazi com en els plecs de la seva pell. Els cossos nus de Freud fan més impactant la realitat. O potser, senzillament fan la realitat. Sí. La realitat és allò que algú és capaç de captar i reflectir sobre una tela, en una novel·la, en un poema, en un acord. És aquell petit moment de lucidesa d'algú altre.

Lucian Freud va tenir 14 fills reconeguts amb diverses dones. D'ells, nou van ser noies. Moltes d'elles i les seves mares van passar per l'estudi de Freud per fer de models per a les seves obres. Però de totes elles, va se amb Bella amb qui va tenir una relació més intensa.

 

Rose Boyt (1958) és, entre altres coses, fotògrafa i escriptora, amb tres novel·les protagonitzades per famílies "caòtiques" com la seva. Va tenir una adolescència difícil i tortuosa que va començar sent violada als 14 anys per un amic dels seu germà i als 15 va marxar de casa on vivia amb la mare i tres germans. Als 18 anys, el seu pare li va demanar que li fes de model.

La segona vegada que va posar per al seu pare va ser el 1990, amb 31, va botonada amb una camisa fosca, els cabells tallats, rebutjant la mirada de l'artista. I la tercera, als 39 anys, posa al braç d'un sofà, al costat del seu marit, Mark Pearce, el seu fill Alex i la seva nova bebè Stella, amb un vestit casolà amb estampats florals. Tot molt discret.

Els records dels dies d'aquell retrat nua, reflectits en un diari que va escriure mentre posava per al seu pare i ell li explicava amb detalls les seves aventures sexuals, l'han dut a escriure Naked Portraid (2024). Boyt ja havia escrit un assaig al respecte per a un catàleg d'exposició, però quan va pensar amb més profunditat en aquest relat, va sentir que no havia estat del tot honesta.

En una entrevista amb Tim Adams per a The Guardian, Rose diu: “Vaig començar amb la descripció de l'anada a l'estudi del meu pare. No havíem parlat res del que hauria de fer. Però només em venia al cap la idea que estaria nua".

Portraid of Rose (1978)

 

Es va adonar que l'assaig anterior "era una versió que vaig crear per no avergonyir-me ni avergonyir el meu pare". Ara recorda, però, tota la gamma d'emocions que va sentir. El seu pare va passar una estona preguntant-li si estava bé amb la posició que havia d'adoptar a la butaca i que havia de mantenir en cada sessió. Ella no era conscient de per a què estava donant permís fins que va poder mirar el llenç i es va veure a ella amb els ulls del pintor, el pare, ajaguda nua i amb les cames obertes, com podem veure al quadre.

Com amb tota l'obra de Freud, les sessions es van estendre del capvespre a l'alba, diverses nits a la setmana durant mesos. Volia anomenar l'obra The Artist’s Daughter, un títol "que faria pensar a qualsevol en l'incest", diu Boyt. "No és que volgués tenir sexe amb ell, ni ell amb mi, per si t'ho preguntaves...". La idea flotava en l'ambient, com si estiguessin predestinats com a net i besneta de Sigmund Freud, el pare del psicoanàlisi. Finalment, va anomenar el quadre Rose tal com ella li va demanar.

De tota manera, tot i que hi puguin haver vestigis de segrest emocional, no se'ns escapa l'exhibicionisme i la provocació de la filla, que durant mesos va estar nua davant del seu pare amb les cames obertes.

Lucian i Rose el 1974, amb 16 anys

Harry Diamond

 

A ella li agradava pensar que la seva relació en aquell moment era "com la de dos adolescents".

"Quan estàs posant et sents increïblement poc important, perquè [el seu] món està ple de noies nues, la meitat de les quals són les teves germanes", recorda Boyt d'aquelles emocions barrejades. "Hi ha massa assistents, massa germanes. I, al mateix temps, et sents molt important, perquè estàs sent examinada".

Aquest procés la va deixar inevitablement amb problemes d'identitat. "Si et veus nua en un quadre, i el quadre l'ha pintat el teu pare, penses penses: 'Soc jo?' Ets sents valuosa per la pintura, però ets igual de valuosa en altres contextos?

La temptació, sobretot en temps de censura que vivim en els darrers anys,, podria ser condemnar de manera contundent Freud pel seu comportament. Però Boyt es nega fins i tot a intentar arribar a un judici sobre el seu pare, que és el que fa que el llibre de Boyt se senti tan veraç.

Rose (1990)

"Crec que l'ambigüitat és una posició de luxe", diu. “No et pots permetre ambigüitat quan les coses són molt inestables. I crec que el meu èxit és permetre un nivell extrem d'ambigüitat. Al llibre em vaig adonar que em contradic cada cinc minuts: l'estimo, l'odio. Ell m'estima, no m'estima. Tot està en joc. Vull dir, òbviament, que no anava a escriure un llibre per jutjar-lo. I no anava a escriure un llibre sobre ell com si fos el meu déu. Vam mantenir entre nosaltres molt de respecte i afecte tot i ser dues malediccions incòmodes".

Quina és la conclusió de tot plegat? Cap. Penso que la idea tant de l'artista (que és el pare) com ara la de la filla (que és la model) és que en l'art totes les postures són extremes (si més no fins el canvi de mil·lenni, que ens ha portat un nou moralisme). Si hi afegim que estem parlant d'una de les grans famílies europees (el nombre de Freud artistes i científics és llarguíssima), vol dir que estem parlant gairebé inevitablement d'endogàmia i disfuncionalitat, que en molts casos es mou entre dos eixos: la solitud dels membres de les famílies i la perpetuació del poder. Brou de cultiu de les relacions incestuoses (que no té perquè comportar relacions sexuals sempre). Neurosi cultural. L'art, la literatura i el cinema europeus en van plens, tant entre els autors com en la producció artística: és el que vol reflectir Luchino Visconti a la pel·lícula La caiguda dels déus (1969), on la família protagonista, els Essenbeck, són un transsumpte de la poderosa família Krupp, propietària de l'imperi de l'acer alemany aliada amb el nazisme. La nòmina és molt llarga. Per exemple, l'actriu María Félix, l'actor Klaus Kinski, o la família Panero.

In the studio 9 ©Rose Boyt

©The Lucian Freud Archive

Bridgeman Images

L'any 2019 es van exposar a la galeria Ordovas de Londres unes fotos inèdites de Lucian Freud al seu estudi amb un model masculí nu i una rata mascota, mentre encara treballava en el retrat de Rose nua, com podem veure en la fotografia anterior. Aquestes fotos van ser fetes per la mateixa Rose Boyt, com ho explica en una entrevista. Tot plegat en un ambient molt distès.

Rose Boyt. ©Andrew Catlin

National Portrait Gallery. London

Autobiografies domèstiques [01]: El desencanto dels Panero

El desencanto és un documental de Jaime Chávarri en que Felicidad Blanc (1913-1990), vídua del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), i els seus tres fills, Juan Luis Panero (1942-2013), Michi Panero (1951-2004) i Leopoldo María (1948-2014), narren les seves vivències, entrecreuen els seus records i aprofiten per fer-se retrets i cobrar deutes pendents. Les seves relacions són explicades amb un luxe de detalls en què es pot veure i sentir la decadència del règim i de l'edifici sobre el qual s'assenta: unes relacions familiars marcades per la hipocresia i l'aparença, pròpia de la burgesia, però també de les circumstàncies familiars que els va tocar viure. Durant la gravació el tema de l'incest sobrevola les vides dels fills, sobretot en el cas del fill mitjà, Leopoldo María, escriptor que reflectirà l'atracció incestuosa, l'actitud de la mare i com l'afecta. Ens centrarem en aquesta relació incestuosa.

Aquest és l'aspecte central d'aquest apunt; centrar-se en la tensió incestuosa entre mare i fill, patent en els tres fills, però explicitada en Leopoldo María, tant en el documental com en la seva obra literària. A partir del coneixement directe, dels estudis i enquestes que he efectuat personalment, es pot afirmar que la pulsió incestuosa entre mares i fills és natural i normalment inconscient. La proximitat física i biològica demana que en un moment determinat s'imposi el principi de realitat que protagonitza en les societats patriarcals el pare: mentre la unitat familiar es manté estructurada i cadascú representa els seus rols assignats per la societat, mentre la seva figura és present, s'erigeix com a únic "propietari" de la mare. Però si el nucli està desestructurat, amb un pare absent o desconegut, desfer el vincle amb la mare és molt més difícil, sobretot si en el moment de despertar a la pubertat del fill la mare, voluntàriament o involuntàriament es converteix en l'únic referent femení. En aquests casos, pot passar que el fill converteixi la mare en un model a imitar o en un objecte de desig. I això es pot agreujar en aquells casos en què la mare, inconscientment, no posa límits a la relació o converteix el fill en un substitut de la seva parella; el que s'anomena incest emocional.

Parlem d'incest com a concepte genèric, però en cap cas diem que hi hagi d'haver consumació sexual, de la mateixa manera que les condicions socials no són definitòries d'una major incidència de l'incest: el fenomen és del tot transversal pel que fa a la relació entre mares i fills. Conscientment, no parlem dels altres incestos, amb característiques diferents: entre pare i filla es dona gairebé sempre la violació (hi ha casos, però, de filla que actua com a substituta de la mare); i entre germans la casuística es reparteix gairebé equitativament en casos de violència i d'experimentació personal, per bé que en els darrers anys, a Occident i la Índia, augmenten els casos d'entregar-se voluntàriament a la descoberta sexual a causa de la desinhibició en las societats modernes.

Així com les tensions incestuoses entre mare i fill són habituals, la relació sexual completa és molt poc habitual. Malauradament, hi ha molt poques dades de la prevalença de l'incest mare-fill perquè de tots els incestos és el que menys surt de les quatre parets de la llar i, en molts casos no es percep com un abús (deixant de banda tots els casos de violència sexual).

Tot i així, caldria definir què és una relació sexual, o què entenen els individus implicats per relació sexual. Els límits són molt difusos i l'espectre va des de compartir la nuesa fins a l'acte sexual complet; però entremig queden totes les variants de contacte físic, amb la intervenció o no dels genitals, que poden acabar en orgasmes que poden interpretar-se com a situacions plaents com ho poden ser els massatges.

És cert que en la majoria dels casos la pulsió incestuosa deriva en un "simple" complex d'Èdip, sovint inconscient però que pot ser més o menys castrador. El grau de consciència i, sobretot, d'acceptació, determinarà la salut mental dels individus i les relacions socials i de parella que establirà en un futur.

Felicidad Blanc

He cregut que calia fer tot aquest prefaci per situar mínimament la tensió incestuosa mere-fill en els contextos adequats abans de entrar directament en el cas de Leopoldo María (un complex d'Èdip ben definit, com en els altres dos germans) i la seva mare Felicidad Blanc, esportista, escriptora, republicana i "la chica más guapa de Madrid" entre les famílies benestants de la capital, però que va acabar casada amb l'escriptor i polític falangista Leopoldo Panero. Leopoldo María hauria volgut "matar" el pare.

Felicidad Blanc el desembre de 1932

després de crear l'equip Aurrerá

d'hoquei herba

Entrem directament en matèria, en el ben entès que l'any 1995 vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb Leopoldo María arran de la presentació del llibre Orfebre i per l'article que vaig escriure per al diari Avui. Per descomptat, vam parlar d'incest.

Anem al poema “Bello es el incesto” (Poesía completa, 1970-2000), abans de veure alguns aspectes de la pel·lícula. Escriu Leopoldo María:

 

Tot i que és cert que el poema pot estar mediatitzat pel coneixement de la psicoanàlisi que Panero tenia, podem veure com es mostra explícitament una relació incestuosa amb la mare no només en la descripció del casament, sinó de la nit de noces. Però d'una manera encara més rotunda reconeix a El desencanto que el que ell vol és anar al llit amb la seva mare i que a més ho desitja "de forma consciente y deseante”.

  

Diu José Daniel Gutiérrez Castillo a Psicopatobiografía de Leopoldo María Panero: "En una relación como la de Panero y su madre no sólo opera el deseo materno. Hay múltiples referencias a algo que no puede explicarse únicamente por el deseo materno ni siquiera por el goce fálico. La presencia continua de la aniquilación, la destrucción con su madre como agente hace ver que Panero se percibe a sí mismo como objeto de goce de su madre, de un goce des-controlado, desregulado, un goce donde el incesto, recordando las palabras del poeta, está plenamente consciente."

 

L’any 1994, Ricardo Franco va estrenar Después de tantos años, on els germans Panero reflexionen sobre la seva situació actual i el que ha passat des d'El desencanto, aquest cop sense la mare, que només apareix en imatges d'arxiu, i sense referències a les pulsions incestuoses..

 

Felicidad Blanc