Leopoldo María Panero... y una botella de ron!

Felicidad Blanc amb els seus tres fills

“Fifteen men on the Dead Man's Chest.
Yahoo! And a bottle of rum!” (1)

Explicava fa uns anys, i ho recordava arran de la mort de Castellet, que durant el darrer any d’estada a l’institut un professor de Literatura Espanyola, Ignacio Prat (Saragossa, 1947 – Barcelona, 1982), ens va ensenyar a llegir la literatura amb uns altres ulls.

Prat, poeta aragonès i especialista en poesia modernista, ens va ensenyar a entendre la literatura a través de dos poetes lluminosos: Machado i Juan Ramón Jiménez. I quan ens va tenir captivats, es va treure de la butxaca del seu gavany rebregat un exemplar de Nueve novísimos. Aquell professor, brillant, d’aspecte malaltís, només dotze anys més gran que nosaltres, i que moriria als 35 anys, va tenir la gosadia de portar-nos pels camins secundaris de la literatura acadèmica. Per explicar els Novísimos –la generació dels nostres germans grans– calia fer unes quantes voltes per entrar en paisatges poc visitats per nosaltres, lectors innocents dels anys seixanta i setanta.

Amb pocs dies de diferència, morien dos representants de la coqueluche d’aquells novísimos: Anna Maria Moix i Leopoldo María Panero, amb el cos de Josep Maria Castellet encara calent.

Tenint en compte la meva mala relació endèmica amb la poesia, vaig intimar abans amb el Panero narrador que amb el poeta. Però molt més amb el personatge d’El desencanto. Els contes de terror narrats a El lugar del hijo i la pel·lícula de Jaime Chávarri comparteixen, curiosament, l’any 1976 com a data d’edició i estrena.

Si el llibre –malsons, més que contes de terror– recull algunes de les obsessions de Panero –la pèrdua de la identitat; el món ambigu de la infantesa, paradís i infern; l'angoixa per l'omnipresència del mal– la pel·lícula és una descarnada posada en escena en què els tres fills del poeta i falangista Leopoldo Panero passen comptes davant la mare, Felicidad Blanc, “la muchacha más bella de Madrid” (2). Leopoldo María ha estat l’últim a desaparèixer: la mare va morir el 1990, Michi, el 2004, i Juan Luis ho va fer el mes de setembre de 2013 a Torroella de Montgrí.

El desencanto és una de les pel·lícules que més m’han impressionat. No perquè mostrés fets verídics (a vegades la ficció pot ser més real), sinó perquè les relacions establertes entre tots els components de la família són explicades amb tal luxe de detalls que les ferides supuren sang. Veure-la provoca dolor. És, a més, el retrat de la decadència, amb el Franquisme com a escenari decrèpit. És el retrat de la misèria moral de la burgesia que va medrar durant el règim; una endogàmia sagnant on la tensió incestuosa ho amara tot. I ara que són tots morts, només queden fantasmes. Leopoldo María els va sobreviure per fer l’epitafi.

El vaig conèixer l’any 1995. Jo feia de crític literari a l’Avui quan Leopoldo María va venir a Barcelona. Ens vam trobar a la llibreria Taifa de l’editor Josep Batlló abans i durant la presentació d’Orfebre (1994), llibre de poemes que vaig ressenyar per al diari. Mentre parlava amb ell l’impacte no va ser trobar l’escriptor, sinó el personatge. Panero havia transcendit la persona per assolir l’estatus del Bartleby de Melville, el Chance Wayne de Dulce pájaro de juventud, de Tennessee Williams, o el corb de Poe. Després, l’impacte ha estat descobrir que Panero no només era el personatge, sinó la seva escriptura. Des d’aquell 1995 la seva producció literària ha estat un degoteig que supera el llibre per any, com si anés destil·lant la seva existència a través de la lletra impresa. En un món totalment aliè, la seva existència ha estat habitar els marges de la pàgina en blanc on ha anat abocant fins la darrera gota el seu alè. Si la literatura ens fa immortals, en el cas de Panero és testament i la tomba on reposa el seu cos exsangüe.

Reprodueixo la crítica de l’any 1995 tal com va ser publicada. Avui no subscric totes les paraules de fa prop de vint anys. Però aquest és el poder de la paraula: en la mesura que ens construeix ens mata.

Sobreviure al caos

Avui, 26 d’octubre de 1995

És indubtable que l'obra de Leopoldo M. Panero se circumscriu en un espai poètic diferent al de qualsevol altre. El pas dels anys ha acabat donant la raó als qui no han vist en la generació dels novísimos –aquest any se celebra el vint-i-cinquè aniversari de la polèmica antologia de J. M. Castellet–, cap lligam que doni raó de ser a aquesta etiqueta oportunista que, això sí, encara fa córrer tinta.

Cada nou recull de poesies de LMP ens demostra que ens trobem davant d'un escriptor compromès, sobretot, amb ell mateix, amb un món personal que gira contínuament al voltant d'un sol eix: la supervivència en la immensitat del caos. A la manera com l'aranya confecciona la seva teranyina –"La arana cae vencida / sobre el papel"–, Panero teixeix les seves imatges de la memòria i dels somnis sobre l'abisme de la pàgina en blanc fora de la qual res no hi ha; és el lloc de l'excremento, en les seves pròpies paraules. Ja ho havia esmentat a l'entrevista d'Infame turba de l'any 1971: "sólo en el blanco se puede realizar el fin del mundo total y absoluto". Cada imatge és una empremta; com la del llop sobre la neu en el primer poema d'Orfebre, "Himno a Satán". Un llop que és ombra, que és animal ferit, que és misteri. Tan misteriós com la identitat del "mort en vida" sense possibilitat de ser subjecte que mira des de l'exterior, des del límit de la pàgina en blanc i que, en el poema que tanca el recull, afirma: "Dicen que estoy vivo y me llamo de algún modo." Deia Panero –a l'entrevista anteriorment citada–, que l'escriptura és un fantasma, en el qual hom s'hi pot convertir si s'hi juga.

Panero juga amb els elements dels contes de terror. Els poemes escenifiquen llocs comuns del gènere com si fossin fotogrames: la nit, cementiris, gossos –"en sus dientes brilla la lluna"–, el pantà, el corb de Poe –"sino el cuervo posado en el busto de Palas / diciendo que todo poema significa nunca"–; una atmosfera opressiva que no evita les imatges surrealistes. I, si no, el jardí de la rosa sagnant, jardí de color; com la rosa de Mallarmé: "Celle qu'un sangfarouche et redieux arrose!" No debades, el mateix Panero em deia, fa pocs dies, que En lugar del hijo (1976), –llibre de contes de terror–, era el que més li agradava de tots els que havia escrit.

Panero no renuncia a la tradició, com hem vist (literària, cinematogràfica), però es nodreix d'una mitologia pròpia. Llegint els seus poemes no es pot evitar la sensació d'estar immers en un acte de complicitat que té com a nexe el propi discurs, el raonament obsessiu del poeta que es ramifica al llarg del recull i que es tanca en ell mateix i en cada poema, no crec que sigui possible cap altra lectura. Intentar posar l'obra al costat del Panero històric seria fer un mal ús de la literatura i u n a recreació barata de la seva biografia.

És inqüestionable que el Panero personatge té una presència en la societat que supera la de l'escriptor. La pel·lícula El desencanto de Jaime Chàvarri va contribuir a aquest fet ara fa vint anys. Después de tantos años, de Ricardo Franco –encara no estrenada a Barcelona–, tornarà a mostrar a la llum pública el boig de Mondragón: "La película me ha gustado, pero no el papel que hago en ella."

Pels que han seguit la pista del personatge a la llum de les notícies esporàdiques que han aparegut a la premsa, sense haver tingut un coneixement directe dels fets que envolten la seva patètica existència, sovint es queden amb la imatge d'un ésser decadent, malaltís i alcohòlic.

Justificacions

Panero aprofita tota excusa: la presentació d'un llibre, una conferència, el rodatge de la pel·lícula esmentada, per fugir de la seva presó psiquiàtrica: "Son unas vacaciones". I, amb l'excusa de fer una conferència a la Facultat de Psicologia, el mes de març passat va visitar Barcelona. Han estat vint anys sense trepitjar la nostra ciutat. Les cròniques diuen que va anar-hi begut i que la conferència va ser poc menys que una presa de pèl. No entraré a justificar les raons –que n'hi ha– que empenyen Panero a adoptar certes actituds en públic; recordem, només, que ningú no fa res per evitar la seva tornada a la llar on: "Vanamente escribo, / sobre la sombra cruel de la pared". Però sí que s'hauria de dir –i no s'ha fet– que, hores abans de la seva presència a la universitat, va oferir una xerrada informal a la llibreria Taifa d'en Josep Batlló –algun dia es farà justícia a qui ha donat tant per la cultura d'aquest país. Allí, un Panero lúcid es va obrir a tots els assistents i va permetre que es palpés l'autèntica tragèdia de la seva destrucció com a individu al qual s'ha marginat de la societat. Per algú que afirma que només entén la vida des d'un punt de vista kafkià –Kafka es un escriptor realista–, que diu que l'escarabat de La metamorfosi és la representació del jo estigmatitzat, i que només existeixen aquest jo i el buit, una excursió a Barcelona bé mereixia celebrar-se amb una parada i fonda.

Enric H. March

*

Notes:

(1) Citació de l’Illa del tresor, de Robert Louis Stevenson en el poema “La canción de croupier del Mississippi”, dins Last River Together (1980), de Leopoldo María Panero.

(2) Mercedes Formica, Escucho el silencio. Barcelona: Planeta, 1984, p. 100