Autobiografies domèstiques: Lucian Freud

Lucian Freud pintant

David Dawson

[Article escrit el 2011 a la mort de Lucian Freud

i ampliat el 2024 en publicar-se el llibre

Naked Portraid de Bella Boyt]

Figuratiu, carnal; tan carnal que resulta feridor. No tant com Bacon (de qui era amic), que penetra més en la part fosca de l'ànima, però sí més commovedor, més impactant perquè toca la matèria de què som fets. Potser per ser net de Sigmund Freud, és més botxí que víctima. Veure's ajagut (al llit, al sofà, a terra: al divan) mostrant la decrepitud de la carn ens fa més terrenals. Potser per això va generar tant rebuig: no tothom resisteix l'impacte de l'efecte mirall. Només el burgès busca complaença. Art i psicoanàlisi. Potser no són tan lluny l'un de l'altra. Hauríem de revisitar el surrealisme.

Benefits Supervisor Sleeping, 1995

Acquavella Galleries

Segurament, molts tenim al cap l'exposició antològica del 2002 al CaixaForum: hi ha experiències irrepetibles. Aleshores encara era viu. I potser és una apreciació purament personal, però això li donava un valor especial a la seva obra: les pinzellades d'aquella carn mòrbida semblaven acabades de fer. Ara s'han assentat a la tela perquè Lucian Freud va morir el 20 de juliol de 2011 als 88 anys. 71 després que aquell jovenet jueu de 17 anys fugis de l'antisemitisme de l'Alemanya nazi i es fes ciutadà britànic.

Deux femmes, 1992

Sempre s'havia vist a ell mateix com un personatge inquietant i sinistre. Potser era un excés de consciència. Hi ha biografies que pesen com una lliçó d'història: o acabes boig o et rendeixes a la realitat. Al realisme nu de la seva obra: la carn com a retrat, sense disfresses que predisposin a interpretacions. La violència es reflecteix tant en l'impol·lut uniforme militar nazi com en els plecs de la seva pell. Els cossos nus de Freud fan més impactant la realitat. O potser, senzillament fan la realitat. Sí. La realitat és allò que algú és capaç de captar i reflectir sobre una tela, en una novel·la, en un poema, en un acord. És aquell petit moment de lucidesa d'algú altre.

Lucian Freud va tenir 14 fills reconeguts amb diverses dones. D'ells, nou van ser noies. Moltes d'elles i les seves mares van passar per l'estudi de Freud per fer de models per a les seves obres. Però de totes elles, va se amb Bella amb qui va tenir una relació més intensa.

 

Rose Boyt (1958) és, entre altres coses, fotògrafa i escriptora, amb tres novel·les protagonitzades per famílies "caòtiques" com la seva. Va tenir una adolescència difícil i tortuosa que va començar sent violada als 14 anys per un amic dels seu germà i als 15 va marxar de casa on vivia amb la mare i tres germans. Als 18 anys, el seu pare li va demanar que li fes de model.

La segona vegada que va posar per al seu pare va ser el 1990, amb 31, va botonada amb una camisa fosca, els cabells tallats, rebutjant la mirada de l'artista. I la tercera, als 39 anys, posa al braç d'un sofà, al costat del seu marit, Mark Pearce, el seu fill Alex i la seva nova bebè Stella, amb un vestit casolà amb estampats florals. Tot molt discret.

Els records dels dies d'aquell retrat nua, reflectits en un diari que va escriure mentre posava per al seu pare i ell li explicava amb detalls les seves aventures sexuals, l'han dut a escriure Naked Portraid (2024). Boyt ja havia escrit un assaig al respecte per a un catàleg d'exposició, però quan va pensar amb més profunditat en aquest relat, va sentir que no havia estat del tot honesta.

En una entrevista amb Tim Adams per a The Guardian, Rose diu: “Vaig començar amb la descripció de l'anada a l'estudi del meu pare. No havíem parlat res del que hauria de fer. Però només em venia al cap la idea que estaria nua".

Portraid of Rose (1978)

 

Es va adonar que l'assaig anterior "era una versió que vaig crear per no avergonyir-me ni avergonyir el meu pare". Ara recorda, però, tota la gamma d'emocions que va sentir. El seu pare va passar una estona preguntant-li si estava bé amb la posició que havia d'adoptar a la butaca i que havia de mantenir en cada sessió. Ella no era conscient de per a què estava donant permís fins que va poder mirar el llenç i es va veure a ella amb els ulls del pintor, el pare, ajaguda nua i amb les cames obertes, com podem veure al quadre.

Com amb tota l'obra de Freud, les sessions es van estendre del capvespre a l'alba, diverses nits a la setmana durant mesos. Volia anomenar l'obra The Artist’s Daughter, un títol "que faria pensar a qualsevol en l'incest", diu Boyt. "No és que volgués tenir sexe amb ell, ni ell amb mi, per si t'ho preguntaves...". La idea flotava en l'ambient, com si estiguessin predestinats com a net i besneta de Sigmund Freud, el pare del psicoanàlisi. Finalment, va anomenar el quadre Rose tal com ella li va demanar.

De tota manera, tot i que hi puguin haver vestigis de segrest emocional, no se'ns escapa l'exhibicionisme i la provocació de la filla, que durant mesos va estar nua davant del seu pare amb les cames obertes.

Lucian i Rose el 1974, amb 16 anys

Harry Diamond

 

A ella li agradava pensar que la seva relació en aquell moment era "com la de dos adolescents".

"Quan estàs posant et sents increïblement poc important, perquè [el seu] món està ple de noies nues, la meitat de les quals són les teves germanes", recorda Boyt d'aquelles emocions barrejades. "Hi ha massa assistents, massa germanes. I, al mateix temps, et sents molt important, perquè estàs sent examinada".

Aquest procés la va deixar inevitablement amb problemes d'identitat. "Si et veus nua en un quadre, i el quadre l'ha pintat el teu pare, penses penses: 'Soc jo?' Ets sents valuosa per la pintura, però ets igual de valuosa en altres contextos?

La temptació, sobretot en temps de censura que vivim en els darrers anys,, podria ser condemnar de manera contundent Freud pel seu comportament. Però Boyt es nega fins i tot a intentar arribar a un judici sobre el seu pare, que és el que fa que el llibre de Boyt se senti tan veraç.

Rose (1990)

"Crec que l'ambigüitat és una posició de luxe", diu. “No et pots permetre ambigüitat quan les coses són molt inestables. I crec que el meu èxit és permetre un nivell extrem d'ambigüitat. Al llibre em vaig adonar que em contradic cada cinc minuts: l'estimo, l'odio. Ell m'estima, no m'estima. Tot està en joc. Vull dir, òbviament, que no anava a escriure un llibre per jutjar-lo. I no anava a escriure un llibre sobre ell com si fos el meu déu. Vam mantenir entre nosaltres molt de respecte i afecte tot i ser dues malediccions incòmodes".

Quina és la conclusió de tot plegat? Cap. Penso que la idea tant de l'artista (que és el pare) com ara la de la filla (que és la model) és que en l'art totes les postures són extremes (si més no fins el canvi de mil·lenni, que ens ha portat un nou moralisme). Si hi afegim que estem parlant d'una de les grans famílies europees (el nombre de Freud artistes i científics és llarguíssima), vol dir que estem parlant gairebé inevitablement d'endogàmia i disfuncionalitat, que en molts casos es mou entre dos eixos: la solitud dels membres de les famílies i la perpetuació del poder. Brou de cultiu de les relacions incestuoses (que no té perquè comportar relacions sexuals sempre). Neurosi cultural. L'art, la literatura i el cinema europeus en van plens, tant entre els autors com en la producció artística: és el que vol reflectir Luchino Visconti a la pel·lícula La caiguda dels déus (1969), on la família protagonista, els Essenbeck, són un transsumpte de la poderosa família Krupp, propietària de l'imperi de l'acer alemany aliada amb el nazisme. La nòmina és molt llarga. Per exemple, l'actriu María Félix, l'actor Klaus Kinski, o la família Panero.

In the studio 9 ©Rose Boyt

©The Lucian Freud Archive

Bridgeman Images

L'any 2019 es van exposar a la galeria Ordovas de Londres unes fotos inèdites de Lucian Freud al seu estudi amb un model masculí nu i una rata mascota, mentre encara treballava en el retrat de Rose nua, com podem veure en la fotografia anterior. Aquestes fotos van ser fetes per la mateixa Rose Boyt, com ho explica en una entrevista. Tot plegat en un ambient molt distès.

Rose Boyt. ©Andrew Catlin

National Portrait Gallery. London