Marsé, Vázquez Montalbán i Rabinad: crònica i construcció de la memòria

La model danesa Susan Holmquist,

fotografiada per Oriol Maspons per a

la portada d'Últimas tardes con Teresa

In memoriam

De Juan Marsé (1933-2020) sempre s'ha dit que és l'autor que ha dibuixat el mapa literari de la Barcelona dels barris del Carmel, Gràcia, el Guinardó. Del seu espai urbà, i de les classes socials que l'habiten, n'ha fet un univers reconeixible per on s'hi mou la memòria. Sovint s'oblida, però, que molta literatura dels 50 i dels 60 s'escriu sobre absències i ombres, sovint interessades, com la de Mercè Rodoreda, que viatja des dels turons de la ciutat fins al Somorrostro; o la de Blai Bonet, que ens mostra una Barcelona, tant la dels vencedors com la dels vençuts, en descomposició. En un sentit més ampli, una part de la novel·lística de la postguerra s'escriu sobre el buit i el silenci que la guerra va deixar en escapçar la producció literària anterior i obviant les escletxes per on traspuava la nova narrativa, mai prou acadèmica, com en el seu moment tampoc ho va ser la de Juli Vallmitjana.

Dit això, que crec de justícia, la memòria no és el testimoni personal de l'escriptor ni aquell lloc on ens hi podem reconèixer. Si fos així tot plegat seria massa simple. Marsé no construeix una narració realista en el sentit estricte de la paraula, entre d'altres coses perquè queda molt clar que tota representació de la realitat la modifica. La memòria és el resultat de l'experiència assimilada i, per tant, modificada. Transformada, en el cas de l'escriptor, en matèria narrativa.

És especialment interessant observar el cas d'Últimas tardes con Teresa (1964), una novel·la que neix en els darrers dies del realisme social i que es construeix al mateix temps que la "realitat" es va convertint en memòria. Tant és així que llegida avui, seixanta anys després, és alhora el retrat d'una època i un exercici de memòria. És la mateixa novel·la?

Nens explicat aventis, en un fotograma de la pel·lícula

Si te dicen que caí (Vicente Aranda, 1989)

En les novel·les de Marsé, com és el cas de Caligrafia de los sueños (2011), no és només l'expressió de la memòria individual, i potser col·lectiva, allò que té importància, allò que és important en Marsé, sinó que és un tractat sobre com es construeix aquesta memòria, com arribem a convertir en record l'experiència i aquesta en matèria narrativa. Marsé utilitza el recurs (no només un, però) de les "aventis", com en el cas de l'excepcional Si te dicen que caí (1973). Tots els que tenim una determinada edat, nenes i nens, sabem què són aquestes històries inventades relatades en colla en el pedrís d'un portal o en un descampat, que no per inventades són mentida. Ja he explicat moltes vegades que el relat oral —el conte— forma part del nostre aprenentatge: construeix el nostre imaginari i ens ensenya que darrera d'una determinada estructura narrativa hi ha un missatge. No és tan important que la història sigui verídica com que sigui plausible i compleixi el seu objectiu. Marsé ens fa còmplices del seu relat i, un cop atrapats, mai podrem dir que no és veritat allò que hem viscut. La bona literatura ho fa; Marsé, a més, ens ho ensenya.

Si amb Marsé veiem de quina matèria és feta la realitat, amb Vázquez Montalban hem après a inventariar aquesta realitat. Ell, millor que ningú, ha estat capaç d'analitzar el present i el passat immediat, i de catalogar-lo. Sobretot amb la seva obra periodística i amb els assajos (però també amb bona part de la seva narrativa), Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) ha posat nom a les coses i als fets. No ha deixat que cap fet de la nostra contemporaneïtat s'hagi perdut per les clavegueres de l'oblit. Conscient que la història que naixia amb la guerra freda es feia dia a dia i que els mitjans de comunicació de masses s'erigien en guardians de la "veritat", ell es va nomenar notari major, com si no volgués que "memòria" es convertís en sinònim de "passat": és el pare de la crònica sentimental de vàries generacions.

Però la memòria és fràgil i fàcilment manipulable. Sobretot quan es perd el referent que ens permet saber quin lloc ocupem com individus dins de la Història. La ignorància, en aquest sentit, és el pitjor dels mals perquè ens converteix en esclaus de cronistes malintencionats que aprofiten aquesta ignorància per injectar la seva veritat, fins i tot construir-la a mida que va passant.

N'és un exemple la sempre lloada Transició espanyola, que si bé va permetre un canvi polític no sagnant, va esborrar de cop la memòria més propera i no va permetre, entre d'altres coses, que es fes justícia a les víctimes de quaranta anys de repressió. Vázquez Montalbán també en va fer una crònica.

A la llista podríem incloure un tercer escriptor barceloní: Antonio Rabinad (1927-2009). Si bé per generació (i classe social: tots tres són de barri: Marsé, del Guinardó; Vázquez Montalbán, del Raval; Rabinad, del Clot) és company de Marsé i Vázquez Montalbán, i amb Marsé se l'adscriu a la Generació dels 50 de novel·la, l'experiència personal l'allunya d'ells perquè és més gran i va viure la Guerra Civil. La seva obra reflecteix també la reconstrucció de la memòria, però és més personal i biogràfica.

Company d'escola del pare, veí del barri i amic personal, la seva imatge és la del venedor de llibres en una parada del Mercat de Sant Antoni. Un home afable, amb comptes pendents amb el passat, al contrari que l'esquerp de Marsé, amb comptes pendents amb el present i un cert ressentiment social i polític.

La fotografia que encapçala aquest apunt és la imatge original que es va fer servir per a la portada d'Últimas tardes con Teresa. El fotògraf és Oriol Maspons i la noia és la model danesa Susan Holmquist, resident a Barcelona després de ser proclamada Miss Nacions Unides (1964). La instantània està feta des del balcó del departament de la Pedrera on vivia Susan.

Assídua a les nits de Bocaccio, va triomfar, personalment i professionalment, en el món de la publicitat i entre la Gauche Divine, a la qual pertanyien tots els esmentats menys Rabinad, és clar. Per a qui no ho sàpiga, Susan Holmquist és el "conillet de vellut" de la popular cançó de Joan Manuel Serrat (1970), el cantautor barceloní que ha estat capaç de fixar en les seves lletres els records i les emocions de tots nosaltres: una altra manera de fer crònica i memòria. Ara que ho sabeu de qui és el conillet, escolteu de nou la cançó i potser la interpretareu de manera diferent (cliqueu la portada del disc).

El 2011 es complien 75 anys de l'inici de la Guerra Civil. La ignorància sobre l'esdeveniment és tan gran —al carrer, les aules, les llars—, que cal fer un esforç complementari per explicar-la, juntament amb la dictadura i la repressió posteriors, sense que sembli una batalleta més del passat sense conseqüències immediates en les nostres vides. Extingit el relat familiar, aquella solució de continuïtat que a través d'avis i pares ens va permetre saber d'on veníem, ens trobem immersos en la dialèctica de la "caverna mediàtica" que, un cop més, ens arrossega a l'enfrontament. És el mateix discurs, no de fa 75 anys, sinó anterior.

Proclamada la República, deia Joaquín Beunza, parlamentari basco-navarrès, carlí i defensor dels privilegis de l'Església: "¿Somos hombres o no? Quien no está dispuesto a darlo todo en estos momentos de persecución descarada, no merece el nombre de católico. Hay que estar dispuesto a defenderse por todos los medios, y no digo por los medios legales, porque a la hora de la defensa todos los medios son legales". Veu que sona a inquisició i que du la larva immemorial d'aquells que defensaven la puresa de sang, els mateixos que van expulsar jueus, moriscs, humanistes i il·lustrats.

I encara se senten els tambors! Els sento des de la terrassa del bar Las Delicias del Carmel, el carrer de les Camèlies i els nous Somorrostro.

Nens jugant a afusellar durant la postguerra,

a la muntanya de Montjuïc

Agustí Centelles