Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 22 de juliol del 2011

Lucian Freud

Dormeurs


Figuratiu, carnal; tan carnal que resulta feridor. No tant com Bacon (de qui era amic), que penetra més en la part fosca de l'ànima, però sí més commovedor, més impactant perquè toca la matèria de què som fets. Potser per ser nét de Sigmund Freud, és més botxí que víctima. Veure's ajagut (al llit, al sofà, a terra: al divan) mostrant la decrepitud de la carn ens fa més terrenals. Potser per això va generar tant rebuig: no tothom resisteix l'impacte de l'efecte mirall. Només el burgès busca complaença. Art i psicoanàlisi. Potser no són tan lluny l'un de l'altra. Hauríem de revisitar el surrealisme.


Lucian Freud pintant


Segurament, molts tenim al cap l'exposició antològica del 2002 al CaixaForum: hi ha experiències irrepetibles. Aleshores encara era viu. I potser és una apreciació purament personal, però això li donava un valor especial a la seva obra: les pinzellades d'aquella carn mòrbida semblaven acabades de fer. Ara s'han assentat a la tela perquè Lucian Freud va morir el 20 de juliol de 2011 als 88 anys. 71 després que aquell jovenet jueu de 17 anys fugis de l'antisemitisme de l'Alemanya nazi i es fes ciutadà britànic.




Sempre s'havia vist a ell mateix com un personatge inquietant i sinistre. Potser era un excés de consciència. Hi ha biografies que pesen com una lliçó d'història: o acabes boig o et rendeixes a la realitat. Al realisme nu de la seva obra: la carn com a retrat, sense disfresses que predisposin a interpretacions. La violència es reflecteix tant en l'impol·lut uniforme militar nazi com en els plecs de la seva pell. Els cossos nus de Freud fan més impactant la realitat. O potser, senzillament fan la realitat. Sí. La realitat és allò que algú és capaç de captar i reflectir sobre una tela, en una novel·la, en un poema, en un acord. És aquell petit moment de lucidesa d'algú altre.

16 comentaris :

  1. Un fill més de l'Europa de les dos guerres.
    Salut!

    ResponElimina
  2. Per comprendre la importància de Lucien Freud no hi ha res més sa que anar a la Fundación Thyssen de Madrid i contemplar primer els dos retrats del Tito i la Tita fets per un pintor de l'aristocràcia espanyola i entrar a veure el Tito del Freud a l'interior. Retrat descarnat i intel·ligent.

    ResponElimina
  3. "mòrbida" s'escriu amb "b".

    ResponElimina
  4. RC, ara ho acabo de veure: fa mal als ulls! Això passa per escriure ràpid!

    ResponElimina
  5. Missatger, que no és poc haver viscut aquest període de formació del que és ara Europa, del que és la pèrdua de la innocència i del nou concepte d'humanisme.

    ResponElimina
  6. Galderich, encara ho tinc fresc del maig de l'any passat, que vaig poder veure els retrats del Quattrocento florentí.

    ResponElimina
  7. La lucidesa no ven, si més no a l'engrós. Vénen més els mestres antics i la seva (suposada) bellesa, que ens fa més alts, més forts, més bells. O això diuen.

    ResponElimina
  8. Clidice, de tota manera, l'accés a la cultura, com a mínim des d'una postura crítica, continua estant a l'abast de pocs. Mentre es vagin fent exposicions i les obres viatgin, accepto qualsevol estupidesa dels mitjans de comunicació de masses (només parlo d'art, no pas de política).

    ResponElimina
  9. Com no recordar l'antològica del 2002. Ves per on en guardo el record inesborrable d'un vívid jardí. Segur que per resultar tota una anomalia enmig de tanta carn. Recordo que vaig pensar en un versemblant comentari del seu proveïdor d'olis: Caram, Mr. Freud! Que potser aneu a canviar de temàtica? Ho dic per la gamma que avui em demaneu... D'aquests verds lluminosos no n'acostumeu a gastar-ne gaire sovint.

    ResponElimina
  10. Jo també recordo l'impacte que em va produïr l'exposició del 2002.

    Encara en conservo el póster.

    ResponElimina
  11. Carme, el cartell era realment molt maco. Ara el penjo.

    ResponElimina
  12. Ha, ha, ha... La imatge és bona, Girbén! Et deus referir a aquella amalgama de fulles que surt a la portada del catàleg, oi?

    ResponElimina
  13. Es curiós com d'una manera o d'un altre ens anem creuant. Encara em recordo d'aquella exposició i de la impressió que em va causar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, és una qüestió de sensibilitat. També ens trobarem a l'infern quan abandonem el cel!

      Elimina
  14. Està molt bé la comparació inicial entre Freud i Bacon. Tots dos són foscos i tots dos retraten el cos humà des de perspectives diferents. La Thatcher es va referir a Bacon com "aquell home que pinta fotos horribles", una definició que la situa a ella just on ha de ser: als antípodes del bon gust i la sensibilitat. Pel que fa a Freud, més que realisme en sentit estricte, el que feia era sobredimensionar la realitat fins a tramsformar-la en quelcom incòmode. Un geni!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Sícoris. Feia realitat fugint del realisme. Del realisme com a consens, és clar.

      Elimina