Del Clot a la Font del Qüento i els canons

Una família al Parc del Guinardó, cap a 1920

Fotografia propietat de ©Dariusz Osiak

Quan era petit, a principis dels anys 60, al petit eixample del barri del Clot construït per sobre del carrer de València (antic camí de Sant Sever), més enllà del nucli antic al voltant del mercat i del carrer del Clot, els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans.

Al nord, en sentit Besòs, el nucli de cases i carrers estrets de Can Robacols al Camp de l'Arpa, més enllà del carrer Rogent (antic torrent del Bogatell), un paisatge absolutament rural amb galliners, petits horts i vaqueries, amb carrers sense asfaltar.

Veïnes xerrant a la fresca al carrer de Lluís Rigalt;

al fons, el carrer de Josepa Massanés,

a Can Robacols, cap a 1965

Al sud, en sentit Llobregat, una altra petita zona rural a la qual s'accedia pel passatge d'Anglesola i comunicava els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el "castell" de la fàbrica Damm com a paisatge de fons Era un nucli de casetes baixes que havia rebut el nom de Torre de la Mare de Déu i entre les quals sobresortia l’antiga casa Pons i Subirà construïda el 1867 per aquest indià i periodista de Sant Martí de Provençals, i aleshores habitada per una família amb els fills de la qual jugàvem en l'immens pati d'entrada. També hi va haver una fàbrica que elaborava cola amb ossos d'animals morts.

Vista aèria de la plaça de les Glòries, el 1976, direcció Besòs,

travessada per autopistes i vies de tren. D'esquerra a dreta,

els Encants Vells, la Farinera Sant Jaume,

els tallers de la Renfe

A l'est, al costat mar, deixant de banda el nucli antic del Clot, s'estenia fins a la plaça de les Glòries, el Camp del Sidral, un immens descampat que arribava fins al pont de Marina, amb horts, barraques, barrancs, restes del Rec Comtal i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i sobretot les vies del tren i l'estació del Clot, avui convertida en parc.

La Font del Qüento, cap a 1960

A l'oest, mirant cap el Collserola, darrere de l'Hospital de Sant Pau, el torrent d'en Melis, amb el camp de futbol del Martinenc, la piscina, la masia de Can Planas (avui centre cívic), i a l'esquerra del torrent els terrenys i la casa de la família Pla i Armengol, abandonats durant dècades i avui convertits en jardins públics. I més amunt, per sobre de la plaça del Nen de la Rutlla, topem amb el Parc del Guinardó, al Turó de la Rovira, inaugurat el 1910 en terrenys que fins 1897 havien estat dels municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Dins del parc, rajant sempre aigua fresca, la Font del Qüento com a lloc central de trobada de nens, nenes i famílies, a berenar, a jugar i córrer pels laberíntics camins del parc, les canalitzacions d'aigua i les basses, o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra, i que des de la dècada de 1920 fins a primers de la de 1960 va disposar d'un berenador i quiosc de begudes., probablement inaugurat amb el nom de Casa Blanca i propietat d'Àngel Estruch.

Quiosc de la Font del Qüento, cap a 1950

Foto de Nati Castells, del blog

Memòria dels barris

Anunci del berenador de la Casa Blanca de la

Font del Qüento. Programa de Festa Major de 1921.

Cedit per Carlos Ruiz

Parc del Guinardó amunt, els ressons familiars de la Guerra Civil ens empenyia a la canalla per fer el cim del turó i jugar a les restes de les bateries antiaèria, anomenades els Canons, no "els búnquers" com escampen els desinformats. La DECA (Defensa Especial contra Aeronaus) es va encarregar de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil amb l’objectiu de refusar o almenys dificultar els atacs de l'aviació italiana. El bombardeig feixista de la ciutat fou el primer cas en la història d’una gran ciutat atacada des de l’aire de manera massiva i aleatòria. El Turó de la Rovira va ser triat com a emplaçament estratègic per a l’artilleria antiaèria, que es va començar a construir el 1937 i va entrar en funcionament el 3 de març de 1938, fins que va ser inutilitzada el 1939, moment en què les restes van passar a ser una joguina en mans de nens.

Nens a la bateria antiaèria de Turó de la Rovira, el 1939

Fons Brangulí. ANC

A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia, amb un passat que es remunta al neolític, a les restes d'un jaciment d'un poblat iber, a una necròpolis i mina de ferro romanes i s'hi suma el barri de barraques dels Canons. Aquesta barriada, que acollia unes 100 construccions on habitaven unes 600 persones, va ser el darrer gran nucli de barraques enderrocats durant les obres dels Jocs Olímpics, l'any 1990.

A l'esquerra, el carrer Lavèrnia puja cap a les bateries

antiaèries envoltades del barri dels Canons

Avui, sense canons i sense barraques, aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat s'ha convertit en un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona. Durant dècades ha estat un lloc oblidat, marginat. Ara que és un espai tancat, amb uns horaris de visita i normes restrictives, s'ha convertit en un lloc massificat de turistes i curiosos, que hi van a veure postes de sol amb una cervesa i que es pixen sobre les bateries i les restes dels habitatges dels antics veïns i veïnes del barri dels Canons.

I els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l'Aviazione Legionaria italiana, amb base a l'illa de Mallorca han deixat de bombardejar la ciutat, però el via crucis continua.

Processó de Setmana Santa al carrer Lavèrnia

cap als Canons, l'any 1964

Ignasi Marroyo. ANC

Parcs i jardins de la Barcelona del segle XIX

Fragment del diorama del passeig de l'Esplanada

Josep Mestres i Cabanes (1898-1990)

Museu d'Història de Barcelona

Dins de muralles

Fins a la construcció del primer jardí públic, el de l'Esplanada, el lloc habitual per passejar havia estat la muralla de Mar, més que no pas la Rambla, que hauria d’esperar que desapareguessin les muralles per convertir-se en un veritable passeig. El 1802 s'inaugurava el passeig de l’Esplanada, que oficialment es deia passeig de Sant Joan i començava al passeig de la Duana (actual avinguda del Marquès de l'Argentera) i continuava paral·lel entre la Ciutadella militar i l'actual carrer del Comerç fins arribar prop de l'actual placeta del Comerç, davant del baluard del Portal Nou. D'aquest primer jardí públic només en queda la Font d'Hèrcules, que l'any 1928 va ser traslladada al passeig de Sant Joan amb Còrsega. Més tard, el 1816, es construïa el Jardí del General davant de l’estació de França, just on començava el passeig de l’Esplanada.

Jardí del General

Dibuix de Dolors Anglada Sarriera

El passeig de Gràcia

Cap a mitjans segle XIX, fora de la Barcelona antiga, tant abans com després de l'enderroc de les muralles, aviat hi van créixer parcs i jardins públics i privats, que afegien a les fonts, a l'ombra dels arbres i a l’espai de passeig, sobretot a l'estiu, espectacles de teatre, dansa, concerts, atraccions de fira i quioscos de refrescos. No es va triar un lloc qualsevol, sinó l'antic camí de Jesús, d'aspecte quasi rural, flanquejat per horts i cases d'hortolans, que era la via principal per anar de la vila de Gràcia fins a Barcelona, per on s'entrava a través del portal dels Orbs o de l'Àngel. Aquest camí, que primer va ser via romana cap el Puig de l'Àguila (Collserola) i el Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès), i que després seria el passeig de Gràcia (1820), rebia el nom de la Font de Jesús, situada sota l'actual carrer Aragó. El 1427 s'hi va construir el Convent de Jesús, destruït durant la Guerra del Francès, i al seu voltant hi va créixer un raval. El primer projecte d'urbanització, ideat per l'Ajuntament liberal de la ciutat, data de 1821 i fou obra de Ramon Plana.

Aquesta Font de Jesús va ser, segurament, el primer espai enjardinat d'aquest passeig transitat des de l'antiguitat, i on van començar a florir els primer parcs i jardins fora muralles. Tenia una font d’aigua fresca i a l’estiu s’hi obria un berenador on s’hi podia prendre xocolata i refrescos, com descriu Manuel Saurí a Manual histórico-topográfico estadístico y administrativo ó sea Guía general de Barcelona (1854). Fins l'enderroc, el 1863, també hi havia el cementiri del convent, que el dia de Tots Sants atreia molts barcelonins que sortien de la ciutat pel Portal de l'Àngel, on s'instal·laven les primeres castanyeres de la temporada.

La Font de Jesús en el

centre del plànol

Els Jardins de la Nimfa (1848-1862) estava a l'illa de passeig de Gràcia, Aragó, rambla de Catalunya, València, i disposava, a més del teatre, d'un espai a l'aire lliure per a concerts i ball, i una caseta de tir, entre d'altres atraccions (Saurí, 1854). Just a l'Illa de sota, entre Aragó i Consell de Cent, hi havia els Jardins del Tívoli (1949-1875), que també tenien teatre i que després s’instal·laria definitivament al carrer Casp.

El Criadero, situat a la dreta del passeig aproximadament a l'alçada de la Gran Via, era un jardí parcel·lat per a la cria d'arbres destinats a proveir el mateix passeig. Disposava d'una mina d'aigua fresca que atreia gent tant a l'estiu com a l'hivern, i d'un quiosc de cafès, refrescos i gelats (Saurí, 1854). En aquest mateix lloc s'hi va construir el Prado Catalán (1864-1884; passeig de Gràcia, Casp, Pau Claris, Gran Via). Tenia tres teatres, un d'ells d'estiu, el Teatre Espanyol (1870-1900), i en els jardins hi havia atraccions. L'any 1884 s'hi van construir les noves instal·lacions del Teatre Novedades, que des de 1869 havia estat a la cantonada de la ronda de Sant Pere.

Els Camps Elisis (1853-1873; passeig de Gràcia, Aragó, Rosselló, Roger de Llúria), projectat per Josep Oriol Mestres, va ser el primer parc d’atraccions. Hi havia teatre, sala per a balls i concerts, restaurant, cafè, una fonda, una vaqueria, glorietes i estanys, una plaça per a espectacles (hipòdrom, plaça de toros, espectacles gimnàstics i circenses), una muntanya russa, gronxadors, cavallets i altres atraccions. Només en queda com a testimoni el passatge dels Camps Elisis, situat a l'illa de passeig de Gràcia, Mallorca, València i Pau Claris. En el seu lloc, aprofitant part dels jardins, s'hi va alçar el Teatro Lírico-Sala Beethoven (1881-1900).

Els Jardins d’Euterpe (1857-1861; passeig de Gràcia, Gran Via, València, rambla de Catalunya), on hi actuaven els Cors de Clavé. El nom li venia d'una estàtua de la deessa Euterpe de Jeroni Suñol que presidia el jardí, com explica Dolors Monserdà a la novel·la La fabricanta (1904). Com la resta de jardins d'estiu, a les zones de passeig s'hi afegia un cafè, saló de ball, local per a concerts i altres atraccions.

D'aquell món de jardins, fonts i teatres no en queda res. Un passatge entre València, Mallorca, Llúria i el passeig ens recorda els Camps Elisis, i un passatge en el número 24 del passeig de Gràcia ens porta a l'indret on hi hagué el Teatre Espanyol, enderrocat el 1900.

 Els jardins del Tívoli i Euterpe, El Criadero

i els Camps Elisis (plànol de 1855)

Parcs, muntanyes i atraccions

Ja fora del passeig de Gràcia, avançat el segle i després d'enderrocar la Ciutadella militar, es construïa el Parc de la Ciutadella (1888), primer parc públic de la ciutat, que va ser construït com a recinte de l'Exposició Universal, i que entre 1911 i 1920 va acollir les atraccions Saturno Park. I ja en el segle XX, a l'actual avinguda de Pau Casals, a Sant Gervasi de Cassoles, s'urbanitzava el Turó Park (1912), que naixia com a parc d’atraccions. Com a tal va tancar el 1929 i no va tornar a obrir fins 1934, any en què l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí el va redissenyar com a parc i jardí.

El Turó Park ocupava una extensió més gran que l'actual

(plànol de 1920)

Pel que fa a les muntanyes, el Tibidabo va començar a ser urbanitzat a partir de 1889, any en què el doctor Salvador Andreu va fer construir l’avinguda que primer va dur el seu nom i després el de la muntanya. El parc d’atraccions va ser inaugurat el 29 d'octubre de 1901 juntament amb el Tramvia Blau i el funicular, però les primeres atraccions no van començar a funcionar fins al 1905: els miralls deformants, telescopis i binocles per observar la ciutat, els primers autòmats, gronxadors, el Tir Flobert, jocs de bitlles o l’estació de coloms missatgers.

L'any 1911 el Casino de la Rabassada, projectat per Andreu Audet i Puig, ampliava el Gran Hotel construït l'any 1899 i s'hi construïa un parc d'atraccions monumental, inspirat en els grans parcs que existien a ciutats com Londres, Nova York o París. A més de la monumentalitat del casino, les atraccions com el Cake Walk Building, el Palais du Rire o el Feu de Boules tenien la mateixa grandiositat. Però l'atracció que sobresortia per damunt de totes era la muntanya russa, l'Scenic Railway, que feia 2 km de longitud i salvava desnivells de 25 m d'alçada, circulant pel bosc que envoltava el casino i per passadissos soterrats. Situat a l'altre costat del Tibidabo, anant cap a Sant Cugat, s'hi accedia des de Barcelona en tramvia, i del casino i d'aquell parc monumental només en queden ruïnes arqueològiques amagades pel bosc.

Si el Turó Park, el Tibidabo i el casino eren territori de la burgesia, Montjuïc era el lloc d’esbarjo habitual de les classes populars que hi feien les tradicionals fontades, on entretenien els diumenges menjant i ballant a l’aire lliure. No va ser fins l’Exposició de 1929 que la muntanya va ser urbanitzada i s’hi van començar a construir els primers jardins. Durant l’Exposició hi va haver el Parc d’Atraccions de la Foixarda (1929-1930), i un cop clausurada a principis de 1930 es va inaugurar el Maricel Park (1930-1936) a la zona situada entre Miramar i l'estació del funicular. Amb l’esclat de la Guerra Civil el parc va tancar i no va ser fins l’any 1966 que no es va inaugurar el modern Parc d’Atraccions de Montjuïc, que va tancar les seves portes el 1998 (vegeu el vídeo de l’últim dia) i va ser reconvertir en els Jardins Joan Brossa després d’eliminar totes les atraccions i deixar només alguns elements testimonials.

No ens estenem més en la descripció dels parcs i les muntanyes amb atraccions. Si en voleu saber més podeu llegir el meu llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)

Bestiari de Barcelona: les abelles

Un dels ruscs d'abelles del Castell dels Tres Dragons

del Parc de la Ciutadella, instal·lat el 1945,

l'únic apiari urbà de Barcelona

Els habitants de les ciutats tenen mala relació amb els insectes i els aràcnids, als quals considera uns intrusos sobre l’asfalt, i només els respectem mínimament als parcs i jardins sempre i quan no ens confonguin amb un element més de l’entorn natural. Assaborim la mel, però sovint fugim espaordits de la presència de les abelles que volen erràtiques per la ciutat lluny del rusc que probablement no veurem dins la trama urbana.

Una de les basses del viver del Tres Pins

Ramon Solé

A Barcelona, l’apicultura, considerada com a ramaderia (les normes i les lleis voregen l’absurd perquè són genèriques i no particulars), està prohibida. Hi ha ruscos autoritzats al viver de Tres Pins, a Montjuïc, on poques persones saben que encara raja i omple basses la mítica font on tants barcelonins hi anaven a fer fontades, a berenar, a menjar la truita el Dijous Gras o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra. També hi ha abelles a l'escola d'art floral de la masia de Can Soler (1801), a Sant Genís del Agudells, prop de la Font del Bacallà; o al centre social i comunitari de Can Masdéu, a l’antic hospital de Sant Llatzer, sobre el barri de Canyelles. També n’hi ha al Jardí Botànic de Barcelona, on hi ha instal·lats hotels d’abelles amb diversos tipus d’habitacions i forats de diverses mides en troncs, canyes, daus de fusta, totxos i tova de fang. L’hotel no només acull abelles, sinó també vespes i altres insectes pol·linitzadors, que ajuden a la reproducció de les 1.700 espècies de plantes que acull el jardí. Un altre hotel està instal·lant al Parc Cervantes. Aquests casos, però, es troben fora del nucli urbà.

Hotel d'insectes del Jardí

Botànic de Montjuïc

Dins la trama urbana, només l’apiari del Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella, instal·lat el 1945, és permès per raons científiques i produeix mel dels til·lers que flanquegen el passeig principal del parc i li donen nom. Aquesta mel és apta per al consum i de molt bona qualitat, i el responsable de la producció n’és Jaume Clotet, apicultor de l'empresa Mel·lis. Dels vuit ruscos de la terrassa en té cura Maria Préstamo, apicultora i treballadora del Museu de Ciències Naturals, que va prendre el relleu de Ramon Frigola, que se’n va fer càrrec durant molts anys. Des de 2014 forma part d’un projecte de recerca del grup d’investigació Open Systems de la Universitat de Barcelona. L’anàlisi de les dades de l’apiari serveixen per conèixer l’estat de salut ambiental de la ciutat gràcies al comportament de les abelles, molt sensibles a la contaminació.

L'apicultor Jaume Clotet té cura dels sensors dels ruscos de la

terrassa del Castell dels Tres Dragons

A banda de les restriccions anacròniques pel que fa a la cria de bestiar en els nuclis urbans, s’argumenten motius de seguretat per a la prohibició, però hi ha ruscos en grans ciutats europees, com Londres, París (una colònia de 200.000 abelles habitava a Notre-Dame abans de l’incendi de l’abril de 2019), Berlín o Viena, i també a Nova York, sense que la presència de les abelles sigui cap perill per als ciutadans. I a Brussel·les, el Brussels Urban Bee Lab du a terme des de fa més de deu anys una investigació de l’ecosistema urbà i la salut en els ruscos instal·lats en els jardins urbans dels terrats del centre de la ciutat belga. A Catalunya l'única ciutat que té apiaris urbans i un programa específic per a les abelles és Viladecans, on els ruscos apleguen unes 100.000 exemplars.

Al llarg del mes de març i abril de 2017 diverses escoles de la xarxa Escoles + Sostenibles van posar en marxa uns tallers per equipar parcs dels deu districtes de Barcelona amb hotels d'abelles per acollir les abelles solitàries que ronden per la ciutat, amb l'assessorament de professors de biologia i l’Oficina de Protecció dels Animals de Barcelona (OPAB), que té la competència sobre les abelles urbanes i la responsabilitat de la seva protecció.

Els centres de la xarxa que van participar en aquesta proposta són: les escoles d’educació especial Lexia i ASPASIM (Parc del Putxet - Sarrià-Sant Gervasi), el col·legi Jesuïtes de Gràcia – Kostka (Parc Güell i Creuta del Coll - Gràcia), l’escola Mestre Morera (Nou Barris), l’escola Rambleta del Clot i l’institut Barri Besòs (Parcs del Clot i Diagonal Mar- Sant Martí), l’escola Auró (Parc Joan Miró - Eixample), l'escola Eulàlia Bota (Sant Andreu), l'institut Fort Pius (Parc de la Ciutadella - Ciutat Vella) i l'institut Bosc de Montjuïc (Jardins Joan Brossa - Sants-Montjuïc). Avui, la iniciativa s'ha estès per molts més parcs de Barcelona.

Els fantasmes del Parc del Laberint d'Horta

Vista aèria del Parc del Laberint d'Horta

des del Fortí d'Horta, l'any 1967

Felip Capdevila. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

El Parc del Laberint d'Horta

La majoria de vosaltres haureu anat algun cop al Parc del Laberint d'Horta. A banda de l'estat lamentable en què es troba el palau, la resta és un agradable jardí que fa de bon passejar. Però quan el parc era un jardí privat aplegava, com veurem, alguns espais i elements curiosos, avui desapareguts, que visitats un capvespre d'hivern podien fer mitja por. Acompanyeu-me a fer un volt.

El laberint d'Horta, l'any 1966

Carles Capdevila. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

El parc del Laberint d'Horta és un jardí històric situat en els vessant del Collserola de l'antiga vila d'Horta. És el més antic que es conserva a la ciutat i va ser obert com a parc públic el 1971, en uns anys en què Horta encara presentava un aspecte rural. Fins a la segona meitat de la dècada de 1980, un pastor amb el seu ramat d'ovelles encara pasturava per Can Cortada, on avui hi ha l'avinguda de l'Estatut. Can Cortada, una de les moltes construccions rurals que conserva Horta, té el seu origen en una antiga vil·la romana del segle I dec, les restes de la qual són en el subsòl. En el segle XI es va convertir en un casal fortificat, data en què va ser construïda la torre rodona de defensa que encara es conserva. Convertit en mas al segle XVI, les seves terres eren una de les zones hortícoles més importants d'Horta per la gran quantitat d'aigua que tenia (hi passava un torrent i tenia una mina) i fins als anys noranta es van vendre els seus productes al mercat d'Horta. Avui és un restaurant.

Vista panoràmica d'Horta l'any 1964, on a llapis, i d'esquerra

a dreta, s'indiquen les localitzacions de la torre del

Laberint, Can Cortada i l'església de Sant Joan d'Horta

Miquel Brasó. Arxiu Municipal del Districte de Gràcia

Sense entrar en detalls, que es poden trobar en el llibre Guia. El Laberint d’Horta de Patrícia Gabancho (Ajuntament de Barcelona, 1998) les obres es van iniciar el 1794 a la finca de la família del científic i il·lustrat Joan Antoni Desvalls, marquès d'Alfarràs. Va ser projectat per l'arquitecte italià Domenico Bagutti i va ser executat pel mestre d'obres Jaume Valls i el seu fill Andreu, i de les plantacions se'n va encarregar el jardiner francès Joseph Delvalet. Acabat en una primera fase el 1808, el parc, que compta amb nombroses obres artístiques d'inspiració neoclàssica i romàntica, és presidit pel palauet familiar, un edifici amb elements d'estil neoàrab i neogòtic, dins del qual es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa originària del segle VIII, i dependències annexes dels segles XII i XIV.

El Palau Desvalls i la Torre Sobirana, l'any 1966

Carles Capdevila. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

El parc inclou el Jardí Neoclàssic del segle XVIII, amb el laberint, el mirador, el templet de Dànae i l'estany i el pavelló de Carles IV. Entre aquest jardí i la terrassa superior –tancada per un bosc– transcorre un canal de tres metres de profunditat que antigament havia estat navegable, amb l'Illa de l'Amor en la part central, que havia albergat una cabana de fusta, avui desapareguda.

La cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, el 1909

Jaume Caminal. Arxiu Històric del

Districte d'Horta-Guinardó

Darrere d'aquest bosc, que dóna continuïtat al parc amb la muntanya, i no gaire lluny, s'hi amaguen les ruïnes del Fortí d'Horta, una edificació militar del segle XIX construïda probablement durant la primera guerra carlina (1833-1840) per controlar el camí ral entre Horta i el Vallès, a banda de tenir una bona vista del Pla de Barcelona fins al mar. Poc conegut pels barcelonins, els hortencs, en canvi, en guarden grans records de quan camí d'Horta amunt s'hi anaven a fer excursions i fontades, i la canalla hi jugava, abans que els jardins esdevinguessin parc.

Les restes del Fortí d'Horta, a principi del segle XX,

en una foto de Matas i Ramis

El Jardí Romàntic del segle XIX és fruit de l'ampliació projectada per Elies Rogent (autor també del canal), pel costat del torrent d'en Pallós i que antigament havia estat ocupat per una horta. Dels elements originals conserva els estanys, la cascada i una font grotesca, és a dir, decorada amb éssers fantàstics, humans, vegetals i animals. També es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia, construït el 1853. El Jardí Domèstic, situat a la dreta del palau, és de 1880 i té una altra font grotesca adossada a un mur.

L'hivernacle del Laberint d'Horta

Els elements desapareguts

Abans ja hem vist que ja no existeix la cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, però l'element desaparegut més important és l'hivernacle. Situat en el Jardí Domèstic, va ser desmuntat durant la restauració integral de 1971, moment en què es va procedir a la neteja i dragatge de mines, construcció de canalitzacions de reg, instal·lació de la xarxa d'enllumenat, delimitació del parc urbà, col·locació de murs i tanques, instal·lació de serveis públics i mobiliari urbà.

El cementiri del Laberint d'Horta

Així com el Jardí Neoclàssic tenia com a tema principal l'Amor, el Jardí Romàntic podia haver estat dedicat a la mort. A més de l'esperit romàntic, així ho indica la reproducció d'un petit cementiri d'estil medieval, també desaparegut, però del qual es conserven alguns capitells i làpides que ara semblen elements decoratius.

La Cabana de l'ermita, l'any 1950

M. Quesada. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

En aquest fals cementiri hi havia la Cabana de l'Ermità, avui tancada, habitada pel pare Fèlix, un monjo autòmat que rere una taula presidida per una calavera es movia mentre llegia un llibre sobre un faristol.

L'ermità pare Fèlix

L'ermità, però, no era l'únic personatge del jardí. El masover Bartomeu, també anomenat Pare Pedaç, era una figura de cera de mida natural, que assegut darrere una taula d'escriptori de fusta atenia qüestions administratives mentre fumava amb pipa, i tant se'l podia veure dins com a l'entrada de l'anomenada Cabana del Pagès.

El masover Bartomeu, l'any 1955

A. Escudero. Arxiu Municipal

del Districte d'Horta-Guinardó

Amb la reconversió de jardí privat a parc públic l'espai va perdre extensió i molts dels elements que el conformaven i que li donaven un aspecte peculiar. Ara, però ens mirarem el Parc del Laberint amb uns altres ulls i hi passejarem encuriosits buscant pels racons. Qui sap si esperarem que es faci fosc una tarda d'hivern perquè ens acompanyin les ombres d'autòmats i figures de cera. I qui sap si mai s'hi va enterrar algú en aquell cementiri d'estil medieval avui desproveït de làpides. Ara més que mai buscarem espaordits la sortida del laberint.

Mapa general del parc

A: Jardí públic. B: Jardí neoclàssic. C: Jardí romàntic. D: Jardí dels boixos i jardí domèstic. E: Bosc

1: Entrada. 2: Palau Desvalls 3: Jardí dels boixos 4: Jardí domèstic. 5: Plaça dels lleons. 6: Jardí de les flors. 7: Laberint. 8: Terrassa del mirador i temples. 9: Gruta del Minotaure. 10: Bosquet. 11: Canal romàntic. 12: Illa de l'amor. 13: Pavelló neoclàssic i gran safareig. 14: Font de la nimfa Egèria. 15: Cascada. 16: Cabana del pagès. 17: Fals cementiri i ermita del monjo. 18: Antic jardí oriental.

El llibre de les fonts de Barcelona del mestre Socies (1650)

El 8 de juny de 2015, l’historiador Xavier Cazeneuve va presentar en el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve —un dels artífex de la web Barchinona, que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i la historiografia de Barcelona—, va parlar del context històric en què comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels pobles del Pla (1897). I el 24 de gener de 2023 es presentava l'edició d'El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII (Editorial Afers i Ajuntament de Barcelona), coordinat per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve.

Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.

Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.

Evolució de l'abastiment d'aigua a la ciutat

Els inicis de l'abastiment d'aigua

A Barcino, el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.

Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
H. A. Orengo i Carme Miró, 2004

A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de l'Estanc, Pou de la Figuera, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. L'existència d'aquests pous i el control que n'exercia el govern de la ciutat s'evidencia en dues inscripcions que han sobreviscut a la façana de la catedral. Una, a la façana de la capella de Santa Llúcia, a tocar del carrer del Bisbe, on es pot llegir "A 2 canas lo pov"; és a dir, el pou és a 5,64 metres (1 cana equival a 12 pams, i un pam, a 23,5 centímetres). L'altra és al carrer dels Comtes davant de la Baixada de la Canonja. S'hi pot llegir "Lo pov". A la mateixa façana de la catedral, a l'angle que forma la capella de Santa Llúcia amb el carrer del Bisbe, hi podem veure una motllura que la tradició popular confon amb el patró que es feia servir per mesurar una cana. Diuen que a l'escletxa que forma el ressalt de la pedra s'hi posava una canya i es tallava a la mida justa per evitar cap tipus d'engany en les mesures. És poc probable que sigui cert i que la motllura de pedra sigui només un element decoratiu com es veu també a l'altre extrem de la façana, on la capella encaixa amb la catedral.

Les dues inscripcions de la façana de la catedral

Fotos: Dani Cortijo

La suposada cana de l'angle dels carrers

de Santa Llúcia i Bisbe

No calia cap altre subministrament d'aigua que els pous perquè la Barcelona del segle X era una ciutat empobrida i destruïda després del saqueig d'Almansor (985). Segles més tard, amb una Barcelona en ple esplendor, es van començar a fer les primeres canalitzacions davant la necessitats d'aigua potable. Els frares de Santa Caterina van ser els primers a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes del qual són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir aigua de Montjuïc, que a mitjans segle XIV encara rajava en alguns carrers de Barcelona, però sempre va ser deficient (vegeu Fonts de Montjuïc).

La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.

Casa de la Mina i Reixegó a Montcada

i Reixac, c. 1920

Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).

Captació d'aigües de Barcelona

Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més enllà de les muralles romanes, reclosa inicialment dins les muralles bastides per Jaume I (segle XIII) i a partir de 1368 amb el tercer recinte, que abastaria el Raval. L'aigua es va anar a buscar a Montjuïc, dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de Collserola i del turó de la Rovira.

Sistema de conducció de l'aigua de les mines del Collserola

i l'aqüeducte de Montcada cap a la ciutat

Construïdes les mines de captació, el Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles. Les aigües confluïen a la caseta de la Travessera (a l'actual carrer d'en Regàs) i per la Riera de Sant Miquel i el passeig de Gràcia arribava al repartidor de Jesús esmentat anteriorment, on fins el 1863 hi va haver la font i el Raval de Jesús.

Portal de l'Àngel, canalització i torre d'aspiració

d'aigua (1830). Pere Màrtir Arraut. AHCB

Des d'aquí, la canalització, feta de tubs ceràmics, anava al Portal de l'Àngel i entrava a la ciutat seguint la plaça de Santa Anna, el carrer del Bisbe, la plaça de Sant Jaume i el Pla del Palau, amb ramificacions diverses.

Font de Santa Anna (c. 1920)
Wolfgang Weber. AFB

Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen, segueixen funcionant 600 anys després. La més antiga és la font de Santa Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), que conserva un abeurador de cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna. L’any 1375 va ser ampliada amb una font de vuit costats, dels qual actualment n'hi ha cinc amb dues aixetes al cos central. L’any 1819 va ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van posar els plafons de ceràmica noucentista, obra de Josep Aragay. Els gerros que coronen la part superior són de l’any 2002 a partir dels motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on sortien els brocs d’aigua.

Font de Sant Just, el 1915

Brangulí. ANC

Li segueix en antiguitat la font d’En Fiveller, a la plaça de Sant Just, de 1367, malgrat que l'aspecte actual és fruit d'una reconstrucció del segle XIX. Sobre la façana principal hi ha, esculpits en pedra, la imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de Catalunya i de la ciutat. En els laterals del carrer de la Palma de Sant Just i del carrer dels Lledó, enmig dels dos escuts hi ha un relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada de la part superior, que amaga un jardí, va ser afegida el 1884. El nom de Fiveller prové de la llegenda que atribueix a aquest conseller de la ciutat (1406-1427) la construcció de la font a partir de la llegenda que explica que va descobrir una deu mentre caçava a Collserola i va fer dur l'aigua fins la plaça de Sant Just.

Font de Santa Maria del Mar

La font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè subministrava aigua a les cases i casalots del carrer de Montcada (1402). La façana amb els tres brocs d'aigua està coronada per un rosetó, i el lateral mostra els corresponents escuts de Barcelona i Catalunya amb dues gàrgoles que representen un drac i un lleó. La barana i el jardí superiors són originaris de 1526, any en què el veí Gaspar Ferrer va ser autoritzat a plantar-hi tarongers i murtres.

La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral, a l’angle més proper la porta de la Pietat, dins d'un templet. Construïda pel mestre d’obres Escuder, al centre hi ha una clau de volta amb l’escena de Sant Jordi lluitant amb el Drac, dels escultors Antoni i Joan Claperós.

La font de Sant Jordi de la Catedral

F. Eibner (1863-1865)

A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament ornamental.

D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 i abastida amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.

Font de Sant Joan (1908)

Josep Pons Escrigas. AFB

La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i el fossar, que ocupaven l’espai davant de l’actual façana (1847) de l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat). Segons Víctor Balaguer (no n'hi ha proves documentals), aquesta font procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant Honorat.

La font de Sant Honorat, a la plaça de Sant Jaume

Dessins du Voyage pittoresque et historique

de l'Espagne, par A. Laborde

Institut National d'Histoire de l'Art

La font de l'Àngel a la plaça de Sant Sebastià,
amb la rampa de la muralla de mar al fons

Maurici Vilumara (1870). AHCB

Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de n'Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta, i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment, entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders. Mai s'ha sabut on va anar a parar, tot i que sempre s'ha sospitat que és al jardí d'una casa particular, diuen que de l'Empordà.

La font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell (1957)
Foto: Francesc Ribera Colomer. AFB

La del Palau del Lloctinent, a la façana que dóna a la plaça del Rei, és de 1549, any de la construcció de l'edifici. La de Portaferrissa no és gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferrissa de la muralla de Jaume I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604 s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII, la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i van ser afegides el 1959.

La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.

Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.


Notes:

(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:

Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.

Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.

Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.

*

La història del Rec Comtal, de les fonts gòtiques i de l'abastament d'aigua a la ciutat de Barcelona des de la fundació de la Barcino romana la trobareu en el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història (Viena Edicions, 2016).