La tripulació original d'Star Trek
50 anys de La conquista del espacio (Star Trek)
El Nadal era ben a prop i l’imponent avet de Can Jorba ja era davant dels grans magatzems. Però el que no sabíem era que els Reis ens deixarien un regal també especial i espacial, que havia de canviar l’ètica de les conquestes i de la percepció de l’extraterrestre (i per extensió, del que és diferent a nosaltres): l’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit del dimarts 7 de gener de 1969 el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star Trek.
El 2016 va fer 50 anys de l'estrena d'Star Trek als Estat Units, una nit del 8 de setembre de 1966 compartint horari amb una altra sèrie mítica: Embrujada. Aquí encara hauríem d'esperar dos anys i mig per conèixer els tripulants de la nau del capità Kirk, l'Enterprise, formada per una barreja sorprenent de personatges procedents de països diversos: blancs, negres, orientals, un rus (Pavel Chekov, en plena Guerra Freda!), dones que compartien càrrecs i poder amb els homes, i el senyor Spock, de pare vulcanià i mare humana, que ostentava el càrrec de primer oficial i oficial científic.
La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:
“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”
De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.
En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).
El 27 de febrer de 2015 moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Com ens saludava el senyor Spock en vida: Llarga vida i prosperitat!
Tots guardem algun record material de la infantesa: el més habitual són joguines, llibres, alguna llibreta escolar, àlbums de cromos... Són records que tenen a veure amb les nostres activitats habituals: l’escola i l’oci. Hi ha també els records que queden enregistrats en fotografia i pel·lícula. Són records puntuals de moments únics: naixements, batejos, comunions, bodes, festivitats familiars i religioses... L’excepció són les vacances d’estiu, que es repeteixen religiosament cada any. Però poques vegades tenim la sort de guardar algun record material d’aquells moments que van canviar puntualment la nostra vida.
El cromos, els tebeos, els Montaplex, els Madelman... I el cinema en blanc i negre de cop es tornava lluminós, en aquella època en què astronautes i cosmonautes lluitaven per la supremacia intergalàctica.
Entre el 7 de novembre i el 9 de desembre de 1968 s’exhibia a Can Jorba, del Portal de l’Àngel de Barcelona, la càpsula espacial Gemini X que durant tres dies de juliol de 1966 va estar orbitant la Terra, amb els astronautes John W. Young i Michael Collins (el mateix que mesos després pilotaria la Columbia de la missió Apolo XI, que va dur Armstrong i Aldrin a ser els primers a trepitjar la Lluna (un 20 de juliol de 1969 el mòdul lunar Eagle allunava al Mar de la Tranquil·litat), i a cerveses Damm a editar l'àlbum La conquista del espacio, amb una contraportada en què tota la família gaudia dels cromos i de la cervesa. Jugàvem amb la càpsula de Montaplex, però tenir l’autèntica a tocar era com haver viatjat a l’espai, i durant molt de temps, cada nit abans de dormir, el meu llit va ser una nau espacial. I com a record, el cartell original i la joguina de Montaplex.
Cartell de la Gemini 10 a Can Jorba
Sobre de Montaplex
Si s'analitzen els TBO del moment hom pot observar com molts dels acudits van a l'òrbita de la carrera espacial.
ResponEliminaAra, de la cervesa Xibeca DAMM el millor la mare amb minifaldilla...
És veritat, Galderich, recordo moltes historietes on sortien, sobretot, satèl·lits.
EliminaSobre la mare amb minifaldilla se'n pot fer un estudi: recordes l'anunci de l'oli La Masía? "Quién utiliza La Masía? La mamà inteligente..."
... I la nena amb un got amb cervesa! 😳😁😁😁
EliminaI déu n'hi do amb el pentinat i les patilles del pare!
ResponEliminaSícoris, un retrat d'època: l'àlbum és de 1970.
EliminaFascinant!...que diria el senyor Spock
ResponEliminaSí, Jordi, fascinant. I el millor de tot és que ens fascinàvem amb tot. Hem perdut aquesta capacitat?
EliminaSóc una mica més jove que tu però aquestes coses també em van arribar. Els madelmans, sobretot, i inclús et diria que la càpsula monta plex, que juraria que ha despertat alguna mena de record dormit... no crec que jo en tingués cap però crec que les vaig arribar a veure, potser a la tele, potser a nens més grans... Com és la memòria, que desperta records confusos, de vegades records molt poc clars, una sensació només, com un somni que de repent recordes vagament durant el dia.
ResponEliminaDe totes maneres he de dir que el teu madelman és més antic que el meu... el meu tenia cabell, si no recordo malament. I els geyperman?? No els recordes?
I Espacio 1999, ja que parlem de sèries de ciència ficció??? A mi em va marcar molt...
Ramon, com que tot durava molt més que no pas ara és fàcil que perdurin records al llarg del temps. Les joguines passaven de mà en mà. Perquè et facis una idea, els primers llibres de lectura i de cal·ligrafia que vaig fer servir a l'escola van ser els mateixos que va fer servir ma mare! Només ens portem 18 anys, tot s'ha de dir.
EliminaAh, Espacio 1999 i moltes d'altres. A veure si faig una llista.
Eliminahome....de la xibeca i l'estrella si que en recordo molts moments, ara també ajudaven a oblidar mals moments.....
ResponEliminaQuanta raó, Joan! Quin gran servei!
EliminaRecordo vagament la càpsula Montaplex, tot i que el 68 jo tenia tres anyets. D'alguna manera, però, va arribar. Potser es va anar reeditant fins que jo comprava aquells sobre-sopresa que vistos des d'ara em semblen de la penosa post-guerra.
ResponEliminaLluís, els Montaplex van durar molts anys; fàcil que arribessin a les teves mans.
EliminaFa poc vaig fer un apunt dels sobres-sorpresa. A mi em fascinaven. Però és que ens conformàvem amb poc.
Aquest album de cromos de cerveses damm era el millor. Vaig estar-me moltes hores llegint-lo...i el madelman 2001 també el tenia. En canvi la montaplex no m'enrecordo i de l'exposició a cal Jorba tampoc
ResponEliminaAris, teníem una gran capacitat d'encantament: podíem estar hores amb una joguina o amb un mateix tebeo.
Eliminai la nena amb el seu got de cervesa !
ResponEliminaMolt observador, Lluís F.! Hi ha quatre gots sobre la taula. Un dia d'aquests parlaré de la infantesa i l'alcohol.
Elimina"da unas ganas de comer" ... jeje
EliminaJo també.... l'àlbum i el MADELMAN !!! no saps quant vaig jugar amb els madelmans de petit... i en especial aquest astronauta que me'l van portar el Reis Mags d'orient....
ResponEliminaA10 Astrum X
Astrum, ens muntàvem unes pel·lícules extraordinàries, amb els Madelman i amb qualsevol ninot. Què bé ens ho passàvem!
Eliminaquina proesa aquests astronautes viatjant en aquestes capsuletes de ferralla poc tecnològiques! al parc cité de l'espace de Toulouse hi ha algunes de veritat i paga la pena veure-les.
ResponEliminael meu Madelman favorit, quina emoció, era el nuvi de la Nancy..
I com va marcar l'era espacial: hi ha dissenys molt suggerents com teles en forma de casc d'astronauta i la làmpara eclipsi de Magistretti, xula eh?http://www.hidesign.it/it/i-classici/lampada-eclisse
kalamar, sí que és veritat que vista ara aquestes naus semblen de nyigui-nyogui.
EliminaLa làmpara és molt maca. Però tot aquell disseny relacionat amb l'espai, que va deixar molta empremta sobretot als 60, sembla que ha deixat de ser suggeridor, oi? L'espai ha deixat de ser modern!
Això del Madelman nuvi de la Nancy és una invenció teva, no? Una combinació una mica desproporcionada! :)
M’agrada’t l'article, però el que m'ha fet molta gracia, fins i tot alegria, es el veure l’àlbum de Xibeca i el cartell de l’exposició de la Gemini X a Can Jorba, els tinc els dos guardats com autèntics tresors, gracies pels records.
ResponEliminaGràcies a tu, Ricard. Som d'aquelles generacions que no tiràvem res. Tot el que arribava a les nostres mans era important. Ara tot passa tan ràpid que gairebé no deixa empremta.
EliminaLa foto de la Damm amb els nens bebent cervesa és brutal! Jo sóc més jove i recordo molt poc els magatzems Can Jorba, però pel què estic veient darrerament s'hi feien coses ben curioses. Com portar una nau espaial i exposar-la o tenir un petit zoològic amb monos, a l'últim pis. He sentit dir que un cop se'n van escapar uns quants i es van instal·lar a Plaça Catalunya, dalt dels arbres!!
ResponEliminaRoser, a mi no em sobte gens veure els nens bevent cervesa. A la meva època els nens preníem cervesa i vi a casa. Un dels berenars típics, a banda del pa amb xocolata o amb oli i sucre, era pa empapat amb vi i sucre. Amb 14 anys, per exemple, a l'institut, a l'hora del patí, anàvem a menjar l'entrepà al bar de davant, la tasca del Sordo, i ens preníem un xato de vi, i ningú s'estranyava. Encara recordo el preu: 4 ptes. Eren uns altres temps.
EliminaI Can Jorba era un lloc curiós, cert. El zoo de la terrassa era impagable. I l'any de la càpsula espacial ja va ser el no va més. Això dels monos als arbres de la plaça Catalunya ho havia sentit de més gran, però no ho recordo de petit.
Ostres!!, quina sorpresa més agradable!!. Les Gèmini!!
ResponEliminaJa ho dius bé en el comentari que m’has posat a casa meva i la polèmica entre quina és la paraula més correcte, si cosmonauta o astronauta. En aquella època les úniques noticies que arribaven eren dels USA, i, com és natural, la seva gran gesta de les Apolo i la arribada a la lluna. També perquè molt bona part de la divulgació científica -qui no plora encara avui dia el cèlebre i estimat Carl Sagan?-, era nordamericana, jo em vaig iniciar amb els llibres de divulgació de l’Isaac Assimov que, paradoxalment, era d’origen rus.
Però ara, i malgrat tot, considero que el país que veritablement té una vocació genuïna d’exploració de l’espai, tot i els orígens de “frontera” dels americans, és Rússia.
En fi, ara sé que mai veuré arribar un ésser humà a Mart. Llàstima. A mi, els Madelman em van agafar ja gran.
Assimov és tota una referència, però de rus en té ben poc per no dir res, i et diria que ni tan sols la llengua. Tenia tres anys quan va emigrar als Estats Units amb la seva família, jueus i de llengua jiddisch. I curiosament, Carl Sagan també era jueu de família procedent de l'antic imperi rus.
EliminaI per a més curiositats, tot i que no ho dic a l'apunt, els Madelman són, com 2001 i la visita de la Gèmini, de 1968.
Llarga vida i prosperitat, Enric! Qui ho anava a dir, que una sèrie durés tant, no la original, és clar, però segueix viva. Diria que deu ser la única.
ResponEliminaI el Madelman d'inspiració 2001 és de museu del disseny
ResponEliminaAixí ens va anar, que de grans tots volíem ser astronautes
ResponEliminaLlarga vida i prosperitat, Amadeu! L'única que es pot comparar a Star Trek és Doctor Who, que és més antiga (1963) i encara es fa, però que no té la diversitat d'Star Trek. S'ha de reconèixer que els Madelman, a més del seu acurat disseny, van canviar el paradigma del joc infantil masculí permetent-nos jugar amb ninos sense que se'ns mirés malament.
EliminaCert, se m'havia passat, els daleks encara funcionen :)
ResponEliminaAquell any ens va marcar molt. El mateix any del 2001, el planeta de los simios i l'estiu de l'home a la lluna. per primer cop vaig estar tota una nit despert mirant la Tele amb els meus germams més grans esperant que l'Armstrong, el Collins i l'Aldrin allunitzesin o com se digui arrivar a la Lluna. Gran Nit iniciàtica amb el Hermida. He, he....
ResponEliminaDoncs sí, Toni. I mentre nosaltres miràvem les estrelles (al cel o la pantalla) els més grans miraven cap a Woodstock, Illa de Wight, París, Berkeley, Praga o Mèxic on aquell 1968 anava revolucionat.
EliminaJo vaig veure la càpsula Géminis a Jorba, aleshores estudiava a l'Academia Hispano Frabcesa tot just al costat dels magatzems. També recordó quan la meva àvia ens portava a mi i al meu germà a l'espectacle que feien amb pallassos al darrer pis de Can Jorba, on hi havia lloros i monos. Sobre l'aventura espacial nosaltres de petits havíem llegit el tebeo Diego Valor (que també fromava part
ResponEliminad'un serial de ràdio) i, més endavant, Flash Gordon.
En aquells anys Can Jorba era un lloc especial. El terrat era una meravella, pels animals i els pallassos, com tu dius, i també pels titelles. Diego Valor gairebé no el vaig llegir; Flash Gordon, sí. Però els que llegia jo eren El Capitán Trueno, El Jabato i El Hombre Enmascarado, a més, és clar, del TBO i tots els de Bruguera.
Elimina