Arquitectura i còmic

Novaro va ser una editorial mexicana que va néixer l'any 1949 amb el nom d'Ediciones Recreativas (ER) i va arribar a Espanya el 1951 duent de la mà Superman, tot i que el gruix de la producció no arribaria fins a finals dels 50 i principis dels 60. Com a editora de tebeos tenia una diversitat considerable, que incloïa personatges de la Warner, Daniel el travieso, El pájaro loco, La pequeña Lulú, o la col·lecció Domingos alegres amb les sèries televisives que vèiem en aquells primers anys de televisió, com El llanero solitario, El agente de CIPOL, Perdidos en el espacio, Lassie, Mi marciano favorito, Daniel Boone, Jim West o Embrujada, que podeu trobar en el bloc Cómic Novaro. Una de les sèries més interessants de l'editorial era Vides ilustres, que ens presentava les biografies de personatges de tots els camps del saber, i sobretot, Vidas ejemplares, una col·lecció de vides de sants, religiosos i personatges diversos que havien destacat per la seva fe indestructible i per la seva abnegació cristiana. Potser no caldria afegir que les vides dels màrtirs eren les que despertaven més morbositat. Per a quan un còmic de santa Eulàlia?

A banda que els tebeos d’aquesta editorial mereixerien un llarg article per la seva incidència en la cultura popular del país, aquest apunt vol parlar de còmic i arquitectura. La raó és que l'any 2009 l’Associació d'Idees. Centre d'Investigacions Estètiques, una entitat cultural creada l’any 1990 i que té com a activitat principal la generació de coneixement en el camp de l’arquitectura a través de cursos, investigacions i l'edició de material divers, va reeditar en facsímil un exemplar de Vidas ilustres. Com a associació vinculada a Annuaire Massilia d'études corbuséennes, aquest tebeo va ser el dedicat a Le Corbusier, com en el seu moment ens va informar Toronto a l’apunt Il·lustre Le Corbusier.

L'any 2011 van reeditar Lloyd Wright, arquitecto del futuro, que correspon al número 121 de Novaro, publicat l’1 de setembre de 1965. El guió és de l’escriptor mexicà Fernando Macotela i dibuix de Luis Hernández (la portada és de Luis Vera). Lloyd Wright (1867-1959), segurament menys conegut a nivell popular, és un dels pares de l’arquitectura moderna però, en cert sentit, és el negatiu, fins i tot el complement, del racionalisme de Le Corbusier (veieu l’apunt El GATCPAC i la Casa Bloc). Lloyd Wright, fidel a l’individualisme dels pioners nord-americans, defensa la relació entre individu i arquitectura, i d’aquesta amb la natura, en un tot orgànic que conquereix l’espai natural, integrant-hi els elements artificials. El racionalisme, a nivell urbanístic, parteix d’un espai conquerit, la ciutat, al qual dotarà d’elements naturals que millorin les condicions de vida degradades.

Aquestes Vidas ilustres es poden trobar en algunes llibreries com Laie o La Central. Però Novaro va editar un altre Vidas ilustres dedicat a un arquitecte: Gaudí, el genial arquitecto español, el número 209, publicat l’any 1969. Però no se n’ha fet cap reedició. Li fem un toc a Massilia?

Ciutat & còmic
CCCB

Còmic i arquitectura

Quien afronte hoy tratar de la ciudad de finales 

del siglo XX deberá recurrir también a aquellas visiones

que han aportado el cine y el tebeo (1)

Ja que hem parlat d’arquitectes biografiats en còmic, ens podem allargar parlant de la relació que existeix entre l’arquitectura i el còmic, tan important que sovint passa desapercebuda per òbvia. Però a ningú se li escapa que els protagonistes dels tebeos i de les novel·les gràfiques viuen en un espai que és una projecció directe del nostre concepte de ciutat. En molts casos, aquesta ciutat i la seva arquitectura són la reproducció fidel de ciutats concretes, a vegades és una representació ideal, d’altres és necessàriament inventada i finalment pot ser també caricatura, paròdia o crítica de la realitat. Des de Gotham fins a 13 Rue del Percebe, passant per la ciutat de Masereel, l’arquitectura en dues dimensions forma part de la nostra realitat urbana d’una forma tan intensa com l’espai que habitem físicament.

L’any 1998 el CCCB va fet l’exposició Ciutat i còmic (2), on es mostrava, en paraules de Josep Ramoneda (3), una ciutat que no és un rerefons ni un paisatge del còmic sinó el lloc que l’acció demana. I aquesta capacitat de transformar allò que explica fa que el còmic tingui, a vegades, virtualitats premonitòries: la ciutat s’assembla a ciutats somiades o a ciutats viscudes, però mai ho és d’una manera manifesta i concreta; sempre hi ha aquella distància entre l’experiència i la representació, o la il·lusió. Al darrere s’hi amaga la idea que el còmic beu tant de l’arquitectura i l’urbanisme, com aquests s’inspiren en el còmic.

El 2010, a París, es va fer l’exposició Archi & BD: la ville déssinée, una mostra que abastava tots els aspectes de la representació de la ciutat en el còmic: la ciutat com a teló de fons, però també de vegades com a personatge principal, i aspectes com arquitectura, utopia, política, societat , història o disseny, sota la dimensió gràfica i artística dels còmics.

Aquesta necessària i productiva relació entre arquitectura i còmic va ser, l’any 2004, l’eix del 21è Festival international de la bande dessinée de Sierre (Suïssa), arran del qual en Jordi Górriz va escriure De arquitectura y viñetas, una anàlisi exhaustiva del tema i punt de partida de qualsevol estudi posterior per la bibliografia que aporta.

Jaime Eizaguirre, arquitecte i il·lustrador, administra Arquicomics, un magnífic blog alimentat de vinyetes i d’il·lustracions que ens permeten navegar, sense direcció fixa, per una món oníric d’arquitectures. Eizaguirre ens convida a un viatge que, després de tot el que s’ha dit, ens demostra un aspecte més d’aquesta relació simbiòtica: l’arquitectura funciona per ella mateixa sense context. Ibáñez ens descobreix a 13 Rue del Percebe les interioritats d’una casa de veïns afaitant la façana de l’edifici. Ens mostra de forma impúdica i còmica el que ja sabem: que les cases estan habitades. Segurament per això funciona tan bé l’arquitectura sense elements que l’expliquin; perquè més enllà de la seva funció urbanística, és a dir, d’element ordenador del caos exterior (sense aquest ordre –que també es dóna en els campaments de nòmades i seminòmades– no hi hauria ciutat), cada edifici és en ell mateix un intent d’ordenació del caos interior (veïnal, familiar, individual...). Per aquesta raó són tan habituals les estructures arquitectòniques en els somnis: ordenen els microcosmos. Els ordena fins i tot quan l’edifici està habitat per fantasmes.

*

[1] Montaner, Josep-Maria. “Sueños de arquitectos en los tebeos”, El País, 10 maig 1991 [Extra], p. VI. També a Montaner, J-M. “La ciudad, protagonista: Arquitecturas del cómic”, Arquitectura Viva, 20, setembre-octubre 1991, p. 56-57.

[2] VV. AA. Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

[3] Josep Ramoneda en el “Pròleg” de Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

La Casa Bloc i el racionalisme barceloní

Casa Bloc (GATCPAC, 1932-1936)

El GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) va tenir com a membres fundadors els arquitectes Josep Lluís Sert, Sixte Illescas, Germà Rodríguez i Arias, Ricardo de Churruca, Josep Torres i Clavé, Cristòfor Alzamora, Manuel Subiño, Pere Armengou i Francesc Perales, i es va reunir per primer cop l’any 1929. La primera reunió formal com a grup català va tenir lloc el 6 de desembre de 1930 després de la reunió estatal que va portar a la constitució del GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea). Posteriorment, s'hi van incorporar com a socis directors arquitectes com Joan Baptista Subirana (1931), Jaume Mestres i Fossas (1931), Francesc Fàbregas (1933), Ricard Ribas i Seva (1933), Josep González i Esplugas (1933) i Raimon Duran i Reynals (1935).

Promotors de l'arquitectura racionalista, entroncava amb els corrents europeus d’avantguarda que es van desenvolupar entre els anys 20 i 30 del segle XX. Des del primer moment es va perfilar una duplicitat en les tendències del grup, que marcarien la manera com els projectes es durien a terme. Per un costat, l’ascendent que Le Corbusier tenia sobre el moviment des d’un punt de vista purament arquitectònic. D’altra banda, els arquitectes catalans van posar la mirada en l’arquitectura alemanya, atents a com el règim socialdemòcrata solucionava aspectes pràctics com l’habitatge social, la gestió pública de la ciutat i les experimentacions tecnològiques en el camp de la construcció.

En pocs anys el GATCPAC es mostra molt actiu en un gran nombre d’iniciatives culturals i socials, conscients que existeix una forta relació entre el poder i la cultura, com, de fet, ja s’havia produït amb el modernisme i el noucentisme. Ara, però, amb la proclamació de la República, i acceptant els riscos de burocratització i pèrdua d’una certa independència que implica tota relació professional amb les administracions, ofereix a les institucions polítiques catalanes posar a la pràctica els principis ideològics que professionals i polítics comparteixen. La resposta dels poders públics és immediata, i el GATCPAC es converteix en el braç tècnic d’un projecte global de reformisme social.

El disseny de la Casa Bloc

El 13 de juny de 1932 queda aprovat l’important decret de creació del Comissariat de la Casa Obrera. El mateix Comissariat, quan constata que els habitatges unifamiliars no poden resoldre el problema dels allotjaments obrers, ni des del punt de vista econòmic ni de l’urbanístic, esdevé ben aviat promotor de la construcció de la Casa Bloc, el projecte general del qual s’encarrega (1933) als tres membres del Comissariat (J. Torres i Clavé, J. B. Subirana i J. L. Sert); la intenció és la de prioritzar els múltiples recursos d’una vida en comunitat, ja que els exemples inspiradors només podien ser els barris ja construïts a partir d’aquests principis a Viena, Berlín o Amsterdam, o fins i tot el cas de Londres (en vaig parlar a Quan l’East End era la fi del món al presentar el documental Housing problems). La Casa Bloc es un experiment de nous tipus d’habitatges, funcionals i moderns, que s’adrecen a uns usuaris peculiars, els treballadors, que constitueixen la principal carta de presentació de la iniciativa.

Pla Macià (1933), dissenyat per Le Corbusier

En aquest mateix període, el Pla Macià de 1933, dissenyat per Le Corbusier, pretenia estructurar la ciutat a partir del port i de les vies que, seguint el Besòs i el Llobregat, la comuniquen amb el Vallès i de l'eix transversal que la travessa seguint la línia que va de Badalona a Castelldefels. Proposava la reforma i el sanejament del nucli antic, l'adaptació de l'esquema Cerdà per a l'Eixample a les exigències del moment, la classificació de la ciutat en zones, la comunicació amb les platges del Llobregat, on s’hi volia construiria una ciutat de repòs i de vacances (la idea de la caseta i l’hortet que ha acabat arrelant en l’imaginari barceloní). La idea parteix de la teoria defensada per Sert, que entén la ciutat com un conjunt orgànic, en què s’han de respectar el que en diu “zones monofuncionals” (El Viajero, març del 1934), és a dir: habitatge, feina, oci i circulació, posant molta atenció a la higienització de les zones històriques, molt castigades per segles d’habitatge.

Planell de presentació del Pla Macià (1934)

S’hi poden posar objeccions als plantejaments polítics del GATCPAC, com de fet s’ha fet: el burgès decideix on viu mentre el mateix burgès decideix on ha de viure el treballador. Potser sí. Però, en tot cas, primer calia treure les capes més miserables de la població dels femers on habitaven. La memòria col·lectiva es perd molt ràpidament i ens pensem que a Barcelona no s’ha viscut en les condicions que es descriuen en l’apunt londinenc que he esmentat abans, i no és cert: fins els anys 60 es vivia en coves en zones del Guinardó, i una bona part del barraquisme era extremadament miserable, malgrat la visió romàntica que se li ha volgut donar algun cop. El vell dilema que ens va fer perdre la guerra: guanyar la guerra o fer la revolució?

La guerra es va perdre, i com tants d’altres projectes, el de l’habitatge i el de la millora de les condicions higièniques també es van perdre. Al problema de l’habitatge s’hi va afegir el barraquisme vertical i la construcció de polígons residencials, ciutats dormitori, lluny del centre de la ciutat i, durant anys, sense llum, aigua i clavegueram. El caos arquitectònic i urbanístic, la permissivitat de l'alcalde Porcioles, la barbàrie estètica de Núñez y Navarro...

Francesc Macià, president de la Generalitat, i l'alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader,

el dia de la col·locació de la primera pedra, 

el 12 de març de 1933

La Casa Bloc no és l'element més representatiu del racionalisme arquitectònic a Barcelona, però sí que ha sobreviscut com a exponent d'arquitectura d'habitatge social d'una època. Acabada la guerra el conjunt va patir diverses transformacions. El 1943 es va inaugurar a la planta baixa del bloc 1 (al carrer de l'Almirall Pròixida) l'Escola Codolà i Gualdó, que també va ocupar part de la plaça. El 1948, amb l'objectiu d'allotjar famílies de policies nacionals, es va construir un nou bloc d'habitatges a l'altra plaça, que a partir d'aleshores va quedar tancada. Aquest edifici va rebre el nom popular de Bloc fantasma. L'interior d'aquesta plaça es privatitzà i la Policia Armada hi va construir dues cavallerisses, entre altres instal·lacions. Durant més de mig segle no s'hi va fer cap millora ni restauració, de manera que l'immoble s'anà deteriorant amb el pas dels anys.

Recuperat, el conjunt torna a tenir la imatge amb que va ser projectat  després que, l'any 1997, l'Institut Català del Sòl, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona signessin un conveni per rehabilitar-la. Es va encarregar el projecte de rehabilitació als arquitectes Víctor Seguí i Marc Seguí, en un procés que va finalitzar l'estiu de 2008. S’ha habilitat un pis que es fa servir com a casa-museu.

 Dispensari antituberculós (1938)

La Casa Bloc, però, no és l’únic testimoni d’aquella arquitectura racionalista que va quedar escapçada per la barbàrie de la Guerra Civil. Entre les obres més destacables hi figura el Dispensari Central Antituberculós (carrer Torres i Amat 8-14;1934-1938), de Sert, Torres i Subirana, i alguns edificis d'habitatges: Aribau 243/Camp d'en Vidal 16 (Casa Espona, de Raimon Duran i Reynals; 1933-1935), Muntaner 342 (edifici Josefa López, d'en Sert; 1930-1931), Via Augusta 61 (Germán Rodríguez Arias; 1930-1931), París 193 (edifici Astòria, d'en Germán Rodríguez Arias; 1933-1934), Pàdua 96 (edifici Illescas, d'en Sixte Illescas i Mirosa 1934-1935),  avinguda del Coll del Portell 43-67 (Casa Vilaró, d'en Sixte Illescas; 1929-1930) o Diagonal 419 (Ricard Churruca; 1934-1937) , i projectes com el de l'hospital de la Vall d'Hebron (1936) o el del Pla Macià abans esmentat.

Edifici Josefa López (Sert, 1930-1931), Muntaner, 342

La higienització de Ciutat Vella s’ha acabat fent, més malament que bé pel que fa a la preservació de la trama urbana medieval i la poca adequació de les noves construccions al paisatge urbà tradicional, en els casos del barri de Sant Pere i de Ribera. Però aquest és un tema que dóna per a un ampli debat. El mal ja està fet. En el cas del Raval, no s'acaba de fer net. La nova Filmoteca, per exemple, continua convivint amb la prostitució, els meublés, amb els pisos patera i amb la falta d'higiene endèmica dels guetos on s'hi concentra la immigració.

És evident que cal fer alguna cosa abans no se'ns escapi de les mans. Un gueto només ho és si les portes i les finestres es tanquen des de fora. S'ha d'intervenir des del poder públic. Primer, no deixant que s'especuli amb l'habitatge, tant el que és ofert per particulars com el que venen els promotors privats. Després, dignificant els espais habitables. Fins fa quatre dies semblava que el problema de l'habitatge només afectava als nouvinguts; ara s'estén a totes les capes de la població com una taca d'oli i no podem predir a qui li arribarà. Envia a una persona a viure en un forat i potser haurem cavat la nostra pròpia tomba.

Cliqueu la imatge per accedir al catàleg de la Casa Bloc

Aquest article de la Casa Bloc, ampliat, i molts d'altres sobre la

història de Barcelona els podeu trobar en el meu darrer llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)