Les oliveres de Sant Martí de Provençals

El Pla de Barcelona l'any 1000, amb els camins romans (blau marí)

i medievals (marró), i els torrents i rieres principals

Font: Taedium. Grup de recerca d'història medieval

i innovació docent universitària (UB)

Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració

d'en Jordi Marín i en Magí Badia, fills de Sant Martí de Provençals;

del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, del qual sóc membre;

i d'El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada,

protagonistes del final feliç de la història que trobareu a continuació.

Camins antics i fronteres

Tots els camins antics que travessaven el Pla de Barcelona, alguns d’ells d’origen iber i romà, han deixat alguna traça sobre la trama urbana de la ciutat. Alguns sobreviuen fragmentàriament, sovint en forma de passatges dins les mançanes de la perifèria de l’Eixample; d’altres han quedat fossilitzats en els carrers de la ciutat i se n’ha oblidat l’origen. El mateix ha passat amb els torrents i les rieres. En el millor dels casos, n’ha sobreviscut el nom com a relíquia del passat. D’aquest vestigis ens en parlen sovint en Peter Cowley a Pla de Barcelona i Carme Martín a Memòria dels barris. Amb en Peter, més d’un cop ens hem posat el barret d’explorador i hem anat plegats a fer treball de camp i a parlar amb els qui encara guarden memòria (cada cop en són menys) de quan la ciutat era un territori interromput per accident geològics (com el Graó Barceloní i els turons), recs, horts i terres de ningú, i per aquests camins i torrents, que en molts casos feien de frontera entre els antics pobles del Pla i les seves barriades, abans no fossin annexionats a Barcelona.

En el plànol adjunt podem veure aquests camins de l'Antiguitat, les rieres i els torrents principals, turons i altres accidents geogràfics (llacunes, aiguamolls, topònims antics, esglésies i parròquies que esdevindrien municipis en el tombant dels segles XVIII-XIX. La línia de costa és encara molt endins. A l'esquerra, sota Montjuïc, l'aigua arriba fins la plaça Cerdà; al mig, Santa Maria de les Arenes (Santa María del Mar és del segle XIV) és vora la platja, i una petita badia fa de port natural gràcies als bancs de sorra producte de la deriva del riu Besòs davant del que serà el Pla de Palau; i a la dreta, les maresmes insalubres de Sant Martí ocupen només la meitat de les terres que conformaran el litoral segles endavant.

Fotografia aèria parcial del Camp de l'Arpa

del Clot i del Guinardó, cap a 1950(CEFTA)

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Com s’intueix pel títol de l’article, vull parlar d’oliveres, però abans d’anar a collir olives vull que posem la mirada sobre un lloc concret d'aquesta plana, a tocar dels contraforts del Collserola, com ens mostra la fotografia aèria que us adjunto, feta per la Compañía Española de Vuelos Fotogramétricos Aéreos (CEFTA), entre finals dels 40 i principi dels 50. Com ja hem fet altres vegades, mirarem el sòl que trepitgem i ens preguntarem per què els carrers segueixen un determinat traçat i si els espais no urbanitzats ens diuen alguna cosa del seu passat. És un dels jocs que ens permet la construcció d’una ciutat, Barcelona, cosida als límits dels antics pobles del Pla per la trama ortogonal de l’Eixample, de carrers rectilinis que poca cosa ens diuen del que hi va haver abans no s’hi construís. Bé, de fet, hi ha molt més que no pas ens pensem, però avui no toca parlar de l’Eixample, sinó d’una part de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, un indret ple d’història.

A la fotografia aèria es delimita la zona central que separà (o uneix) els barris del Guinardó (a dalt, a la meitat dreta; antic barri de Muntanya del Clot), el Baix Guinardó (a dalt, a la meitat esquerra; fronterer amb Gràcia), el Poblet (a baix, a l’esquerra; avui barri de la Sagrada Família) i el Camp de l’Arpa del Clot (a baix, al centre i la dreta).

Si ens fixem en els camins marcats en color groc, veurem ràpidament que fan de fronteres naturals entre aquests barris. No hi hem marcat els torrents, que feien de camins quan anaven eixuts, perquè abans de la segona meitat del segle XIX no separaven cap nucli de població. En tot cas, el torrent de Milans, que baixava sinuosament entre els carrers de Cartagena i Castillejos, partia el Guinardó i separava el Poblet del Clot. I el torrent d’en Melis (el recorda el carrer que baixa entre els jardins del Doctor Pla i Armengol del Mas Ravellat-Pla i el camp del Martinenc, sobre l’Hospital de Sant Pau) unia el Guinardó amb el Clot, on prenia el nom de Bogatell, avui carrer de Rogent.

La part central de la fotografia, circumscrita dins d’un pentàgon irregular, no va ser urbanitzada fins molt tard, al tombant del segle XX, amb l’excepció del número 13 del passatge del Dos de Maig (1876). La raó és que tots aquests terrenys pertanyien a l’indià Josep Xifré Casas, el promotor dels Porxos d’en Xifré del Pla de Palau. Xifré va adquirir el 1833 el Manso Soley o Torre Milans a Sant Martí de Provençals, amb terres de cultiu i vinyes que pertanyien a altres masies, com les de Can Miralles i Can Miralletes, del segle XVII, totes dues propietat d’en Pere Miralles i aquesta última encara dempeus. La porta principal de la finca estava situada al camí d'Horta (Fresser) i un camí conduïa cap a la Torre Xifré, situada dins l’actual Hospital de Sant Pau, construït en els terreny comprats a Xifré, que es recordat al barri amb el carrer que du el seu nom.

Camí de la Travessera i ruïnes de Can Milans o Torre

d’en Xifré, durant les feines d’enderroc de la masia

Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

El camí de la Travessera és l’antiga Via Subteriora o Francisca, probablement anterior a la romanització del Pla, el qual travessa de punta a punta, i que es correspon fossilitzada amb les travesseres de Gràcia i les Corts, a Barcelona; Collblanc i Antiga Travessera, a l’Hospitalet de Llobregat; i ja dins d’Esplugues de Llobregat, a través del carrer de Sant Mateu (carrer principal de l’antic Raval del mateix nom, escapçat per l’autopista) connecta amb el ramal de la Via Augusta que venia de Barcino i en conserva el nom; l’autèntic, no pas com la Via Augusta de Barcelona que res té a veure amb aquest camí romà sinó que és el resultat de la cobertura del Carril, el pas per on circulava a l’aire lliure el tren de Sarrià.

Imatge aèria del camí de la Travessera al Guinardó,

documentat per Carme Martín. AHDHG

A la part de baix, trobem el camí d’Horta, que comunicava aquesta vila amb Barcelona des del Portal Nou (davant de l’Arc de Triomf), on ben a prop, a l’illa formada pels carrers Roger de Flor, Alí Bei, Nàpols i Ausiàs March, en sobreviu un tram integrat en un jardí interior públic. Al Clot pren el nom de carrer de Freser, i al seu voltant hi van créixer les primeres cases del Camp de l’Arpa. Moltes d’aquestes cases han desaparegut i les altres ho faran quan s’acabi d’eixamplar aquest carrer. Als extrems del camí dins del barri, però, se’n conserven miraculosament dos nuclis: les casetes dels passatges Pau Hernández i León, al carrer de Cartagena, entre Rosselló i Provença; i algunes de les Cases Boada, entre Trinxant i les Navas de Tolosa.

El Camp de l'Arpa a principis del segle XX. El torrent del Bogatell i

el camí d'Horta (a baix), Can Pere Miralles i Can Miralletes

(centre de la imatge) i els torrents convertits en camins

El camí d’Horta segueix aproximadament per l’actual passeig Maragall (un tram original l’hauríem d’anar a buscar al carrer de la Garrotxa, nom antic també del tram inicial del passeig) i es troba amb la Travessera, que gira cap avall després de desaparèixer dins l’Hospital de Sant Pau. Aquest gir permetia enllaçar la Travessera amb el camí de Dalt per l’actual passatge de la Travessera. El camí de Dalt permetia enllaçar amb la Travessera i el camí d’Horta a l’alçada del carrer de la Muntanya (el tram superior es diu carrer de l’Eterna Memòria), i era la via que comunicava Barcelona amb Sant Andreu de Palomar. El primer tram del camí de Dalt dins del Camp de l’Arpa del Clot s’havia dit carrer del Carme, i ja dins de l’actual barri de Navas i de la Sagrera es diu Concepció Arenal. Més enllà de la Riera d’Horta (avui, Dublín / Rovira i Virgili), però, a la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu, era conegut pels andreuencs com a camí de Barcelona o de Dalt per diferenciar-lo del carrer Gran, antiga Via Augusta, que va canviant de nom a mida que s’apropa a Barcelona abans d’entrar pel Portal Nou: Sagrera, Clot i carretera de Ribes, nom que recupera a la Trinitat Vella. Després del carrer Ignasi Iglésias, el camí de Dalt es confon amb la Meridiana i el recuperem a l’actual carrer Bartrina, que el connectava amb el carrer Gran a l’alçada del carrer Palomar.

Per últim, el camí de la Muntanya o del Guinardó, que puja cap amunt aproximadament per l’actual Rambla Volart, era d’antic el camí natural cap al turó de la Rovira, tot girant cap a la dreta a l’alçada de l’actual carrer Flors de Maig i prenent el camí Antic del Guinardó, que encara es conserva tot passant sota el Mas Guinardó. Al turó hi naixien els torrents d’en Melis i de la Guineu, i els martinencs hi pujaven per anar a les fonts del Qüento, d’en Fargues i de la Mulassa. Durant la primera dècada del segle XX, Salvador Riera, a qui tornarem a veure més endavant, ven les terres del vessant de Sant Martí a l’Ajuntament de Barcelona deu vegades més cares que el preu que ell en va pagar, i s’urbanitza el Parc del Guinardó.

Torres, masos i masies

Després de veure i descriure aquesta trama i important cruïlla de camins, a la foto hi veiem marcats els punts amb les masies que hi havia vora aquestes vies de comunicació. Ja hem vist la Torre Xifré, antic Mas Milans (segle XVII), propietat, com explica Carme Martín, d'Antoni Lacavalleria de Moix i Dulasch, qui el 1712 la va vendre a Segimon Milans i cinc generacions després Francesc de Milans i Duran la venia a Josep Xifré. També hem parlat de Can Miralles i Can Miralletes, i ara ens toca parlar de les masies que envolten la cruïlla de camins, envoltades de camps cultivats, i el terreny que a la fotografia està marcat amb color vermell i que segurament haureu deduït que és el lloc cap a on us vull dur.

Les restes de Can Ferrer, la dècada de 1970

Carles Capdevila (AFB)

Can Ferrer estava situat a la cantonada del passatge de la Travessera amb el camí d’Horta, però controlava el triangle format per tots els camins d’aquella important via de comunicació, a l’extrem del Camp de l’Arpa. Aquest lloc privilegiat convertia la masia en parada obligatòria de viatgers, carreters i de les bugaderes d’Horta, i feia d’hostal i d’abeurador de cavalls i mules. L'octubre de 1935 va ser convertida en el Grup Escolar Catòlic del Camp de l'Arpa, però la guerra i la postguerra la van anar degradant a mida que era absorbida per la urbanització, i va ser enderrocada el darrer terç del segle XX.

El Mas Viladomat, cap a l'any 1900

Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó

El Mas Viladomat, situat entre el camí de la Travessera (avui Sant Antoni Maria Claret) i el camí de la Muntanya (avui Rambla Volart), va ser construït sobre uns terreny comprats per Segimon Viladomat el 1732 i que a mans del darrer propietari, Salvador Riera (1896), s’estendrien fins al Mas Guinardó, la finca que acabaria donat nom al barri, i el turó de la Rovira, ambdós propietat també de Riera (1894). Acabada la guerra, amb el Guinardó ja urbanitzat i el patriarca mort (1916) la família Riera va vendre el mas a la Caixa, que va enderrocar l’edifici i hi va construir l’actual polígon d’habitatges, inaugurat l’any 1949.

Can Garcini i camps de conreu, l'any 1914. Felip Capdevila

Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó

Can Garcini encara és dempeus gràcies a la llarga lluita veïnal. Construïda a principi del segle XVII, aquest mas convertit en torre senyorial és situat entre els carrers Xiprer, Escornalbou i el passatge Garcini. Els Alòs-Moner i Dou, provinents d’importants famílies barcelonines amb palaus al carrer de Sant Pere Més Baix i propietaris de la torre des de mitjan segle XIX, hi van viure fins l’any 2010, moment en què van vendre-la a la inefable constructora NyN. Avui és patrimoni públic.

Ca l'Aloi des del camp d'oliveres, l'any 1934

Arxiu Família Sindreu

Ca l'Aloi tenia la façana principal mirant cap al carrer Guinardó, on avui hi ha la plaça del Taxi, i els passatges Aloi (conegut popularment com de les Onze Cases), Constància i Capella (abans Porvenir) són el resultat de la parcel·lació de les terres feta pels propietaris a principi del segle XX. El conjunt, aïllat de la resta per camps de cultiu, va tenir l’aspecte d’un petit poble fins a la dècada de 1930.

Les oliveres de Sant Martí

Al centre gairebé geomètric d’aquestes quatre masies i torres hi ha, marcat en vermell, un solitari camp, últim reducte rural d’aquest món desaparegut que acabem de descriure en el moment en què es va fer aquesta fotografia. Si ampliem la imatge i hi posem atenció, hi veurem uns quants arbres i una caseta de pagès feta de fusta. Avui, en aquest xamfrà de la Rambla Volart i el passeig de Maragall hi ha construïts uns habitatges, construïts a principi de la dècada de 1970, i una benzinera. Probablement, el terreny pertanyia al Mas Viladomat.

Aquests arbres són les oliveres esmentades al principi de l’article, i de les quals hem tingut coneixement gràcies al bon amic Jordi Marín, que ens ha posat en contacte amb el propietari. Van ser en aquest petit terreny al peu del camí d’Horta fins 1955, any en què va caler desfer-se d’elles per vendre el solar. Les va comprar en Pau Badia, veí del Camp de l’Arpa, que tenia amistat amb el propietari del terreny, per trasplantar-les a la finca que la família Badia té a Banyeres del Penedès i on des de fa 65 anys produeixen un bon oli d’oliva.

Les oliveres de Sant Martí de Provençals als

camps de vinyes de Banyeres del Penedès

Però la vida de les darreres oliveres productives de Sant Martí de Provençals perilla. El pagès que se n’ha cuidat fins ara, juntament amb unes quantes hectàrees de vinya, es jubila i el nou pagès que en continuarà l’explotació del raïm necessita el tros de terra on son les oliveres, una faixa de terreny entre un camí i la vinya, per poder fer la verema de manera mecanitzada.

En Magí, net de l’avi Pau i propietari d’aquestes oliveres martinenques de més de tres-cents anys, les cedirà amb molt de gust a qui les vulgui recuperar i trasplantar. En cas contrari, el pagès les tallarà per guanyar terreny per a la vinya i el pas de la maquinària.

Restes de la necròpolis tardoromana del carrer Mas Casanovas, l'any 1931

Qui sap si aquestes oliveres són filles d’una vil·la romana establerta en aquest nus de comunicació tan important, cultivat des de l’Antiguitat. Sense anar més lluny, a només cinc-cents metres d’aquí, la zona delimitada per l’extrem de l’Hospital de Sant Pau tocant als carrers de Cartagena i la Ronda del Guinardó, aprofitant una terrassa calcària que formava un petit talús, ha estat habitada des del neolític i hi ha restes iberes (un forn de ferro), romanes (una necròpolis) i medievals, fins arribar a l’època moderna, quan es va construir el Mas Casanovas, enderrocat per construir l’hospital. Però els assentaments humans no van acabar aquí. L'any 1920, sobre la terrassa calcària abans esmentada, s'hi va formar un nucli de barraques, que va ser enderrocat l'any 1974 per obrir la ronda.

Poblat iber i sitges del turó de la Rovira

I dalt del turó de la Rovira, als carrers Marià Labèrnia, Labèrnia i Panorama, un poblat iber laietà dels segles VI-I aec (hi ha restes de torres, muralla, habitacions i sitges) dominava la plana martinenca fins al mar, la vall d’Horta, els camps de blat i ordi i els camins, abans no arribessin els romans. Penseu-hi quan passegeu per aquests carrers del Camp de l'Arpa del Clot i del Guinardó.

[Actualització desembre 2020]

Així estaven les coses l’estiu de 2020. Érem conscients que tornar-les a casa, a Sant Martí de Provençals, semblava una utopia. El cost del trasllat és alt i el valor sentimental no és un argument prou sòlid, i menys en temps de crisi com els que corren. Amb tot, vam fer pública la notícia i la petició a les administracions pertinents.

Abans de la tardor, El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada recollia la nostra proposta. La Carme Martín li feia arribar l’article al Juanjo Fernández, que immediatament viatjava cap a Banyeres del Penedès, es posava en contacte amb en Magí, aconseguia que TV3 en fes un reportatge i proposava el rescat de les oliveres a l’Ajuntament de Barcelona, el qual va acceptar, el desembre de 2020, que les oliveres tornin a Sant Martí de Provençals.

"Banyeres del Penedès, crida per salvar de la tala oliveres centenàries",

reportatge de TV3 emès el 18 de desembre de 2020 al Telenotícies comarques

[Actualització febrer 2021]

Després de diverses gestions, l'Ajuntament acceptava el pressupost del trasllat de les oliveres, i el 26 de febrer de 2021 eren replantades a la Ronda del Guinardó, darrere de l'Hospital de Sant Pau, allà on va ser descoberta la necròpolis tardoromana i a només 800 metres del lloc original. Tot i que ara el Guinardó pertany al Districte d'Horta-Guinardó, des del punt de vista històric les oliveres tornen a Sant Martí de Provençals. Vegeu el reportatge a Betevé.

D'esquerra a dreta, Magí Badia, propietari de les oliveres; Enric H. March (Taller d'Història

del Clot-Camp de l'Arpa), la representant del Districte d'Horta-Guinardó i Juanjo Fernández

(El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada),

el dia del trasllat de les oliveres al Guinardó

Moviment facciós: Barcelona, 19 i 20 de juliol de 1936

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Més d'un cop haureu vist mapes que reprodueixen els fets del 19 de juliol de 1936 a Barcelona, amb l'exèrcit insurrecte intentant fer-se amb el control de la ciutat i les forces lleials a la Generalitat i la República i el moviment popular enfrontant-s'hi i vencent-lo. Avui tenim l'ocasió de veure el plànol original de 1936, editat pel Sindicat de Professions Liberals de la CNT el 1937, on es mostren els moviments de les tropes que recolzaven el cop d'estat que havia esclatat el dia 17 a Melilla i el Protectorat Espanyol al Marroc, i que s'estenia entre els dies 18 i 19 per tot l'Estat, i la rèplica republicana i popular, que van controlar la revolta a les casernes del Bruc, Girona, Sant Andreu, Lepant, Numància, Drassanes, Docks, Comandància Militar i les places de Catalunya i Universitat.

En verd s'indiquen les casernes colpistes i els moviments que realitzen per la ciutat per tal d'ocupar-la. En vermell veiem els moviments de les milícies populars de la CNT, però també Guàrdies d'Assalt, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Civil i militars lleials a la República, per controlar els sediciosos, i els llocs on es van establir les barricades per contenir-los, com la barricada de la Bretxa de Sant Pau, entre el Molino i la Ronda, que va evitar la connexió dels soldats que venien de la caserna de Numància (avinguda de Roma amb Tarragona) i la de les Drassanes, que no caurien, totes dues, fins a les 10h del dia 20.

Barricada de la Bretxa de Sant Pau i el Paral·lel, davant del Molino

Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya

El moviment de tropes feixistes més importants es va produir des de la caserna del Bruc (a les 3:50h de la matinada) i la de Sant Andreu (que es rendeix el dia 20 a les 10h del matí), que va permetre la distribució d'efectius per la Diagonal i el Camí de Dalt de Sant Andreu (Concepció Arenal) - Camí d'Horta (Freser) a través dels carrers del Dos de Maig i Mallorca, i el descens cap a les places de la Universitat (on es rendien a les 14:30h) i de Catalunya (que es rendeix a les 16h) pels carrers Urgell i Girona, i pel passeig de Gràcia.

El guàrdia d'assalt Mariano Vitini dispara des de una barricada de cavalls morts del carrer

de la Diputació amb Roger de Llúria. La imatge és una reconstrucció dels fets poc

després que passessin en el mateix lloc i amb els mateixos protagonistes

Agustí Centelles. Archivos del Estado. Ministerio de Cultura

Les casernes de Girona, al carrer de Lepant, i la Comandància General, del passeig de Colom, es rendien al vespre del mateix dia 19; mentre la caserna dels Docks de l'avinguda d'Icària resistia fins al migdia del dia 20, moment en què es donava per controlat el moviment sediciós a la ciutat.


Els milicians gitanos: una història poc coneguda

En la contenció de les tropes rebels a la plaça d'Espanya hi va participar un contingent de milicians del qual la historiografia poc o gens n'ha parlat: els gitanos de Sants i Hostafrancs, una de les barriades obreres per excel·lència de Barcelona. Armats amb escopetes de cacera, velles pistoles i navalles, van ser els primers a mobilitzar-se per tallar l'accés de les tropes alçades contra la República. Ho explica Helios Gómez, el pintor i poeta gitano, nascut a Sevilla el 1905 i mort a Barcelona el 1956, membre fundador i primer president del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, creat el 1936 a Barcelona. En una entrevista publicada a la revista Crónica de Madrid, del 18 d'octubre de 1936, Helios parla del paper dels gitanos en la defensa de la República. La primera metralladora presa als facciosos va ser a mans d'Helios Gómez, en el carrer de Casp, i al front d'Aragó va organitzar un esquadró de cavalleria amb gitanos.

L'Aliança Obrera

Helios Gómez

Acabada la guerra, després de passar pels camps de concentració de França i Algèria, Helios Gómez torna a Espanya per lluitar en la clandestinitat, però és fet pres i tancat a la Model durant vuit anys. A la presó va continuar escrivint, però de la seva estada a la Model en va quedar una obra pictòrica, la Capella Gitana (1950), a la cel·la 1 del primer pis de la quarta galeria, que acabaria sent un oratori. Però el fresc va ser tapat amb una capa de calç i pintura l'any 1998, i avui encara és en estudi el projecte per recuperar-la.

La Marina de Sants i Can Tunis

A l'aigua! Escena de Can Tunis, Ramon Casas

Barcelona, Pèl & Ploma, 1899, núm. 3

Font: Galeria d'imatges (Galderich)

Per a en Jaume Almirall Carreras, amic i company

El plànol adjunt (al final de l'apunt el trobareu amb més resolució) ens mostra la situació geogràfica de la Marina de l'Hospitalet i Sants, Can Tunis, les platges i els seus camps de cultiu a principis dels anys 40. La zona situada entre la Riera Blanca, frontera natural amb l'Hospitalet de Llobregat i que als plànols és a l'esquerra de l'Hipòdrom de Can Tunis (1883-1934) i el riu Llobregat és la Marina de l'Hospitalet (en color més fosc al plànol), expropiada l’11 de maig de 1920, quan les Corts dicten la Ley de expropiación de terrenos para los puertos francos de Barcelona y Santander. La línia de tren i l'estació de Can Tunis marca la nova frontera entre els dos municipis. La zona situada a la dreta de la Riera Blanca és la Marina de Sants, municipi independent fins 1897.

Plànol de la Marina de Sants i l'Hospitalet (1926)

El seu origen va lligat a la construcció del castell del Port a finals del segle X, juntament amb la capella de Mare de Déu de Port. Aquest port fa referència a la possibilitat que la primitiva fundació romana de Barcelona fos en aquesta banda de Montjuïc. És molt probable l'existència d'un port natural aprofitant que l'estuari oferia protecció. El "port" de Montjuïc seria, doncs, anterior a la fundació de Barcino (ca. 14 aec) i estaria relacionat amb les vil·les del marge dret de l'estuari del Rubricatus (Llobregat) i les mines de Gavà; i tenint en compte les aportacions sedimentàries de les aigües del riu al voltant dels anys de fundació de la colònia, va deixar d'estar en funcionament ben aviat perquè no hi havia prou calat per a la navegació. Hi havia hagut un antic castell, anomenat castell del Port documentat el 1020, però no se sap si estava situat en un turó proper a Montjuïc, on a l'inici del segle XX encara hi havia una torre, o al peu de la muntanya al costat de la capella de la Mare de Déu de Port. Les restes van desaparèixer totalment al ser obertes la carretera de Can Tunis i la via fèrria (1).

La Torre del Port, suposades restes del Castell del Port

(Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana)

Actualment és la Zona Franca-Port, un gran espai d'activitats industrials i logístiques, sense cap presència de sectors residencials. No és un barri, doncs, perquè no té població. Sí que ho és, però el que s'estén al llarg del passeig de la Zona Franca, enclavat en el districte de Sants-Montjuïc i que aplega diverses barriades, com Port, Can Tunis, Cases Barates, Can Clos, Polvorí, Foment, Sant Cristòfol (la Seat), Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra, Santiveri i la Colònia Bausili, que mantenen encara casetes baixes d'obrers i menestrals. L'any 1929 es va produir els primers intents de dotar la ciutat d'un port franc lliure d'aranzels per a la importació i l'exportació de mercaderies. Però quan es va constatar la inviabilitat del projecte, es va decidir crear un gran polígon industrial, del qual va ser símbol i motor la instal·lació de la seu central de la fàbrica de cotxes Seat, inaugurada el 9 de maig de 1950, que es va convertir en un dels principals símbols dels canvis econòmics i productius viscuts a la ciutat amb motiu de l'aplicació a tot el país del pla de desenvolupament del govern franquista.

La foto mostra la Marina en primer pla, amb la fàbrica de la SEAT,

inaugurada el 9 de maig de 1950, amb la muntanya

de Montjuïc i Can Tunis al fons

La Marina de Sants va ser fins a primers del segle XVIII terra d'aiguamolls. Va ser la família Antúnez, propietària de terrenys, qui va fer dessecar la zona (1711-1809) i va propiciar l'aparició del conreu, masies i hostals, com el de Can Tunis.

Hostal Can Tunis, a la carretera de Can Tunis (c. 1940)

S'hi van instal·lar indústries tèxtils durant el segle XVIII, però el lent procés d'industrialització (a partir de mitjans segle XIX s'hi van instal·lar empreses com la Fàbrica dels Ossos, la Shell, l'Arsenal o el Vidriol, moltes d'elles properes a la platja) va permetre que l'aspecte rural de la zona es mantingués fins als anys 60 (com es pot veure a la fotografia de la Seat), amb la presència de les nombroses masies que apareixen al plànol, i de les quals només sobreviu, amb horts i bestiar, Can Mestres, en el Camí de Can Clos. L'eix vertebrador de l'economia agrícola, i posteriorment industrial, va ser la construcció del Canal de la Infanta (1817-1820), que prenia l'aigua del Llobregat des del Papiol. Encara avui rega hortes des de Molins de Rei fins a Can Trabal, a l'Hospitalet, i a la Zona Franca subsisteix un tram fòssil tocant la paret del cementiri.

El Canal de la Infanta, el 1906, travessant camps de conreu,

amb Montjuïc i el cementiri al fons

Barcelona a la vista

Dinant a la platja davant la Farola, el 1891

La Farola durant els anys 50-60

La Farola era el nom que rebia el far del Llobregat, on recordo que fins als anys 70 els pescadors venien i preparaven musclos i peix en els merenderos. El far era de les poques construccions sòlides de la zona, raó per la qual es feia servir com a refugi i feia les funcions d'escola. L'àvia de l'Àngels Rodríguez Santalucía, veïna de la Marina durant molts anys, hi va néixer i hi va fer de mestra.

Ens explica Jaume Carreras Laserrada que abans de la guerra de 1936, prop de la Farola hi havia una platja nudista. Els nois de l'Hospitalet (que els pagesos de la Marina pronunciaven "Spitalet") hi anaven amb bicicleta, d'amagat, per veure-hi les noies nues. Recorda que als anys 50 encara s'assenyalava una família del carrer del Baró de Maldà per "vegetarians", i el pare li va explicar que era un eufemisme per "nudistes".

Els pares de la Magda Jiménez Ureña van viure a Can Tunis fins als anys 50, quan va néixer la Magda i van decidir marxar. Ens ha cedit una fotografia de 1948 on apareixen els seus pares i les seves germanes davant d'una barraca d'aire mariner.

La família de la Magda a Can Tunis (1948)

© Magda Jiménez Ureña

Amb l'ampliació de la Zona Franca, van anar desapareixent les masies. Dues de les últimes masies a desaparèixer van ser Can Teulada Verda i Cal Tano, de la família Subirachs-Almirall. Eren a tocar, precisament, del camí de la Farola. Les fotografies d'aquestes masies han estat cedides per Jaume Almirall (1924), descendent dels antics propietaris, i amb qui des de fa un temps tinc el privilegi de gaudir, juntament amb la Joana, la seva esposa, d'una estreta amistat. Aquest apunt és una manera d'agrair aquesta amistat i els records personals i familiars que ha compartit amb mi.

Can Teulada Verda (1958)

© Jaume Almirall Carreras

El carro de Can Teulada Verda anant cap el Born. A la façana hi ha

el rètol “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco” (ca. 1920)

© Jaume Almirall Carreras

Cal Tano i, al fons a l'esquerra, la Casa de Fusta (1956)

© Jaume Almirall Carreras

Des de principis de segle XX, però, diverses onades migratòries propiciaren la construcció de barriades obreres com El Sifón, Mare de Déu del Port, les Cases Duran de la Colònia Agrícola, les Cases Barates (2) o grup d'habitatges del Prat Vermell (Eduard Aunós), al voltant de la fàbrica del mateix nom, com explica en els seus assajos i novel·les Paco Candel, arribat a la Zona Franca durant la dictadura de Primo de Rivera. Candel és la veu dels barris de la Marina. També de la barriada era una de les veus oblidades de Can Tunis: Josep Maria Fonollosa (8 d'agost de 1922 – 7 d'octubre de 1991), emigrat a Cuba i els Estats Units. I en un altre ordre de coses, Eduard Manchón (24 de juliol de 1930 - 29 de setembre de 2010), jugador de futbol i un dels membres de la mítica davantera del Barça de les Cinc Copes, que cantava Serrat a "Temps era temps": Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Contra la teoria de Carreras Candi, que atribueix el topònim Can Tunis a la presència de pirates tunecins durant el segle XVI, el nom prové de l'antropònim de la família Antúnez, i és el nom com va ser coneguda la zona a mida que es perdé la relació amb Sants. El barri de Can Tunis pròpiament dit té l’origen en un barri de pescadors anomenat Fraga, en els terrenys dessecats pels Antúnez en el segle XVIII. Però no va ser fins el 1883, amb la dessecació definitiva de l’estany feta per una societat agrícola per tal d’instal·lar-hi l'hipòdrom (que va servir com a camp d’aviació de Barcelona fins al trasllat al Prat), que es va desenvolupar aquesta zona.

Els banys Zoraya (1905-ca. 1930) eren coneguts popularment com el Balneari i substituïen el projecte de La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Els Zoraya eren inaugurats el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30. Les instal·lacions oferien banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica el fet que fos aquí on es construís l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)

Malgrat la dessecació del darrer estany dels aiguamolls de Can Tunis, l'extracció de sorres dels anys 60, que tenia com a objectiu l'ampliació del port de Barcelona, va originar l'¡aparició de dos estanys d'aigua dolça que eren aprofitats com a zona de bany. Aquestes zones humides juntament amb la riquesa dels terrenys van propiciar un ecosistema ric en canyissars i vegetació de ribera i deltaica, que va servir de crida a una renovada fauna, i ràpidament l'indret es va poblar d'ànacs, polles d'aigua, i peixos com barbs i anguiles. L'any 1965 s'hi va prohibir el bany perquè l'estany s'havia convertit en un lloc perillós i la imprudència dels banyistes va provocar algun mort.

L'estany de Can Tunis, a la dècada de 1960

Font: El tranvia 48

L'any 1883 van començar, també, les obres del cementiri del Sud-oest i el 1913 es posava en marxa el tramvia del Morrot. Cap a finals dels anys 40 un grup de veïns afectats pels successius trasllats de la població obrera que s'instal·lava a la Zona Franca va crear un nou nucli de barraques en terrenys municipals vora el cementiri, anomenat la Muntanyeta o Jesús i Maria. El 1964 ja hi havia 3.600 habitants, la majoria treballadors. La progressiva urbanització de la Zona Franca, juntament amb l’ampliació del port de Barcelona (1966), va obrir obrir un procés de negociacions per aconseguir la desaparició de les barraques (el 1970 hi vivien encara 300 famílies).

Les barraques de Can Tunis als anys 50, al costat

del cementiri, amb el Morrot i el port al fons

Del vell barri obrer de Can Tunis, oblidat de la història per les barraques que li van prendre el nom, en queda, però, un petit nucli de cases al final del passeig de la Mare de Déu del Port a tocar del passeig de Can Tunis, on viuen sis famílies, el restaurant Litoral i el bar La Nevera, que alimenten els treballadors de la zona; la floristeria centenària Flores Manolo i una botiga de làpides, que viuen de l'activitat del cementiri; i quatre tallers; i un altre grup de cases, les Torres de la Marina, a tocar de la fàbrica Santiveri, i una pineda sobre el carrer Motors, amb un restaurant dins d'un tancat on tens la il·lusió de recuperar els merenderos d'abans, com La Bona Aigua.

El tren de mercaderies, un abeurador a la porta d'un bar, el quiosc

de la senyora Maria i botigues a la cruïlla del passeig de Cantunis

amb Mare de Déu del Port a la barriada de Can Tunis

Res en queda de les barriades de pescadors, que s'estenien al llarg del litoral; de Cal Pellofa, saló de ball i teatre; de La Caseta de Nit, cinema, sala de ball i teatre; del cinema Salón Antúnez, davant de l'església; de la cooperativa La Flor de Maig; dels Banys Públics o del Tiro Pichón. Mires al voltant i l'autopista i el cementiri són el testimoni de la vida que passa de llarg i dels morts, que amb les seves flors de plàstic enyoren els camps de conreu i el mar.

D'altres morts només van trobar descans entre barraques, runa i xeringues. Als anys setanta ja només quedaven uns quants blocs habitats principalment per famílies gitanes, sota Montjuïc anant cap el Morrot. El barri va degradar-se molt i va convertir-se en un punt de tràfic i de consum de drogues. Va desaparèixer del tot l'any 2004. En van deixar constància abans de l'enderroc Paco Toledo i José González Morandi en el documental Can Tunis, otra visión de Barcelona. Un altre barri marginal. Una lacra oculta més que s'amagava rere la façana de la modernitat de Barcelona.

Les antigues marines de l'Hospitalet i de Sants, els anys 40

Sobre la Marina de l'Hospitalet, les fotos següents mostren diferents aspectes d'aquella platja durant els anys 10 del segle XX, quan encara pertanyia a l'Hospitalet. Van ser publicades el 1913 en el número 344 de la revista La Actualidad, arran d'un naufragi (3).

La platja, amb els estris que els pescadors feien servir per a la pesca de l'angula.

Al fons es distingeix el promontori de Montjuïc

El pescador Andreu Pérez Aparici, al riu amb la seva barca

Barraca de pescadors

Notes:

(1) Vegeu la nota 15 de "Vademècum 'Provençana, bressol de l’Hospitalet'" (II), del blog de l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.

(2) Sobre Les Cases Barates és imprescindible la lectura del llibre Rastros de rostros sobre un padro rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, de Pere López Sánchez. Podeu trobar tota la informació en el blog i a Facebbok.

(3) Si no s'indica l'autor o el propietari de les imatges, han estat documentades a L'Hospitalet de Llobregat: imatges retrospectives d'una ciutat, de Luis V. Bagán Nebot.


[+]

Per a una crònica més general i personal dels barris de la Marina, vegeu també:

Julio Baños, Can Tunis, l'ocàs d'un barri, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993.
Julio Baños, Imatges retrospectives de la Marina, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997.
Ricard Fernández Valentí, "La playa de Can Tunis: algunos apuntes históricos", El tranvia 48.
Antonio Santafé Pérez, La cruel guerra (blog).
Francesc Sifré, "Registre d'un barri debolit: Can Tunis", Butlletí de la Societat d'Onomàstica, LIV-LV, 443-455, Barcelona, 1993.

*

Aquest relat forma part del meu darrer llibre,

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

La divisió territorial de Catalunya i l'enquesta comarcal de 1931

Mapa comarcal: resultat enquesta als ajuntaments (1931)

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

En alta resolució, cliqueu aquí

Què és el país? Poca cosa més que el tros que pots recórrer amb l’arada de sol a sol, assegurant-te que al vespre tornaràs a ser a casa a dormir. El mot pagès ve del llatí pagensis, “qui viu en el camp”; el mateix terme llatí d’on prové el francès pays, d’on passarà al català després de superar significats com “territori rural”, després “comarca”, d’on pren el sentit de “la nostra terra” com a àmbit social (“vila”, “comarca”; els italians fan servir paese per referir-se a “poble”), fins acabar significant un territori més vast que aplega no només els que planten alls i cebes sinó als que preguen a Déu en una mateixa llengua per demanar una bona collita.

Per al pagès o per al vilatà el món s’ha ordenat sempre ben aviat: el mercat, el metge i l’amo marquen les fronteres del seu món. El senyor i la seva versió kafkiana, l’administració, necessita eines de control més sensibles, més complexes, perquè ha de recaptar impostos i les fronteres s’acaben convertint en una entelèquia que amb l’ajut d’idees i banderes sobrepassen els interessos dels súbdits o converteixen aquestes idees en l’eix central d’aquests interessos.

L’any 1931 es va voler acabar amb el desori històric de la divisió territorial de Catalunya, que des del Decret de Nova Planta (1716, perduda la Guerra de Successió) havia passat per mans pròpies i alienes (amb conversió de parròquies en municipis) desdibuixant un mapa que, posats a reclamar-lo com a sobirà, em pregunto quines són les fronteres que caldria establir i si Grècia, per posar l’exemple més llunyà, estaria disposada a cedir-nos els comtats d'Atenes i Neopàtria conquerits  pels almogàvers.

Com que corrien aires nous duts per l’adveniment de la República, es van voler fer bé les coses i es va proposar un qüestionari que havien de respondre els ciutadans de tots els ajuntament catalans: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

Eren tres preguntes bàsiques que pretenien establir la divisió administrativa de Catalunya en unes comarques que apleguessin de forma racional el sentiment de pertinença a una comunitat i la mobilitat lligada a l’economia. El resultat va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions, que s’atribueix a Pau Vila tot i que es va aprovar (1936) sense tenir en compte el seu criteri (1). Però veient el mapa que il·lustra aquest apunt (amplieu-lo i gaudiu de la festa), em pregunto com s’ho van fer per cohesionar el desgavell identitari que en va resultar.

Quan baixem al detall, el sentiment de pertinença a una comunitat es complica, i les relacions personals (algunes llegendàries) i els tòpics etnogràfics superen les realitats geogràfiques i el sentit comú. El sociòlegs i l’antropòleg gaudirien amb aquest joc, i la història potser explicaria (amb raons semblants a les que malmeten el veïnatge de Terrassa i Sabadell, però que els uneix com a vallesans) per què l’Hospitalet de Llobregat no se sent lligat a Barcelona i en canvi Tiana sí.

El que ve a continuació és un resum de la divisió territorial de Catalunya al llarg de la història. Els curiosos, els viciosos o els que tenen canalla que va a escola poden continuar llegint. La resta que s’entretinguin amb el mapa.

Atles català (1375), de Cresques Abraham

Divisió històrica de (lo que se viene llamando) Catalunya

Catalunya, que com qualsevol país ha patit la mobilitat de les seves fronteres (totes elles sincrònicament històriques), ha dividit el seu territori segons el senyor o l’amo de torn.

D’allò que podríem entendre com a “Catalunya” durant l’època romana se’n va dir conventus iuridicus Tarraconensis, dividit en 42 civitates, divisions administratives semiautònomes, amb capital a Tarraco.

Els visigots van crear divisions eclesiàstiques amb més autoritat que l'administració civil i que a grans trets coincidia amb l'organització territorial romana. Com anècdota direm que Ataülf va instal·lar la capital del regne visigot a Barcelona, on vingué a viure amb aquella Gal·la Placídia –germana de l’emperador romà d’Occident, Honori, a la qual va segrestar durant el saqueig de Roma (410)–, i que va donar nom a la plaça de les atraccions Caspolino. La capitalitat només va durar uns mesos de l’any 415, fins que Ataülf va ser assassinat pels seus per ser massa tou amb els romans, i van anar a Toledo.

Amb la invasió àrab, el territori català es va dividir en deu valiats. Però a banda dels de Tortosa i Lleida, que van perdurar fins el segle XII, la resta no van subsistir més enllà del 801, any en què l’exèrcit carolingi de Lluís el Pietós (fill de Carlemany) va alliberar Barcelona i la va convertir en capital del Comtat de Barcelona, un més d’aquells comtats de la Marca Hispànica que feia de tap en els Pirineus per evitar que els musulmans envaïssin terra franca. La cosa va resultar prou bé perquè aquí no en vam tornar a saber res més fins que la Guàrdia Mora del general Franco va entrar per la Diagonal el 26 de gener de 1939.

A partir de la Marca Hispànica el territori es va anar configurant en diversos comtats (Empúries, Rosselló, Barcelona, Girona, Besalú, Cerdanya i Urgell), i el de Barcelona va acabar consolidant una supremacia que dura fins avui. D’aquells comtats neix la Catalunya que, amb límits variables segons conquestes, derrotes i casoris, assumim com a casa comuna de tots els que van decidir construir la torre i l’hortet en aquesta terra, i on els veguers exercien la delegació del poder comtal i reial. En la primera divisió coneguda, del 1304, s'esmenten divuit vegueries: Ripoll, Camprodon, Camarasa, Pallars, la Reial (Sant Pau de Seguries), Berga, Manresa, Osona, Besalú, Girona, Barcelona-Vallés, Vilafranca, Tarragona, Montblanc, Cervera, Lleida, Tàrrega i Tortosa.

Durant tota l’Edat Mitjana fins el Decret de Nova Planta que ens converteix en terra d’altres, Catalunya és un territori la divisió del qual escapa a l’objectiu d’aquest apunt. A cavall d’aquells peixos que lluïen les barres catalanes a les escates, els dominis es van estendre fins la riba oriental de la Mediterrània.

Sota la fèrula borbònica la cosa es complica. Sabem que el Principat va passar a ser una província dividida en dotze corregiments i un districte: Barcelona, Cervera, Girona, Lleida, Manresa, Mataró, Puigcerdà, Talarn, Tarragona, Tortosa, Vic i Vilafranca del Penedès, més el districte de la Vall d'Aran. La nova divisió es va adaptar a les vegueries suprimint-ne les d'Agramunt, Balaguer, Tàrrega, Camprodon i Montblanc. Les vegueries i sotsvegueries suprimides es van convertir en alcaldies majors. Els corregiments cercaven un equilibri demogràfic més adaptat a la geografia i a la governació militar. La vegueria de Barcelona va quedar fraccionada pel corregiment de Mataró, amb alcaldia major a Granollers, i part del Penedès va passar al corregiment de Tarragona.

El 1810, arran dels decrets de Napoleó Bonaparte que preparaven l'annexió a França de territoris espanyols, el governador general de Catalunya, el mariscal Augereau, modificava els corregiments deixant-ne quatre, prefigurant les quatre províncies que no tardarien a arribar:

Corregiment de Barcelona, amb sots-corregidors a Manresa i Vic.

Corregiment de Girona, amb sots-corregidors a Figueres i Olot.

Corregiment de Reus, que no va arribar a estructurar-se.

Corregiment de la Seu d'Urgell, que no va arribar a estructurar-se.

El 17 d'abril del 1810 Josep I Bonaparte, com a resposta a les pretensions annexionistes, modificava el mapa i establia quatre prefectures: Llobregat (Barcelona), Ter (Girona), Cinca i Segre (Lleida) i Ebre (Tarragona). En aquesta divisió s'incorporava la Franja de Ponent i, pel sud, bona part dels Ports i del Baix Maestrat, però no va arribar a ser efectiva. Entre 1810 i 1812 Catalunya va tornar a ser un estat independent que feia de tap entre l'Imperi francès i la Corona espanyola.

El 1812 Catalunya s'integra en el Primer Imperi francès de Napoleó Bonaparte i els corregiments passen a ser departaments francesos:

Departament de les Boques de l'Ebre, amb seu a Lleida.

Departament de Montserrat, amb seu a Barcelona

Departament del Segre, amb seu a Puigcerdà. Incorpora Andorra i perd la Vall d'Aran (passa a l'Alta Garona).

Departament del Ter, amb seu a Girona

A més del departament dels Pirineus Orientals creat el 1790.

Paral·lelament, les Corts de Cadis aprovaven en un primera proposta la província de Catalunya. El 1813, en una nova proposta, es dividia en tres províncies: dues litorals amb capitals a Barcelona i Tarragona, separades pel riu Llobregat, i una d'interior amb capital a la Seu d'Urgell.

Amb el retorn de Ferran VII el 1814, es va tornar a l'organització administrativa de l'Antic Règim (una província dividida en corregiments). Durant el Trienni Liberal, provocat pel motí de Rafael del Riego, va ser aprovada, el 1822, una nova divisió provincial anul·lada de nou el 1823. Consistia en les províncies de Catalunya (capital a Barcelona), Girona, Lleida i Tarragona.

Finalment, per Decret del 30 de novembre de 1833, s'aprovaven les quatre províncies actuals a proposta del ministre Javier de Burgos i per encàrrec de la regent Maria Cristina.

La falta d'un cens fiable i la pretensió d'adaptar l'organització episcopal a la civil va provocar algunes distorsions com la partició de la Cerdanya i del Penedès, o la inclusió de l'Alt Maresme a Barcelona.

Aquest va ser el panorama fins que l’any 1931 es va crear la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya a iniciativa del conseller de Cultura, Ventura Gassol, i més tard depenent de la Conselleria de Governació. Estava integrada per Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galés, Josep Iglésies, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló, Felip Solé i Olivé i Pau Vila. La Presidència de la Ponència era assumida pel Conseller, la Vicepresidència, per Pau Vila, i la Secretaria, per Josep Iglésies.

Com que corrien aires nous duts per l’adveniment de la República, es van voler fer bé les coses i es va adreçar un qüestionari que havien de respondre els ciutadans de tots els ajuntament catalans: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

Eren tres preguntes bàsiques que pretenien establir la divisió administrativa de Catalunya en unes comarques que apleguessin de forma racional el sentiment de pertinença a una comunitat i la mobilitat lligada a l’economia. El resultat va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions, que s’atribueix a Pau Vila tot i que es va aprovar (1936) sense tenir en compte el seu criteri (1).

Mapa comarcal de Catalunya (1936)

L’any 1987 es va reinstaurar el mapa comarcal aprovat el 27 d'agost de 1936, deixant oberta la possibilitat de modificacions a petició dels municipis, de tal manera que el 1988 es van reconèixer tres noves comarques: el Pla d'Urgell, el Pla de l'Estany i l'Alta Ribagorça. El 2001, l'informe Roca, que no s’ha fet efectiu, proposava la creació de sis noves comarques: l'Alta Segarra (Calaf), el Baix Llobregat Nord (Martorell), el Moianès (Moià), el Segre Mitjà (Ponts), la Selva Marítima (Blanes) i la Vall de Camprodon (Camprodon). D'aquestes sis, el 2015 ha estat aprovada la del Moianès (amb municipis del Bages, Osona i el Vallès Oriental), i s'ha afegit al mapa la del Lluçanès (amb municipis del Berguedà, Osona i Bages), que serà la que fa el número 43. A la cua d'aquesta "secessió" comarcal s'hi ha apuntat també el Baix Montseny, que aplegaria municipis del Vallès Oriental i la Selva; i el Montserratí, amb capital a Martorell i municipis del Baix Llobregat, Anoia, Alt Penedès i Vallès Occidental.

Bé, i per ser estrictes la Vall d'Aran no és una comarca, sinó una entitat territorial singular administrada pel Consell General d'Aran, amb una cultura i una llengua pròpies, l'aranès, una variant gascona de l'occità.

*

Nota:

(1) Podeu consultar l’estudi de Jesús Burgueño, “Projecte de Llei presentat per la Ponència de la Divisió Territorial al Govern de la Generalitat de Catalunya (1934)” [en línia], dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, 2009, p. 327/335 < http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000108/00000051.pdf>