Fonollosa, de Can Tunis al cementiri

El tren de mercaderies, un abeurador a la porta d'un bar,

el quiosc de la senyora Maria i botigues a la cruïlla

del passeig de Cantunis amb  Mare de Déu del Port
a la barriada de Can Tunis

Del paisatge de Can Tunis que encapçala aquest apunt només sobreviu un xamfrà, amb un bloc d'habitatges amb sis famílies, el restaurant Litoral i el bar La Nevera, que alimenten els treballadors de la zona; la floristeria centenària Flores Manolo i una botiga de làpides, que viuen de l'activitat del cementiri; i quatre tallers. Una illa amb aires d'Eixample que té els dies comptats: si l'enderroquen perdrem una mica més d'història; d'aquesta que cal explicar perquè si no ningú ho farà. Com la que ens remunta als dies en què aquesta zona era la Marina de Sants i de l'Hospitalet. D'aquesta relíquia urbanística ens en parla a La Vanguardia la periodista Meritxell M. Pauné a l'article "Los ultimísimos de Can Tunis", amb qui hem tingut el gust de col·laborar.

Josep Maria Fonollosa (Barcelona, 8 d'agost de 1922 – 7 d'octubre de 1991) maleiria aquest apunt. Però el fet que nasqués a Can Tunis ja és prou motiu per dedicar-li una nota. Celebrar-ne els aniversaris i el pas dels anys és només una anècdota per a algú que tingué com a paisatge d'infantesa un cementiri, el de Montjuïc. En un barri on ningú esperava que hi passes res d'extraordinari entre jornada laboral i jornada laboral. Potser per això Fonollosa va marxar. I perquè la postguerra era més dura allà on no eres ningú. Deu anys a la Cuba de Fulgencio Batista, el prostíbul dels Estats Units abans de la revolució, entre blues i ritmes afroamericans, van acabar de forjar el caràcter d'aquest home enamorat del jazz, del blues i dels espirituals negres.

Josep Maria Fonollosa a Londres

Amoral, escèptic, marginal i inèdit, passa a tenir nom després de topar, el 1990, amb Gimferrer (que si alguna cosa té és olfacte). Serrat li adapta i li canta el poema "Subway I" (Ciudad del hombre: New York), en el disc Nadie es perfecto (1994), amb el títol "Por dignidad"; i Albert Pla musica alguns dels seus poemes a Supone Fonollosa (1995), una brillant adaptació de l'obra de Fonollosa que Pla va cantar i interpretar sobre els escenaris.

S'ha editat la resta de la seva obra, però sense gaire soroll (segurament som l'únic país del món on és possible editar sabent que perdràs diners). Un escriptor de culte, que és com dir que continua sent un desconegut. I segurament no és culpa de ningú. Malgrat tot, una veu diferent que mereix ser escoltada des de les restes mortuòries de Can Tunis, barri de corones de flors.

També té una novel·la en vers, Poetas en la noche (1997), una sàtira de la Barcelona literària dels 60, que va publicar Quaderns Crema i que espera a les piles de llibres de les llibreries de vell, com làpides d'un cementiri de bons propòsits, que un lector despistat se l'emporti a casa.

Piensan que debo hacerlo. Esperan todos

que la saque de casa con violencia.

No merece, lo creen, otro trato.

Con conmiseración me miran unos.

Con burlona expresión o desprecio otros.

Sospechan que sé cuánto saben ellos.

Y lo sé. Ella se acuesta con cualquiera.

Y eso no puede permitírselo un hombre

que se precie de tal. Es lo que piensan.

Pero es normal y simple. La mujer

quiere a distintos hombres y a distintas

mujeres quiere el hombre. Es lo corriente.

No importa que en un cuarto hallen cobijo

diferentes personas, siempre y cuando

yo lo precise esté desocupado.

No puedo renunciar a la delicia

de tenerla en mi casa cada noche,

por complejos morales de otra gente.

Familiares, amigos, conocidos…

Presionan insistentes, en silencio.

Lo mejor es mudarme hacia otro barrio.

"Subway I", J. M. Fonollosa

[Ressons]

No a José María Fonollosa, Mil dimonis

Cantos Spirituals Negros (1951) d'Alfredo Papo i Josep Maria Fonollosa, la reivindicació del jazz a Catalunya, & Piscolabis librorum