Races humanes: els spaniards

La morfologia, és a dir, l'aspecte de les coses és el primer detall que ens crida l'atenció tant dels objectes com dels ésser vius. És una característica molt humana. Els animals poden identificar colors i olors (alguns primats poden reconèixer les cares d'altres individus de la mateixa espècie), però aquesta capacitat de fer un tot de la suma de les parts és una facultat dels humans. És, però, una facultat errònia perquè la mutabilitat morfològica és una característica de la natura que permet a les espècies evitar els depredadors o atraure les víctimes: la mutabilitat és una estratègia de supervivència.

Si a la identificació a traves de les formes hi sumem l'interès per tipificar i classificar, no només ens trobem davant d'un dels entreteniments més habituals de la humanitat, sinó que topem amb una de les eines bàsiques dels inicis de les ciències naturals. A tots ens ve al cap el nom Carl von Linné, o Carolus Linnaeus, el naturalista suec pare de la taxonomia moderna, que va voler classificar tots els animals, plantes i minerals coneguts a l'època segons les seves característiques físiques compartides, i que, en part va publicar en el llibre Systema naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Sens dubte un treball ingent, però superat en el moment en què els genetistes van començar a posar les coses al seu lloc identificant i classificant les espècies segons el seu ADN i no pas la seva morfologia. Però...  i els humans?

Producte del colonialisme i de l'afany ordenador, propi de la Il·lustració, els humans també van passar a formar part de les taxonomies per si la divisió social no havia deixat ben clar que els esclaus i els tipus "exòtics" (indis, negres i orientals) no estaven biològicament al mateix nivell que els blancs. Naixien les races. Un concepte que ha arribat fins els nostres dies, quan de petits ens feien aprendre que existien "blancos, negros, amarillos y cobrizos", com es demostrava, per exemple en les col·leccions de cromos com la de Razas humanas. El concepte de raça, però, ha quedat totalment desmuntat amb els estudis genètics.

Ja que hem tocat el Segle de les Llums, des de Goya fins a Buñuel podem seguir una tendència que passa per la representació en l'art dels "tipus populars". És a dir, la descripció de personatges que representen una certa tendència al lligam involuntari amb la "cultura" ancestral i que mostren, per tant, un cert grau de primitivisme que des dels romàntics hem passat a anomenar folklore.

Goya té una voluntat de crònica realista; de crítica, també, però en aquell temps els personatges de Las pinturas negras (1820-1824), per exemple, són un retrat d'època. Buñuel, a Las Hurdes, tierra sin pan (1932), denuncia l'endarreriment secular de l'Espanya profunda. Entremig, hi podem trobar Gutiérrez Solana, pintor i escriptor, que li toca viure el realisme i el naturalisme, i que és qui, amb més consciència, retrata l'Espanya negra. Però també podem trobar autors i artistes costumistes que es recreen en les escenes castisses i en l'alegria de les classes populars, que no tenen res per menjar, però que sempre estan a punt d'arrancar per bulerias.

En aquesta mateixa època neix l'interès romàntic pel caràcter popular de la cultura perquè s'entén que en ell hi ha l'essència de l'esperit nacional, d'allò que conforma l'ànima d'un poble. Recordo una magnífica exposició fotogràfica que es va fer en el Palau Macaya de Barcelona, on es mostrava una col·lecció de fotografies romàntiques, de finals del XIX i principis del XX, amb retrats de tipus populars i d'individus vestits amb robes "típiques". Viatgers, sobretot dels Estats Units, recorrien Europa per buscar poblacions que encara estiguessin vivint com a l'Edat Mitjana. I la veritat és que la Península Ibèrica, on encara es feia servir l'arada romana, va nodrir l'esperances d'aquells turistes cientifistes benintencionats. S'estava alimentant el tòpic identificant aspectes morfològics i confonent-los amb trets racials i espirituals. Un tòpic que, donat l'endarreriment real que es vivia a la Península, sumat a l'obscurantisme forjat per la religió, semblava donar carta de naturalesa a la idea que aquells camperols, pescadors, treballadors manuals, gitanos i venedors ambulants nòmades configuraven una veritable raça guarnida de vestimentes estranyes que anaven dels sacs d'abric més miserables als trajes de luces i els vestits de faralaes, amb faixes, boines i monteras. I si això hi sumem la forma brutal com aquells individus "semisalvatges" entretenien el seu oci, tirant cabres des de campanars, decapitant gallines o matant toros animats pel fervor entusiasta de milers seguidors excitats per la sang, ja tenim el retrat robot del que els americans anomenen spaniard.

L'spaniard, és a dir, la definició d'espanyol típic segons els nord-americans i que es va estendre per l'Europa civilitzada durant els primers anys del turisme espanyol i que perdura fins avui a les botigues de souvenirs turístics, no només és un "tipus popular" d'arrel romàntica, sinó que a finals del segle XIX i principis del XX va adquirir la categoria de raça, posada al mateix nivell que un esquimal o un sioux i perfectament diferenciada de la població blanca europea.

Com podeu veure i comprovar, tot plegat és una explicació ben senzilla per poder entendre les il·lustracions de dos llibres nord-americans populars a la seva època, A Geography for Beginners (1864), de K. J. Stewart, i el llibre escolar New Complete Geography (edició de 1907), de M. F. Maury, on la "raça" espanyola està perfectament identificada pel seu vestit de torero.

New Complete Geography (ed. 1907),
de M. F. Maury

A Geography for Beginners (1864),
de K. J. Stewart