dimecres, 24 de novembre de 2010

Espanya negra: Goya, Solana, Buñuel

Los disciplinantes, Gutierrez Solana (ca. 1932)

 La Sala Palau Antiguitats presenta l'exposició La España negra: grabados de Goya a Solana, una magnífica mostra d'aiguaforts de Goya, Fortuny, Ricardo Baroja, Iturrino, Eugenio Lucas, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. Més de 60 gravats dels segles XIX i XX, que tenen com a fil conductor l'endarreriment secular de la societat espanyola durant aquell període, un país, que tot i els esforços regeneracionistes, va estar ancorat en el fanatisme, la misèria i la ignorància durant dècades. Encara que no ens agradi, som fills d'aquella Espanya obscurantista i tancada, i moltes mostres del comportament social i polític d'aquest país són una conseqüència d'aquell passat del qual tots en guardem alguna referència a la nostra memòria. Fills d'aquella Espanya que retrata Machado a "Mañana efímero", de Campos de Castilla, "[...] Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar la cabeza [...]".

Un país que se sumeix endefectiblement en la ruïna econòmica i cultural després de l'expulsió dels jueus i dels moriscos i un cop sobrepassat el Renaixement i l'època daurada del Barroc. Èpoques il·luminades per Quevedo, Lope i Calderón, però que no s'entendria sense la influència dels escriptors d'origen convers, que aportaven, conscientment o inconscietment, una mirada crítica (social) o una especial concepció espiritual (mística) dins el panorama cultural: Rojas, Góngora, Teresa d'Àvila, San Juan de la Cruz, Fray Luis de León, Cervantes, Mateo Alemán, Baltasar Gracián, Luis Vives, l'autor del Lazarillo...

Una societat que centra la seva essència i la seva existència en el concepte d'honor i en la puresa de sang com a garantia de pertinença i que posa com a límits de l'univers, material i mental, les parets de la sagristia, que portarà cap a la decadència cultural i la misèria moral, representada per la Santa Inquisició, més santa que la santa raó.

 
El segle XIX, des dels pressupòsits il·lustrats fins arribar al naturalisme i el realisme, proporcionarà una mirada crítica, però també satírica i irònica, de la mà dels seus artistes i dels seus escriptors, que es van dedicar a retratar aquella Espanya inculta, grotesca i miserable, com es pot veure en aquesta mostra. 17 gravats corresponen a les quatre sèries que va fer Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Disparates. Però cal posar la mirada i l'atenció en les tres peces de José Gutiérrez Solana (Madrid, 1886-1945): La beata, Mujeres de la vida i La perra del artista. És una bona oportunitat de contemplar l'obra d'aquest pintor, que veu de la tradició goyesca, però també del expressionisme. És potser un dels més importants i més poc coneguts del públic, degut a la contundència amb què Goya s'ha acabat imposant en l'imaginari pictòric.

 La beata, Solana

Però Gutiérrez Solana no només és un gran pintor, sinó que sobresurt també com a escriptor -vessant aquesta encara menys coneguda- per la seva capacitat descriptiva i l'anàlisi que fa de la societat en els seus relats. Val la pena recuperar-lo o descobrir-lo llegint, per exemple, La España negra, en la reedició que Trapiello va fer el 2000.


Mujeres de la vida, Solana

Res millor per acompanyar l'exposició de La España negra que  Las Hurdes, tierra sin pan,  de Luis Buñuel (1932). Avui l'han projectat a la Filmoteca, i d'allà vinc. Pagava la pena tornar-la a veure per arrodonir la tarda temàtica.



Aquesta pel·lícula reflecteix i denuncia l'abandonament i la misèria de la comarca extremenya de Las Hurdes. I dic pel·lícula i no documental amb tota la intenció perquè si és veritat el que les imatges mostren, en general, hi ha detalls que van ser provocats per Buñuel, no tant per manipular la realitat, sinó per buscar efectes que formen part de l'imaginari surrealista del director. És el cas de l'ase, que en realitat no és mort, i que ja apareix a Un perro andaluz, per l'obsessió que Buñuel té amb la carnassa.

Tot i que sí que hi ha detalls surrealistes, com el de l'ase i el del taüt, Tierra sin pan no és una pel·lícula surrealista. El que sí inicia és la tendència cap a la crítica social que veurem en les pel·lícules posteriors, i si escoltem atentament hi sabrem veure, també, un bon grau d'ironia i cinisme.

I si avui no has pogut anar a la Filmoteca, aquí la tens sencera.




[+]

L'Espanya Negra, una visió gravada en la memòria, & piscolabis librorum.

4 comentaris :

  1. Acabo de llegir-me aquest magnífic apunt sobre l'Espanya negra i eterna, des dels autors del Segle d'Or fins a la mirada descarnada del Buñuel de "Las Hurdes", passant pel pessimisme machadià, la visió esperpèntica de Goya i el tenebrisme de Gutiérrez Solana (per cert, m'apunto la reedició del 2000 del seu llibre, que no he llegit).

    No s'hi pot afegir res més. Si de cas, recalcar que tot aquest "bendito atraso", que es remunta molt més enrere en el temps (què dir d'aquella concepció unitària i excloent dels reis catòlics?) no acaba de desaparèixer del tot. I, per estrany que pugui semblar, encara avui dia patim les conseqüècies d'un passat d'estretors que no van fer més que intensificar-se arran de la guerra civil. Per molta modernitat tecnològica i bonança econòmica que ens hagin venut durant els darrers anys -i ja s'ha vist el resultat de tot plegat-, encara es pot observar en comportaments, raonaments i preferències, que les coses, malauradament, tampoc no han canviat tant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert el que dius, Sícoris. Descobrir com d'arrelats són encara els discursos de "charanga y pandereta, cerrado y sacristía" i la violència amb que s'alça la veu, em posa els pèls de punta; si he de ser sincer, em fa por. I és una pena, perquè l'Espanya de Machado, Buñuel, Goya, Gutiérrez Solana, Cervantes,Delibes o els escriptors de la generació del 50 (l'altre dia esmentaves Carmen Martín Gaite), entre molts d'altres, la sento molt a prop malgrat no formar part de la meva cultura materna. Imagino que deu ser també el teu cas.

      (No hi deu haver gaires casos de cultures com la catalana, que puguin sentir de forma tan propera una altra cultura)

      Elimina
  2. És cert, Enric. Jo també sento molt propers aquests artistes als que fas referència, així com altres de més actuals (estic pensant, per exemple, en Almodóvar, Sabina, Juanjo Millás, Álex de la Iglesia, o Félix Romeo). És una mica allò que deia el Pepe Rubianes quan va llançar aquell famós exabrupte contra Espanya, però deixant clar a quina Espanya es referia (la de "cerrado y sacristía" que esmentes tu); en cap cas el país de García Lorca, Machado i Buñuel, que és el que jo sento proper, tant ideològica com estèticament.

    La meva llengua materna també és el català, però a més de dur un 25% de sang extremenya, durant la infantesa vaig estudiar en castellà (com tothom en aquella època), i no vaig aprendre el català escrit fins bastant més tard. Totes aquestes qüestions d'indole generacional i històrica provoquen una proximitat lingüística i sociològica que potser no es dóna d'igual manera amb altres nacionalitats. Això no vol dir que no reivindiqui i defensi l'ús del català i que no tingui una actitud crítica amb la intolerància, l'obcecació i la violència que són signes d'identitat d'una certa Espanya que és, precisament, aquella que retrataven Goya i Solana, i que encara perdura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva situació (tota la meva educació va ser en castellà) i la meva postura són les mateixes que les teves. Tinc molt clar que la llengua a l'escola ha de ser el català.

      Elimina