Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Espanya negra: Goya, Solana, Buñuel

Los disciplinantes, Gutierrez-Solana (ca. 1932)


La Sala Palau Antiguitats va presentar, el 2010, l'exposició La España negra: grabados de Goya a Solana, una magnífica mostra d'aiguaforts de Goya, Fortuny, Ricardo Baroja, Iturrino, Eugenio Lucas, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. Més de 60 gravats dels segles XIX i XX, que tenien com a fil conductor l'endarreriment secular de la societat espanyola durant aquell període; un país, que tot i els esforços regeneracionistes, va estar ancorat en el fanatisme, la misèria i la ignorància durant dècades. Com acostuma Palau Antiguitats, vam tenir l'ocasió de veure plegades obres que no trobarem exposades ni en museus ni col·leccions públiques, i que en aquest cas va permetre veure en conjunt el tractament que diversos autors van fet sobre aquella Espanya filla de la Santa Inquisició i enemiga de tot allò que s'apartés de l'ortodòxia. Aquella Espanya de la puresa de sang, que al llarg dels segles es va treure de sobre jueus, moriscos, humanistes, protestants i il·lustrats.

Malgrat el pas del temps i els canvis socials, els ressons d'aquella Espanya obscurantista i tancada, mai han deixat d'estar presents i moltes mostres del comportament social i polític del país són una conseqüència d'aquell passat del qual tots en guardem alguna referència a la nostra memòria. Fills d'aquella Espanya que retrata Machado a "Mañana efímero", de Campos de Castilla:


Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja y tahúr, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste,
cuando se digna usar la cabeza


Un país que se sumeix endefectiblement en la ruïna econòmica i cultural després de les expulsions i del malbaratament dels recursos colonials, sobretot un cop sobrepassat el Renaixement i l'època daurada del Barroc. Un segle d'Or il·luminat per Lope de Vega, Quevedo, Lope, Calderón o, a Amèrica, Juana Inés de la Cruz o Juan Ruiz de Alarcón; però que no s'entendria sense la influència, sovint llegida entre línies, dels escriptors conversos d'origen jueu, que aportaven, conscientment o inconscientment, una mirada crítica (social) o una especial concepció espiritual (mística) dins el panorama cultural: Rojas, Góngora, Teresa d'Àvila, Juan de la Cruz, fray Luis de León, Cervantes, Mateo Alemán, Baltasar Gracián, Luis Vives´o Alfonso Valdès, d'origen jueu, protestant i erasmista, i el probable autor del Lazarillo de Tormes, precursora de la novel·la picaresca, una de les joies de la literatura castellana.

Una societat que centra la seva essència i la seva existència en el concepte d'honor i en la puresa de sang del "castellano viejo" com a garantia de pertinença sense màcula ni rastre de sang jueva, i que posa com a límits de l'univers, material i mental, les parets de la sagristia, que portarà cap a la decadència cultural i la misèria moral, representada pel Sant Ofici, més sant que la santa raó.


Tu que no puedes (1799)
Francisco de Goya


El segle XIX, des dels pressupòsits il·lustrats fins arribar al naturalisme i el realisme, proporcionarà una mirada crítica, però també satírica i irònica, de la mà dels seus artistes i dels seus escriptors, que es van dedicar a retratar aquella Espanya inculta, grotesca i miserable, com es va poder veure a l'exposició de Palau Antiguetats. 17 gravats corresponien a les quatre sèries que va fer Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Disparates. Però calia posar la mirada i l'atenció en les tres peces de José Gutiérrez Solana (Madrid, 28 de febrer de 1886 - 24 de juny de 1945): La beata, Mujeres de la vida i La perra del artista. Obres d'un pintor que veu de la tradició goyesca, però també de l'expressionisme. És potser un dels més importants i més poc coneguts del públic, degut a la contundència amb què Goya s'ha acabat imposant en l'imaginari pictòric.


La beata, Gutiérrez-Solana

Mujeres de la vida, Solana


Però Gutiérrez-Solana no només és un gran pintor, sinó que sobresurt també com a escriptor –vessant aquesta encara menys coneguda– per la seva capacitat descriptiva i l'anàlisi que fa de la societat en els seus relats. Val la pena recuperar-lo o descobrir-lo llegint, per exemple, La España negra, en la reedició que Trapiello va fer el 2000.




Per acabar aquesta línia temporal i cronològica sobre l'Espanya negra, el segle XX ens va portar una de les mirades i de les veus més importants del cinema espanyol i mundial: Luis Buñuel (Calanda, 22 de febrer de 1900 - Ciutat de Mèxic, 29 de juliol de 1983). Moltes de les seves obres ens porten en clau simbòlica a aquella Espanya que perviu en el món rural i en l'aristocràcia. En aquest cas, és clar, ens interessa Las Hurdes, tierra sin pan (1932), filmada després de les surrealistes Un chien andalou (1929) i L'âge d'or (1930), i punt d'inflexió en les seves pel·lícules posteriors.

Las Hurdes és una comarca del nord de la província de Cáceres, a la frontera amb Salamanca, i per la seva situació potser l'indret més remot i aïllat de d'Espanya. Van ser etnògraf francesos, entre 1890 i 1910, els primers que van estudiar i denunciar la crua realitat de la població de la regió i la descrivien com a un lloc on regnaven la misèria i les malalties endèmiques provocades per les relacions sexuals endogàmiques.


El rei Alfonso XIII visita  Las Hurdes, el juny de 1922
© José Demaría Vázquez, 'Campúa' (Arxiu familiar)


El "descobriment" de Las Hurdes va provocar la reacció de l'Estat i el rei Alfons XIII hi va fer una primera visita, el 1913, acompanyat de Miguel de Unamuno; posteriorment, l'octubre de 1921, una Reial Ordre del Ministeri de l'Interior nomenava una comissió científica, encarregada d'estudiar les causes de la degeneració de la població hurdanesa, i el rei hi tornà, el juny de 1922, aquest cop acompanyat del doctor Gregorio Marañón, que va promoure la creació d'una Comissió Sanitària.


Fotograma de Las Hurdes


Tot i així, no va servir de gaire i deu anys, durant la Segona República, Luis Buñuel, amb el suport econòmic del seu amic l'intel·lectual anarquista Ramón Acín, hi va fer la pel·lícula amb què denunciava l'oblit. Però Buñuel no hi va anar amb les mans buides. El director aragonés va conèixer la realitat de Las Hurdes a través del llibre, il·lustrat, Las Jurdes: étude de géographie humaine (Burdeus, 1927) de l'hispanista francès catòlic Maurice Legendre. La pel·lícula de Buñuel, que també es declara "de geografia humana", està en bona part inspirat en aquest llibre.


Fotograma de Las Hurdes


A l'estrena al Palacio de la Prensa de Madrid, el 1932, hi va anar Marañón, que va sortir indignat del cinema perquè les imatges li van semblar extremadament desagradables i la protesta es va fer extensiva al Govern de la Segona República, que va decidir prohibir-la en considerar denigrant per al país. Cinc anys més tard, es va estrenar a França on, també als pocs dies, es va retirar a instàncies del Govern francès i de la premsa.


Fotograma de Las Hurdes


Tanta reacció contra una pel·lícula que reflecteix i denunciava l'abandonament i la misèria va acabar creant controvèrsia al voltant de la realitat de les imatges, acusant Buñuel d'haver manipulat la realitat i d'haver convertit els habitants en actors al servei dels interessos del director. És cert que hi ha escenes que són una ficció i que es podrien entendre com a part de l'imaginari surrealista de Buñuel, com és el cas de la caiguda de la cabra, de l'ase, que en realitat no és mort, i que ja apareix a Un chien andalou, o l'escena de la caixa de morts amb la nena, transportada per les aigües del riu. Però la raó d'aquesta manipulació va ser el poc temps de què Buñuel disposava per filmar i la voluntat de voler reproduir algunes de les escenes que tenia al cap i que venien del llibre de Legendre.


Fotograma de Las Hurdes


Tot i que sí que hi ha detalls surrealistes, com els que hem esmentat, Las Hurdes no és una pel·lícula surrealista i sí que el podem acceptar com un documental realista: tota aproximació mental, fotogràfica o fílmica sempre té alguna cosa de subjectiu perquè reflecteix el que ensenya i ignora el que amaga; però la realitat existia. El que sí inicia l'obra de Buñuel és la tendència cap a la crítica social que veurem en les pel·lícules de ficció posteriors, i si escoltem atentament hi sabrem veure, també, un bon grau d'ironia i cinisme. Us l'oferim sencera.




I per acompanyar la pel·lícula de Luis Buñuel, res millor que Las Hurdes. País de Leyenda, que ens mostra el viatge que el rei Alfons XIII va fer a la comarca extremenya el mes de junio de 1922, i que marca la descoberta "oficial" d'una zona d'Espanya ancorada a l'Edat Mitjana, en una edició preparada per la Consejería de Cultura de la Junta de Extremadura.




[+]

L'Espanya Negra, una visió gravada en la memòria, & piscolabis librorum.

4 comentaris :

  1. Acabo de llegir-me aquest magnífic apunt sobre l'Espanya negra i eterna, des dels autors del Segle d'Or fins a la mirada descarnada del Buñuel de "Las Hurdes", passant pel pessimisme machadià, la visió esperpèntica de Goya i el tenebrisme de Gutiérrez Solana (per cert, m'apunto la reedició del 2000 del seu llibre, que no he llegit).

    No s'hi pot afegir res més. Si de cas, recalcar que tot aquest "bendito atraso", que es remunta molt més enrere en el temps (què dir d'aquella concepció unitària i excloent dels reis catòlics?) no acaba de desaparèixer del tot. I, per estrany que pugui semblar, encara avui dia patim les conseqüècies d'un passat d'estretors que no van fer més que intensificar-se arran de la guerra civil. Per molta modernitat tecnològica i bonança econòmica que ens hagin venut durant els darrers anys -i ja s'ha vist el resultat de tot plegat-, encara es pot observar en comportaments, raonaments i preferències, que les coses, malauradament, tampoc no han canviat tant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert el que dius, Sícoris. Descobrir com d'arrelats són encara els discursos de "charanga y pandereta, cerrado y sacristía" i la violència amb que s'alça la veu, em posa els pèls de punta; si he de ser sincer, em fa por. I és una pena, perquè l'Espanya de Machado, Buñuel, Goya, Gutiérrez Solana, Cervantes,Delibes o els escriptors de la generació del 50 (l'altre dia esmentaves Carmen Martín Gaite), entre molts d'altres, la sento molt a prop malgrat no formar part de la meva cultura materna. Imagino que deu ser també el teu cas.

      (No hi deu haver gaires casos de cultures com la catalana, que puguin sentir de forma tan propera una altra cultura)

      Elimina
  2. És cert, Enric. Jo també sento molt propers aquests artistes als que fas referència, així com altres de més actuals (estic pensant, per exemple, en Almodóvar, Sabina, Juanjo Millás, Álex de la Iglesia, o Félix Romeo). És una mica allò que deia el Pepe Rubianes quan va llançar aquell famós exabrupte contra Espanya, però deixant clar a quina Espanya es referia (la de "cerrado y sacristía" que esmentes tu); en cap cas el país de García Lorca, Machado i Buñuel, que és el que jo sento proper, tant ideològica com estèticament.

    La meva llengua materna també és el català, però a més de dur un 25% de sang extremenya, durant la infantesa vaig estudiar en castellà (com tothom en aquella època), i no vaig aprendre el català escrit fins bastant més tard. Totes aquestes qüestions d'indole generacional i històrica provoquen una proximitat lingüística i sociològica que potser no es dóna d'igual manera amb altres nacionalitats. Això no vol dir que no reivindiqui i defensi l'ús del català i que no tingui una actitud crítica amb la intolerància, l'obcecació i la violència que són signes d'identitat d'una certa Espanya que és, precisament, aquella que retrataven Goya i Solana, i que encara perdura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva situació (tota la meva educació va ser en castellà) i la meva postura són les mateixes que les teves. Tinc molt clar que la llengua a l'escola ha de ser el català.

      Elimina