Les bandes sonores de la nostra vida

Sembla una afició oblidada, com tantes que estan subjectes a modes i costums. Ja no s’escolten bandes sonores de pel·lícules, oi? Vull dir, no és un tipus de música que circuli comercialment pel mercat discogràfic com la resta de música. O potser m’equivoco i sóc jo qui no circula massa pels ambients musicals. No ho crec. Potser passa que la música que es fa expressament per a les bandes sonores no té prou transcendència, com la que tenia abans. Potser ara es tira de veta de músics prou coneguts a nivell popular i ja no els associem al cinema, sinó a la seva parcel·la comercial. Ara potser és més fàcil tenir al cap el nom d’uns compositors o d’uns intèrprets i només de forma accidental els associem a una pel·lícula on soni la seva música. O potser ha canviat la manera d'anar al cinema i el soroll de les crispetes ja no ens deixa sentir la banda sonora.

Molts músics reconeguts han compost temes per a pel·lícules que formen part de la història del cinema. La nòmina seria llarga. Hi estem d'acord. Però segur que molts recordem, sense saber de qui són (gairebé tots són ja morts), cançons que formen part de la nostra educació sentimental, cançons per sempre més relacionades amb les nostres vides, com “Tema de Lara”, de la pel·lícula Doctor Zhivago, de Maurice Jarre (El día más largo, Grand Prix, Topaz, L'home que volia ser rei, El club dels poetes morts, Ghost); “Estrella errant”, de La legenda de la ciutat sense nom, de Frederick Loewe (My fair Lady, Gigi), cantada per Lee Marvin; “L'home de la pistola d'or”, de la pel·lícula del mateix nom, de John Barry i cantada per Lulu (ai!; permeteu-me la llicència només per sentir aquesta cançó de Lulu); “The Harry Lime Theme”, d’El tercer home, d’Anton Karas i la seva cítara; la banda sonora xiulada d’El puente sobre el río Kwai, de Malcolm Arnold; el tema principal de Mon oncle, de Franck Barcellini; “The Entertainer”, de la pel·lícula El golpe, meravellós ragtime d’Scott Joplin; “Cantant sota la pluja”, de Roger Edens; el dabadabada més famós, el d'Un home i una, de Francis Lai; i una cançó que em té el cor robat des de molt petit quan la sentia a la ràdio en el consultori de Montserrat Fortuny, a Radio Fémina, el "Dites-moi", d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific…

Cadascú podria fer-ne la seva llista, però hi ha temes que formen part de la memòria musical col·lectiva. I a no ser que se’n sigui especialista, els noms dels seus autors no ens sonen de res. O si ens sonen, no en sabríem dir res d’ells, ni si en coneixem alguna obra més.

Qui coneix, per exemple, Jerrold Lewis "Jerry" Bock? Ningú. Doncs va morir el 3 de novembre de 2010. I ara el recordarem sempre perquè l’associarem a aquesta cançó amb la veu de Chaim Topol.