Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

divendres, 12 de novembre de 2010

Les bandes sonores de la nostra vida



Sembla una afició oblidada, com tantes que estan subjectes a modes i costums. Ja no s’escolten bandes sonores de pel·lícules, oi? Vull dir, no és un tipus de música que circuli comercialment pel mercat discogràfic com la resta de música. O potser m’equivoco i sóc jo qui no circula massa pels ambients musicals. No ho crec. Potser passa que la música que es fa expressament per a les bandes sonores no té prou transcendència, com la que tenia abans. Potser ara es tira de veta de músics prou coneguts a nivell popular i ja no els associem al cinema, sinó a la seva parcel·la comercial. Ara potser és més fàcil tenir al cap el nom d’uns compositors o d’uns intèrprets i només de forma accidental els associem a una pel·lícula on soni la seva música. O potser ha canviat la manera d'anar al cinema i el soroll de les crispetes ja no ens deixa sentir la banda sonora.

Molts músics reconeguts han compost temes per a pel·lícules que formen part de la història del cinema. La nòmina seria llarga. Hi estem d'acord. Però segur que molts recordem, sense saber de qui són (gairebé tots són ja morts), cançons que formen part de la nostra educació sentimental, cançons per sempre més relacionades amb les nostres vides, com “Tema de Lara”, de la pel·lícula Doctor Zhivago, de Maurice Jarre (El día más largo, Grand Prix, Topaz, L'home que volia ser rei, El club dels poetes morts, Ghost); “Estrella errante”, de La leyenda de la ciudad sin nombre, de Frederick Loewe (My fair Lady, Gigi), cantada per Lee Marvin; “El hombre de la pistola de oro”, de la pel·lícula del mateix nom, de John Barry i cantada per Lulu (ai, que se’m salten les llàgrimes!; permeteu-me la llicència només per sentir aquesta cançó de Lulu); “The Harry Lime Theme”, d’El tercer hombre, d’Anton Karas i la seva cítara; la banda sonora xiulada d’El puente sobre el río Kwai, de Malcolm Arnold; el tema principal de Mon oncle, de Franck Barcellini; “The Entertainer”, de la pel·lícula El golpe, meravellós ragtime d’Scott Joplin; “Cantando bajo la lluvia”, de Roger Edens; el dabadabada més famós, el d'Un hombre y una mujer, de Francis Lai; i una cançó que em té el cor robat des de molt petit quan la sentia a la ràdio en el consultori de Montserrat Fortuny, a Radio Fémina, el "Dites-moi", d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific

Cadascú podria fer la seva llista, però hi ha temes que formen part de la memòria musical col·lectiva. I a no ser que se’n sigui especialista, els noms dels seus autors no ens sones a res. O si ens sonen, no en sabríem dir res d’ells, ni si en coneixem alguna obra més.


Sheldon Harnick, Joseph Stein,
Jerry Bock i Jerome Robbins


Qui coneix, per exemple, Jerrold Lewis "Jerry" Bock? Ningú. Doncs va morir el 3 de novembre de 2010. I ara el recordarem sempre perquè l’associarem a aquesta cançó amb la veu de Chaim Topol.



3 comentaris :

  1. Gràcies Enric per l'article i el tema d'avui... Em sembla que a mi em passa el mateix que a tu...o ja no es va ni es viu de la mateixa manera anar al cinema, o ja no hi ha cançons o bandes sonores com avans, que ara fimeb part, ja, de la nostra vida emicional/musical-cinematogràfica.
    Com esmentes tots tenim les nostres preferències i jo em permeto afegir-ne un parell mes a títol personal, que efectivament fornen part del meu emocionari/musico-cinematogràfic.
    "I was born" amb la rotunda veu de Lee Marving (dirigida per Joshua Logan, el 1969) i "Jet Song" (en aquest cas hauria pogut escollir quasi qualsevol de les magnífiques cançons de tota la obra) ďe "West Side STory" (Robert Wise y Jerome Robbins, del 1961).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, ha canviat molt la relació de la música amb el cinema. Potser ara es busca més l'efectisme. A banda de modes, trobo que la relació amb la música és molt personal i obeeix a qüestions que van més enllà de l'estètica. Diria que "I was born" és la mateixa "Estrella errant" que esmento en el text. He deixat de banda el cinema musical expressament perquè com a gènere la música estableix una relació diferent amb la història.

      Elimina
  2. Gràcies per la resposta Enric. Ara entenc que deixis de banda el cinema musical...al no haver-ho esmentat, trobava a faltar moltes cançons cabdals per el meu "emocionari" musical cinematogràfic. Casualment, però ls mort de l'artísta Topol, t'ha fet que en recordéssim un (musical) "de culte"..."El violinista en el tejado", amb la més que popularíssima i fantàstica cançó "If I were a reach man". Potser d'aquí, que no em quedés clar que no incloguéssis el cinema musical.
    Salutacions

    ResponElimina