Magdeburg, novembre de 1938
9 de novembre, any rere any, soroll dels vidres trencats i crits de desesperació, l'olor de cremat, el gust de cendra a la boca i els ulls negats de llàgrimes. Què fràgils són les parets que envolten la llar, què fràgils els vidres que ens l'obren a l'exterior; sense ells tot és nuesa i foscor. Un cop més la metzuzà al farcell, sense casa que beneir. Què fràgil és l'existència! I què ferma la persistència de la memòria que ens porta a tornar a alçar les parets i a obrir finestres tot i el risc d'haver de tornar a començar, lluny, sempre massa lluny, carregats només amb aquesta memòria que s'alimenta de l'oblit de la història. Perquè sempre hi ha vida més enllà de la desesperació, més enllà dels camps d'extermini, més enllà de la terra glaçada... I a la butxaca, la clau que no obre més porta que la memòria, el que som i que va sempre amb nosaltres.
La Nit dels Vidres Trencats (Kristallnacht en alemany) va ser un pogrom organitzat per les SS a l'Alemanya nazi contra la població jueva. Durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, es van incendiar i destruir unes 300 sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir indústries i comerços, i es van detenir entre vint-i-cinc i trenta mil persones, i se'n van assassinar més de 90. Va ser l’episodi amb què va culminar una sèrie de mesures antisemites en accedir Hitler al poder, i es considera l’inici de la Xoà (Holocaust).
Aquest 2024 Barcelona vol recordar un any més la Kristallnacht, la Nit dels Vidres Trencats, amb un acte institucional organitzat per la Regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona i les Comunitats Jueves de la ciutat. Es durà a terme divendres 8 de novembre a les 18 h al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona.
No me había dado cuenta que hoy era ese día. Había notado ya el gusto de ceniza en la boca y sentido los ojos llenos de lágrimas, pero no me había dado cuenta que en un día como hoy gente con problemas reales, realmente sufrió por cosas importantes. A veces, las miradas desde fuera nos construyen de una manera diferente.
ResponEliminaAunque por otras razones, todos llevemos en el bolsillo alguna llave que no abre más que la memoria. Cuando la memoria es lo único que nos queda.
La memòria de la barbàrie, de la nostra particular barbàrie europea contemporània. Un inici que ens va dur a tots a la foscor, perquè la cendra és gris i ens enfosqueix l'ànima. Mort, patiment, degradació per davant; fugida, supervivència i més supervivència: una supervivència tan amarga i pertinaç; i la memòria de cendra, que és tan gris i la culpa, molt sentiment de culpa. Tornar a alçar murs i vidrieres fràgils, reconstruir l'ànima d'un poble singular, com un au Fènix, perquè la seva també és la meva ànima, però oblidar, no podria.
ResponEliminaUn molt bon recordatori, ara que estem sentint tantes i tantes bestieses, paraules usades amb una lleugeresa que fan esgarrifar
ResponEliminaDoncs sí, Javier, tenim massa morts sota els nostres peus com perquè algunes coses es diguin amb tan poca consciència.
Elimina