San Dominguito de Val. Barcelona: Editorial F.T.D., 1931
Text d'F. T. D., portada de J. Navas i il·lustracions d' F. C.
Dominguito de Val és un sant medieval llegendari de Saragossa. És el protagonista del primer libel de sang (calúmnies antisemites que es van estendre durant l'Edat Mitjana contra els jueus) de la història d'Espanya. Segons la tradició, era un escolà de la Seo (la catedral de Saragossa) que va desaparèixer el 31 d'agost 1250. El cadàver va ser trobat mutilat a la vora del riu Ebre. Però la primera notícia del cas és de 1583, tres-cents trenta anys després de l'esdeveniment, i sembla demostrat que va ser l'església local la que va elaborar llavors les suposades actes del succés per donar suport a la petició al Papa perquè el nen màrtir fos santificat.
Pel que sembla, qui va elaborar les actes va copiar el cas del nen Hugo de Lincoln, recollit per fra Alonso de Espina (1). El succés és similar a altres narrats anteriorment com el del Santo Niño de la Guardia (Toledo) de 1491 i el del Santo Niño de Sepúlveda (Segòvia) de 1468, i s'emmarca dins de l'antijudaisme cristià castellà de l'Edat Mitjana i Moderna, i estès a la resta de la Península. L'origen del relat sembla estar a The life and miracles of St. William of Norwich (La vida i miracles de sant Guillem de Norwich) escrita per Tomàs de Monmouth el 1173. El llibre explica la història de Guillem de Norwich, un nen anglès que va aparèixer mort a les rodalies de Norwich el Dissabte Sant (25 de març) de 1144 i la mort del qual va ser atribuïda als jueus de la ciutat.
La història d'aquests fets va ser publicada a Barcelona l'any 1931 per l'Editorial F.T.D., que l'any següent canviaria el seu nom per Luis Vives (actual Edelvives), i el relat era destinat a l'adoctrinament infantil. Narra la vida exemplar, però breu, del màrtir Dominguito de Val, seguint les llegendes medievals que presentaven els jueus celebrant la Pasqua crucificant nens, calúmnia que va justificar més d'un pogrom i matances fins a temps no gaire llunyans.
Nota:
Álvarez Chillida, Gonzalo. El Antisemitismo en España. La imagen del judío (1812-2002). Madrid: Marcial Pons, 2002, p. 47.
La història d'aquests fets va ser publicada a Barcelona l'any 1931 per l'Editorial F.T.D., que l'any següent canviaria el seu nom per Luis Vives (actual Edelvives), i el relat era destinat a l'adoctrinament infantil. Narra la vida exemplar, però breu, del màrtir Dominguito de Val, seguint les llegendes medievals que presentaven els jueus celebrant la Pasqua crucificant nens, calúmnia que va justificar més d'un pogrom i matances fins a temps no gaire llunyans.
*
Nota:
Álvarez Chillida, Gonzalo. El Antisemitismo en España. La imagen del judío (1812-2002). Madrid: Marcial Pons, 2002, p. 47.
Se'n devien fer reedicions posteriors a la del 1931, perquè em sona molt d'haver llegit la història del tal Dominguito en aquells terrorífics llibres de text de la nostra infantesa, amb les il·lustracions adaptades a l'estètica dels 70.
ResponEliminaJo no recordo on ni quan, però segur que la història ens va arribar per altres vies.
EliminaSícoris, costa de creure que es pot sobreviure a aquella educació, oi?
La historia se San Dominguito, y otra historia prácticamente calcada, la del "Niño de La Guardia", se contaron en España en libros de texto escolares hasta bien entrados los sesenta. De hecho, en Pueblo de La Guardia todavía conserva actualmente la iglesia del Santo Niño, y se mantiene su veneración. Aquí cuelgo una entrada sobre el asunto: http://gudea.blogspot.com.es/2007/11/demonios-o-judos.html?m=1
ResponEliminaCierto, Patxi. En mi infancia, durante los años sesenta, todavía existía la costumbre de "matar judíos" por Semana Santa, por ejemplo. La Iglesia retiró el culto oficial al Niño de La Guardia por falso el año 1965, pero es lamentable que se siga manteniendo la veneración aún hoy. Todo forma parte de lo mismo: el oscurantismo en que se sumió a la mayoría de la sociedad española, sobretodo en aquellos lugares en los que el aceso a la educación y la cultura estuvo siempre restringida o fue nula, y controlada por la Iglesia. Gracias por el buen artículo del enlace.
EliminaLos "guardiolos" que mantienen el culto del "Santo Niño", continúan defendiendo la calumnia a todo un colectivo en nombre de la "tradición", y negando que dicha tradición sea antisemita. Y es que incluso si como sostiene el "guardiolo" del artículo que he pasado, o incluso el mismo Caro Baroja alguno de los estandarizados "libelos" hubiera tenido alguna base remota en un abuso a un niño Dios sabe cómo y cuándo, la forma de presentar un acto particular como la culpa de un pueblo y una enseñanza prejuicios a ya repulsiva, no tiene justificación posible, ni en nombre de la tradición ni en el de la cultura. http://www.redajo.com/blog/el-santo-nino-de-la-guardia-en-el-capitulo-25-de-la-serie-isabel-de-television-espanola/
ResponEliminaEl simple hecho de tratar las tradiciones y las crencias religiosas como historia ya clama al cielo. ¡La devoción como argumento! Es lo que dices tú. Aun en el caso que la leyenda fuera cierta, del caso particular no se puede sacar una conclusión universal; y más viendo que esa tradición forma parte de un contexto que es antisemita y que en su momento no lo ocultó nadie.
Elimina