Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Amb raigs X als ulls

Radiografia de la mà de Berta Röntgen


Els raigs X o Enigma, com els va batejar el seu descobridor el doctor Wilhelm Conrad Röntgen (Lennep, Prússia, 27 de març de 1845 - Munic, República de Weimar, 10 de febrer de 1923), van ser descoberts per casualitat mentre estudiava els raigs catòdics amb els tubs de Crookes i la bobina de Ruhmkorff. Uns raigs desconeguts eren capaços de travessar un cos sòlid i impressionar fotogràficament un cos situat en segon pla. Va voler provar si els raigs eren capaços de de traspassar la pell i veure l'interior del cos humà. Davant la impossibilitat de provar-ho amb ell mateix, va demanar a Berta, la seva esposa, que mantingués la mà sobre una placa durant quinze minuts. Quan la va revelar, van aparèixer els ossos de la mà, sobre els quals sobresortia el seu anell. "He vist la meva mort!", va exclamar Berta.


Wilhelm Conrad Röntgen (1900)
© Getty Images


La imatge que es va fer famosa; i com passava sovint en el segle dels prodigis, la ciència obria nous camins per percebre la realitat, però ciència i il·lusionisme van anar junts de la mà durant molts anys, i de la mateixa manera que l'electricitat i els fenòmens associats van pujar als escenaris, també ho van fer els raigs X.

George Méliès (París, 8 de desembre de 1861 - Orly, 21 de gener de 1938), un dels pioners del cinema, va tenir ocasió d'assistir, aquell mateix anys 1895, al Grand Café del boulevard des Capucines a la demostració d'un xarlatà que oferia al públic com a espectacle la part invisible del cos humà. Feia pocs dies que els germans Lumière havien presentat en una sessió privada un altre invent, el cinema., i compartirien l'escenari del Grand Café amb els raigs X.

Abans d'acabar el 1895, Georges Méliès va fer servir els raigs X per fer il·lusionisme en el Teatre Robert-Houdin. El cartell anunciador reproduïa la radiografia d'una mà que evocava la de Berta Röntgen. Més tard, Méliès faria servir efectes semblants als dels raigs X en les seves pel·lícules.




Aviat, els efectes dels raigs X es van estendre pels escenaris enllaçant amb els espectacles de llanterna màgica –però obtenint ara uns efectes molt més realistes i efectistes en l'ànim del públic–, i compartint escenari amb l'incipient cinema, que aleshores no era més que un entreteniment que servia de continuïtat en els espectacles de varietats. L'efecte que els raigs X produïen en la sensibilitat del públic era tal, que els espiritistes van trobar en l'invent una bona manera d'entabanar els crèduls fent aparèixer esperits allà on la gent volia retrobar els seus morts.

I com no podia ser de cap altra manera, en la mesura que els aparells de raigs X es van simplificar, les demostracions es van popularitzar i es van convertir en atraccions de les barraques de fira, es van instal·lar en els museus de cera afegint efectisme a les escenes que presentaven els grans assassins de la història i alguns grans magatzems els van fer servir com a reclam publicitari, en diversos sentits com veurem més endavant.




Des que el doctor Röntgen (Roentgen) va inventar els raigs X, l'any 1895, tota una mitologia fetitxista masculina s'ha desplegat al voltant de la possibilitat de veure la nuesa que s'amaga sota la roba. Una fantasia que, abans d'aquest invent, ha estat present al llarg de la història, des que la pèrdua de pèl va dur els nostres avantpassats a cobrir-se el cos, més pel fred que pel pudor. En el nostre imaginari comença amb el relat càndid del nostres avis i besavis, que cercaven la nuesa d'un turmell que quedava al descobert pujant un tramvia; una nuesa que a mida que s'escurçaven les faldilles viatjava cames amunt i que ha creat diversos estereotips, com el de la infermera que és imaginada nua o amb llenceria provocativa sota la bata. En alguns casos, com ha mostrat el cinema, ha estat la perruquera, que per als púbers que acompanyàvem les nostres mares ens permetia compartir espais prohibits, com també passava als banys públics: tenir porta franca als gineceus vedats als homes, on no poques vegades la natura se'ns mostrava exuberant.




Tornant a Röntgen, els còmics, la literatura, el cinema i la publicitat han jugat amb la fantasia de gaudir en els propis ulls del superpoder de traspassar la matèria, com Superman, o de disposar d'unes ulleres màgiques, com anunciava i incitava la publicitat enganyosa de l'època, però que amb el temps s'ha fet realitat amb les càmeres que filmen amb efecte raigs X.





El cinema, de la mà de l'actor Ray Millan, ens portava el drama de El hombre con rayos X en los ojos (1963), dirigida per l'inefable Roger Corman. L'experiment que el doctor James Xavier posa en pràctica en els seus propis ulls ens du del plaer de les encantadores imatges soft de Lorrie Summer ballant en una boîte a la tragèdia de sobrepassar els límits de la naturalesa.


Cartell de El hombre con rayos X en los
ojos (1963), de Roger Corman


Amb més o menys credibilitat, els rumors sobre la possibilitat que les ulleres amb raigs X tinguessin el seu efecte va permetre, poc després de presentat l'invent, l'existència d'un mercat antiraigs X, com es pot veure en aquest anunci aparegut en el diari The Globe, de Toronto, el 27 de febrer de 1896, on es presenta un tipus de tela que feia infranquejable els vestits.




I és aquí on jo volia arribar, a la publicitat, per poder mostrar un vídeo excepcional, per la realització i pel contingut. El vídeo original el va realitzar entre 1930 i 1950 -la informació és contradictòria- la marca alemanya de llenceria femenina Felina. Les imatges ens mostren unes dones de finals del XIX fugint en sentir-se desprotegides davant de les mirades que les despullen. Però la dona moderna no ha de patir perquè se sent segura amb la seva pell i la seva llenceria. Sens dubte, l'anunci és un despropòsit, però és un goig estètic.


14 comentaris :

  1. Una mica massa de cotilles, quines apretures! :)

    ResponElimina
  2. Encara me'n recordo d'una revisteta que arribava a casa quan jo era petita de "Novedades Mundiales" on es venien tota mena de "gadgets" estranys com aquest de les ulleres Raig-X...i jo, no entenc, perquè mai me les van voler comprar!!!! :-)

    Per cert, l'anunci és una perleta...qué xulo!

    ResponElimina
  3. Vaig veure per primera vegada la pel·lícula El hombe con rayos X en los ojos a Sant Hipòlit de Voltregà amb el meu cosí en unes vacances. Després l'he vist alguna altra vegada. La tinc ben fresca en la memòria, sobre tot, l'escena final amb paraules bíbliques incloses.

    ResponElimina
  4. Clidice, i la moral també estreny... i restreny! :-)

    ResponElimina
  5. Carme, no recordo aquesta revista, tot i que havia vist prospectes semblants, com el que editaven els magatzems Capitol, on venien consolador com si fossin aparells per fer massatges.

    Que vas demanar mai que te les compressin, les ulleres? I per a què les volies? :-)

    ResponElimina
  6. Ricard, cita que quedava especialment bé en aquell context: "I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l" (Si tu ojo te ofende, arráncatelo)

    ResponElimina
  7. Ep, tu ets el protagonista de la magnífica pel·lícula "El marido de la peluquera"?

    Fantàstic aquest anunci especialment indicat pels voyeurs!

    ResponElimina
  8. Jo me'n recordo que flipava amb aquesta publicitat! No em creia que fos possible res del que prometia, però m'hauria agradat saber què passava quan et posaves les ulleres: tot i ser un timo -i per força ho havia de ser- alguna cosa devien de fer, alguna cosa s'havia de veure amb elles. Després vaig veure al Ray Milland i vaig flipar més encara, haw, haw!

    ResponElimina
  9. MGB, m'hi vaig sentir força identificat, tot i que la meva experiència era més vulgar. El ritme era més fabril, però igual de febril.

    ResponElimina
  10. Leblansky, jo no les vaig provar mai, però m'imagino que deurien simular alguna mena de distorsió visual semblant a aquelles pantalles que feien veure que la tele en blanc i negre es convertia en color.

    ResponElimina
  11. En llegir el títol,pensava que faries una entrada de punk rock...
    És el primer que m'ha vingut al cap.
    http://youtu.be/ogypBUCb7DA
    Per cert.al Japó radiografia es diu "ren-to-gen".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha...! Si ens ho mirem bé, María José, hi podem veure relació.

      A més de la relació etimològica, el "ren-to-gen" guarda alguna mena de relació semàntica amb la llengua japonesa?

      Elimina
  12. El vídeo és una meravella kitsch. M'encanta!
    Accedir als llocs vedats sempre dispara la imaginació. Recordo que el món masculí, al que les nenes no hi entràvem així com així, em fascinava d'allò més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha prou que hi hagi una porta perquè ens vingui de gust mirar pel forat del pany, oi, Sícoris?

      Elimina