dimarts, 28 d’octubre de 2014

Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls



El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz, procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent.

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.


En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.


El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.


També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.


Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Argamasilla, un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre  defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies cercles més elevats. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini... La resta ho trobareu en el llibre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu si no Amb raigs X als ulls.


18 comentaris :

  1. El interés de Valle-Inclán por el ocultismo es una constante en su obra. Podemos dividirlo en dos corrientes : el ocultismo popular, que tiene que ver con las creencias tradicionales gallegas (culto/temor a los muertos brujas...); y el ocultismo finisecular que se basa en la llamada Tradición secreta resucitados por movimientos como el Espiritismo o la Teosofía.

    Recomiendo encarecidamente el li bro de estética mejor elaborado de V. Inclán, " La Lámpara Maravillosa", en él se puede observar sus ideas estéticas y su conexión con el mundo espiritual.
    Si lo deseas, Enric, lo tengo a tu disposición.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Valle-Inclán és d'aquests personatges eterns que no ens l'acabarem mai. Buscaré el llibre, Miquel, i si no el trobo, te'l demanaré. Gràcies!

      Elimina
  2. Molt interessant el personatge, sobretot com a sant patró dels escèptics. Fa poc vaig llegir un bon còmic de Jason Lutes, "Houdini, el rey de las esposas" (Astiberri)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, en tenia referències però no me l'he mirat. És una bona ocasió per recuperar el còmic.

      Elimina
  3. Llibres que no poden faltar als prestatges de les biblioteques dels amants de la màgia i l'escapisme (en totes les seves acepcions!). Només puc afegir a les teves magnífiques ressenyes, Enric, que celebro moltíssim que hagin sortit tots aquests i més llibres sobre Harry Houdini, el rei de l'escapisme. Si està de moda, beneïda moda!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha faltat indicar que a Toronto també s'hi pot trobar una ressenya del llibre "Traficantes de milagros y sus métodos".

      http://escapareatoronto.blogspot.com.es/2014/05/escapisme-illustrat.html

      Elimina
    2. Gràcies! Els escrits de Houdini sorprenen, pel què expliquen i perquè donen a conèixer una faceta erudita que molts desconeixiem, oculta darrera la imatge típica de l'home espectacle.

      Elimina
  4. Al llibre de Nórdica i, sobretot, al de Mayrata i Grace Morales els en tinc moltes ganes. La barreja entre Houdini, Valle-Inclán i el tal Argamasilla (que va fer de censor durant el franquisme) pot ser un còctel explosiu... I el teu apunt m'ha acabat de posar la mel als llavis...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El de Nórdica té unes il·lustracions esplèndides, i el de Mayrata està molt ben escrit, a banda que la història és per sucar-hi pa. L'Argamasilla delirant fent de censor és pur esperpent, Sícoris. Digne del "solar patrio".

      Elimina
    2. Bueno, también Torrente Ballester fue censor franquista: entre otros informes, se le debió el que tachaba de infame "El gran dictador", de Chaplin, al que se refirió como "homúnculo con bigotito". Fue censor mucho más tiempo y de muchas más cosas que Cela. Pero Torrente caía bien a los progres, nunca llegué a comprender por qué, y Cela, sin embargo, caía mal aunque fuese como escritor infinitamente superior a Torrente, en mi opinión (in my opinion).
      Enric, como no tengas puestas en libro, a la mayor brevedad posible, todas estas maravillas que nos obsequias aquí, te retiraré el saludo. He dicho.
      (Houdini, personaje tan grande, un homenot, un cronopio, que hasta fue quien le puso a Keaton lo de Buster, que viene a ser algo así como "pedazo de tío", puro slang, cuando lo vio de niño haciendo acrobacias con la troupe familiar. De tanto elogiar al crío, diciéndole Buster siempre que lo veía, ahí que se le quedó la cosa como nombre).
      Abrazos,
      JL

      Elimina
    3. José Luis, estaba al tanto de las aficiones de don Torrente, que si no recuerdo mal fue falangista. De casta le viene al galgo. Déjame, de todos modos, exponer una debilidad: me lo pasé muy bien con "La saga/fuga de J.B."

      Estoy en ello, José Luis, pero no es fácil. Algunos temas los tengo encarrilados. Mis estudios sobre los museos anatómicos, barracas de feria y ocio popular ya han saltado a la palestra. La revista "Barcelona Metrópolis" me publicó (en catalán, español e inglés, para que nadie se queje) el primer artículo que se ha escrito sobre el tema, y otro en la revista científica "Mètode" de la Universidad de Valencia. Los dos casos son de lujo, en papel y digital, ¡y ambos remunerados! Llebo dictadas, además, unas cuantas conferencias. Una de ellas en la Universidad de Barcelona, que está en vías de publicación en un libro monográfico compartido con otros autores, sobre temas paralelos circunscritos al Barrio Chino barcelonés.

      Tengo en marcha un libro sobre vestigios de Barcelona para el Ayuntamiento de Barcelona.

      Me resulta más difícil encontrar la manera de publicar esos artículos misceláneos de cultura en general. No se me ocurre la manera de vender algo así. Cuando se tiene un nombre consolidado y unas cuantas publicaciones a las espaldas es más fácil colocar ese tipo de escritos. Pero bueno, estoy en ello. Así que te pido que no me dejes huérfano.

      ¡Un abrazo!

      Te paso los enlaces de las dos revistas:

      http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/calaixera/reports/museus-anatomics-quan-el-cos-i-les-malalties-eren-un-espectacle/

      http://metode.cat/Revistes/Llibres/Charlatanes-d-Irina-Podgorny

      Elimina
  5. ¡Gracias!
    La verdad es que no es fácil hoy día lo del libro. Pero, si lo consigues, iré a Barcelona para la presentación.
    (Yo también he leído con gusto unas cuantas cosas de Torrente Ballester, claro... Y en cuanto a "La lámpara maravillosa", de Valle-Inclán, puedes hacerte con la edición de Austral, de toda la vida, que aún se consigue fácilmente. No vaya a ser que alguien por ahí reedite el libro con tapa dura y letra gorda para ganar páginas y ponerle un precio excesivo. Últimamente, los choros de las editoriales vienen haciendo eso con frecuencia. Seguro que en Les Encantes consigues lo de Valle, como se consigue en la Cuesta de Moyano en Madrid; incluso en La Casa del Libro podrás comprarlo a buen precio, sin que te esquilmen).
    JL

    ResponElimina
  6. Jo em quedo amb el fenòmen de fira, potser perquè lliga bastant amb els temps actuals i a l'hora amb la història d'una Espanya disposada a creure en miracles i no pas en la ciència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte és el que va ser: un fenomen de fira, un esperpent sorgit de la ment de Valle-Inclán, però molt real.

      Elimina
  7. Un excelente reportaje, Enric, que me deja con el deseo de leer el libro. También, como curiosidad, que citas a Concha Piquer, a la que reservé una foto con un amplio pie de foto en "un hollywood muy personal", en el capítulo dedicado al paso Cine Mudo-Cine Sonoro, al referirme a Alexander Lee de Forest.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Eugenio! La historia bien vale la lectura del libro, escrito con muy buena pluma por Ramón Mayrata. Todo un experto.

      No he sabido encontrar la referencia de la Piquer en "Un hollywood muy personal". ¿Te refieres a tu blog o es una publicación inminente?

      Elimina
    2. Lo puse en el libro del mismo título de, al paso que vamos, publicación tan inminente como que las ranas críen pelo. Forma parte del capítulo: "La revolución del Sonoro". El problema del libro es, independientemente de la calidad o interés que pueda tener, que siempre es discutible, que contiene cerca de 1000 fotos que tienen dueños y que cobran muy caro por dar el permiso. En el capítulo, escribo sobre Lee de Forest, George Groves (Warner), Douglas Shearer (MGM) responsables de sonido, de los artistas, del impacto sobre las personas y la industria...

      Elimina
    3. Pues es una lástima, Eugenio, porque el tema, tu experiencia y tu punto de vista bien valen su publicación. Esperemos que se pueda encontrar una solución.

      Elimina