La bôite del Trole

 La cantonada del Trole, amb el primer anunci de sabons Lagarto (1925)

Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole  del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf i al costat de l'estudi del fotògraf Alonso, ja desaparegut. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920.

Al'esquerra, el fotògraf Alonso

ANC. Fons Bert i Claret

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat i on els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l’abeurador que el senyor Parera, l’avi del senyor Josep, l’actual propietari, va instal·lar davant del Trole.

El Trole de nit, el 1915, amb una vespasiana il·luminada

Carles Fargas i Bonell (AFCEC)

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot.

Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.

En aquella època no existia cap local d’aquestes característiques, on menors d’edat d’ambdós sexes poguessin escoltar música i ballar, i va caler un permís especial per posar en marxa la iniciativa. El permís l’havia de donar el Governador Civil de Barcelona, que en aquella època era Antonio Ibáñez Freire (1963-1966), un militar falangista que va lluitar amb la División Azul durant la Segona Guerra Mundial i que va ser condecorat amb la Creu de Ferro nazi. Però si per alguna cosa és recordat és perquè va ser l’encarregat de reprimir la caputxinada (març 1966), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i va allargar la seva glòria fins arribar a ser Ministre de l'Interior (1979) amb el Govern Suárez.

Gràcies a la corrupció que sempre ha guiat l’administració de l’Estat, es va poder obtenir l’autorització que va signar el propi governador. Però si la bôite del Trole va tenir èxit va ser gràcies a la música que hi sonava. Els Parera tenien un amic que treballava en uns estudis de gravació de Londres que els feia arribar les cintes de les darreres novetats del rock & roll i de la música pop britànica abans que els discos fossin editats a Espanya. Així, entre els vinils de Los Sírex i del Dúo Dinámico, era possible, per exemple, escoltar la música de The Beatles abans que ningú.

Tot plegat va sorgir enmig de dos fenòmens musicals: el naixement d’un dels programes radiofònics insígnia de música moderna, Parada de éxitos de Radio Juventud, i l’actuació de The Beatles a La Monumental el 3 de juliol de 1965.

Parada de éxitos era dirigit i conduït per Agustín Rodríguez, sota el patrocini d’El Corte Inglés, que s’havia instal·lat a Barcelona el 1962. Agustín Rodríguez era conegut de la família Parera, la qual li feia arribar les novetats musicals en exclusiva i el presentador els tornava el favor tancant l’emissió de la nit del dissabte acomiadant el programa amb un “Hasta mañana en el Trole”.

L’entrada a aquella bôite improvisada costava 30 pessetes i donava dret a una consumició. El Trole disposava d’un altell d’aquells amb barana de fusta com el del cafè Zurich i de la instal·lació d’un equip d’altaveus i d’un reproductor de cintes magnetofòniques. Durant un temps, els dos espais, bar i altell, van compartir l’ambient musical amb el partit de futbol que televisava TVE el diumenge a les vuit del vespre, en uns anys en què encara eren poques les llars que tenien receptor de televisió. Més endavant, quan es va consolidar la iniciativa, la zona de ball es va traslladar a la sala que es va habilitar en el soterrani.

En Josep Parera explica l’enrenou que va provocar tot plegat. Primer, perquè els assistents eren menors i s’hi barrejaven noies i nois, sense mares ni adults que fessin d’espelma. Després, perquè abans de l’hora d’obertura s’aplegava una bona quantitat de gent davant del bar, cosa que no era ben vista per la policia, que dissolia qualsevol grup de més de tres persones per evitar “conspiracions”. Però l’autorització signada pel governador feia tancar les boques de l’autoritat subalterna.

En aquells anys, l’única possibilitat que hi havia de muntar un guateque en un local públic per a gent molt jove era fent veure que se celebrava una festa d’aniversari, una comunió o una boda. El Trole no només oferia l’espai per aquest jovent sinó la possibilitat d’escoltar música actual i de primera mà. L’èxit va durar fins que la permissivitat governamental es va estendre i altres locals més ben condicionats van oferir música en directe amb el conjunts del moment, com per exemple el San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia.

Però com que la memòria a vegades juga males passades, un lector del blog ens aporta una versió diferent de com va anar tot plegat.  Segons el nostre informant, als anys 60 les festes del bar Trole no les organitzaven els propietaris d'aquell temps, en Ramon i en Josep, sinó dos nanos molt trempats que es deien Fernando i Joan Ramon. El Trole mai va tenir un permís del governador de Barcelona perquè pel sol fet de disposar d'autorització per a "bodas y comuniones" ja complia la normativa.

Va ser l'Agustín Rodríguez de Radio Juventud i no al revés qui assortia els guateques amb les últimes novetats musicals regalades per les discogràfiques. Però també hi va haver un altre locutor que va fer moltíssim per l'èxit del local, l'Eduardo Espinosa de los Monteros, de Radio Miramar, des del programa Club del sábado.

El mateix duet d'en Fernando i Joan Ramon van ser els organitzadors durant la mateixa època d'unes matinals musicals a la Sala de fiestas Novedades del carrer de Casp. Allí sí que van aconseguir setmana a setmana un permís "especial" del governador de Barcelona per a la seva celebració. A cada matinal dels diumenges d'hivern i primavera hi acudien unes 2.000 persones, i per allà van desfilar els millors conjunts d'aquell temps: Los Sírex, Los Mustang, Los Salvajes, Los Cheyenes...

Com ens recorda Gabriel Jaraba, el Trole també està relacionat amb la Nova Cançó. Durant la dècada de 1960 va ser el local d'assaig d'Els 4 Gats, grup pioner de la música rítmica en català, dedicat al rhythm and blues i primer grup elèctric del panorama musical català. Fundat per Quico Pi de la Serra, Artur Bosch, Salvador Sansa i Josep Puvill, Sansa, el baixista, va gestionar la possibilitat d'assajar-hi els dies de cada dia. En Sansa era dependent de la ferreteria Ràfols, al costat mateix del Trole, amb entrades per Trafalgar i Ronda de Sant Pere, i avui convertida en un restaurant.

Avui el Trole sobreviu saludablement només com a bar, amb una terrassa de vistes privilegiades cap a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, en aquell indret que va ser porta d’entrada a la Barcelona murallada, nus de comunicacions i una finestra d’acords musicals i aire fresc.

El Trole dibuixat per Joan Bueno, el 1990