Caminant sota terra entre recs, camins i trens

Solar a l'avinguda Vilanova amb passeig

de Sant Joan durant les obres de l'estació

d'Arc de Triomf. SAB

Fins a finals de la dècada de 1980, l’estació de metro i tren de l’Arc de Triomf (abans anomenada “Triunfo-Norte”) tenia cinc boques per accedir al vestíbul i a les vies. Dues, a l’avinguda de Vilanova (Roger de Flor i Nàpols), avui anul·lades i substituïdes per la nova de la plaça d’André Malraux; una altra, a la cantonada del passeig de Sant Joan i avinguda de Vilanova, ara substituïda per un accés integrat a la mateixa illa seguint la façana contínua dels edificis; i els altres dos estaven al costat Llobregat del passeig de Sant Joan: a la Ronda de Sant Pere (davant del bar Trole) i al carrer de Trafalgar (davant de l’estudi fotogràfic Alonso). Podeu veure més informació sobre aquestes boques a Barcelofília.

A dalt, la boca d'Arc de Triomf a la Ronda de Sant Pere (1955)

Arxiu de Transports Metropolitans de Barcelona

A baix, la boca del carrer de Trafalgar (1950)

Aquests dos accessos –avui tapats però identificables per la plataforma enreixada de la vorera– convergien en un passadís que port a les escales per baixar a les vies, tot travessant el passeig de Sant Joan d’un costat a l’altre. Aquest passadís, inaugurat amb l’estació de metro l’any 1932, transcorria a molt poca profunditat respecte el nivell del carrer i amagava un secret que desconeixien els usuaris que el van fer servir durant més de cinc dècades.

El passadís d'Arc de Triomf vist des de la boca

del passeig de Sant Joan, a dalt.

El passadís en la bifurcació de les sortides

de Trafalgar i Ronda de Sant Pere, a baix,

l'any 1954. Arxiu Rafael Mir

L’any 1989, amb els jocs olímpics de Barcelona en l’horitzó, es va renovar i ampliar la xarxa del clavegueram. Dos nous col·lectors, el que venia de l’avinguda de Vilanova i el que baixava pel passeig de Sant Joan, s’unien gairebé davant de l’Arc de Triomf i baixant pel lateral Besos del passeig de Lluís Companys travessaven el parc de la Ciutadella pel passeig dels Til·lers.

Les obres van destapar restes de les muralles medievals (s. XIV) i de la Ciutadella militar (s. XVIII) al pas pel parc: tres segments de muralla, els compresos entre el Portal Nou i el Portal de Sant Daniel, a més de dues de les onze torres que flanquejaven aquest pany de muralla rectilini. El trajecte quedava interromput o immers pels murs de la fortalesa del segle XVIII. Les dues torres, una de planta poligonal i l’altra quadrangular, estaven separades uns 30 metres i quedaven adossades al llenç de muralla sense observar-se diferències constructives. Tant la muralla com les torres es conservaven en una alçada de més de 2 metres. A la banda Llobregat del passeig dels Til·lers, també es van documentar restes del monestir de Santa Clara i algun carrer del barri de la Ribera, entre el Portal de Sant Daniel i el Rec Comtal, que en aquella zona ja es dirigia cap al mar. Totes aquestes restes de la muralla continuen estant sota els passeigs de Lluís Companys i dels Til·lers.

Però a l’Arc de Triomf el que ens descobria el subsòl era encara més ric en història. Com ja hem comentat altres vegades, aquest indret a les portes de la Barcelona medieval havia estat una cruïlla de camins i de rieres, i fins aquí arribava el baluard del Portal Nou. Entre els segles XVI-XVII les muralles que envoltaven Barcelona van ser reforçades per un nou element defensiu: els baluards. El Portal Nou, a mitjans del segle XVII, serà un dels punts escollits per ubicar-ne un d’ells, però serà destruït arran d’un atac bèl·lic a la ciutat el 1697. Com es veu a la fotografia,  les obres destapaven dues de les cares i l’angle d’aquest baluard. L’alçada conservada era espectacular: 4,75 m, aproximadament. Presentava un parament de doble full de paredat. Al seu interior es va localitzar un mur de pedra, perpendicular a la cara interna del baluard que es perllongava en direcció SE-NO. També s'hi va trobar un paviment de llambordes.

Abans hem esmentat que estem en una cruïlla de camins, als quals pertanyia aquest paviment. L’antic camí d’Horta (del qual es conserva un tram a Roger de Flor amb Alí Bei, i ja no el recuperem fins a l'inici del carrer de Freser) i de la carretera de Ribes (ramal de la Via Augusta romana que canvia de nom mentre travessa la plana de Barcelona en sentit nord: Ribes, Clot, Sagrera, Gran de Sant Andreu i Ribes un altre cop en arribar a la Trinitat).

Malgrat l’origen romà d’aquesta via empedrada soterrada, les restes trobades són medievals i se’n van trobar més durant la intervenció de l’any 2009 durant la reforma de l’estació d’Arc de Triomf en el solar dels números 3-11 de l’avinguda de Vilanova i els 39-43 del carrer Roger de Flor: del segle XIII la d’Horta i del XII la de Ribes.

Traçat de la riera d'en Malla

Aquest solar va estar ocupat fins a principis del segle XIX pels molins reials, situats entre la riera d’en Malla i el Rec Comtal, les dues infraestructures hidràuliques que també confluïen en aquest gran espai a les portes de Barcelona, a tocar de la frontera amb Sant Martí de Provençals. I va ser sobre el tram del Rec que passa sobre aquest solar que l’any 2009 va ser documentat un pont de 1775. I quan diem “documentat” recordem que vol dir que s’estudia i se’n fa una memòria per tornar a ser tapat perquè dormi el son dels justos. Enterrat de nou com les tombes que van ser trobades aquí mateix, pertanyents a una necròpolis altmedieval (IX-XII), que podrien estar associades a l’església de Santa Eulàlia del Camp (IX-XII), situada prop d’aquí sense que se’n sàpiga la seva localització exacta. O com els centenars d’ossos de cadàvers trobats a la fossa de les muralles, probablement procedents dels morts dels setges que la ciutat va patir a finals del segle XVII i principis del XVIII durant la Guerra de Successió.

Amb la intenció de situar-nos històricament en el lloc de les excavacions i descriure els elements més importants que van sortir a la llum entre 1989 i 2009, ens hem allunyat del misteri que he plantejat al principi de l’apunt: el passadís que conduïa els usuaris des de les boques de Trafalgar i de la Ronda de Sant Pere amagava un secret.

Quan el nou col·lector que baixava del passeig de Sant Joan va travessar l’avinguda de Vilanova, durant les obres de 1989, es va haver de partir aquest passadís que corria perpendicular al passeig i va permetre descobrir que havia estat construït dins del canal del Rec Comtal. La secció del passadís que es veu a les fotografies mostra perfectament l’estructura constructiva anterior a la seva transformació com a passadís.

Secció del passadís d'accés a l'estació

(a dalt) i interior (a baix)

Martí Llorens, 1990

Malgrat els canvis que havia sofert (desaparició del sostre i del seu nivell primitiu de sòl), es va poder deduir que els murs del canal del Rec tenien un gruix de 1,5 m, separats per uns 4 m l’un de l’altre i que conservaven una alçada de 2,45 m. Estava format per pedres de mida mitjana-gran lligades amb morter. La cara interna del mur era llisa amb blocs de pedra ben encaixats, mentre que la cara externa era molt grollera. Aquests aspectes va portar els arqueòlegs a determinar que possiblement en aquesta zona el Rec no passava per sota del nivell del sòl, sinó que va ser cobert amb volta de maons durant les obres de l’Exposició Universal de 1888, quan el Rec Comtal no parava de rebre queixes per les males olors que desprenia.

Tot i que els experts que van dirigir l’actuació arqueològica van documentar-ne les restes, de la intervenció no se’n va fer mai una memòria, per motius que no vénen al cas, i aquesta curiositat arquitectònica que ens ha permès durant anys caminar dins del Rec sense saber-ho no ha estat coneguda popularment. Ara, a més, podem veure per primer cop les fotografies gràcies al fotògraf Martí Llorens, que va documentar fotogràficament totes les obres (aquestes i d’altres dels anys olímpics). Amb en Martí Llorens vam estar tota una tarda mirant i identificant el material fotogràfic en el seu arxiu fins a trobar aquelles fotografies que permetien il·lustrar les dades arqueològiques. I gràcies a aquesta col·laboració ara us podem portar a aquest viatge al passat, en què recs, camins i trens es van unir per caminar per un petit (o gran) tram d’història.