El mes de desembre de 2012, el president de l'associació d'usuaris del Sant Hospital de la Seu d'Urgell va penjar uns cartells amb la radiografia d'una dona en postura eròtica, atribuint la placa a una treballadora del centre sanitari. A sota de la foto hi va escriure: "Així es gasten els diners algunes treballadores de la Fundació del Sant Hospital i els usuaris pateixen llistes d'espera i paguen els mobles (butaques)", perquè se sabés el que feien les treballadores. L'acusació és del tot falsa i el personatge en qüestió no té cap intenció de rectificar. Afirma que una treballadora li va dir per correu electrònic que diverses companyes seves havien fet un calendari amb radiografies sensuals a la Seu i a Andorra. En realitat, la radiografia forma part de les dotze imatges d'un calendari pel 2010 que va editar l'empresa japonesa de radiologia Eizo, i que podeu veure al complet a sota.
La notícia no ha transcendit més. Segurament quedarà en un afer local i no ens assabentarem de quina ha estat la veritable motivació del subjecte, perquè es fa difícil creure que la qüestió econòmica hagi estat el detonant de l'acció. Aquest individu deu tenir un problema personal amb una treballadora de l'hospital o té una fixació fetitxista amb les infermeres.
Es deu imaginar el personal sanitari femení nu sota la bata de treball mentre la seva ment, acostumada a viure i veure amb raigs X als ulls no ha trobat cap altra manera de deixar anar les seves pulsions que amb aquestes fotos... eròtiques.
Perquè... són eròtiques, aquestes radiografies? Em pregunto què poden més, les postures provocatives de la model o l'impacte de l'esquelet nu? I, en tot cas, l'erotisme està en les postures? No sabem qui és la model; els crèdits només menciona una dona, la directora artística de l'agència alemanya Butter, Nadine Schlichte. Davant de la impossibilitat, doncs, de posar-li cara i cos, amb què ens quedem? Amb l'única referència real de les imatges: les sabates de taló d'agulla.
Els raigs X o Enigma, com els va batejar el seu descobridor el doctor Wilhelm Conrad Röntgen (Lennep, Prússia, 27 de març de 1845 - Munic, República de Weimar, 10 de febrer de 1923), van ser descoberts per casualitat mentre estudiava els raigs catòdics amb els tubs de Crookes i la bobina de Ruhmkorff. Uns raigs desconeguts eren capaços de travessar un cos sòlid i impressionar fotogràficament un cos situat en segon pla. Va voler provar si els raigs eren capaços de de traspassar la pell i veure l'interior del cos humà. Davant la impossibilitat de provar-ho amb ell mateix, va demanar a Berta, la seva esposa, que mantingués la mà sobre una placa durant quinze minuts. Quan la va revelar, van aparèixer els ossos de la mà, sobre els quals sobresortia el seu anell. "He vist la meva mort!", va exclamar Berta.
Wilhelm Conrad Röntgen (1912)
La imatge es va fer famosa; i com passava sovint en el segle dels prodigis, la ciència obria nous camins per percebre la realitat. Però ciència i il·lusionisme van anar junts de la mà durant molts anys, i de la mateixa manera que l'electricitat i els fenòmens associats van pujar als escenaris, també ho van fer els raigs X.
George Méliès (París, 8 de desembre de 1861 - Orly, 21 de gener de 1938), un dels pioners del cinema, va tenir ocasió d'assistir, aquell mateix anys 1895, al Grand Café del boulevard des Capucines a la demostració d'un xarlatà que oferia al públic com a espectacle la part invisible del cos humà. Feia pocs dies que els germans Lumière havien presentat en una sessió privada un altre invent, el cinema., i compartirien l'escenari del Grand Café amb els raigs X.
Abans d'acabar el 1895, Georges Méliès va fer servir els raigs X per fer il·lusionisme en el Teatre Robert-Houdin. El cartell anunciador reproduïa la radiografia d'una mà que evocava la de Berta Röntgen. Més tard, Méliès faria servir efectes semblants als dels raigs X en les seves pel·lícules.
Aviat, els efectes dels raigs X es van estendre pels escenaris enllaçant amb els espectacles de llanterna màgica –però obtenint ara uns efectes molt més realistes i efectistes en l'ànim del públic–, i compartint escenari amb l'incipient cinema, que aleshores no era més que un entreteniment que servia de continuïtat en els espectacles de varietats. L'efecte que els raigs X produïen en la sensibilitat del públic era tal, que els espiritistes van trobar en l'invent una bona manera d'entabanar els crèduls fent aparèixer esperits allà on la gent volia retrobar els seus morts.
I com no podia ser de cap altra manera, en la mesura que els aparells de raigs X es van simplificar, les demostracions es van popularitzar i es van convertir en atraccions de les barraques de fira, es van instal·lar en els museus de cera afegint efectisme a les escenes que presentaven els grans assassins de la història i alguns grans magatzems els van fer servir com a reclam publicitari, en diversos sentits com veurem més endavant. En tot cas, segur que molts de vosaltres recordeu l'aparell de raig X que la sabateria Torrens de la Gran Via de Barcelona feia servir per comprovar si la mida de les sabates era la correcta, i que juntament amb el petit tobogan de fusta feia les delícies de nens i nenes.
Des que el doctor Röntgen (Roentgen) va inventar els raigs X, l'any 1895, tota una mitologia fetitxista masculina s'ha desplegat al voltant de la possibilitat de veure la nuesa que s'amaga sota la roba. Una fantasia que, abans d'aquest invent, ha estat present al llarg de la història, des que la pèrdua de pèl va dur els nostres avantpassats a cobrir-se el cos, més pel fred que pel pudor. En el nostre imaginari comença amb el relat càndid del nostres avis i besavis, que cercaven la nuesa d'un turmell que quedava al descobert pujant un tramvia; una nuesa que a mida que s'escurçaven les faldilles viatjava cames amunt i que ha creat diversos estereotips, com el de la infermera que és imaginada nua o amb llenceria provocativa sota la bata. En alguns casos, com ha mostrat el cinema, ha estat la perruquera, que per als púbers que acompanyàvem les nostres mares ens permetia compartir espais prohibits, com també passava als banys públics: tenir porta franca als gineceus vedats als homes, on no poques vegades la natura se'ns mostrava exuberant.
Tornant a Röntgen, els còmics, la literatura, el cinema i la publicitat han jugat amb la fantasia de gaudir en els propis ulls del superpoder de traspassar la matèria, com Superman, o de disposar d'unes ulleres màgiques, com anunciava i incitava la publicitat enganyosa de l'època, però que amb el temps s'ha fet realitat amb les càmeres que filmen amb efecte raigs X.
El cinema, de la mà de l'actor Ray Millan, ens portava el drama de El hombre con rayos X en los ojos (1963), dirigida per l'inefable Roger Corman. L'experiment que el doctor James Xavier posa en pràctica en els seus propis ulls ens du del plaer de les encantadores imatges soft de Lorrie Summer ballant en una boîte a la tragèdia de sobrepassar els límits de la naturalesa.
Cartell de L'home amb raigs X als ulls (1963), de Roger Corman
Amb més o menys credibilitat, els rumors sobre la possibilitat que les ulleres amb raigs X tinguessin el seu efecte va permetre, poc després de presentat l'invent, l'existència d'un mercat antiraigs X, com es pot veure en aquest anunci aparegut en el diari The Globe, de Toronto, el 27 de febrer de 1896, on es presenta un tipus de tela que feia infranquejable els vestits.
I és aquí on jo volia arribar, a la publicitat, per poder mostrar un vídeo excepcional, per la realització i pel contingut. El vídeo original el va encarregar entre 1930 i 1950 -la informació és contradictòria- la marca alemanya de llenceria femenina Felina. Les imatges ens mostren unes dones de finals del XIX fugint en sentir-se desprotegides davant de les mirades que les despullen. Però la dona moderna no ha de patir perquè "se sent segura amb la seva pell i la seva llenceria". Sens dubte, l'anunci és un despropòsit, però és un goig estètic.
