El secret de l'Unicorn: tornant de l'estrena

Segons la meva filla Sara, que ens ha acompanyat a l'estrena, som uns frikis. Segurament té raó, si atenem a la definició que es fa servir actualment. Un friki és tot aquell que es pren apassionadament un tema, en col·lecciona gadgets i el comparteix de forma entusiasta amb els seus amics. Doncs sí, érem uns frikis. Tots menys un, que veureu ràpidament qui era si mireu l'apunt d'urgència d'Enceneu els llums!, on es reflecteix la nota que li vam donar a la pel·lícula. Els entusiastes, puntuant sobre 5, ens vam moure entre el 4,5 i el 5.

A la Sara no li agrada Tintín, ni tan sols ha llegit els àlbums, però sí que ha vist la sèrie feta per a la televisió. Malgrat això, li va agradar molt la pel·lícula, tant o més que a nosaltres. Segurament, aquest fet donarà la raó a qui diu que Spielberg ha fet una pel·lícula que agradarà a qui de Tintín en sap poc o res: el públic americà, que espera trobar-se amb un nou Indiana Jones. Ho reconec, aquest públic puc assegurar que el té guanyat. A l'altre extrem hi trobarem la gent que hi veurà traït l'esperit dels àlbums, del personatge, que diran que una seqüencia de vinyetes no es traslladable al moviment, que el tempo i la recreació del detall no és el mateix en un dibuix estàtic que seguint la mirada de la càmera. Segurament tenen raó. Però nosaltres, uns més tintinòfils que d'altres, hem gaudit de valen durant les dues hores de la projecció.

Teníem dues opcions: anàvem a veure una pel·lícula sense més prejudici que la cerca dels seus valors cinematogràfics o intentàvem trobar Tintín fora dels àlbums. Aquest Tintín, a qui alguns reconeixen com l'únic real (?), només pot ser el dibuixat per Hergé. Si comparéssim el Tintín que cadascú té al cap, la comparació no s'aguantaria: trobaríem algunes coincidències, però milions de Tintins diferents. Per tant, voler comparar àlbums i pel·lícula era un absurd perquè la igualtat era impossible per definició. I per altra banda, Tintín no ha estat mai igual, però a mi m'agraden tots.

Si hem anat a veure la pel·lícula d'Spielberg és perquè hem decidit que volíem que el director ens expliqués el seu Tintín. I a Spielberg només li podíem demanar dues coses. Una, que s'expliqués bé; l'altra, que fes una bona pel·lícula. I això és el que hem vist: una molt bona pel·lícula. Ben feta i plena de detalls que ens permeten mantenir la comunió amb el personatge d'Hergé.

Els personatges, el seu "dibuix", havien de ser per força diferents (i crec que millor així). A la història, calia donar-li moviment i, per tant, omplir-la d'allò que no hi ha als àlbums. En aquest traslladar i omplir, Spielberg ha sabut conservar, o millor, ha aconseguit, tres coses importants de l'original: el color, la textura i l'estètica. No ens enganyem, Tintín, com a text, no dóna gaire de si si pensem en cinema (a molts còmics els passa el mateix). És el lector qui ha après a jugar amb el dibuix estàtic, les seqüències de vinyetes, els diàlegs i el text. Spielberg havia d'omplir el que el còmic no dóna perquè no li cal: són llenguatges visuals diferents.

Què ens podia oferir perquè es pogués establir la comunió de què abans parlava entre ell i el públic? Allò que visualment identifica els àlbums de Tintín sense Tintín: color, textura i estètica.