Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

divendres, 30 d’octubre de 2020

Una guia de Barcelona de 1847 i un retrat dels barcelonins

La plaça Nova en un gravat vuitcentista de 1847


La casa de l'Ardiaca va inaugurar el novembre de 2011 l'exposició "Barcelona a mà. Guies urbanes, 1776-2004", una part del material que conserva l'Arxiu Històric de la Ciutat. Una exposició que anava des de les primeres guies que aportaven només dades pràctiques, a les guies que inclouen informació històrica i tot allò que no poden deixar de visitar els turistes o, fins i tot, els mateixos barcelonins, que sovint són els qui més desconeixen la seva ciutat.

A Bereshit ja havíem publicat el suplement que en forma de guia La Vanguardia va dedicar a la Barcelona de 1808 (publicat el 31 de desembre de 1904),  i avui parlarem de la Guía de Barcelona para 1847 (Barcelona: Imprenta de La Fraternidad, de José Pont y Campins), que la Universitat de Toronto ha posat a la xarxa, en accés lliure, i que està signada i prologada per Miquel Dubà i Navas. Aleshores Barcelona encara era tancada dins les muralles i la ciutat i els barcelonins tenien l'aspecte que podeu veure al gravat que encapçala aquest apunt. Tot just feia cinc anys que s'havia instal·lat l'enllumenat de gas a Barcelona (1842), que feia possible passejar de nit per places i carrers, entre ombres i penombres. Fins aleshores l'única il·luminació de la ciutat eren els fanalets d'oli, que des de 1752 substituïen les teieres de ferro forjat que cremaven fustes resinoses, com les que es conserven a Santa Maria del Mar o la plaça del Rei.


Teiera de la plaça del Rei

Aquesta guia, com les poques guies que es van publicar fins aquella època, ofereix dades útils: "contiene cuanto puede ser útil á los forasteros y habitantes", avisa la portada. Més enllà d'unes "costumbres barcelonesas", la resta de la guia és un nomenclàtor de la ciutat, un vademècum de noms i adreces d'escoles, jutjats, farmàcies, mercats, cases de banys, consolats, presons o jutjats; llistes de militars, notaris, metges o professors; i un manual de pesos i mesures, tarifes de correus o de transport, entre molta d'altra informació "útil" que, si més no, ens informa de dades de les quals, d'una altra manera, no n'hauríem tingut coneixement perquè tenen data de caducitat.

El mateix any, Antoni de Bofarull publicava la Guia-Cicerone de Barcelona (Barcelona: Imprenta del Fomento,1847), que amb el subtítol  "o sea viajes por la ciudad con el objeto de visitar y conocer todos los monumentos artísticos", res té a veure amb la guia que ens ocupa, perquè no porta gaire informació "útil" per als viatgers i sí, en canvi, informació històrica, artística i cultural, la qual cosa la converteix en pionera de les guies urbanes descriptives, com molt bé ens explica & Piscolabis librorum a l'article "Petit assaig entorn de les primeres guies de Barcelona (s. XIX), una visió de com ens vèiem".

Però si aquesta guia "para 1847" ha arribat fins les pàgines de Bereshit i ara us l'ofereixo és pel pròleg. Miguel Dubá y Navas, mort el 1887, va escriure l'assaig Instrucciones de antropologia y pedagogía (1863), i en els dos fulls en què presenta la guia i alliçona el lector, l'autor no desaprofita l'ocasió de posar en pràctica els seus coneixements acadèmics per fer una anàlisi de la personalitat dels barcelonins i dels costums de la ciutat (no oblidem que Barcelona encara estava tancada entre muralles i assolada per les epidèmies), amb uns detalls i tòpics que avui serien políticament incorrectes per les comparacions que fa amb altres ciutats de l'Estat. Paga la pena llegir-la com a exercici de retòrica i per veure com Miquel Dubà i Navas és capaç de resumir en dos fulls dos mil anys d'història barcelonina i de comprimir el que Bofarull fa en 280 pàgines. A més, el text té uns ressons actuals de queixes antigues que faran gràcia a qui tingui oïda fina (l'ortografia i la puntuació del text són les de l'original). Al final de l'apunt, si us ve de gust, podreu fer un cop d'ull a la guia sencera.


Barcelona

Lector, en esta población como en todas, hay todo lo que espresa su Guia y otras muchas cosas que aunque ciertas y verdaderas no se espresan ni publican. Ello es lo cierto, que el siglo marcha y que su marcha pasando de acelerada, llega á rápida y es violenta, asi es, que una población de mas de 100 mil fuelles pulmonares, ha de contener de toda clase de gentes con todo género de inclinaciones. Ya me entiendes, y si no me entiendes, tampoco entenderiades lo demás que digese solapado y encubierto, conque figúrate lo que te plazca; pero ten por cierto, que los habitantes de Barcelona son generalmente dóciles y morigerados con el trabajo, sin que se tengan que lamentar crímenes horrendos cometidos contra las personas y las propiedades, esto no es decirte, que vivas desprevenido, es advertirte que en Barcelona no hay tantos vagos, como en Madrid, ni tantas desgracias como en Sevilla y Zaragoza, ni tantos contrabandistas como en Málaga, ni tanta propensión á las armas de Albacete como en Valencia.

Aquí, si te tardan en ofrecer, te serán ciertos en cumplir y cree, que es pueblo en que se ofrece lo que se ha de dar, se padecen las enfermedades reinantes, de quejarse los caseros de los inquilinos y maldecir los inquilinos á los caseros y todo lo demás que observarás y verás te atestiguará que reúne Barcelona una mina inagotable en el ingenio industrial de sus habitantes y que con justa razón la llamaron Perla de la Corona de España, pues aunque poco ayudada por los cálculos de nuestros celebérrimos economistas, parece que se anima á hermosear un tanto sus fachadas y que mejorando sus productos acrece en industria y en población, hinchándose entre las murallas que la ciñen y al parecer como queriendo rebentar, si bien mas parece apetecer que por medio de disposiciones gubernativas se alegen de sus muros los establecimientos colosales que la ocupan. Esta es Barcelona, su historia y sus visicitudes se hallan largamente descriptas en el Diccionario Geográfico histórico que se publica en Madrid por el Sr. D. Pascual Madoz, alli remito al lector si tiene curiosidad y la desea satisfacer, porque para que el precio no sea alto, es menester que la Guia marche con el siglo, y el siglo no corre, vuela, y temo que perdiendo el equilibrio se desplome, si es que pende de algo , en cuyo caso, como Barcelona es en España la que va á la par del siglo, no seria la última en padecer esa enfermedad moderna que llaman Pauperismo y la cual presenta síntomas de sufrir á impulso de sus mismos adelantos.

30 comentaris :

  1. Qué bueno Enric.
    Te la he pineado, ¡que los forasteros sepan a qué atenerse si vienen por aquí...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Menudos somos, Pombolita! Habría que poner una valla publicitaria con el texto, al lado de la Sagrada Família!

      Elimina
  2. molt bona l'entrada. Jo tenia una guia de 1964 on es veia ja la línea 2 del metro que no es va construir fins el 1993

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet riure, Aris! Seria un bon exercici comprovar quans fantasmes s'amaguen en les guies antigues.

      Elimina
  3. Queda clar perquè diuen que les comparacions són odioses...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, a veure si algun dels lectors del bloc de més enllà de l'Ebre ho veuen i m'ho comenten. Riurem!

      Elimina
  4. Molt bona feina, Enric. M'he rellegit el teu apunt sobre la guia del 1808 i també l'assaig que cites del Galderich. Llegint-vos, sempre em quedo al·lucinada dels coneixements que teniu i de la quantitat d'informació que poseu a l'abast de tothom. Em trec el barret!

    És molt necessària aquesta, diguem-ne, recerca arqueològica de textos sobre la ciutat, perquè la seva revisió ens dóna una dimensió diacrònica que ens explica què hem estat i, en conseqüència, d'on venim i com som.

    A més, són impagables els tòpics que es gasta l'amic Dubá, les expressions metafòricament tan frikis que fa servir (com allò de "100 mil fuelles pulmonares") i les fatxenderies del tipus "Ya me entiendes, y si no me entiendes, tampoco entenderiades lo demás que digese solapado y encubierto, conque figúrate lo que te plazca"(!)

    En fi, com a barcelonina d'adopció, "dócil i morigerada" (Dubá y Navas dixit), moltes gràcies per aquest apunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sícoris. La suficiència i el verb del senyot Dubás és espectacular, però com dius tu, llegir aquests textos ens poden ajudar molt a entendre'ns a nosaltres mateixos.

      Elimina
  5. renoi quin blog ! felicitats ! t'he seguit gràcies als amics de la penyabogarde que ara estan molt ficats amb el nou messies i t'esperen per les seves contrades...ens veiem per allí.

    Conrad Canaló
    matemàtic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Conrad. Segur que tu series capaç de reduir aquest bloc a una fórmula matemàtica com fas sovint a can Bogarde. Ara m'hi passo, que us tinc molt oblidats.

      Elimina
  6. Volia fer un petit comentari en el meu blog sobre la Guia de Barcelona i ara veig que hi ha gent que s'explica molt millor que jo i amb més gràcia. Felicitats.

    Afegiré un link en el meu post a aquesta entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi Francesc, però la meva presumible habilitat escrivint és equiparable als teus coneixements cartogràfics i a la manera com ens ho presentes en el teu bloc.

      Elimina
  7. Ha, ha... els tòpics són els tòpics però dits d'una manera tant descarnada com aquesta sorprenen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo m'he fet un fart de riure, Galderich. Avui, un text així només el podria signar el Salvador Sostres!

      Elimina
  8. jiji, molt bo, tot i que la retòrica costa de seguir, és molt pesada, amb unes frases quilomètriques. Però sí, el que cal s'entèn perfectament: Ya me entiendes, y si no me entiendes, tampoco entenderiades lo demás que digese solapado y encubierto... jjjj, tota la raó. Si no plegues el que et dic,deixem-ho còrrer, que poc plegaries el que no et dic. Genial.

    ResponElimina
  9. Jo he rigut molt, però em pregunto, Ramon, com es prenien aquest to tan sobrat els usuaris de la guia.

    ResponElimina
  10. Molt bé, ja ho he vist perdona per no haver-ho sabut veure, però ho he llegit i m'agrada com ho has fet, i m'ha agradat veure la guia de l'oci antiga, regal del gran fotògraf Carles Comella, moltes gràcies, ha estat una i molt agradable sorpresa.
    Una salutació i bon cap de setmana.

    ResponElimina
  11. Quina bona estona llegint la guia, i que divertit també el text que recrimina: "No se han puesto muchas cosas que pertenecen al Comercio y que son de mucha utilidad por incuria de los dependientes de algunas empresas. Sentimos mucho que se confíen los capitales a la ignorancia y la negligencia, porque de este modo no esperen muchos accionistas más que pérdidas."

    Salutacions Enric! Com sempre, ens hem de treure el barret :-)

    ResponElimina
  12. Gràcies, Anna. La citació que esmentes és genial: l'haurien de llegir molts empresaris actuals.

    ResponElimina
  13. Gràcies Enric... avui he llegit aquesta guia. És força ilustrativa, certament. També ens demostra com, ja llavors, hi havia persones que, com tu, tenien una capacitat ben interessada en recopilar detalls i aspectes de la nostra ciutat pel fet d'ensenyar-la a tothom. Xapó! En resum.. un apunt GENIAL !!!👍

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jaume! L'aparició del primer turisme va propiciar la necessitat de recuperar dades i històries de la ciutat. És un fenomen que comença a finals del segles XVIII. I és clar, algú ho havia de fer.

      Elimina
  14. Està molt bé...ara em miraré també la guía...però l’entrada és molt divertida

    ResponElimina
  15. Tinc curiositat en saber del parlar que tenien en el born els qui marxaren a viena despres del 1714.I molts d'ells per no entendre l'austriac acabaren en el manicomi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els catalans austracistes parlaven català, és clar. Els exilats es deurien espavilar. Es diu que van marxar unes 15.000 famílies. Alguns van anar a Viena, però la majoria van preferir llocs com Nàpols o Sicília, fins i tot Roma. No tinc cap notícia que tinguessin problemes amb la llengua; la gent es feia entendre. El francès era llengua franca i les persones cultes encara feien servir el llatí. Alcoberro en parla a 'L'exili austriacista': https://www.laie.es/es/libro/l-exili-austriacista-1713-1747-2-vols/9788479359683/892429

      Elimina
  16. Quina excel·lent troballa! I fer-la pública trobo que és un exercici molt digne d'un espigolador de la història barcelonina com tu. A l'índex de carrers no hi he trobat el de l'Anisadeta: potser que de tant petit no tenia ni nom oficial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! El carrer de l'Anisadeta no hi surt perquè era un nom popular. Més que carrer, era una raconada on hi havia una taula amb aigua i anís, on els obrers del port feien l'anisadeta per refrescar la gola en tornar de la feina.

      Elimina