Voltants de la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià), el 1950
Francesc Fontanals
Les ciutats tenen fronteres externes i internes. Les externes són les divisions administratives que separen una població, un municipi, d’un altre. Les internes són les subtils divisions urbanístiques que diferencien grups socials diversos.
El Paral·lel s’ha definit sovint com espai de frontera, tant per la seva situació geogràfica, més enllà del Raval, al límit de la Barcelona que s’atura a la falda de Montjuïc, com per les seves característiques socials d’espai urbà on es manifesta el que som i el que volem ser, tant a nivell cultural com polític. Aquesta és una de les línies que explotava l’exposició
El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat en el CCCB, una exposició que parlava de l’espectacle i dels artistes, de la marginació, de la immigració, de l’oci, de la transgressió, de la vida al carrer, de l’urbanisme i d’una ciutat en constant mutació.
Aquesta exposició s’aturava l’any 1939, l’any en què acaba la Guerra Civil, l’any de la derrota, del tancament de tots els teatres i del final d’un model social que afectarà aquest carrer i a tota la ciutat i la seva gent. A partir d’aquí el Paral·lel s’haurà de reinventar mentre a la gent no li queda més remei que sobreviure.
Mentre això passa, i si acceptem que l’urbanisme és una manifestació política (com afirmava
Oriol Bohigas) el nou estat de coses –amb una nova classe social i política al darrere: els guanyadors– genera un nova frontera dins de la ciutat. La burgesia i l’aristocràcia barcelonines primer van abandonar els palaus de la Barcelona de dins les muralles per conquerir l’Eixample, i ara, immediatament guanyada la guerra, la burgesia col·laboracionista traçava una línia Maginot a la Diagonal –que passa a anomenar-se avinguda del Generalísimo– des del transformat monument a la República, a l’alçada del passeig de Gràcia, fins al monument als caiguts i l’avinguda de la Victoria (actualment de Pedralbes), amb la línia General Godet (ara Pau Casals),
plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) i el primer tram d’Infanta Carlota Joaquima (ara Tarradelles), on estava el monument a
José Antonio Primo de Rivera, que li feia d’eix. Una mica més lluny, allà on la Diagonal perd el seu nom, aïllat del món i de la realitat, s'alçaven les instal·lacions del Reial Club de Polo de Barcelona.
L'entrada del California
El 17 de juny de 1939, quan Barcelona encara fumejava i la runa era pertot, a la zona de ponent de la Diagonal, per on les tropes franquistes van entrar a la ciutat per ocupar-la, el 26 de gener, i on encara ressonaven les cavalleries de la Guàrdia Mora, es construïa el
California, un restaurant amb orquestra i ball, situat a la Diagonal amb l'avinguda de Pedralbes (Facultat de Dret), que el 1947 passaria a dir-se
Copacabana, noms que fan referència a les icàries de l’alta burgesia. L’avinguda s’omplia de luxoses terrasses. De 1940 era
La Rosaleda, “la más alta expresión de la elegancia y calidad de la vida social de nuestra cosmopolita ciudad” (Diagonal amb avinguda de Sarrià), i
El Cortijo (Diagonal amb Beethoven).
Interior de La Rosaleda, l'any 1945
Foto: M. Mateo
A la plaça Calvo Sotelo, també el 1940, s’inaugurava el
Bar Mery, que era freqüentat pels joves adinerats de la zona i compartia vorera amb el
cine Rialto (1941), amb el restaurant-cabaret
Lamoga (1946) i el
Sándor (1944), dos dels establiments més selectes de la postguerra i una de las grans terrasses de Barcelona. I dins del Turó Park, el
Monterrey (194
2).
Plaça Calvo Sotelo, l'any 1947
Cantonada amb Villarroel hi havia el restaurant
Finisterre (1943), un dels millors de Barcelona, i una mica més avall, cantonada amb Tuset, el bar
Bagatela (1940), selecte i classista, que els anys 80 es va convertir en el José Luis, que va continuar mantenint el mateix aire aristocràtic com el del carrer de Serrano del barri de Salamanca de Madrid. Avui és el Tapas24 d'en Carles Abellán.
La terrassa del Sandor, l'any 1955
Mentre l’alta burgesia es divertia en els seus feus –
la zona nacional– i es pagava els luxes amb els guanys de la victòria, l’Estat s’encarregava de procurar diversió i doctrina a les classes baixes, que no podien ser deixades de la mà de Déu per la seva tendència natural a la insurrecció. I és així que, malgrat que el 1939 (Año de la Victoria) es feien les festes de Gràcia presidides per les banderes d'Espanya, la Falange i el Movimiento, l’any 1943, al Paral·lel se celebrava la
Fiesta Mayor y Feria del Paralelo de Barcelona.
Festa i fira del Paral·lel (1943), de Femenía
Arxiu Enric H. March
Com es pot veure en el plànol del programa de les festes, dibuixat per Femenía (1), els espectacles i les atraccions van ocupar tot el Paral·lel i els carrers adjacents, els teatres:
Cómico,
Olympia,
Victoria,
Nuevo,
Apolo i
Español; i locals d’espectacles que es trobaven en actiu:
El Molino, el cabaret
Casablanca, el music-hall
Ra-Ta-Plan, el cafè-concert
Sevilla i la
Nueva Criolla, nom amb què es conegué el
Barcelona de Noche després de la guerra fins que va tornar a recuperar el nom original en l'època daurada dels 70; els cinemes:
Talía,
Condal,
Hora,
Arnau,
Monumental i
Diana; els balls:
Amaya ("El Palacio de la Música Moderna", que va introduir el swing, el boogie, la rumba i la música dels gitanos veïns del Portal de Sant Antoni fusionada amb el jazz),
Rialto,
Apolo i la
Escuela de Arte; frontons:
Barcelona i
Nuevo Mundo; les
Atraccions Apolo i la fira que es va muntar a la ronda de Sant Pau, en l’espai que havia ocupat la presó d’Amàlia enderrocada l’any 1936 (avui plaça de Folch i Torres i l’Institut Milà i Fontanals), davant de l'Olympia i lloc on habitualment els circs i muntaven les seves carpes.
Arxiu Enric H. March
Les festes i la fira van durar des del 22 de juliol fins el 12 d’agost, i per si algú s’havia oblidat de les bombes, el primer dia i el de Sant Jaume (
¡Santiago y cierra España!) es van llevar amb toc de diana i foc de morter, i els 22 dies de festa es van tancar amb focs artificials i traques valencianes. Es van celebrar jocs infantils, proves esportives, curses de cambrers, concursos de bellesa, de pentinats, de
charlatanes, de bandes civils i militars, totes elles sota els auspicis d’
Educación i Descanso, organització sindical dedicada a promoure tot tipus d’activitats artístiques, culturals i esportives entre els obrers, que s’enquadraven en grups d’empresa, i que culminava en la
Demostración Sindical del 1º de Mayo, que se celebrava a l’estadi de futbol Santiago Bernabeu.
Les proves esportives i culturals dedicades al jovent estaven organitzades pel Frente de Juventudes, secció juvenil de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i que tenia com a missió “el encuadramiento y adoctrinamiento político de los jóvenes españoles según los principios del Movimiento Nacional”, esperit que torna a ressonar en aquests darrers temps.
El Teatre Talia, l'any 1928
Foto: Gaspar-Sagarra
Es van fer funcions de cinema, teatre, cuplet, sarsuela, revista i de balls i rondalles regionals, una festa del “chotis y el mantón de Manila”, i el dia 27 de juliol es va fer una “extraordinaria función homenaje al eminente actor don Enrique Borrás”. Es van escollir la Reina del Paral·lel i les dames d’honor, i el diumenge 8 d’agost es va celebrar la “gloriosa exaltación de la Fiesta del Domingo en honor de las modistillas, dependientas de comercio. [...] Más de cien organillos amenizarán la Fiesta. [...] Interesante concurso del vestido económico, del zapato ‘topolino’ y descacharrante concurso del hombre más feo del Paralelo y otro concurso del más gordo de Barcelona".
Sens dubte, la gent volia recuperar la normalitat, però la festa no podia amagar el patiment, els plors pels morts, pels represaliats, la misèria, la gana... Quan es van apagar els llums:
[...] Y con la resaca a cuestas / vuelve el pobre a su pobreza, / vuelve el rico a su riqueza / y el señor cura a sus misas. / Se despertó el bien y el mal / la zorra pobre al portal / la zorra rica al rosal / y el avaro a las divisas. / Se acabó, / que el sol nos dice que llegó el final. / Por una noche se olvidó / que cada uno es cada cual [...] (2)
I lluny del Paral·lel, única avinguda que no s'encreua amb la Diagonal, les pèrgoles fan olor de roses, sonen les orquestres i les rialles:
[...] y más allá continuaba el mundo / con senderos de grava y cenadores / rústicos, decorado de hortensias pomposas, / todo ligeramente egoísta y caduco [...] (3)
En l'edició que NO-DO va projectar el 16 d'agost de 1943 (NOT N 33 A) s'hi pot veure un reportatge de la festa major, imatges dels carrers, de la gent, de les atraccions, dels locals i de la cavalcada. El podeu veure clicant l'enllaç de la
Filmoteca Española.
*
Notes:
(1) Ángel Femenía Aubert (?),
aquarel·lista,
il·lustrador i
guionista, conegut també com a
AFA, actiu entre 1919 i 1943.
(2) Fragment de “Fiesta", de Joan Manuel Serrat.
(3) Fragment d’”Infancia y confesiones”, Jaime Gil de Biedma,
Por vivir aquí.
